dilluns, 25 de març de 2013

SOBRE EL MEU AMIC VICENT SANXIS

Vicent Sanxis és nascut a Rafelguaraf, però fa més de trenta anys que viu a Carcaixent. És, per tant, un carcaixentí de Rafelguaraf o, si voleu, un rafelguareny de Carcaixent, perquè ell porta al cor els dos pobles.
Faig aquest aclariment perquè el sentiment de pertinença a un poble, a una comarca i a un país, és un dels trets que –a banda de la seua bonhomia i generositat– més caracteritzen Vicent Sanxis com a persona i com a escriptor. Es tracta d'un sentiment identitari que està arrelat en Vicent d'una manera molt natural, lluny de tot fanatisme, però que s'alimenta de conviccions molt pregones, que l'han portat a investigar la història, els costums, la geografia i la toponímia d’alguns pobles i terres valencians.
Tinc la sort de compartir amb Vicent una entranyable amistat, i puc donar fe de la seua curiositat inesgotable, de la seua capacitat de treball i disciplina, de la seua intel·ligència i sensibilitat a l'hora de portar endavant els seus múltiples projectes. S'interessa per les coses més diverses, com ara: el bandolerisme al segle XIX, la vila romana de l'Ènova i la seua pedrera, el diari d'un soldat que va combatre a la Guerra de Cuba, els moriscos abans i després de la seua expulsió, els arbres centenaris, les festes i menjars populars, i, per descomptat, la història del seu poble de naixença, a la qual va dedicar deu anys de treball i que es va materialitzar en un llibre editat per l'ajuntament de Rafelguaraf l'any 1995.
Com a complement d’aquesta investigació, ha enllestit últimament un estudi toponímic del terme de Rafelguaraf, que impressiona pel seu rigor i detallisme, qualitats aquestes que sols es troben a l’abast de les persones que, com ell, estan tocades pel do de la saviesa. Es tracta, com he dit, d’un llibre que complementa el llibre d’història que li va publicar l’ajuntament de Rafelguaraf l’any 1995, i que es troba actualment a l’espera d’un editor que s’interesse per la seua publicació.
Els seus treballs històrics, un dia el van portar a la literatura i més en concret a la narrativa històrica, ja que aquesta li permetia donar vida a aquells fets del passat que més li interessaven, deixant-se portar per la seua imaginació.
Vicent, doncs, ha arribat a la literatura a través de la història, i ho ha pogut fer per dos raons fonamentals. La primera, és que la història li apassiona gràcies a una bona professora que va tenir a l'Institut de Xàtiva, quan estudiava el batxillerat. La segona, és que està en possessió d'una prosa alhora rica i popular, que és profundament literària, perquè sap donar vida als personatges, les situacions i els paisatges que descriu. Aquest és el miracle de la literatura: crear una realitat inventada i fer-ho de tal manera que semble tenir vida.
Vicent Sanxis és un escriptor que coneix molt bé com parla, pensa i viu el poble, i això ho trasllada a les seues narracions, que estan amerades de saviesa popular, dels sentiments de la gent senzilla. En aquest aspecte, i per la qualitat de la seua prosa, ens recorda a Enric Valor, un escriptor que com Vicent ens ajuda a reconciliar-nos amb els éssers humans, perquè ens fa pensar que encara és possible la bondat, el respecte a la paraula donada, la convivència enmig de la diversitat.
Des que va aparéixer la seua primera novel·la, l’any 1998, Vicent ha escrit uns quants llibres i ha guanyat alguns premis literaris. Sobre el tema morisc ha publicat les novel·les “Memòries d’un Alamí”, “Adéu a Berfull” i “Aventura al desert”, a més d'un recull de contes titulat “Enyorança magribina”. Però també s'ha interessat per altres temes, i, entre altres obres, ha publicat un volum de contes populars anomenat “El geperut del Buixcarró i altres contes”, a més de dos novel·les juvenils: “El repòs del sobirà” i “Vespres de foc”, que tracta sobre l'encesa de Xàtiva per l'exèrcit borbònic.
A hores d’ara es pot dir que ha assolit l’excel·lència com a escriptor, i jo crec que la seua última novel·la, titulada “Cendres de Ternils”, que li ha publicat Edicions 96 i ha estat il·lustrada per Pau Àlvarez, és la seua obra literària més reeixida fins ara, d’una alta qualitat literària.
Fa un bon grapat d’anys, li vaig dedicar un poema que fa així:
Foto J. Vicente Doménech

TERRA I AIRE

A Vicent Sanxis
Perquè venim de la terra i som terra,
necessitem un somni que ens enlaire,
per albirar el més feréstec paisatge
i sentir el vertigen de la seua desmesura.
La terra no és prou quan hom és terra;
cal anar enllà del seu caire, no aturar-se
fins atényer l’esplendor d’uns llavis
que no defugen el contacte ni pregunten.
Som terra, però sabem ser aire, i sent aire
invoquem la bellesa d’un cel que obri portes
a tots aquells que criden per fer-se sentir,
i complaguts accepten la diversitat del món.
Perquè venim de la terra i som terra que creix,
no sabem d’exclusions, ni de veritats preclares
que s’imposen a la mateixa vida; tan sols
desitgem que tota dignitat siga possible.

dilluns, 18 de març de 2013

EL DESIG D'ESTIMAR

Les finestres enceses anuncien
que hi ha vida amagada. Cal, doncs,
no refiar-se de la quietud postissa,
sinó esperar qualsevol miracle,
abans que la nit enfonse
les ganes de cantar i el silenci
segelle totes les boques.
És temps d’intentar, sota la lluna,
un nou camí que demà
ens convide a continuar
la recerca inexorable. És hora
d’inventar-se la cuirassa
que ens protegirà de tantes promeses
falses, encara per desemmascarar.
Així, entre desenganys, cada matí,
brollarà una altra esperança,
que esclatarà fresca com una rosa
i es pansirà aviat,
perquè sempre és jove la mort
quan el desig impacient d’estimar
vol anar enllà de l’amor.

divendres, 15 de març de 2013

LA PINTURA CONTEMPORÀNIA

Un dels problemes teòrics més importants que planteja l’art, en general, és la seua relació amb la realitat. Així, quan un diu que determinat artista o escriptor és realista, el que vol destacar és que intenta reflectir la realitat tal com és. Però, si bé ho mireu, això és impossible, no sols –com és obvi– perquè la realitat està feta d’una matèria distinta a la que utilitza l’artista (pintura, escriptura, marbre, etc.), sinó també perquè tot artista juga amb la realitat, tant quan la simplifica, a fi de destacar-ne els aspectes més interessants, com quan adopta una sèrie de decisions sobre la manera de plasmar eixa realitat. Per això, si us fixeu en el retrat que Velázquez li va fer al papa Inocenci X, estareu d’acord amb mi que el pintor va fer una sèrie d’eleccions prèvies que inevitablement suposen certa manipulació de la realitat, a fi de presentar el personatge com un ésser poderós. Per altra banda, és inevitable pensar que el papa li faria alguns suggeriments per tal de potenciar o dissimular alguns trets de la seua personalitat (per exemple, diuen que Inocenci X era molt lleig i al quadre no ho sembla tant).

El papa Inocenci X (Velázquez)
És evident, doncs, que tota obra d’art el que suposa és la creació d’una realitat distinta a la que serveix de model, i a partir d’aquesta constatació resta la porta oberta a què l’artista decidisca lliurement de quina manera vol relacionar-se amb la realitat, tenint en compte que hi ha una realitat aparent i una realitat amagada, i que és tan vàlida una aproximació a la realitat objectiva (el que tothom veu) com subjectiva (el que l’artista veu). 

Per tant, la preocupació de l’artista a l’hora de desplegar la seua creativitat ha de ser purament estètica. És a dir, fer una obra bella, tot i que siga desfigurant la realitat objectiva. No obstant això, fins al començament del segle XX, en la pintura dominava d’una manera absoluta la figuració. És a dir, encara que el pintor volguera recrear una escena fantàstica, sempre havia d’expressar-se a través d’éssers animats i coses.

Però és clar que l’artista necessita innovar, i va arribar un moment en què la submissió a l’objecte ja s'havia esgotat, perquè grans pintors d’etapes anteriors havien portat la imitació de la realitat al límit de la perfecció. A més, a primeries del segle XX, se sent la necessitat de fugir de la realitat aparent, ja que la civilització ha arribat a un punt crític en què pren consciència clara de l’existència d’una realitat oculta que ho explica tot millor que la mostrada (filosofia de la sospita: Nietzsche, Marx, Freud), sense oblidar els avanços de la tècnica; així, l’aparició de la fotografia permet fer retrats i paisatges molt més fidels a la realitat perceptible que qualsevol pintor podria aconseguir.

Per aquestes raons, la fidelitat a l’objecte és atacada des de diferents punts de vista per les avantguardes del segle XX, que es poden sintetitzar en els grans corrents artístics següents:

I. El fauvisme (Matisse) experimenta amb el color, i així s’allunya de la realitat.

El retrat de la ratlla verda (Matisse)
II. El cubisme (Picasso), utilitza la geometria per desfigurar la realitat.

Les senyoretes d'Avinyó (Picasso)
III. L’expressionisme figuratiu (Munch, Kokoschka) distorsiona a pler l’objecte, perquè li interessa la seua percepció subjectiva pel pintor. A l’expressionisme figuratiu es poden adscriure també, entre altres, Chagall i la nova figuració (Bacon). A més a més, hi ha pintors postmoderns, és a dir, posteriors a les avantguardes representatives de la modernitat, que han fet una obra figurativa de caràcter expressionista, com Basquiat.

Nit al carrer Karl Johan (Munch)
L'ou vermell (Kokostxka)

Els amants blaus (Chagall)
Estudi a partir del retrat del papa Inocenci X de Velázquez (Bacon)
L'àngel caigut (Basquiat)
IV. El surrealisme figuratiu (Dalí) s’endinsa en el món oníric i, així, deforma les figures perquè s’assemblen a les que apareixen en els somnis. L’art dadà (Duchamp, Picabia), la pintura metafísica (De Chirico) i la nova objectivitat (Dix) estan emparentats amb el surrealisme.
Jugadors d'escacs (Duchamp)

La temptació de Sant Antoni (Dalí)
Dona jove amb ombrel·la (Picabia)
Hèctor i Andròmeda (De Chirico)
La bellesa (Dix)
V. L’art abstracte (Kandinski, Klee) culmina aquest procés de fugida de la realitat, mitjançant l’eliminació definitiva de l’objecte. A aquest gran corrent podem adscriure també, entre altres, el següents moviments artístics: neoplasticisme (Mondrian), constructivisme (Popova), suprematisme (Malèvitx), op-art (Vasarely), minimalisme (Reinhardt), informalisme (Tàpies), el surrealisme abstracte (Miró) i l’expressionisme abstracte nord-americà (Pollock i Rothko).
Composició nº 7 (Kandinski)
Sense títol nº 1 (Paul Klee)
Composició nº 2 (Mondrian)
Dues figures (Popova)
El robot-serp (Màlevitx)
Cheyt M. (Vasarely)
Black moods (Reinhardt)
Mirada i mà (Tàpies)
Carnestoltes d'arlequí (Miró)
Número 5 (Pollock)
Taronja i groc (Rothko)