dimarts, 26 de març de 2019

"NO DEIXES DE CAMINAR", UNA CANÇÓ PER A VISITAR CARCAIXENT

La part antiga de Carcaixent conserva un patrimoni urbà que paga la pena conéixer. Dissabte passat el meu fill i jo el vam recórrer, i com que feia una vesprada primaveral clara i tranquil·la vam escampar pertot arreu el ressó d'una cançó que convida a caminar a qui s'atura a escoltar-la. Ja sabeu que el comte Arnau no deia la seua cançó sinó a qui l'acompanyava.
Doncs ací teniu la cançó, que es titula "No deixes de caminar", composada i interpretada pel cantautor Robert Cortell:

dissabte, 23 de març de 2019

EL TEATRE DE TXÈKHOV

He llegit les cinc peces teatrals majors de Txèkhov: IvànovLa gavinaL'oncle Vània, Les tres germanes El jardí dels cirerers. Quina meravella! 
S'ha dit que Txèkhov és probablement l'autor que més s’assembla a Shakespeare en el sentit que és capaç de presentar sobre l’escena l’ésser humà amb tota la seua complexitat: els problemes, les alegries, les idees, les passions o les frustracions que projecten els seus personatges són tan reals que creen la sensació de no estar veient una ficció, sinó autèntics retaules de vida real. Txèkhov afirmava que ell no volia reflectir “cap dolent ni cap àngel”, ni pretenia “acusar ni vindicar ningú”.
Igual que passa en la vida real, els personatges de Txèkhov són contradictoris i se senten atrapats enmig d'un món limitat que no els deixa obrir les ales per a volar. Aquesta infelicitat, però, no és deguda normalment a cap desgràcia grossa, sinó que és la mateixa vida, amb el pas del temps, la que s'encarrega de llevar-los la bena dels ulls perquè puguen albirar l'abisme que s'obri davant dels seus peus. Per això se senten vells, encara que siguen joves.
La desesperança de l'ésser humà, en el teatre txekhovià, es dibuixa d'una manera subtil, a través d'escenes quotidianes que no exigeixen de frases rotundes ni d'aclariments sobrers. Com deia el propi autor, "l'art té d'especial i de bo que en ell no es pot mentir ... Es pot mentir en l'amor, en la política, en medicina, pot un enganyar la gent i fins al mateix Déu, hi ha hagut casos ... Però en l'art no es pot enganyar ... Ja veu, sovint em retrauen, fins i tot Tolstoi, m'ho ha dit, que escric sobre bajanades, que no tinc herois positius, revolucionaris, Alexandre de Macedònia o si més no, com en les obres de Leskov, un guàrdia honest ... Però on trobar-los? ¡M'encantaria! Però on són? La nostra vida provinciana, les ciutats sense pavimentar, els pobles, sumits en la pobresa, la gent feta miquetes... Tots quan som joves piulem feliços com teuladins en els fems, però quan tenim quaranta anys ja som vells i comencem a pensar en la mort... ¿Nosaltres, uns herois?... Vostè diu que ha plorat en les meues obres... No és per això que les he escrites. Ho he fet per dir a la gent només una cosa: 'Mireu-vos bé i fixeu-vos en la vida inútil i trista que porteu'. El més important és que la gent s'adone d'això. I quan ho entenguen, segur que construiran una altra vida, una vida millor... Jo no ho veuré, però ho sé, serà una vida completament nova... I els que ja ho han entés? Bé, aquests ja trobaran el camí sense mi... Bé, anem-nos a dormir, s'acosta una tempesta (...)".
En les obres de Txèkhov sempre està present l’aspiració d’alguns personatges a viure en un país lliure, més just i laboriós. I és que Txékhov, nét d’un esclau (la servitud va ser abolida a Rússia l’any 1861), defensava els efectes benèfics de la ciència i el progrés.
Si destaque aquest aspecte de l’ideari del nostre autor, és per subratllar el rigor realista de la seua obra, que no declina davant de les aspiracions més nobles dels seus personatges. En efecte, Txèkhov defensava la causa del progrés, però no permetia que tal aspiració servira per a ennoblir els personatges que defensaven aquest ideal i denigrar els contraris. La grandesa del seu teatre rau en el seu radical compromís amb la vida: el que resulta essencial no és el que pensen els personatges, sinó com viuen i es comporten, amb independència de les seues idees.
Així, per exemple, en El jardí dels cirerers està present d’una manera aclaparadora el pas del temps i el seu poder destructiu, que està a punt de provocar un canvi d'època. Crida l’atenció que una obra així puga ser titllada de comèdia pel propi autor, però així ho va fer. I és cert que hi ha escenes carregades d’un patetisme còmic (humor negre). En aquesta peça teatral, els protagonistes que perden amb el canvi històric que s'aveïna no són ni pitjors ni millors que aquells que hi guanyen. Els perdedors són tractats, aparentment, d’una manera amable, però hi ha molta crudesa en el retrat que se’n fa d’una classe ociosa, incapaç d’evitar el seu final. Els guanyadors són dibuixats, també en aparença, com a avariciosos o dogmàtics, però són els únics aptes per a portar endavant els canvis que la societat reclama.
Al final de l’obra, hi ha un diàleg que posa de manifest com Txèkhov és capaç d’apiadar-se dels seus personatges, sense enganyar a ningú: els dos germans són responsables de la seua desgràcia, però tots podem comprendre el dolor que una persona sent en un moment així, quan t’acomiades d’una casa i un jardí pairals que han sigut l'escenari de la teua infància:
Gaev: (Amb accent desesperat.) Germana meua! Germana meua!...
Liubov Andreevna: Oh, estimat, el meu dolç, el meu meravellós jardí!... La meua vida, la meua joventut, la meua felicitat!... Adéu!...
La veu d'Ània: (Amb alegre crida.) Mamà!
La veu de Trofimov: (Animada i joiosa.) Uuu!...
Liubov Andreevna: Ja anem! (Ixen. L'escenari queda buit. Se sent tancar amb clau les portes, partir els cotxes. Regna el silenci. De sobte, ressona un so solitari i trist; el del cop de destral descarregant sobre l'arbre. Sonen passos.)

dimecres, 20 de març de 2019

INTERPRETACIÓ I EXPERIÈNCIA

Hi ha una novel·la de l'alemany Helmut Lange, que porta per títol "El concert", en la qual es planteja un dels grans dilemes de la interpretació d'una partitura, a saber: si és suficient amb la tècnica o si cal assolir una certa experiència de la vida per a poder desxifrar el seu misteri d'una manera absoluta. En la dita novel·la, s'hi parla d'un pianista jueu que van assassinar els nazis als vint-i-huit anys i, a causa d'això, no pot interpretar com cal la sonata nº 30 de Beethoven, perquè es va morir massa jove, sense haver viscut les experiències que una obra tan profunda pressuposa. Cal aclarir que, en la ficció ideada per l'autor, la frontera entre el món des vius i el dels morts hi desapareix i, així, els uns i els altres dialoguen entre si.
Certament la sonata nº 30 de Beethoven és una obra de maduresa, on el gran compositor aboca el fosc estat anímic que enterboleix l'última etapa de la seua vida. Junt amb la seua predecessora, la sonata nº 29 "Hammerklavier", i les seues dos sucessores, la nº 31 i la nº 32, formen un bloc compacte que, tot plegat, constitueix una de les cimes més altes assolides per la creativitat humana.
Ací teniu un fragment de la sonata nº 30, en la interpretació de G. Gould:


diumenge, 10 de març de 2019

"EM DOL, M'HE EQUIVOCAT", CANÇÓ DE ROBERT CORTELL FILL


Una nova cançó del meu fill Robert, que m'agrada especialment perquè transmet ganes de mirar cap al futur. La lletra de la tornada evoluciona al llarg de la cançó, i el que és al principi una porta oberta a l'esperança, des de "la foscor del meu bosc", passa a convertir-se en una espera impacient "amb el cor desbocat", i acaba esdevenint un pas decidit cap endavant: "Per això he vingut a trencar amb el passat".

Ací teniu la lletra completa de la cançó i la interpretació que en fa Robert:

EM DOL, M´HE EQUIVOCAT

Em dol, m'he equivocat,
encara t'estime igual,
només vull que em digues
quan tornaràs.

Em dol, camine sol,
recorde contra l'oblit
tot allò que va passar
i  em sent molt trist.

Per això t'espere
en la foscor del meu bosc.

Em dol aquest silenci,
la teua veu absent,
no tindre't prop de mi
quan sols en tu crec.

Em dol, vine i voràs
com jo he canviat,
i junts inventarem
un altre cant.

Per això t'espere
amb el cor desbocat.

Em dol cada cançó
que tu no escoltes,
els versos que et pose
i no t'acaronen.

Em dol el temps perdut,
l'amor que t'he negat,
l'absurd de cada dia
que no t'he desitjat.

Per això he vingut
a trencar amb el passat.



dissabte, 2 de març de 2019

"JO SÓC JO I EL MEU LLENGUATGE" (EMILIO LLEDÓ)

Deia Ortega: "Yo soy yo y mis circunstancias". En canvi, Emilio Lledó considera més exacte dir: "Yo soy yo y mi lenguaje". Perquè, per a este filòsof, l'ésser humà és llenguatge. L'educació en eixe llenguatge resulta fonamental, ja que pot servir-nos per il·luminar la realitat.
I és que cadascú "inventa" el seu propi llenguatge, i este acte creador pot portar-nos a la veritat o a la falsedat, segons l'utilització que en fem.
Emilio Lledó, amb sàvies paraules, para esment en la doble faceta del llenguatge, personal i col·lectiva:
El lenguaje, territorio común de una colectividad, es, en su más íntima estructura, privado territorio de aquel que lo utiliza. Cada acto de habla emerge del fondo personal en el que cada mente, situada en una historia, en un tiempo determinado, modula el inconfundible mensaje de la lengua matriz.
El lenguaje se hace, pues, peligroso porque su asimilación y su uso no sólo dependen del hecho lingüístico común a los distintos individuos de una comunidad sino, sobre todo, de los múltiples sesgos y perspectivas en que tiene lugar el particular aprendizaje. Precisamente su carácter especulativo, su imprecisa y sutil presencia en nuestra intimidad, hace que, en ese espejo interior que ha de sostener la memoria, se reflejen todas las luces que han alumbrado el nacimiento de la estructura personal.
El más rico tesoro, el lenguaje; pero también el más peligroso. El más rico porque en él se recobra el pasado, se organiza el sistema de ideas que forjan al hombre y se edifica el silencioso diálogo que, desde la apertura de la consciencia, conforma la esencia de la humanidad como especie capaz de ser y de saberse ser. Y el más peligroso porque, aunque heredamos ese impresionante caudal, su riqueza parece como si dependiera de aquel que la administra; como si su inmenso, objetivo, valor, estuviera supeditado, en muchos momentos, al sujeto que, al manejarlo, lo recrea, lo reconstruye; casi lo inventa.
Per això, Lledó apunta que somos un lenguaje, una posibilidad de leer, de interpretar, de sentir. El mundo de las imágenes es un mundo sin palabras, un mundo sordo y ciego para quien no sabe rechazarlas o amarlas, para quien no sabe dialogar con ellas, o ara quien no sabe descifrar la manipulación que, tantas veces, la contamina.
Per tant, el millor antídot contra la manipulació és la utilització d'un llenguate que cal enriquir. En efecte, quan més ric siga el nostre llenguatge més fàcil ens resultarà despullar aquell que ens vol enganyar, perquè sabrem interpretar les seues mentides.
És una manera de conéixer-nos que és necessària per conéixer els altres, la qual cosa comporta un compromís moral amb nosaltres mateixos i amb la societat. Qui sap on té la dreta i on té l'esquerra i el que signifiquen estes paraules, quan ho integra en la seua manera de ser, viu com una desfeta la negació d'eixa evidència, tant a nivell personal com col·lectiu. L'exemple que he posat és elemental, però jo no el trobe exagerat, ja que vivim un temps en què hi ha molta gent que s'ofén quan li dius que dos i dos són quatre.