PROPOSTES: EL CONTE EN MARXA

La meua proposta és la següent:

Vaig escriure fa uns quants anys l'inici d'un conte que a hores d'ara encara es troba inacabat.

Cerque un voluntari que porte la nau a bon port.

Tot seguit, transcriuré la meua part, i qui estiga interessat en col·laborar amb mi per completar el relat m'haurà d'enviar una nota al meu correu electrònic amb les seues idees, perquè jo puga escollir el coautor que considere ideal.

Una vegada escollit el coautor, ho anunciaré en el bloc, i els dos ens posarem d'acord per acabar el conte, que serà publicat ací mateix.

La part escrita per mi, fins ara, és la següent:

Només engegar el meu cotxe, que tenia aparcat davant de l’oficina, vaig mirar d’esma per l’espill retrovisor i no sense espant em vaig adonar que de la penombra emergia una cara que m’era totalment desconeguda. Esperonat per l’instint de conservació, la meua primera reacció va ser eixir del vehicle a tota pressa, però en sentir la calidesa d’una mà sobre el meu muscle em vaig aturar de continent, com si de sobte aquella acció m’haguera revelat que aquell estrany acompanyant era una persona pacífica i incapaç de fer mal a ningú. Aviat vaig comprovar que era encertada la meua inferència, perquè foren seues les primeres paraules, que tractaven per damunt de tot de tranquil·litzar-me:
–No tinga por, que el meu propòsit és amistós. Refies de mi, per favor.
En veure que li feia cabal i suspenia l’intent de fugida, m’ho va agrair discretament retirant la seua mà del muscle i oferint-me tot seguit un cigarret que vaig acceptar. Fumàrem una estona en silenci, fins que em va fer un altre prec:
–Si us plau, apague el motor i conversarem una mica.
Així ho vaig fer, sense presentar cap resistència. Encara que llavors em dominava el desconcert, ara puc dir que una gran curiositat m’empenyia a seguir el joc d’aquell intrús, que d’una manera tan agosarada havia irromput en la meua vida.
Va continuar parlant-me com si, abans d’entrar en matèria, li importara convéncer-me del seu tarannà pacífic:
–Perdone’m la intromissió, però he pensat que aquesta seria la millor manera de matenir una conversa amb vosté, ja que no compartim amics comuns ni ens movem als mateixos llocs. La coincidència espontània era molt difícil, i he optat per provocar-la.
He de reconéixer que les seues paraules em van semblar força sinceres, i que les vaig interpretar com la declaració de principis d’una persona que tenia coses a dir i havia trobat en mi l’interlocutor ideal, tot i que ignorava encara les raons per les quals havia estat jo l’escollit.
Per fi, em vaig decidir a parlar, encara que hauria necessitat més temps per aconseguir la lucidesa necessària. Potser per això, les meues paraules em van semblar massa agressives i no s’adeien en absolut amb el meu estat d’ànim real:
–Lamente dir-li que no aprove la seua manera d’actuar, i que no puc perdre el temps amb vosté. Així que diga’m el que siga i abandone el vehicle!
L’ocupant del seient de darrere es va remoure inquiet, però d’immediat va recobrar el seu posat tranquil i es va decidir a parlar d’allò que li interessava:
–No sóc més que un admirador seu. Durant anys he seguit la seua progressió espectacular en el món dels negocis. Però no sé què li admire més, si la qüestió professional o la personal, perquè cal reconéixer que té vosté una família encantadora.
Mentre així em parlava, tractava d’endevinar els trets més importants de la seua personalitat. D’una manera molt vaga, el retrovisor em tornava la imatge d’un home d’uns quaranta anys, que era també la meua edat. En la manera de comportar-se i de parlar em suggeria la possessió d’una certa cultura, encara que feia l’efecte de ser una persona molt descurada tant en el vestir com en l’endreça personal: portava barva de tres o quatre dies i els pocs cabells que li restaven els tenia escarotats. Parlava sense pressa, com si li vinguera de gust recrear-se en les paraules. Era o havia estat, sens dubte, un conversador brillant.
La meua pregunta era obligada:
–I vosté què sap de mi? Que ha estat esbrinant la meua vida i la de la meua família? No m'agrada gens la seua actitud, sap?
Alhora que intentava aquest retret, creixia dintre meu la indignació no exempta de preocupació per les paraules que acabava de pronunciar el meu visitant. No em feia cap gràcia sentir-me controlat, i això era el que aquesta persona havia fet durant un període de temps indeterminat.
–No s’amoïne, que tot el que sé de vosté és de domini públic. És cert que he fet pel meu compte algunes indagacions, però sempre han estat guiades per la prudència, i mai no m’he interessat per xafarderies o assumptes que pertanyen a la seua intimitat.
He de confessar que aquestes paraules em van semblar creïbles, perquè s’encaminaven de dret a la qüestió plantejada i defugien l’ambigüitat. Estava acostumat a tractar amb tota classe de persones, i sabia diferenciar molt bé els diferents tipus de parlants: els qui callen més que no diuen, i els qui parlen sense dir res; els qui volen enganyar-te per convéncer-te i els qui sols busquen que els dónes la raó, tot i que siga per esgotament o fàstic. Però aquell nouvingut era distint: pertanyia al grup estrambòtic dels qui diuen la veritat, potser perquè no en tenia res a guanyar ni a perdre.

Cap comentari:

Publica un comentari