dissabte, 22 de novembre de 2014

"HORES INGRATES", PREMI IBN JAFADJA DE POESIA D'ALZIRA





IX Premi de Poesia
Ibn Jafadja



Obra guanyadora

Hores ingrates

Robert Cortell





L'autor

Robert Cortell (Carcaixent, 1958) és llicenciat en Dret i lletrat de la Sindicatura de Comptes. Entre la seua obra poètica trobem Jocs d’ambigú, Als volts del desconcert i Otras voces. Amb Subtils desenganys va aconseguir el Premi Marc Granell d’Almussafes.
A més, Cortell també ha conreat la narrativa curta i el teatre. Té publicats dos reculls de contes, La societat benestant. Quinze històries al descobert i Històries amb un gat, i l’obra de teatre El cas de les esqueles. Amb Hores ingrates ha guanyat el IX Premi de Poesia Ibn Jafadja.


L'obra
TRÀFIC



Amb el pas del temps, ens movem
prou bé a les fondàries, car hem aprés
a traficar amb desenganys i condols
per resistir l’escomesa de les hores, i sabem
com pintar llunes enmig de la foscúria,
sense cap altre propòsit que seguir
avançant pel nostre camí.
És ben fàcil, amb el pas del temps,
considerar digne el manteniment
d’una certa impostura, a fi de no cedir
 
 a la temptació de deixar-nos aclaparar
per tots els circumloquis de la pena,
i així aparentem ser àrbitres d’una partida
que jugàrem fa temps i perdérem.
Amb el pas del temps, sobretot es tracta
de preservar una certa estètica en la desfeta,
que els dies passats no ensorren impunement
els dies futurs i siga possible reeixir a la tristesa
que es desplega davant dels nostres ulls,
perquè hem tocat fons, però tenim ungles
per rebaixar el sòl i inventar una altra fi.


Declaracions de Robert Cortell
«Per a un poeta riberenc com jo, guanyar el Premi Ibn Jafadja és una aspiració natural. Em dóna l’oportunitat de sentir-me poeta ‒que no profeta‒ a la meua terra, entre la meua gent. Això comporta una satisfacció molt especial que culmina amb la publicació del poemari per Edicions Bromera, editorial també de la Ribera que fa vora trenta anys que edita magnífics llibres de poesia.»
«Amb el títol de l’obra, Hores ingrates, vull destacar que ens trobem davant uns poemes que mediten sobre el temps i sobre les seues conseqüències devastadores. Si les hores són ingrates és perquè l’autor ja ha entrat en la cinquantena i ha experimentat com el passat es desdibuixa i el futur s’acurta. Les hores d’ara estan amerades de present, un àmbit estret i transitori on resulta difícil encabir les esperances.»
«Amb el pas del temps, en canvi, ens resignem a conviure amb el nostre passat, i aquest conformisme l’acompanyem d’una manipulació dels nostres records, per tal que ens siguen més suportables. El passat esdevé, així, un company de viatge que intenta molestar el menys possible. Però si mirem cap al futur, ho fem amb desconfiança perquè ens resulta incert, fonedís. Aquesta visió crepuscular del passat i del futur, ens fa sentir-nos atrapats pel temps, i això provoca que les nostres hores siguen ingrates, perquè són més fruit de l’acceptació d’un ahir i de la pèrdua d’un demà, que de la lliure elecció.»


© Edicions Bromera, 2014

divendres, 14 de novembre de 2014

AVUI ÉS UN GRAN DIA!

“No podia més, no podia més... i va sortir al defora, fent tentines”
Raimon Casellas
Després d’estar-me dos anys aturat, per fi es posa al meu abast una bona oportunitat d'aconseguir treball. Es tracta d’un lloc de comptable en una important multinacional del sector químic.
Malgrat el temps transcorregut d’ençà que vaig perdre la meua última ocupació, no he perdut l’esperança de trobar-ne una de nova, i no em resulta gens forçat demanar paciència a Maria. Sempre li dic el mateix: “No t’amoïnes, que un home tan ben preparat com jo, amb la meua experiència, acabarà rebent una bona oferta de treball. Deixa que el meu currículum circule per unes quantes empreses, i veuràs com no tardaran a cridar-me”.
En escoltar-me, ella fa un esforç per aparentar credulitat, però no es lleva del cap la situació d’alguns amics de la nostra edat, que després de perdre el treball no han tornat a col·locar-se: “Joan, sé que ets un bon professional, però també ho eren Miquel i Toni, i ja veus on són”.
He de reconéixer que observacions d’aquesta mena em trauen de polleguera: “Maria, per favor, deixa Miquel i Toni tranquils, que el meu cas no és el mateix. Totes les empreses que aspiren a competir dignament a Europa donen una importància cabdal a la comptabilitat analítica, i som ben pocs els comptables que dominem aquesta especialitat”.
Pobra Maria! En acomiadar-se de mi, estava tan inquieta que no ha encertat a dir-me cap paraula animosa, ni tan sols quan m’ha sentit exclamar, abans d’eixir al carrer: “Avui és un gran dia!”.
*          *          *
Bé, crec que ja hi sóc. En efecte, el rètol de l’entrada anuncia el nom de l’empresa. He de pujar a la planta sisena, i presentar-me a la senyoreta Júlia, que és la secretària de la senyora Helena Ballester, directora del departament de personal. M’ha citat a les dotze per fer-me una entrevista. Dels vint aspirants que començàrem el procés selectiu, sols tres hem arribat a la seua fase final. Si faig una bona impressió a la senyora Ballester, el treball serà per a mi.
Com que les oficines de l’empresa són a la sisena planta, agafaré l’ascensor. Quan es tenen cinquanta-tres anys, pujar escales fatiga molt. A més, vull estar en perfectes condicions físiques i mentals per a l’entrevista. Si comence parlant amb la llengua fora i torcant-me la suor del front, la senyora Ballester pensarà que sóc una persona malaltissa.
L’ascensor ja és ací. Sols cal pitjar el botó número sis i cap amunt! Són una meravella de l’electrònica els ascensors d’avui dia. El que més m’agrada és la seua rapidesa, perquè et dispensa d’encetar una conversa anodina amb el veí o conegut que casualment t’hi acompanya. El silenci no arriba a notar-se, de tan curt com es fa el viatge.
Caram, ara va i es para l’ascensor! M’he quedat sense llum. No sé si serà una apagada o que l’ascensor s’ha atrotinat. Estic pres entre les plantes tercera i quarta. Bé, no passa res, pitjaré el botó d’alarma i vindran a deslliurar-me de seguida.
Sempre he cregut que l’edat no és un problema per a trobar una bona feina; ans al contrari, els empresaris més eixerits busquen gent com jo, amb experiència, perquè sols després d’haver treballat molts anys aprens a relacionar-te amb els clients i els proveïdors, a manar i obeir, a saber on és el teu lloc, a actuar amb prudència i sentit de la mesura, a dir les paraules justes, a no passar-te’n de llest al mateix temps que tractes d’evitar que ningú no es pense que ets un beneit.
Però al món hi ha molta gent desassenyada, i no és difícil ensopegar, com ara jo en el meu últim treball, amb un gerent incompetent que valora més un màster en una universitat nord-americana, fet de pressa i correguda per un jovencell sense cap experiència laboral, que no quinze anys de serveis prestats a l’empresa amb eficàcia i abnegació.
 De poc em va servir la meua dedicació al treball, tan desfermada que sovint l’empresa esdevenia el centre de la meua vida, per damunt de la dona i els fills. Fins i tot m’havia arribat a creure com un bajoca allò que el director general repetia tots els nadals: “Som una gran família”.
Tornaré a pitjar el botó d’alarma. Em sembla que el primer avís ha passat totalment desapercebut.
El que més em va molestar fou la manera tan humiliant que va escollir el gerent per comunicar-me el comiat. No va tenir el valor de dir-m’ho a la cara, i el molt desagraït em va trametre una carta en la qual no deia més que mentides: que havia baixat la meua concentració en el treball, i que a causa d’això havia comés errades als llibres de comptabilitat.
Quina impostura! Tot era un invent del gerent per simular la procedència legal de la resolució contractual, i no haver d’indemnitzar-me. Després de tants anys de donar-ho tot per l’empresa, em pagaven així: tirant-me al carrer com un gos.
Per salvaguardar el meu honor professional, vaig haver d’acudir a la justícia. Després de pledejar molt, els jutges acabaren donant-me la raó, però de poc em va servir. Segons la llei, si l’empresa em pagava unes quantes mensualitats, no tenia l’obligació de readmetre’m al treball. Ja veus, per uns quants diners, poden disposar al seu caprici de la teua vida, amb la benedicció legal.
Per estrictes raons de dignitat humana, s’imposa la necessitat d’aprovar una llei que declare la vigència del següent dret fonamental: “Tot aquell que treballa amb dedicació i professionalitat, i s’esforça per fer les coses bé, té dret a seguir en el seu treball”.
Mira que tinc mala sort! Ja són quasi les dotze; sols falten tres minuts per a la meua cita. De tota manera, en aquesta empresa em sembla que són bastant comprensius. De segur que si no arribe puntual, per culpa d’una avaria totalment estranya a la meua voluntat, em faran l’entrevista igual. La causa de força major ha estat admesa sempre com a justificadora de l’incompliment d’un deure contractual o social.
Per molt que faig sonar l’alarma, no sé què passa a l’exterior que no en fa cabal ningú. Que estrany!
La meua vida ha estat freqüentada per desgràcies de tota mena, però no crec en la fatalitat. Sempre he pensat que l’home és lliure d’elegir el seu camí; per tant, cadascú és responsable de les seues equivocacions. De tota manera, crec que els meus sentiments actuals no s’avenen amb aquesta idea.
 Per una banda, el meu tarannà reflexiu i racionalista em diu que el nostre destí no és escrit, que això són romanços de gent boja o desocupada, que s’entreté fent ximpleses, com endevinar el futur o conjurar els esperits del més enllà. Però, per una altra banda, no puc negar que, últimament, s’apodera de mi una sensació de fatalitat. M’agreuja comprovar que uns estan més afavorits que no altres per la fortuna, i sospite de l’existència d’una força sobrenatural que s’ho passa d’allò més bé dirigint els nostres destins. No puc estar-me de comparar la meua trista sort, amb la d’aquells coneguts que no han patit cap desgràcia grossa en sa vida.
Però no vull posar-me pessimista, per una simple parada d’ascensor. Sols manca un minut per a les dotze. Si vénen a per mi, encara puc arribar puntual a l’entrevista. Serà millor que cride fort perquè m’escolten: “No... hi... ha... nin... gú... al... de... fo... ra...? No... puc... ei... xir... de... l’as... cen... sor...!”.
És curiós, però el silenci em sembla tan imponent com si estiguera sol a la finca. Això no obstant, abans d’entrar a l’ascensor, he vist que hi havia gent al vestíbul. Tornaré a cridar: “Per... fa... vor..., feu... al... gu... na... co... sa... per... des... lliu... rar... me... d’a... cí..., que... a... les... dot... ze.... m’es... pe... ra... la... se... nyo... re... ta... Jú... li... a...!”. Com si ploguera! Ningú no fa cabal. Són les dotze ja, insistiré: “Di... gueu... li... a... la... se... nyo... ra... Ba... lles... ter... que... no... sóc... al... seu... des... patx... per... cul... pa... de... l’as... cen... sor...!”.
És clar que arribaré tard a la meua cita, però no puc fer res per evitar-ho. Sols em queda esperar amb paciència que aquesta andròmina es pose en marxa, perquè és clar que ningú no vindrà a deslliurar-me’n. M’asseuré a terra, que estic molt cansat.
Espere no haver de contar a Maria aquesta dissortada experiència; si s’assabentara que l’alta tecnologia dels ascensors s’ha conjuminat en contra meu, cauria en un estat d’ensopiment crònic.
D’ençà que estic aturat, sóc la major part del dia a casa, i això em fa estar cada vegada més malament amb Maria. Quan em passava mig dia fora de casa, les coses eren més fàcils, no calia justificar determinats silencis que ara es fan eterns. Ens estimem, però no sabem demostrar el nostre amor, ni tampoc perdonar-nos les petites faltes, i tot això provoca moltes discussions.
Cal reconéixer que la convivència sols esdevé satisfactòria quan alterna amb la no convivència, tot i que cada parella estableix el seu règim particular d’alternança. Per a nosaltres, la proporció ideal són dotze hores d’estar junts i dotze hores de separació, si s’altera aquesta distribució horària comencen els problemes.
*          *          *
Què passa? Ah, per fi torna a funcionar l’ascensor! Ja sóc a la planta sisena, s’obri la porta. Quina alegria! A les dotze i mitja en punt he recuperat la meua llibertat. Aniré dret a parlar amb la senyoreta Júlia i li ho explicaré tot.
– Senyoreta Júlia?
– Sí, passe avant. És vosté el senyor Bru, l’aspirant que faltava, no?
– En efecte. El retard no ha estat per culpa meua, sinó de l’ascensor que m’ha tingut atrapat durant més de mitja hora.
– No es preocupe, la senyora Helena l’atendrà igual. Ara mateix li anunciaré la seua arribada. Espere’m un moment, per favor.
Ho sabia! En aquesta empresa són molt considerats. No ha estat necessari insistir perquè em rebera la directora de personal. És una secretària molt ben educada, de segur que la senyora Helena és igual. Totes les multinacionals tenen molta cura de les relacions humanes. No fan com les empreses d’ací que sols saben maltractar la gent.
– Bé, senyor Bru, pot entrar al despatx de la senyora Helena.
– Moltes gràcies. Ha estat vosté molt amable.
S’acosta el moment decisiu. És molt important que mantinga la serenitat. En aquestes empreses valoren molt l’autocontrol. Sé que tinc moltes possibilitats!
– Bon dia, senyora Ballester. Disculpe si no he pogut arribar a l’hora acordada. Supose que la seua secretària ja la deu haver informada del que m’ha passat, no?
– Sega, per favor, i no parle si no li pregunte, que sóc jo l’entrevistadora.
Ja he ficat la pota! No pense badar boca ni per respirar, si no em pregunta. Quin caràcter més fort té aquesta dona!
– Bé, senyor Bru, conteste’m una cosa: per què ha pujat vosté en ascensor i no per l’escala?
Quina pregunta més capciosa! Si li dic que no he agafat l’escala perquè em canse, de segur que em rebutja.
– El meu costum és agafar l’ascensor allí on n’hi ha, sobretot si he de pujar més de tres pisos. Tinc entés que és una pràctica prou estesa entre la gent, no?
– Voldrà dir “entre la seua gent”, perquè “la meua” s’estima més pujar a peu tots els dies per mantenir-se en forma. Les comoditats de la vida moderna estan molt bé, però cal no abusar-ne si desitgem mantenir una bona salut. M’explique?
– Ja ho crec! És més, vull que sàpia que estic d’acord amb vosté. Si em contracta, pense pujar sempre a peu!
– Bé, passem a una altra qüestió més delicada: per què no ha colpejat l’ascensor en quedar-se tancat?
– Per respectar la propietat privada. No em fa goig trencar el que és d’altres.
Crec que aquesta resposta l’ha impressionada, els directius de multinacionals solen ser acèrrims defensors del dret de propietat.
– Ho sent, però no ha superat vosté cap de les dues proves que li hem posat aquest matí. Ha pujat en ascensor quan l’alternativa correcta era pujar per l’escala.
– I quina ha estat l’altra prova?
– La de la repesca. M’agrada donar una segona oportunitat als aspirants, però vosté no ha sabut aprofitar-la. Havia previst que es quedara atrapat a l’ascensor, a fi d’amidar el seu grau d’agressivitat. Tanmateix, després de romandre-hi una llarga estona tancat, ha estat incapaç de destrossar-lo; tot just el contrari del que s’esperava de vosté. L’agressivitat del personal és fonamental per a potenciar la nostra mentalitat guanyadora i, per descomptat, l’expansió comercial de l’empresa. Vosté hauria preferit morir-se de fam, que no pegar una sola batzacada a l’ascensor. El seu caràcter és d’una mansuetud incompatible amb la nostra cultura empresarial. Ho sent molt!
– Més ho sent jo, senyora meua!
Ja m’ha fotut aquesta dona; per no fer l’animal m’ha deixat sense feina, i el que és pitjor: no sé com reaccionarà Maria quan s’assabente de tot aquest desgavell.

dissabte, 8 de novembre de 2014

SOBRE LA POR


"Sense títol", de J. M. Basquiat
Entre enutjosa i cerval,
la vam conéixer a les nits de la infància,
quan preferíem mirar cap a un costat
tan aviat un estrany soroll o una paorosa
visió ens envaïa per un altre.

Era aleshores com un neguit que tenallava els membres,
impedint-nos fugir o encendre el llum,
i així tot s’esdevenia a les fosques,
sense cap altre soroll que el nostre alenar
entretallat, ni més vergonya que la pròpia
en notar el llit mullat.

Però no ens sentíem sols;
sabíem que ben a prop eren els àngels protectors,
capaços d’allunyar qualsevol perill
amb la seua sola influència clarivident,
i seguíem dormint tot refiats en la creença
que l’imminent perill s’havia fos
tal com havia vingut: sense avisar.

Hem crescut combatent-la sagaçment
per poder viure i potser ara no temem
la respiració de la nit, car sabem
com mantenir la calma en el fondal del crit
i reeixir al sotrac de les grans pèrdues
premonitòries d’altres venidores, en un moment
en què la vida comença pertot a perfilar confins.

I encara continuem dormint com infants,
malgrat el seràfic abandó i la consciència del perill,
i també mirem cap a un costat,
quan caldria defensar un altre flanc a les palpentes,
perquè mai no hem deixat de creure.