dissabte, 31 de juliol del 2021

VISITA A SIMAT: L'ANTIGA MESQUITA DE LA XARA I EL MONESTIR DE LA VALLDIGNA

He visitat l’antiga mesquita de La Xara i el Monestir de Santa Maria de la Valldigna, que són dos importants monuments situats al terme de Simat.
Quant a la mesquita, tot i que va ser transformada en una ermita anomenada de Santa Anna, encara conserva l’estructura original musulmana, i això permet que es puga admirar el Mihrab orientat cap a Còrdova (és un fornet precedit d’un arc, que assenyala el punt cap al qual han de mirar els orants), el minaret i la seua escala cargolada, i l’antic pou de les ablucions.
Quant al Monestir, cal destacar l’església d’estil xorigueresc, el refectori, el locutori i la sala capitular, amb la seua magnífica volta estrellada de creueria. Aquesta última va ser projectada per Pere Compte (mestre d’obres de la Llotja de València), acomplint l’encàrrec de l’abat Roderic de Borja, futur Papa Alexandre VI.
L’estat lamentable en què encara es troba el Monestir, que des de fa vint anys és objecte de diverses obres de restauració, no es deu tan sols a l’abandó persistent sinó també al maltractament rebut pel seu últim propietari privat, que no va dubtar a dinamitar el refectori i la sala capitular per tal d’habilitar espais en els quals plantar tarongers.
Així mateix, va vendre el claustret de l’abat, que va ser desmuntat i traslladat a Torrelodones. Aquest claustret es va recuperar fa uns quants anys, i actualment s’estan fent obres importants a les dependències de l’abat, a fi que d’ací uns quants anys els visitants puguem fer-nos una idea del seu antic esplendor.
Enmig del camí d'accés a la part interior del Monestir, hi ha una preciosa font del segle XVIII, i fregant la muralla exterior s'hi troba una olivera centenària que fa goig de veure.

divendres, 23 de juliol del 2021

PORTA'M AMOR

Porta’m, amor, a l’arrel del dubte
que entela el perquè de cada cosa,
i així podré gaudir de la incertesa
que no em permet desentranyar-te.

Porta’m, amor, a la perduda contrada
on et debats entre la llum i l’ombra,
i així aprendré a estimar els silencis
que t’envolten d’un halo inaccessible.

Porta’m, amor, a la clariana oculta
que il·lumina els límits de tot saber,
i així festejaré, joiós, la ignorància
quan m’incites a conéixer el teu ser.

dissabte, 17 de juliol del 2021

EL ZERO

Es preguntava JOAN FUSTER: “¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d'imaginar la idea de zero? I dic imaginar una idea. Evidentment cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero —la nul·litat—, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!”
A mi, la idea del zero també m’intriga per la seua ambivalència, i un dia –ja fa d’això uns quants anys– li vaig dedicar al meu amic i gran poeta carcaixentí, DOMÈNEC CANET, un poema que porta per títol el dit número. Fa així:

     EL ZERO
A Domènec Canet
Quin número més subtil, el zero!
Sempre prest a emprendre el vol,
sense saber on pararà, així és:
ambivalent, inexpressiu per si mateix,
necessitat -per tant- d’aclariment,
o potser de seny, perquè el no-res
és un zero, com tot allò que no val,
però també s’escriu amb un zero
el que no es compra ni té preu.

divendres, 9 de juliol del 2021

MÓN ABSURD

"Autoretrat amb l'orella embenada", de V. van Gogh
Hi ha una obsessió que s'inicia
quan un busca traspassar la realitat
que l'envolta, no per evitar-la,
sinó per penetrar en la seua llum.
És com una manera de mirar sempre
el que els ulls no poden veure,
a redós d'una convicció
que no necessita ser provada,
com l'amor, com la fe, com la joia
de descobrir que no és cap deliri funest
adreçar la mirada envers una flor
per retornar-li el color que reclama
i un món absurd cruelment li nega.

dissabte, 3 de juliol del 2021

BELLESA

Foto J. Vicente Doménech

A Fernando Navarro Buenaposada
Quanta bellesa pot haver-hi en un instant,
si hom travessa una fageda nord enllà,
mentre la brisa aleteja suau
entre les fulles humides per la rosada de la nit.
Us parle d’un ciclista que fa una cursa
contra si mateix i no busca altre bé
que un poc d’esperança, quan de sobte
es troba amb una mena de pluja fresca i matinera.
Prou sap que aquestes gotes minúscules
d’aigua trèmula no tenen res d’extraordinari,
sinó una causa natural ben coneguda,
però no s’està d’imaginar que el bosc li plora.
Perquè hi ha una bellesa necessària:
la que ens enlaira i fa sentir d’una altra manera
el dolor, la solitud i tantes pors,
com si els sobrevolàrem.