divendres, 31 de juliol de 2015

SEMPRE

“El jove anglés d’ulls glaucs”, de Ticià
Quan el jove anglés d'ulls glaucs
va visitar Venècia per ser immortal,
el Cinquecento italià era a la cima
i Ticià s'afanyava en el seu art excels:
"Mestre, la mort m'espera, però la claror
dels meus ulls la voldria eterna". I així va ser
com aquells pinzells creadors de vida
van pintar un fascinador retrat,
amb un pensarós tarannà  gravat en un rostre
que s'ensenyoreix de tot aquell qui el mira.

En tornar al seu país per retrobar-se
amb l'amor esllanguit que un dia hi va deixar,
el jove portava en el bagatge el llenç
on els seus ulls mostraven un imperible llustre:
"Estimada, mira el que t'he portat. Sóc jo
perquè em tingues sempre, no com una presència
que de vegades destorba, sinó com un subjecte
digne de veneració". I ja no va poder dir res més:
era l'hora de morir per sobreviure
a l'embat d'un temps que no era el seu.

dissabte, 18 de juliol de 2015

PUNTA ESMOLADA

"Nº 8", de M. Rothko
És aquest foc l’indici d’una extinció
que es consumarà quan l’última flama
s’apague perquè ja no quede amor sobre la Terra.
Hi ha qui busca la tendresa entre deixalles
que altres han rebutjat, i en recompondre's
reclama allò que li han negat
els qui tot ho neguen perquè són déus
que no miren de reüll la cara més fosca del pecat,
sinó amb la vehemència dels creients.
Cal fer de la destrucció un art perfecte,
que cada pinzellada travesse el llenç
i així els versos encara no escrits fulminaran
d’un colp totes les mentides que fan mal,
fins i tot aquelles que ens van contar
quan era possible refiar-nos dels innocents.
Que no som una barreja de colors imprecisa.
Creieu-me: els millors pintors han sabut reflectir
la nostra veu cansada d’expressar un neguit permanent.
I si ara prenc aquesta punta esmolada i escric,
és perquè el meu dolor tímidament s’amagarà
si encara li trobe paraules enceses al meu desig.

dimecres, 15 de juliol de 2015

ELS DIES VENIDORS

"Juny ardent", de F. Leighton
Quina bellesa hi ha en la qui espera
i no s'impacienta perquè encara ignora
que la mar plana es pot embravir.
Dorm apaciblement i cap somni
no li encomana el neguit. El temps
transcorre en silenci per sobre les descurades gases
que envolten el cos confiat. La primavera
expira i s'obri pas un estiu incert;
no cal tenir pressa a arriscar-se,
pot durar una mica més aquesta innocència
que acarona amb tendresa els cabells embullats,
mentre el sol s'aixeca imponent
per anunciar els dies venidors;
aquells que han de parlar i no callaran,
encara que les paraules sobren. No callaran,
ni quan l'amor tot ho arrossegue
i res no torne mai a ser igual.

diumenge, 12 de juliol de 2015

SAVIESA AJORNADA

"Retrat de Jaroslava", d'A Mucha

Hi ha paraules que, quan dormen plàcidament,
li encomanen al silenci un deix d’antigues veus
que temps enllà ressonaren al bell mig de la calma
i encengueren la flama de petites passions,
com històries de curta revolada perpetuades
en estantisses fotografies desades al calaix.

I tu penses que el teu relat és un altre,
que està escrit amb paraules noves,
exemptes de la pàtina que deixen els anys
sobre superfícies rugoses indignes de ser visitades
per qui sempre s’ha negat a mirar enrere
i es creu predestinat a aventures inèdites.

Hi ha paraules que, quan es desperten, passen
tan desapercebudes com una idea brillant
que en el seu instant fugaç de glòria
ningú no encerta a amanyagar, perquè es pose
damunt la branca d’aquell arbre que dóna ombra
a la casa on la vida encara ignora que pot saber.