divendres, 23 de gener de 2015

TRES VERSIONS QUE SUPEREN L'ORIGINAL

Hi ha grans intèrprets que són capaços d'agafar la cançó d'un altre i fer-la seua, mijantçant una interpretació absolutament personal, que la transforma fins al punt de semblar una cançó distinta. Així, quan Bob Dylan va escoltar la versió que havia fet Jimi Hendrix del seu tema "All Along The Watchtower", li va agradar tant que a partir d'eixe moment, quan la interpretava, seguia les pautes del gran guitarrista. Són molts els exemples que podríem posar d'intèrpretes que han superat, amb la seua versió, l'original. Tot seguit us propose tres experiències màgiques:

"All Along the Watchtower", cançó original de Bob Dylan interpretada per Jimi Hendrix:
 "Margherita", cançó original de Riccardo Cocciante interpretada per Mina:
"Dicitencello vuie", cançó napolitana interpretada per Alan Sorrenti:

dissabte, 10 de gener de 2015

EL MEU JO POÈTIC

De vegades em pregunte quinta classe de poeta sóc o intente ser jo. I la primera idea que em ve al cap és que m’agrada, en general, utilitzar un llenguatge realista. És a dir, que no li tinc massa afecció al llenguatge simbòlic. La segona idea que m'acudeix és que m’agrada reflexionar en els meus poemes, la qual cosa reforçaria, en principi, el meu tarannà poètic realista. Però, després d’haver assolit aquestes dos certeses provisionals, m’adone que hi ha una tercera idea que m’inquieta perquè em fa dubtar de les dos anteriors: el que busca la meua poesia és recollir i transmetre sentiments, per damunt de les idees: quan escric jo sent més que pense i vull que els meus hipotètics lectors facen el mateix. Aleshores, com es menja tot això? Per contestar a aquesta pregunta, s’obri pas una quarta idea: sóc un poeta aparentment realista, ja que faig ús del llenguatge realista i de la reflexió, no per un afany d’objectivitat, sinó amb una clara voluntat subjectivista i prou sovint irònica, amb el propòsit fonamental de commoure’m i commoure, que és el que realment m’importa: no la idea, sinó l’emoció. En fi, totes aquestes divagacions, una darrere de l’altra, el que em fan és portar-me d’un a l’altre extrem, i com tots els extrems acaben tocant-se, de manera que el meu realisme poètic del principi esdevé una excusa per arribar a una mena d’irracionalisme, on els conceptes naveguen com formes capricioses que sols responen a la lògica de les emocions.

Tot seguit transcric un poema que reflecteix prou bé el que acabe de dir:

                                             UN SILENCI CURT


Un silenci curt pot ser el preludi

d’un dolor que s’expressa a crits,
o el final d’un goig inefable,
quan l’amant, exhaurit, oblida
paraules i promeses recents.

Un silenci curt pot ser també
un bocí de silenci primigeni,
o millor: tot el silenci de l’univers,
concentrat en un punt de l’espai
i del temps, com un amor que calla.