SONETS

Alguns crítics literaris destaquen com el sonet demostra que forma i contingut no són assumptes contraris, sinó que s'eleven recíprocament. Es realitza així la misteriosa llei segons la qual la forma que imposa límits és premissa necessària per a la plena manifestació artística de l'esperit. I és que les exigències formals que imposa el sonet obliquen a ser precís i a extremar la cura en fer servir les paraules més expressives dins de les limitacions que la mètrica i la ritma imposen.

D'això parle en aquest sonet:

     SONET CAPFICAT

 

Confegir un sonet és una pena

per al rapsode que aspira a ser lliure

i, quan li arriba l’hora d’escriure,

defuig fer-ne, del vers, pesant cadena.

 

Però l’art és sempre una ofrena

que necessita llarguesa en el viure

i un sofrit torsimany prest a reescriure

els mots que una llampada li ordena.

 

Prou sovint, per tant, no pot el poeta

elegir la mètrica dels poemes,

ni tan sols el sentiment que el trastoca.

 

I així el sonet esdevé una feta

d’aquell qui, pres per volences extremes,

repoleix el dolor que li pertoca.

Aprofite l'avinentesa per a incloure en aquesta entrada tres sonets que em semblen genials:

DE UN CAMINANTE ENFERMO QUE

SE ENAMORÓ DONDE FUE HOSPEDADO

 

Descaminando, enfermo, peregrino

en tenebrosa noche, con pie incierto

la confusión pisando del desierto,

voces en vano dio, pasos sin tino.

 

Repetido latir, si no vecino,

distinto oyó de can siempre despierto,

y en pastoral albergue mal cubierto

piedad halló, si no halló camino.

 

Salió el sol, y entre armiños escondida,

soñolienta beldad con dulce saña

salteó al no bien sano pasajero.

 

Pagará el hospedaje con la vida;

más le valiera errar en la montaña,

que morir de la suerte que yo muero.

 

Luis de Góngora

EL DESENCANTO

 

Aceptar que una estrella silenciosa

es, en verdad, el fuego de un infierno,

y que en el resplandor del alba hermosa

nace la noche con su breve invierno.

 

Admitir que la muerte lujuriosa

se engendra ya en el cíngulo materno

y florece en el lirio y en la rosa

porque todo es fugaz y nada eterno.

 

Comprender que son vanos los empeños

del vivir por huir de un fin amargo

y que al hombre lo rige el desengaño.

 

Saber que el corazón inventa sueños

para sobrevivir; y, sin embargo,

no poderse engañar con ese engaño.

                Francisco de Quevedo

                   

                SONET

 

Sabia que vindries, que ja era

l’hora de parar taula dignament,

d’obrir la porta i enramar el vent

amb les paraules de la primavera.

 

Amor i més amor d’aquell que espera,

amor  i més amor d’aquell que sent

la pentecosta de l’amor, l’advent,

i en el vent el gran crit de la bandera.

 

Tenia a punt, amor, totes les coses

perquè sabia que vindries, ara,

amb un escàndol de sonets i roses.

 

Amor i més amor i més encara,

i avemaries i vitralls i aloses,

i tots els blats novells de la tarara.

 

Vicent Andrés Estellés