divendres, 26 d’abril de 2019

TEMPS DE SORPRESES



Hi ha pluges, hi ha silencis,
com hi ha remors d’un temps extint,
o potser records d’aquella casa
que era dels meus quan encara
no ens moríem d’un en un.

No hi ha solitud sense misteri,
ni desconcert més gran
que comptar cap endarrere
fins a descobrir que la unitat
ets tu sense ningú al costat.

Hi ha instants de plenitud,
passions immortals que es mesuren
amb peus, passos i pams,
i ens deixen clar quan acaben
que eren amor tan sols.


divendres, 19 d’abril de 2019

"ODA A UN ROSSINYOL", DE KEATS


Avui vull fer als meus seguidors un regal molt especial: es tracta del poema de Keats titulat “Oda a un rossinyol”. En aquesta bellíssima composició del gran poeta romàntic anglés, es dibuixa el conflicte entre les contrarietats de la vida humana i les ganes d’escapar de la realitat, en cerca d’una felicitat que se’ns nega als humans i sols existeix en la fantasia. Quan Keats va escriure aquest poema era jove, però ja tenia l’experiència suficient per comprendre que al món s'escolten els “gemecs dels homes”, mentre que el rossinyol, quan canta, viu en una altra realitat plena de gràcia i bellesa. L'esperit del poeta vol anar ben lluny, on rau eixa màgica realitat, però acaba comprenent que no és possible abdicar de la seua condició humana i, per tant, mortal, mentre que sempre hi haurà un rossinyol que seguirà cantant eternament lluny dels éssers humans.

I
Em fa mal el cor i una punyent letargia
atabala els meus sentits, com si després
d’haver begut cicuta o apurat un fort
narcòtic m’haguera enfonsat al Leteu:
no perquè tinga enveja de la teua felicitat,
sinó pel goig que em fa la teua gràcia
quan, alada de llum, nimfa dels arbres,
            en algun lloc melodiós
de verdes fagedes i ombres infinites
lliures a l’estiu la plenitud del teu cant.

II
¡Ah, si un glop de vi refredat un llarg temps
a la terra pregona, em fera gust
a Flora i campanya, a balls
i cançons provençals, i a solellada festa!
¡Ah, si el càlid sud omplira el meu got
d’un  magnífic i enardidor hipocràs,
amb bombolles enllaçant-se a la vora
i la meua boca tenyida de porpra,
i que en beure abandonara el món d’amagat
per perdre’m amb tu a la foscor del bosc!

III
Perdre’m lluny, fondre’m i oblidar
tot allò que, entre les fulles, tu mai no has conegut:
el cansament, la febre i el neguit que se senten
ací on s’escolten els gemecs dels homes
i la tremolor sacseja els seus darrers cabells blancs,
on la joventut esdevé un espectre
i el pensament s’amara de dolor
quan mor l’esperança,
on la bellesa no pot conservar la seua brillantor
ni preservar un nou amor per al demà.

IV
Lluny! Molt lluny! Perquè he de volar cap a tu,
no conduït per Bacus y els seus lleopards,
sinó en les invisibles ales de la poesia,
tot i que la ment dubte, negada i confusa.
Ja sóc amb tu! Suau és la nit
i potser la Lluna regnarà al seu tron,
amb les seues màgiques estrelles al voltant,
però ací no hi ha llum,
només la que davalla del cel quan bufa la brisa
per rieres serpejants de molsa obscura.

V
No puc veure les flors que hi ha sota els meus peus,
ni el blanc encens que penja de les branques,
i, en la perfumada foscúria, imagine
els encants propis de l’estació presents
a l’herba, a les garrigues i als fruiters silvestres,
als rosers de pastor i als blancs espins,
a les violetes que es marceixen sota la fullaraca
            i a la filla primogènita de mitjan maig:
rosa d’almesc que germina arrosada de vi,
amb brunzit de mosques en les vesprades d’estiu.

VI
Escolte en la foscúria, i si prou sovint
vaig estimar la mort com un remei,
cridant-la amb tendresa en versos absorts
que escampaven per l’aire el meu alè assossegat,
ara més que mai em sembla bell morir,
extingir-me sense dolor al cim de la nit,
alhora que tu vesses l’ànima a fora
            en un èxtasi de cants
que seguiran encara que em convertisca en terra
i ja no puga admirar el teu rèquiem profund.

VII
Tu no has nascut per a la mort, ocell immortal,
ni generacions feréstegues et faran rodar per terra.
La veu que escolte en la nit ja la sentiren
en un altre temps emperadors i bufons;
potser aquest mateix cant va il·luminar un camí
en el trist cor de Ruth, quan amb nostàlgia
plorava envoltada de camps de blat estrangers,
i també va encisar altres vegades
els màgics finestrals oberts a l’escuma
de perillosos mars en indrets de prodigi ja oblidats.

VIII
Oblidats! Paraula que repica com una campana,
mentre m’allunye de tu anant cap a la meua soledat.
Adéu! La fantasia no sap enganyar tan bé,
follet mentider, com la seua fama faria pensar.
Adéu! Adéu! El teu himne llastimós s’esvaeix
al passar prop dels prats, sobre el rierol quiet,
allà al vessant, i després s’enfonsa profundament
a les clarianes de la propera vall.
Ha estat una visió o he somniat amb els ulls oberts?
La música ja s’ha acabat. Dorm o estic despert?

divendres, 12 d’abril de 2019

EL BARROC

Crucifixió de Poussin
El barroc va ser, des del punt de vista de la pintura, una de les èpoques més brillants de la història. Cronològicament se situa al segle XVII, en un temps de profunda crisi religiosa i social, com a conseqüència del triomf i expansió del protestantisme i de les tremendes desigualtats que es donaven en aquella societat, on una ampla majoria vivia en condicions miserables. Tot això provoca en els poders establerts, tant religiosos com polítics i econòmics, una reacció tendent a incrementar el control social. Per això el barroc, com tan bé ha dit Maravall, és una cultura conservadora, perquè posa la seua genialitat al servei de l’absolutisme per tal de frenar el descontent social. Es tracta, en definitiva, de fer una pintura que exagere el dramatisme de les escenes, per excés (efectes forçats i violents) o per defecte (austeritat i quietud extrema), i es dóna molta importància al contrast entre la llum i l’ombra. D’aquesta manera, s’intenta motivar l’espiritualitat de les gents senzilles del poble, així com l’acatament de l’ordre establert, que el barroc exalta.

En aquesta entrada podeu admirar unes quantes pintures dels millors pintors barrocs (Velázquez, Ribera, Caravaggio, Poussin i Rembrandt), perquè se n’adoneu dels trets que acabe de referir i admireu el valor d’un art insuperable.

Majestuositat del poder polític:

Felip III de Velázquez
Austeritat i quietud que conviden al recolliment espiritual:

El Crist de Velázquez
Efectes forçats i violents:

Martiri de Sant Pere de Caravaggio
Fort contrast entre llum i ombra:

La ceguesa de Samsó de Rembrant
I no ens hem oblidat del gran pintor barroc valencià, Josep de Ribera:

Martiri de Sant Felip de Ribera
Els trets característics de la pintura barroca es poden traslladar a les altres disciplines artístiques, com l’arquitectura, la poesia, el teatre, etc. Precisament, en relació amb el teatre barroc francés, vull referir-vos una experiència personal, a propòsit de la meua versió del Tartuf de Molière. Doncs bé, quan vaig traduir aquesta genial obra, em vaig adonar que el final no estava a l’alçada de la resta de l’obra. El defecte era més imputable a l’època en què estava escrita que no al genial comediògraf, ja que no va poder estar-se d’acabar l’obra amb un llarg parlament que lloa les virtuts del Rei Sol i el seu elevat sentit de la justícia, després d’haver fet una crítica mordaç de la societat de la seua època i de la hipocresia imperant. Vaig optar per canviar l’últim acte i, particularment, l’escena final, ja que tractant-se d’una versió personal considerava que em podia prendre certes llicències a fi d’actualitzar la dita peça teatral.

Molière
L’escena final, en la meua versió, fa així:

ESCENA 6

Tartuf, Orgon

Tartuf

M’han dit que ha pres una decisió.

Orgon

(Parlant amb molta seguretat.)

No m’ha deixat molta elecció.

Després de tot el que he fet per vosté,

m’amenaça sense cap mirament.

Tartuf

Sols demane allò que em sembla just.

Orgon

Ho mire com ho mire, és un furt.

Sóc alcalde perquè m’ho he guanyat,

i no vol deixar-me continuar.

Tartuf

¿Què em diu d’allò que li he proposat?

Orgon

Tot el que li diré serà forçat,

perquè no m’ha deixat cap altra eixida.

Serà el nou candidat a l’alcaldia,

mes jo sé que sols vol aprofitar-se

del càrrec, tal com ha fet amb nosaltres.

Tartuf

Celebre que arribem a tan bon pacte;

sempre he somiat ser un bon alcalde.

És una solució pertinent.

Orgon

Ho seria, si no fóra estrident.

Sap molt bé com enganyar tothom,

i això no em sembla que siga tan bo.

Tartuf

És un càrrec al qual també tinc dret.

Orgon

Doncs no conec els seus mereixements.

Tartuf

Si es creu superior, està enganyat.

Sé com és i del que ha sigut capaç.

Orgon

He treballat molt dur pel bé del poble...

Tartuf

... i pel seu propi bé, que en tinc, de proves.

Orgon

Els terrenys li’ls he cedit a vosté.

Tartuf

¡Mes no era això el que calia fer!

La carta diu que els destinara als pobres

i mai no ha fet públiques les proves.

Orgon

(Ha perdut ja la seguretat en si mateix.)

Ha sigut un error que estic pagant.

Tartuf

Gràcies a mi, li eixirà barat,

perquè li evitaré la vergonya

que el poble conega la seua ronya.

I així podrà, com jo, representar

el seu paper en un món de farsants.

Vosté diu de mi que sóc mentider

i, del seu engany, no en vol saber res.

Orgon

Jo sóc molt diferent; em penedisc

del que he fet i el pecat em fa patir.

Tartuf

¿I per què s’avé a fer amb mi un tracte,

a fi de tapar els seus dolents actes?

Si tan pur és, done la cara i pague

pel que ha fet i no em deixe ser alcalde.

Orgon

Tot ho faig per defensar la família,

que no penen per la meua desídia.

Tartuf

La seua família sap molt bé

que utilitza arguments poc convincents,

i no pregunten ni miren on cal

per tal de defugir la veritat.

Orgon

La veritat, a voltes, pesa molt.

Tartuf

Llavors ¿per què he de ser jo l’impostor?

Vosté i els seus parents també mantenen

les aparences que més els convenen.

Orgon

Nosaltres ens guiem per uns principis...

Tartuf

... i els adapten quan no els semblen propicis.

Orgon

Jo seria incapaç de seduir

l’esposa de qui tan bé m’ha acollit.

Tartuf

Done-li la culpa al seu abandó:

una dona així necessita amor.

Si el món fóra un poc just, meua seria,

i el sòl que xafara jo besaria.

Orgon

És desvergonyit i desagraït;

quan parla, sempre m’intenta ferir.

Tartuf

(Aguaitant per la finestra

i amb un to amenaçant.)

La nit és fosca, el fred de l’hivern

empeny la gent a posar-se a cobert.

Així, ja ningú no resta al carrer.

Tothom vol dormir. Jo no dormiré

fins que la meua hora siga arribada

i la llarga espera recompensada.

(Girant-se de sobte cap a Orgon.)

Ni jo sóc un sant, ni tampoc vosté,

però, quan pequem, ho fem en secret,

perquè prou bé sabem els dos que el mal          

no existeix quan es manté amagat.

(Mira Orgon desafiant.)

¡Vull que em diga si tinc o no raó!

Orgon

(S’agenolla davant de Tartuf

i li besa la mà.)

La voluntat del Cel es faça en tot.

FI

divendres, 5 d’abril de 2019

POSTVERITAT

Els éssers humans hem somiat sempre, però això no vol dir necessàriament que ens autoenganyem quan somiem. Un somni és una aspiració i també pot ser una fantasia que ens ajuda a seguir endavant, però això és compatible amb la consciència de la realitat. Jo puc aspirar a ser un gran poeta, i esforçar-me per aconseguir-ho, la qual cosa pressuposa que no defuig la veritat, ja que si aspire a ser-ho és perquè sóc conscient de les meues imperfeccions. De la mateixa manera, jo puc imaginar-me que sóc un gran poeta sabent que és una pura invenció aquesta idea que me’n faig de mi mateix. No es tracta de mentir, ja que jo no vaig escampant pertot arreu les meues fantasies, sinó d’agafar forces que m’ajuden a seguir escrivint versos. És com una mentida piadosa que ens autoinfligim.
L’existència d’aquest doble plànol (realitat i somni) és tan antiga com la humanitat i està en l’origen de la creativitat humana. Per una banda, la realitat amb tota la seua cruesa. Per una altra banda, l’emoció d’idear la manera d’ennoblir la nostra desgràcia, de sublimar les nostres frustracions, i crear un món millor en la nostra imaginació que ens ajude a mirar cap al futur amb esperança. En el fons, és un intent de vore la part de la botella que està plena, encara que majoritàriament estiga buida. No hi ha engany en això, tan sols la il·lusió d’un futur millor.
La realitat i el somni són les dos cares de la veritat, perquè si la realitat imaginada ens ajuda a comprendre millor el món que ens envolta, no pot negar-se la seua capacitat de penetrar en l’essència de les coses. Així, per exemple, resulta factible endinsar-se en el secret de la vida tant per l’observació de la natura com per la nostra capacitat innata d’inferir el que està ocult qüestionant l’evidència.
La mentida és la negació de la veritat, i per això el que busca és destruir-la, mentre que el somni conviu pacíficament amb la veritat i tracta de portar-la per nous camins. Ara bé, en els últims temps, a causa de les xarxes socials i d’una crisi que ha fet trontollar les expectatives de la gent, ha aparegut una forma de mentida més subtil, ja que no tracta d’aniquilar la veritat sinó de reemplaçar-la. L’anomenada postveritat és això: una mentida que es fabrica per a consum de les xarxes socials, i que té el poder de resultar atractiva a una majoria de persones tot i que siga falsa. El que es tracta és de llançar aquelles mentides que es corresponen amb allò que un número molt considerable d’individus volen sentir. Hi ha un gaudi en el descobriment i difusió d’aquestes mentides, que no es corresponen amb els fets ni falta que els fa. El que importa és el que la gent vol que siga veritat.
A nivell polític, és clar que la demagògia i el populisme es freguen les mans davant d’aquestes noves formes de mentida, perquè amb l’ajuda d’assessors destres en l’art de manipular els vots qualsevol inepte podrà aspirar a la presidència d’un país.
Vivim un temps en què pesen més els sentiments i la xerrameca que les raons i les idees sòlides. Ens afalaguen amb mentides que ens agrada escoltar, i a poc a poc ens porten al desastre.
La democràcia té alguns pilars irrenunciables, i un d’ells és la informació veraç. La base de la democràcia és la decisió lliure; però per prendre decisions lliures cal que es tinga informació fiable. Per tant, si s’enganya als qui tenen el dret a decidir, tota la resta del mecanisme estarà viciat des del principi, tot queda pervertit, desvirtuat. S’hauria de ser molt curós en aquest sentit. S’hauria de veure com conjugar la llibertat d’informació amb el dret a no ser enganyats. Qualsevol intent totalitari comença pel control de la informació. La manipulació de la informació distingeix una democràcia real de règims autoritaris o de pseudodemocràcies que en realitat no ho són. Democràcia no és només fer unes votacions o un referèndum, sinó que això es faça amb informació veraç.

dimarts, 2 d’abril de 2019

"PICNIC A HANGING ROCK", DE PETER WEIR

“Picnic a Hanging Rock”, del director australià Peter Weir, és una pel·lícula d’una bellesa visual impactant, que ens conta com el dia de Sant Valentí de l'any 1900 les estudiants de l’Escola Appleyard van d’excursió a Hanging Rock, una regió australiana muntanyosa. Al llarg del dia es produeixen una sèrie de fenòmens sobrenaturals: el temps es deté, estudiants i mestres perden el coneixement i tres xiques i una professora desapareixen.
El gran tema d’aquesta pel·lícula tan misteriosa com fascinant és, a parer meu, la temporalitat de la bellesa i de la innocència. La vida és capaç d’albergar criatures tocades per la gràcia, però al propi temps les aniquila, perquè com deia Rilke, en una de les seues elegies, “la bellesa no és cap altra cosa que el començament d’allò terrible”.
Crec que en la pel·lícula es fa palés que les tres estudiants i la seua professora, totes elles de tarannà somiador, són física i espiritualment tan belles que una força oculta les abdueix, abans que no és marcisca la seua candor angelical. És com si es produira un miracle i, per una vegada, la bellesa reeixira al seu destí fatal, però en un altre món, perquè en el nostre això no és possible. Poesia pura, doncs, o una invitació a somiar.
Ací teniu un fragment màgic de la pel·lícula: