dimecres, 28 de febrer de 2018

LA CIUTAT DELS SOLITARIS

He descobert la bellesa d’una ciutat
que ningú no canta, perquè és sorollosa
i els vianants, en creuar-se al carrer,
hi defugen tot contacte i coneixença.
És una ciutat ingrata, on fàcilment fracassa
la paraula franca i prospera la desraó,
mentre la impaciència triomfa sobre la mirada calma,
com una renúncia a escrutar façanes i teulades
per desvelar enigmes i amagatalls.
Moltes cròniques s’han escrit, però quantes més
restaran inèdites, car ningú no les compondrà
per falta de temps o de propòsit, i no ens farem
ressò de tantes històries minúscules, amerades
de la creença en un futur tan noble com desproveït
d’aquest desengany que ara mateix ens sotraga.
Per això dic que he descobert la bellesa
d’aquesta ciutat, on hi ha gent que encara
escriu noves cançons i se les calla.
I un dia voletejaran les melodies silenciades,
quan arribe el moment propici, l’hora exacta
en què esdevindrà inajornable el crit dels solitaris,
el gemec brutal dels qui, necessitant amor,
sortiran al carrer per exigir el seu dret
a estimar i ser estimats, sense el temor
que en un cantó recòndit o en una cruïlla fosca
algú els recorde que la ciutat no és per a ells,
que no són dignes les seues veus de cantar-la.  

dijous, 22 de febrer de 2018

DOS GRANS MÚSICS

FURTWÄNGLER I BEETHOVEN
A parer meu, el millor intèrpret de les simfonies de Beethoven, del qual hi ha constància discogràfica, és W. Furtwängler, un director alemany de la primera meitat del segle XX, que va portar la música beethoviana a uns extrems d’emoció difícilment superables. Als partidaris de la interpretació objectiva de la partitura, potser els farà una mica de nosa la llibertat que aquest gran director es pren quant al ritme, la intensitat i el tempo escollits. Tanmateix, jo pense que un compositor és igual que un poeta: una vegada escrits els versos, és el lector el que els fa seus i els interpreta lliurement. Beethoven no és una estàtua, ni la seua música una peça arqueològica que cal mantenir immutable al llarg del temps. La creativitat d’un intèrpret, unida a la bellesa de la partitura que ens ha deixat el compositor, es conjuminen per formar un moment d’emoció irrepetible. Per això pense que Beethoven necessitava Furtwängler, i que també Furtwängler freturava de Beethoven. Ambdós han sigut capaços de deixar per a la posteritat una música incendiària, que exacerba els sentiments i els transporta a móns que, sense aquesta col·laboració tan profunda, resultarien inabastables.
Hi ha una frase de Furtwängler que resumeix molt bé la seua filosofia interpretativa: “Jo no estic contra la tècnica, però em preocupa la gran divergència que hi ha entre el nostre saber tècnic i el que tenim sobre la part anímica de l’art. Si allí creiem ser titans i herois, ací som avui tan sols xiquets”.
ELMORE JAMES I LA SLIDE GUITAR
Un dels millors bluesmen de la història és el guitarrista i cantant Elmore James (27 de gener de 1918 – 24 de maig de 1963). És considerat el pare de la slide guitar, que és una tècnica de guitarra en la qual es toca una nota, i després es fa lliscar per les cordes un tub metàl·lic anellat al dit. Així es produeixen sons planyívols o xisclants, que li anaven molt bé a la seua manera de cantar directa i apassionada. Les seues interpretacions trameten una força i dramatisme difícils d’igualar. Escolteu “Dust My Broom”, “I Believe” o “The Sky Is Crying”, i rebreu una autèntica descàrrega d’energia que us ajudarà a acarar els problemes diaris amb més valor. És com si un ventada t’arrossegara cap a endavant, sense deixar-te parar. Això sols pot fer-ho l’art vertader. És una música bruta, no pas elegant, pertorbadora, no pas agradable, elemental, no pas sofisticada. Pura música popular, que va de dret cap al cor i es queda allí. Pura música.

dissabte, 17 de febrer de 2018

SOBRE LA FELICITAT

Molts filòsofs, des d'Epicur, han associat la felicitat amb l'absència del dolor. Hi ha qui pensa que una definició així no li fa justícia a la felicitat, ja que no en destaca cap valor positiu, sinó que es limita a dir-nos el que no ha de tenir una persona per a sentir-se feliç. Tanmateix, donat que Grècia és el bressol de la filosofia, caldrà reflexionar una mica sobre aquest concepte, perquè alguna cosa de trellat ens voldiren dir tan grans pensadors quan fixaven tot el secret de la felicitat en una mera negació del dolor.
La primera cosa que m'acudeix a la ment és que la felicitat té significats diferents segons persones i circumstàncies vitals. I tinc molt clar que l'edat té una gran influència a l'hora de definir-la d'una manera o d'una altra distinta. Quan som joves volem menjar-nos el món, i no ens acontentem amb qualsevulla cosa. Per això, un jove difícilment s'avindrà a acceptar que la felicitat ja en té prou amb l'absència del dolor, i en demanarà més per assolir una definició que el complaga. Però si li preguntem quina cosa és aquella que considera essencial per a sentir-se feliç, segurament li costarà prou de temps arribar a una conclusió clara, perquè intueix que -diga el que diga- acabarà penedint-se de no haver dit una altra cosa.
A partir d'una certa edat, la percepció que tenim de la felicitat canvia, i de bones a primeres ens sorprenem pensant que ja en tindríem prou si ens deixaren viure tranquils, sense les agres preocupacions, els horaris crònics i i els dessabors diaris. L'experiència de la vida ens ensenya que tot allò que anem aconseguint és important, però ni calma el nostre desig ni la felicitat que va associada a cada nova conquesta dura gaire, perquè a l'endemà apareixen problemes d'una altra mena. La maduresa comporta l'adopció d'un punt de vista més realista, i si el jove només pensa en el camí d'anada, quan ens acostem a l'edat provecta som conscients de què hi ha també una tornada, i això ens fa mirar les coses amb un cert distanciament, i pensem que seria bonic que ens passara una cosa determinada, però si no l'aconseguim tampoc no va a acabar-se el món. Al capdavall, lluitem perquè ens passen coses bones, però quasibé sempre acaba pesant més l'ànsia de poder respirar en pau al nostre racó, lluny del soroll mundà.
Aquestes consideracions, em porten a una última reflexió: deia Lennon que "la vida és això que ens passa mentre estem ocupats en altres coses". En efecte, mentre ens trobem bé de salut i lliures d'una desgràcia grossa, no valorem el que tenim, perquè allò que ens preocupa és el que estem fent en cada moment. Tanmateix, això no vol dir que l'absència de problemas (o del dolor) no siguen importants per a la nostra felicitat, sinó que ho donem per fet, perquè allò que u té i no li costa d'aconseguir no ho valora. Tan aviat perdem la salut o ens sobrevé la desgràcia, ens adonem que l'absència del dolor és el més important de la nostra vida, i que no hi ha cap felicitat superior a eixa, tot i que fins a eixe fatídic moment no ens n'havíem adonat.

dimarts, 13 de febrer de 2018

LA FAMíLIA GRACIA BAMALA CREUA LA FRONTERA

Avui us penge una foto que sempre m’ha impressionat: ens mostra la família Gracia Bamala, naturals de Monzó (Osca), quan al gener de 1939 creuen la frontera francesa, fugint de l’avanç de les tropes franquistes. En un primer pla, s’hi troba Mariano Gracia, que va enviudar catorze mesos abans, com a conseqüència d’un bombardeig, que també va mutilar la seua filla, Alicia, que hi apareix agafada de la mà de son pare, amb una crossa, i darrere van els altres dos fills: el més menut, Amadeo, que també hi va restar mutilat i es recolza en una crossa més menuda, i el més major, Antonio.
En una carta, publicada al diari “El País” el dia 12 de gener de 2003, Amadeo Gracia diu, entre altres coses, el següent: Soy el niño que, apoyado en una muleta, aparece en el centro de la fotografía (bastante conocida, por cierto) que les adjunto. El único de todos los que en ella aparecen que queda con vida. Es mi familia. En primer término, mi padre, Mariano Gracia, visiblemente agotado y hundido, llevando de la mano a mi hermana Alicia con su muleta. Detrás, yo, el más pequeño, junto a mi hermano Antonio, único que resultó ileso del bombardeo efectuado por los fascistas sobre Monzón (Huesca) el 20-11-1937, a consecuencia del cual murió asimismo mi madre. Yo entonces no tenía todavía tres años (nací el 29-12-1934), y mi hermana seis. En la fotografía aparecemos, dos años después del bombardeo, entrando en Francia tras atravesar, supongo que en “carroza real”, los Pirineos. Mi padre murió año y medio más tarde, dejándonos solos en Francia. La vuelta a España fue otra odisea.
En morir son pare, els tres xiquets foren reclamats pels seus avis, i els orfes van ser repatriats, i arribaren a Monzó en tren, després d’un llarg viatge en vagons de fusta plens de paràsits, que sempre recordarien com a espantós. Antonio va començar a treballar amb els seus avis. I a Alicia i Amadeo els internaren en un hospici de l’Auxili Social d’Osca, d’on no van eixir fins que transcorregueren dotze anys terribles, l’any 1952.

dijous, 8 de febrer de 2018

SOBRE EL SENTIT COMÚ

La filosofia anomenada del sentit comú (l'escocés Moore, entre altres) entén aquesta facultat, no com una manera de pensar general a totes les persones, sinó com la possibilitat individual de conéixer les veritats primitives, teòriques i pràctiques, distingint el que és vertader del que és fals, el que és bo del que és dolent. És una filosofia que pren com a punt de partida els postulats de la Il·lustració i, així, entén que la raó és una llum plenament nostra.
Hi ha en aquesta concepció del sentit comú un factor que resulta essencial per comprendre el que passa avui dia, en què el sentit comú és el menys comú dels sentits: el que pensa la generalitat de la gent pot no identificar-se amb el sentit comú, perquè aquesta facultat es fonamenta en la raó com a facultat de discernir entre el que és vertader i el que és fals. I no tothom vol fer ús d'aquesta facultat, ja que hi ha interessos i passions que ens empenten a veure les coses d'una manera contrària al que ens dicta la recta raó, i de vegades és més senzill i còmode deixar-se manipular que no acarar les conseqüències de defendre el trellat.
Eixa és la paraula màgica, tan valenciana: trellat. Malgrat els avanços científics i en el món de la informació, sembla que cada vegada hi ha menys trellat, que cadascú diu el primer que li ve al cap o posa tot el seu empeny a enganyar i autoenganyar-se. Tot això està cristal·litzant en una situació de postració mental i moral molt preocupants. No som conscients dels problemes que ens envolten, ens limitem a anar a la nostra, i si defensem alguna causa és la pròpia o la del propi grup o capelleta en els quals ens movem, no la del bé común, que és l'únic lloc on rau el futur dels nostres descendents.
El sentit comú ens diu que si estires molt la corda acabarà trencant-se, però això no ens desanima i seguim estirant i estirant, sense avenir-nos a mirar al nostre voltant a comprovar quin és l'estat general de la qüestió. Sembla, fins i tot, que l'esperit de supervivència ja no funcione, i que portats pel nostre orgull ens atrevim a desafiar les lleis de la natura.
Per això, cal preguntar-se, com fa Javier Marías, "por qué grandes porciones del mundo han dejado de entender lo que era fácilmente comprensible hasta hace cuatro días. Por qué ha habido un retroceso generalizado del entendimiento y del sentido común. Por qué no hay mayor placer que el de quejarse y protestar por todo, más cuanto más inexistente es el motivo".

diumenge, 4 de febrer de 2018

DOS DISCURSOS MEMORABLES

Va ser el president dels Estats Units, Abraham Lincoln, el qui va abolir l’esclavitud mitjançant la Proclamació d’Emancipació en 1863 i la promoció de la Tretzena Esmena a la Constitució en 1865.
Diuen que el millor discurs de la història és el que va fer Lincoln en l’acte de consagració del Cementeri Nacional dels Soldats de Gettysburg, el 19 de novembre de 1863, on feia quatre mesos i mig havia tingut lloc una batalla feroç, en plena Guerra Civil Nord-americana.
En aquest discurs es concentra, en poques paraules, tot l’ideari d’aquest gran polític, que va veure molt clar que una nació no té futur sense llibertat i igualtat.
El seu contingut és el següent:
Fa huit dècades i set anys, els nostres pares van fer nàixer en aquest continent una nova nació, concebuda en la llibertat i consagrada al principi de què totes les persones són creades iguals.
Ara estem absorts en una gran guerra civil, que posa a prova si aquesta nació, o qualsevol altra nació així concebuda i així consagrada, pot perdurar durant molt de temps. Ens hem reunit en un gran camp de batalla d’aquesta guerra. Hem vingut a consagrar una part d’aquest camp com un lloc destinat a l’últim repòs d’aquells que donaren ací les seues vides, perquè aquesta nació poguera viure. És absolutament correcte i pertinent que fem tal cosa.
Però en un sentit més ample, no podem dedicar, no podem consagrar, no podem sacrificar aquest terreny. Els valents homes, vius i morts, que lluitaren ací l’han consagrat, molt per damunt del nostre pobre poder d’afegir o restar cap cosa. El món no advertirà a penes ni recordarà molt de temps el que diguem ací, però mai no podrà oblidar el que ells ací van fer. Som més aviat nosaltres, els vius, els qui hem de consagrar-nos ací a la tasca inacabada que aquells qui ací lluitaren van fer avançar tant i tan noblement. Som més aviat nosaltres els qui hem de consagrar-nos ací a la gran tasca que encara ens resta per fer: que d’aquests morts als qui honorem prenguem una devoció incrementada a la causa per la qual ells van donar fins a l’última mesura acaramullada de la devoció, que resolguem ací firmament que aquests morts no hauran mort en va; que aquesta nació, Déu mediant, tindrà un nou naixement de la llibertat; y que el govern del poble, pel poble, per al poble, no desapareixerà de la Terra.
Cent anys després, Martin Luther King Jr., el 28 d’agost de 1963, a les escales del Memorial a Lincoln (Washington), al final de la Marxa pel treball i la llibertat, va pronunciar un discurs inoblidable, que ha passat a la historia amb el títol de “Tinc un somni”.
Tot seguit, transcric la seua part més cèlebre:
A vosaltres, avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats i les frustracions d’aquest moment, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni americà.
Tinc el somni que un dia aquesta nació s’alçarà i experimentarà el veritable significat del seu credo: "Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals."
Tinc el somni que un dia, en els turons vermells de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics propietaris d’esclaus seran capaços d’asseure’s plegats a la taula de la germanor.
Tinc el somni que un dia, fins i tot l’estat de Mississipí, un estat desert, recremat per l’escalfor de la injustícia i l’opressió, es transformarà en un oasi de llibertat i justícia.
Tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la seva pell sinó per la naturalesa del seu caràcter.
Tinc un somni avui.
Tinc el somni que un dia l’estat d’Alabama, que ara té un governador que deixa caure dels seus llavis paraules d’interposició i d’invalidació, es transformarà en una situació en què els nens negres i les nenes negres podran agafar-se les mans amb nens blancs i nenes blanques i caminar junts com a germanes i germans.
Tinc un somni avui.
Tinc el somni que un dia cada vall serà enlairada, cada turó i cada muntanya seran aplanats, els llocs escarpats seran allisats, i els llocs tortuosos seran adreçats, i es manifestarà la glòria del Senyor, i tota carn ho podrà veure.
I és que, encara que havien passat cent anys entre ambdós discursos, la població negra era encara greument discriminada.
Sense anar més lluny, el 4 de setembre de 1957, Elizabeth Eckford i altres vuit estudiants afroamericans van intentar entrar al Little Rock Central High School, reservat per a alumnes blancs, raó per la qual van ser detinguts per la Guàrdia Nacional d’Arkansas. La fotografia d’Elizabeth Eckford intentant entrar al dit centre, mentre una gentada enfurida la insulta, ha passat a formar part de la història universal de la infàmia, però també és un exemple enlluernador d’afirmació de la pròpia identitat i un cant bellíssim a la dignitat humana.
Tommie Smith i John Carlos, dos atletes nord-americans, van continuar entonant el mateix cant, als Jocs Olímpics de Mèxic de 1968, en la cerimònia de lliurament de medalles de la prova de 200 metres llisos, quan ambdós van acotar el cap i alçar el puny en alt amb un guant negre mentre sonava l’himne del seu país com símbol del moviment del Black Power i en protesta per les tensions racials que es vivien als Estats Units.