LA "FUTBOLITZACIÓ" DE LA POLÍTICA

Feia referència VICENÇ VILLATORO, en un article d'opinió publicat en EL PAÍS el 15 de març de 2008, a la "futbolizació" de la política, a fi d'explicar com "el debat polític, d'una manera creixent, ha deixat de ser contrast d'arguments i ha passat a ser batalla de hooligans abans del partit". És sabut que el hooligan recolza sempre el seu equip, guanye o perda, jugue bé o jugue malament, l'entrene qui l'entrene i siga quina siga l'alineació. No es tracta de pensar, sinó de prendre partit i vestir-se amb la samarreta. I a partir d'ací, desitjar la victòria dels propis, per damunt de tot, i encara més la derrota de l'adversari. Com en el futbol, es tracta d'adquirir des del principi una adscripció irreversible -no necessàriament raonada- i conservar-la fins al final en qualsevol circumstància. I a l'obcecació anomenar-la coherència. I si algú que diu ser dels nostres assumeix un argument de l'adversari, titllar-lo de traidor, oportunista o interessat.
Quan la Constitució és objecte de discussió entre hooligans, es produeix la paradoxa que una norma nascuda per a possibilitar la lliure expressió d'opinions i idees, i propiciar l'acord i la convivència a partir del debat, esdevé una arma llancívola que només es fa servir per a tapar-li la boca al contrari. Entre hooligans, no hi ha posicions matisades: o bé la Constitució és un text sagrat que no es pot tocar i sols s'ha d'interpretar d'una determinada manera, o bé representa un règim obsolet que pateix una greu crisi de credibilitat. Els uns i els altres tenen en comú la foribunda desqualificació del discrepant.

La legitimitat, en mans dels hooligans, pot servir per a tot: en un cas, per a imposar una determinada interpretació de la Constitució i considerar rebutjable qualsevol altra; i en el cas oposat, per a fer el que no està permés i privar de valor els mandats constitucionals.
Si bé ho mirem, aquestes dues postures, com tots els extrems, es toquen, ja que es complauen a menysprear la Constitució si aquesta no s'avé amb els seus plantejaments excloents. I per aquest camí resulta molt difícil avançar.
En democràcia, el debat entre legalitat i legitimitat és útil i necessari perquè les normes vagen acomodant-se a la realitat canviant i les noves exigències de la societat, i això implica escoltar les noves propostes i a totes les parts afectades pel canvi, sobre la base de la racionalitat i el bé comú, i no de la conveniència i els interessos de la part que està en situació d'imposar el seu criteri. Els canvis importants necessiten un projecte.

POESIA I VERITAT

 

Segons Aristòtil, la poesia investiga les coses del món construint-ne còpies conforme al que les coses del món poden arribar a ser. Per tant, el punt de vista que adopta el poeta quan escriu és la recerca de la veritat, però no una veritat evident sinó oculta. La veritat del poeta és la veritat del que pot arribar a ser no del que és.

La poesia ens enfronta al que la raó mai podria comprendre plenament perquè resulta confús i només s’albira entre boires. Però la poesia no és res sense la veritat: tot poema ha d’expressar una realitat que, tot i que roman oculta, forma part essencial de les nostres vides en l’aspecte més íntim i sincer.

El poeta místic Juan de la Cruz, amb gran lucidesa, deia el següent: «Tot és símbol, tot és el que és i alguna cosa més». Eixa «cosa més» és la que busca el poeta, no per a dir-la de qualsevol manera, sinó buscant l’efecte poètic, que intensifica de manera extraordinària l’expressivitat del que es vol revelar: «Segons vas enllaçant les paraules / amb finor i cura per part teua / la teua expressió haurà sigut extraordinària / si una connexió magistral aconsegueix / convertir un vocable conegut / en un nou» (Horaci).