"REVELACIÓN", DE "OTRAS VOCES"

Jo pertany a un generació que va estudiar en castellà i va llegir els seus primers poemes en eixe idioma. Tot i que per a mi escriure en valencià és tan natural com respirar, en un temps de sequera creativa vaig trobar en el castellà una via d’eixida. Era com si totes les meues lectures de poetes en castellà, que han sigut moltes i ben intenses al llarg de la meua vida, m’empenyeren a retre’ls un homenatge escrivint en el seu idioma. Quan intente escriure, hi ha un factor decisiu per a mi, que jo li dic trobar el to. I en eixe moment el to m’exigia escriure en castellà. Si traduïa els poemes al valencià, no em sonaven igual. En fi, faig aquesta introducció perquè no us resulte estrany que, en un moment donat de la meua vida adulta, haja escrit un poemari en castellà: es diu “Otras voces”, i me’l va publicar Ediciones Vitruvio l’any 2010. L’altre poemari que tinc en castellà és “La quinta soledad”, inèdit, escrit quan era un adolescent junt al meu amic Salvador Calatayud.

En aquesta i altres entrades venidores, hi inseriré uns quants poemes del llibre "Otras voces". El primer fa així:

REVELACIÓN

Desconoce las sombras, aún no sabe

que un día serán sus aliadas más fieles.

Cuando abre los ojos

sólo ve destellos de luz, ignora

que otro mundo subyacente está aguardándolo.

Se levanta y acomete el nuevo día,

sin malicia, pues se sabe inocente

y no teme sufrir ningún percance.

Esto hace que confíe en su suerte

y no presienta que detrás de la apariencia

el tiempo oculta su conspiración paciente.

Pero es real esa taimada discordia

y delicadamente las horas remueven

un poco de la tierra que pisa, algo

del cielo que sueña, aunque nadie lo avisa.

Todos callan, porque saben que no escucha

otras voces, hasta que de repente un día

descubre una nueva verdad que no intuía,

y después de hacerse algún reproche

sigue adelante sin perder el coraje

al creer todavía con alguna certeza

en el cumplimiento de sus esperanzas.

Y sigue igual, año tras año, descubriendo

nuevas verdades que antes le habrían parecido

crueles mentiras, y después vendrán otras verdades

que harán a las anteriores aún más falsas.

Tendrá tiempo, pues, de conocer

que la vida guarda alguna revelación

al final de una espiral de reemplazos.

Una revelación que habita entre las sombras

de un mundo que siendo real no se sueña

ni se toca. Es como el poso que queda

después de haber apurado todo el vino.

UN CONTE DE JULIO CORTÁZAR

Encara que la novel·la és el gènere literari preferit pels lectors, personalment m’atrauen més les formes breus, com la poesia i el conte. Hi ha escriptors, com Julio Cortázar, que en el camp de la narrativa breu han assolit una mestria inigualable. I és que en un bon conte, malgrat les seues poques pàgines, cap tota la literatura. Entre els múltiples relats magnífics escrits per Cortázar, n’hi ha un que em commou profundament cada vegada que el llegisc. El seu títol és “Final del juego”, i tracta de tres xiquetes que es diverteixen fent l'estàtua quan passa el tren, a fi de suscitar l'admiració dels passatgers. Una d'aquestes xiquetes, afectada per una discapacitat física que no és pas apreciable des del tren, s’encapritxa d’un jove passatger que li llança notes afalagadores per la finestra. Al cap d’uns dies, una nova missiva de l’admirador li fa saber el dia que baixarà del tren, en una estació pròxima, per  a conéixer-la. La xiqueta experimenta com al seu interior es desperta el terror, a mesura que s'acosta el moment en què el jove descobrirà la seua discapacitat, i en compte d'acudir a la cita li fa arribar una carta on li conta la paràlisi que pateix. Així, espera impacient que passe el tren de l’endemà, per a  comprovar la reacció del seu misteriós amic després d’haver-lo assabentat de la realitat. És el final del joc, perquè la xiqueta entra cruament en l'edat adulta en adonar-se que el jove la mira entre indiferent i decebut des del vagó. A banda del contingut del relat, que toca el cor de qualsevol persona sensible, el que més m'impressiona d'aquest conte és la imaginació extraordinària de Cortázar, que posa en acció elements de gran originalitat, com el tipus de joc que fan les xiquetes i la manera en què es coneixen i es comuniquen el jove i la xiqueta discapacitada, des del tren i a través de notes.

Aquest conte em va inspirar un poema, que fa així:

FINAL DEL JOC

Tot el dia al carrer, amunt i avall,

sense parar de descobrir altres colors,

noves paraules bones per a expressar

el que un sent quan es mira a l’espill

i sols veu la vida lluint-li als ulls,

perquè no està en edat d’endevinar

allò que el mirall no reflecteix,

com si un llampec d’esperança

marcara la traça als seus jocs innocents.

No se n’adona, de l’intrigant perill

que amaguen certes preguntes

d’estil funest, encara ajornades,

i segueix cap a endavant

fins que –en cedir la bardissa a l’evidència–

un astorament inexplorat

el planta de bell nou davant del cristall,

on per primera vegada, ara sí,

quan es mira a l’espill, veu el buit.

"REMORDIMIENTO", DE JOSÉ HIERRO

M'agrada molt aquest poema, i més com el recita el seu autor, José Hierro, gran poeta de la generació dels 40. La poesia social és molt difícil de fer, perquè si se te'n va la mà esdevé panfletària o massa evident, i perd el misteri que és propi d'aquest gènere literari. José Hierro és un dels grans poetes de la poesia social de postguerra.