divendres, 30 de maig de 2014

TRES PERSONATGES SINGULARS DEL ROCK

Vull presentar-vos tres músics singulars, que destaquen per la seua forta personalitat, tant en la interpretació dels seus temes, com en la composició, que trenca motlles. Nick Cave és un cantant australià, de gran dramatisme. Captain Beefheard té una forta base de blues, però la seua originalitat és innegable. Quant a Frank Zappa, cal destacar les grans dots de compossitor i les lletres de crítica ferotge a la societat de la seua època.
Nick Cave:
Captain Beefheard:
Frank Zappa:

divendres, 23 de maig de 2014

ELECCIONS EUROPEES

Sembla que ni PP ni PSOE tenen massa interés en aquestes eleccions europees, perquè la campanya electoral ha passat sense pena ni glòria, la qual cosa és deguda no tan sols a la mediocritat dels candidats (ha estat memorable la clavada de pota del Sr. Cañete), sinó també a les instruccions d'ambdós partits, que no estan interessats a mobilitzar el vot dels ciutadans, perquè s'oloren que molt possiblement no serà per a ells, sinó per als altres partits, fins ara, minoritaris.
Resulta evident que una de les conseqüències de la crisi, i de com l'han gestionada els dos partits majoritaris, és que molta gent els ha donat l'esquena. Front a aquesta realitat incontestable, la reacció de PP i PSOE no ha estat la de tractar de motivar la gent amb uns programes atractius. No, ans al contrari, s'han dedicat a dormir-nos en els seus mítings i debats absolutament grisos.
L'explicació de l'anterior incoherència crec que és clara: no tenen noves propostes que fer, perquè han perdut credibilitat. El PSOE, que ha governat durant set anys, no és creïble ara, quan diu que vol acabar amb els paradisos fiscals, perquè no ha fet res per acabar amb ells durant els anys que ha governat. I el PP, que ha fet una reforma laboral atemptatòria contra els drets dels treballadors (salaris de misèria) i no ha millorat les xifres d'atur, tampoc no pot presentar-se com el partit que ha portat aquest país per la via de la recuperació econòmica.
Quant a la qualitat democràtica, és evident que no han fet res de substancial per acabar amb la seua partitocràcia, que és un mal molt arrelat a la societat espanyola i que suposa una minva molt important quant al protagonisme polític que haurien de tenir els ciutadans. Lluny de comptar amb el poble per adoptar polítiques que solucionen els problemes reals de la gent, els han donat l'esquena (desatenció als afectats per la hipoteca, política fiscal injusta, mal funcionament de la justícia, falta de transparència real, etc.), i segueixen donant una imatge nefasta, de gent preocupada de mantenir els seus privilegis (tributació tramposa dels eurodiputats, aforaments abusius, etc.). Per altra banda, quant a la corrupció, en els assumptes que han protagonitzat PP i PSOE, han mantingut una actitud clarament passiva, d'esperar a veure què diu el jutge i criticar-lo, en compte d'anar al capdavant en la investigació del que ha passat.
En fi, que la crisi no ha servit perquè s'haja produït un canvi sincer en la manera de conduir la política aquests dos partits, i la ciutadania se sent descoratjada davant d'aquesta resistència al canvi real. Per això, jo crec que la votació del proper diumenge vindrà marcada per una forta abstenció i per un clar ascens dels partits minoritaris, que es presenten amb propostes de millora democràtica i institucional, on alguns ciutadans veiem que hi ha saba nova, que ens resulta esperançadora.

dissabte, 10 de maig de 2014

ELS MILLORS I ELS PITJORS (JAVIER MARÍAS)

El proppassat dia 20 d’abril de 2014, vaig llegir a la revista El País Semanal, un article de Javier Marías que em va semblar plenament encertat. En efecte, sota el títol Los mejores y los peores, i el subtítol Los peores se hacen fuertes cuando los mejores carecen de convencimiento, l'esmentat escriptor començava dient el següent:
Leí hace poco dos viejos versos de Yeats que me parecieron verdaderos, en la medida relativa en que cualquier afirmación lo puede ser: “Los mejores carecen de toda convicción, mientras que los peores están llenos de apasionada intensidad”. Si me parecieron tan “verdaderos” es porque, hasta cierto punto, y con excepciones, definen la historia de la humanidad, y desde luego la de nuestro país.
La part més substancial d’aquest article es concentra al llarg paràgraf final:
¿Por qué los mejores carecen a menudo de convicción, si los asiste la razón, tienen un desarrollado sentido de la justicia y son tolerantes con lo tolerable, procuran entender al contrario y atienden a los argumentos de sus adversarios? Precisamente por todo eso, he ahí la contradicción. Los mejores siempre dudan algo, siempre se paran a pensar, no se sienten en posesión de la verdad, no son simplistas ni radicales, no tienen una sola meta entre ceja y ceja, les repugna el oxímoron “guerra santa”, por no mencionar “sagrada misión” y otras sandeces por el estilo. Desde mi punto de vista uno nunca debería prestar atención a los llenos de apasionada vehemencia. Es más, ésta es para mí motivo de desconfianza y sospecha, y, abundando en los versos de Yeats, suele enmascarar a los peores, a los más dañinos y autoritarios, a los que hacen abstracción de las personas y se muestran siempre dispuestos a sacrificarlas en nombre de la Causa, o del Progreso, o del Proyecto, o de la Nación, tanto da. Son los que olvidan que todos tenemos solamente una vida, y que ninguna puede arruinarse por un abstracto Bien Futuro. A estas alturas deberíamos saber todos que el futuro es una entelequia, que no se puede configurar ni tan siquiera imaginar. Sólo importan los que están aquí, y también algo los que estuvieron, sólo sea porque sus huellas sí se pueden reconocer. A menudo las de los mejores están escondidas, como dice esta otra cita de la novelista del XIX George Eliot: “Que el bien aumente en el mundo depende en parte de actos no históricos; y que ni a vosotros ni a mí nos haya ido tan mal en el mundo como podría habernos ido, se debe, en buena medida, a todas las personas que vivieron con lealtad una vida anónima y descansan en tumbas que nadie visita”. Es cierto, muchos de los mejores pasan calladamente o hablando en susurros, jamás gritan ni vociferan, porque no están llenos de apasionada intensidad. Pero ay de nosotros si no existieran, si no hubieran existido siempre; si sus tumbas que nadie visita no alfombraran la tierra discreta, la única que de verdad nos sostiene.
Si em perdoneu l’autocita, en una entrada meua que tracta sobre la veritat i l’interès, des d’un altre punt de vista, arribe a la mateixa conclusió:  
La veritat no és tant un “estat possessori” com un “estat d’ànim”, és a dir, s’identifica millor amb el desig mai no consumat de conéixer-la, que ens porta a una insatisfacció creativa, que no amb la situació fàctica de gaudir-la com a pròpia. Aquesta circumstància, obliga a tots els seus perseguidors a professar un rigor no sols intel·lectual sinó també vital, perquè la veritat és una “vocació”, o –si us sembla massa emfàtica aquesta expressió– digueu-li “aspiració”, que ens empeny a actuar d’acord amb unes normes de conducta no subjectes a canvis, en funció d’interessos més o menys inconfessables. Al capdavall, com deia Machado: “La verdad es la verdad, la diga Agamenón o su porquero”.

dijous, 1 de maig de 2014

VISITA A CÒRDOVA

He visitat Còrdova i els seus barris populars, on destaca el pati com a centre de vida i convivència de la casa. Aquesta manera de considerar el pati és un concepte constructiu d'origen musulmà, que ha estat potenciat posteriorment a causa de dos factors elementals: el primer és que el pati permeteix combatre millor la calor que hi fa (sense anar més lluny el dia 29 d'abril el termòmetre marcava els 37ºC); i el segon la falta d'espai: moltes cases albergaven més d'una família, i el pati era el lloc on es desenvolupaven les feines domèstiques i també els diversos oficis. La gent tenia el bon gust d'ornar el seu pati de flors i plantes molt diverses, com una manera d'alegrar-se la vida.
Tot seguit us mostraré algunes fotos de patis meravellosos: