divendres, 24 de novembre de 2017

TEMPS DE CONFUSIÓ

Vivim, sens dubte, temps de confusió. La crisi actual, no sols és econòmica i política, sinó també cultural i moral. Qualsevulla cosa que comentes amb el veí o amb un amic o conegut dóna lloc a un llarg debat perquè no som capaços de posar-nos d'acord ni en les qüestions que, de primer, ens poden semblar més clares. Això genera una inseguretat que també és predicable de les institucions, que no actuen prou sovint d'una manera coherent, sinó sorprenent. Tot plegat, esta inseguretat generalitzada genera desconfiança i desconcert en la ciutadania perquè resulta difícil assolir eixe lloc confortable, desitjat pel comú dels mortals, que ens permet saber -amb un elevat percentatge de possibilitats d'encertar- quines poden ser les conseqüencies de les nostres accions i omissions.
I quan la gent no sap què fer, sol passar que s'equivoque en les seus decisions, bé perquè renuncie a reflexionar abans de prendre-les, bé perquè es limite a imitar el que fan els altres. Siga com siga, el que resulta cert i segur és que la confusió actual ens aboca individual i col·lectivament al despropòsit, i sols cal mirar una mica al nostre voltant per adonar-nos-en.
En general, hi ha una gran confusió en tot el que afecta a la línia que separa l'interés públic de l'interés privat. Sabem quins són els nostres drets, i això està molt bé, però oblidem amb massa freqüència les nostres obligacions amb la societat, i esta amnèsia origina desequilibris importants, ja que no tenim un referent social clar que ens il·lumine sobre quins són els límits raonables que hem de fixar a les nostres demandes, a fi que eixes demandes no posen en perill els drets d'altres persones més necessitades.
La crisi cultural és, per tant, també una crisi de la democràcia, perquè reflecteix l'existència d'un teixit social feble, que vagareja sense rumb, a falta d'unes normes i unes institucions que siguen capaces d'ordenar i fer complir un sistema que siga just per a tothom. I quan parle de justícia no estic referint-me a cap utopia, sinó a una qüestió més elemental: es tracta de què la Constitució i els seus valors siguen efectius. Això és fonamental, perquè si una norma constitucional, que és la norma fonamental d'una democràcia, no s'interioritza pels ciutadans i per les institucions, estarem abocats al fracàs com a poble.
Donat que les actituts no canvien per generació espontània, és evident la gran importància que té l'educació per afavorir el canvi. Una educació que comença a l'escola, però que també s'ha de projectar a través dels mitjans de comunicacíó i de l'exemple que han de donar els governants actuant rectament. Hi ha països que han aconseguit un model de democràcia molt més avançat que el nostre. Per tant, la millora és possible i jo crec que la reforma constitucional que s'aveïna hauria de ser el punt de partida d'una nova època més justa, més clement i més sàvia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada