Un recurs
del qual es val sovint el poder per convéncer els ciutadans de les seues bones
intencions de cara a resoldre un problema, és fer-nos creure que la seua
solució s’esdevindrà per la via d’una reforma legal. Tanmateix, sol passar que una vegada aprovada la nova ordenació ens
trobem davant d’una realitat que no ha canviat gaire respecte de la situació
anterior. Aleshores, el que haurem de preguntar-nos és si la normativa derogada
era ineficaç i imperfecta, o si pel contrari l’arrel del problema no era tant
la llei quant la seua maldestra aplicació pel propi poder. I quan parlem de
“maldestra aplicació” no ens referim tan sols a una mancança de diligència o de
voluntat a l’hora de fer-la complir, sinó també a tota una variada mostra de
subtileses que, malgrat contradir l’esperit de la norma, són enginyades i
consentides pels qui tenen encomanada com a responsabilitat principal la funció
d’aplicar i interpretar les lleis.
Soc dels qui
pensen que l’exercici de la funció de legislar, igual que passa amb tantes
altres activitats humanes, ha de donar més importància a la qualitat que no a
la quantitat. Però de res no valdrà promulgar una llei excelsa si després
resulta inaplicada o tergiversada. Al capdavall, tan injusta és l’aplicació
d’un text legal dolent com la inaplicació de la millor de les lleis o, el que
encara és pitjor, la seua aplicació discriminatòria, que fa recaure tot el pes
de la llei sols sobre els ciutadans més indefensos.
No cap,
però, la resignació ni l’acceptació d’aquestes desigualtats efectives com si
foren normals o indefugibles. La primera cosa que cal exigir d’una llei
aprovada pel parlament és el seu compliment general i sense embuts. És un
deure democràtic elemental, que ve dictat pel mateix sentit comú. Per això, la
qualitat d’una democràcia haurà de jutjar-se per la seua capacitat de fer que
les lleis s’apliquen, i no –com volen fer-nos creure alguns polítics– pel
número de lleis publicades.
