dilluns, 29 de gener de 2018

SOBRE LA MENTIDA

Opinem a partir dels fets actuals o històrics, però els fets en si mateixos no són opinables: un pot manifestar que no li agrada que ploga ni que l'any 1982 hi haguera una "pantanada" a la Ribera, però no pot negar l'evidència de la pluja ni de la "pantanada". Com que vivim en un temps on la propaganda ens fa dubtar de tot, és ben fàcil negar els fets i, a més, com que hi ha la possibilitat d'escampar la mentida a través de les xarxes socials, qualsevol eixerebrat o malvolent té al seu abast la possibilitat de contribuir, junt amb molts altres de la seua espècie, que la representació falsa de la realitat passe a ocupar el paper de la cosa representada, i així es perd no sols la preeminència de la veritat sobre la mentida, sinó la mateixa veritat ja que els fets són desplaçats pels no-fets. En una societat democràtica, que se suposa formada per persones pensants i, per tant, no crèdules, resulta sorprenent que haja avançat tant l'engany i la mentida, a tots els nivells. Com diu Sánchez Pintado, referint-se a la mentida política, "un dels indicadors més sensibles de la qualitat democràtica d'una societat és la quantitat i el tipus de mentides públiques que circulen en ella sense provocar la reacció del cos social". Perquè cal presuposar que, en una societat lliure, la gent no és pas tan ximple, i davant de mentides mancades d'un mínim de versemblança resulta impossible l'engany si no va acompanyat, en molt bona mesura, de l'autoengany. I aquest tipus de plantejaments són més propis de les societats totalitàries que no de les democràtiques. Com diu Koyré, "segons l'antropologia totalitària, el pensament, és a dir, la raó, la capacitat d'esbrinar el que és vertader i el que és fals, és una cosa molt escasa i molt poc estesa arreu del món; pertany a les elits i no a la massa, que està guiada, o millor dit, moguda per l'instint, per la passió, pels sentiments i pel ressentiment. No sap pensar. Ni sap el que vol. Tan sols obeir i creure". Jo no dic que les societats democràtiques, tal com nosaltres les coneixem, hagen arribat a aquest extrem, però resulta palés que hi ha una tendència clara a produir mentides de manera massiva, i que proliferen les formes de desinformació i de control de l'opinió pública. Front a aquesta hipertròfia de la mentida, l'única reacció democràtica possible és, per descomptat, la força del pensament, però això no serà possible si els ciutadans no estem a l'aguait i no caiguem en el conformisme. Per tant, crec que és molt important que ens avinguem amb la veritat, i la millor manera de començar a fer-ho és perdre la por a dir el que pensem.

dimecres, 24 de gener de 2018

MONÒLEG SOBRE LA REALITAT I LA FICCIÓ

Els monòlegs estan molt bé. Tan sols tenen un problema: que sols una persona parla i totes les altres l’escolten. Em pregunte jo què passaria si invertírem els termes i  fóreu tots vosaltres els qui parlàreu i jo em quedara ací quiet escoltant-vos. De segur que seria més divertit. Almenys per a mi, que m'estalviaria el risc de fer el ridícul en públic. Però això ja no seria pròpiament un monòleg, ni tampoc un diàleg. Seria una altra cosa, possiblement un guirigall, i no per culpa vostra si no perquè faltaria un director d'orquestra que donara tant les entrades com les eixides, i marcara el temps i el compàs de les distintes intervencions. Amb aquesta ajuda i l’esforç de tots vosaltres, de segur que seríeu capaços de fer una obra d'art.
I és que tota obra d'art necessita d'una preparació prèvia, d'un treball important, per bé que de vegades ens escoltem dir a nosaltres mateixos: “Això, jo també ho sé fer!”. I és que hi ha obres artístiques que no sabem per on agafar-les. Sense anar més lluny, l'altre dia vaig visitar un museu d'art contemporani, intrigat per un quadre que s'anunciava amb un títol ben enigmàtic: “L'abús del punt”. He de reconéixer que em vaig quedar una mica decebut en contemplar-lo, puix que m'havia imaginat un quadre on milers de punts s'agruparien de moltes maneres, per formar diverses figures geomètriques. Sóc tan ximple que, quan em parlen d'un abús del punt, pense tot seguit que m'he de trobar amb una enormitat de punts, perquè tot abús és un excés d’alguna cosa. La realitat, però, va ser ben diferent, i amb sorpresa vaig comprovar que “L'abús del punt” es limitava a un sol punt al centre de la tela. Vés tu a saber per què el pintor no li va posar un títol més convenient a la seua obra. Ja posats, bé hauria pogut anomenar el quadre “L’abús del blanc”, perquè us assegure que en aquell quadre el blanc de la tela lluïa cosa fina. Dos metres quadrats de blanc i a penes un minúscul esguit de color negre situat, això sí, en un lloc estratègic.
L'art contemporani té aquestes coses, que has de posar molta imaginació de la teua part per interpretar correctament allò que l'artista ens ha volgut dir. Per això, un amic meu que no li agrada calfar-se el cap, diu que sols li agrada la pintura realista, és a dir, aquella que sembla una còpia de la realitat. Però crec que està molt equivocat. No seré jo qui m'estiga d'admirar “El cavaller de la mà al pit”, però feu-ne la prova i voreu com no hi ha per a tant: poseu-vos davant d'un espill, ben seriosos, amb un posat de profund respecte, i feu perquè el vostre rostre desprenga l'espiritualitat que exhala el personatge retractat per El Greco. Prompte s'adonareu que és impossible imitar-la, perquè és d'un altre món. Per tant, domina la ficció sobre la realitat, encara que la pintura siga figurativa i suposadament objectiva.
En el cinema passa igual. Et trobes davant de la típica escena d'amor. Ja sabeu, en el moment crític que ella li diu a la seua parella que abans de gitar-se necessita anar al bany, i ell li contesta: “D’acord, però dóna’t pressa, amor meu”. Tot és molt natural, més real impossible. L'amant espera impacient que la seua estimada torne per ficar-se al llit. Ella s'ho agafa amb més calma i tanca la porta del bany. Passen uns quants segons que es fan eterns, i quan la dona surt del bany t'adones que ningú ha estirat la cadena del wàter. Això és realisme? De segur que a cap de nosaltres no ens passa així: tota entrada al bany en la vida real va seguida normalment d'una estirada de cadena, per molt romàntica que siga la situació.
I què dir-vos de la literatura? M'agrada llegir, però tinc molta cura de no posar a la pràctica allò que em conten, puix que ja he tingut més d'una experiència força desagradable. Així, fa molts anys vaig llegir la història d'un escrivent molt singular, que quan el director li manava fer alguna cosa es limitava a contestar-li, amb cara d'innocent: “Preferiria no fer-ho”. Fixeu-vos bé amb el detall: no li deia que no volia fer-ho, si no que “preferiria no fer-ho”. Davant d'aquesta resposta, el director es quedava tot desconcertat i no sabia què fer, perquè realment l'escrivent no s'havia negat obertament a fer la feina. Per tant, el deixava continuar en el treball.
Ja us he dit abans que sóc ben ximple, i quan tenia vint anys encara ho era més. Per això, quan vaig trobar la meua primera feina, em pensava que tots els capitostos eren persones plenes de bondat i comprensives amb les debilitats dels seus empleats. Així que jo, un dia que havia dormit malament, em vaig decidir a imitar l'escrivent del conte, que no feia molt havia llegit. Ho recorde perfectament: el cap del departament tenia molta pressa d’acabar un informe i em va demanar que l’ajudara a enllestir-lo. Com que aquell matí no em trobava bé, em va nàixer de l'ànima dir-li amb tota la candor del món: “Preferiria no fer-ho”. No cal que us diga la cara que em va posar en sentir aquestes paraules. No obstant això, em va donar una segona oportunitat, i una mica nerviós em va tornar a demanar ajuda. Novament li vaig dir, sense perdre la serenitat, molt dolçament: “Preferiria no fer-ho”. Fins ací va arribar l’experiment, perquè el director tot indignat em va fer fora sense perdre ni un minut més i em va enviar la liquidació per correu amb avís de recepció.
Amb tot, seguisc pensant que la història de l'escrivent és apassionant. Però farem bé de no confondre mai la realitat amb la ficció, per bé que de vegades ens agradaria que aquesta fóra real, i que tots els capitostos tingueren tanta consideració amb nosaltres com aquell que li va pertocar, sortosament, a aquell escrivent del conte.

divendres, 19 de gener de 2018

SOBRE EL DUBTE

Si tens una mica de consciència de la vida i del món, és impossible no dubtar. Som contradictoris, la mateixa societat ho és també, perquè hi ha moltes maneres de pensar i de ser, i a més a més aquestes maneres són canviants. Tenim clar el que ens convé en un moment donat, però no sabem el que voldrem un altre dia, i així és impossible pensar que estem en possessió de la veritat, perquè ens envolta gent que és capaç també d'argumentar i de defendre els seus platejaments amb la mateixa seguretat que nosaltres.
Dubtar és sà perquè actua com el millor antídot contra el fanatisme. Qui dubta sap que no pot imposar a ningú les seues idees, perquè prou farà si és capaç de conservar les seues, que sense voler se li esmunyen de les mans obrint pas a noves idees. Ara bé, no tots els dubtes són iguals: hi ha el dubte metòdic cartesià, que té una base científica i aspira a traçar el camí d'arribada al coneixement vertader. Però també hi ha, al pol oposat, el dubte escèptic, que no s'acontenta amb res i sempre deixa entre parèntesi qualsevol asserció. Si bé ho mirem, tant el racionalisme cartesià com l'escepticisme, amb els seus respectius tipus de dubtes, tenen un fonament comú: la desconfiança. Descartes desconfiava dels sentits i per això ens convidava a trobar la veritat a partir de la pròpia raó i de les evidències que ella mateixa és capaç de generar. I la desconfiança de l'escèptic és tan notable que, fins i tot, nega la mateixa possibilitat d'arribar a l'estat de certesa. Són dubtes, doncs, que tard o d'hora, acaben provocant en qui els experimenta un neguit vital, una angúnia primària, que és l'arrel que alimenta un altre dubte molt més profund, que és l'anomenat dubte existencial, que és un dubte que ens empeny a fugir de nosaltres mateixos inventant una realitat paral·lela. Com deia Kierkegaard, "l'home sempre pretén desfer-se de si mateix, del jo que realment és per arribar a ser un jo de la seua pròpia invenció". És una manera elegant de dir que la ficció forma part de la nostra realitat diària, que com deia Calderón la vida és somni, i això no vol dir que siga mentida, sinó que aspirem a viure-la a la nostra manera.

diumenge, 14 de gener de 2018

SOBRE L'ENVEJA (INSANA)

Deia Schopenhauer que "l'enveja en els hòmens mostra quant desgraciats se senten, i la seua constant atenció al que fan o deixen de fer els altres, mostra quant s'avorrixen". Quanta saviesa hi ha en aquesta frase! Tractaré d'analitzar-la, fent una referència separada a cadascuna de les seues dues proposicions.
En primer lloc, ens parla el filòsof romàntic alemany de l'enveja com una forma d'exteriorització de la malaurança existencial. Aquesta exteriorització jo crec que funciona de dues maneres diferents. D'una banda, podem contemplar l'enveja como un fruit del mateix sentiment de desgràcia. Hi ha persones que se senten tan malament que en veure l'alegria dels altres experimenten un fort ressentiment que esdevé enveja quan es tradueix en odi cap a qui té allò que cobeja l'envejós. D'una altra banda, hi ha una forma d'enveja que no és l'efecte sinó la causa de la desgràcia. Aquesta manifestació de l'enveja és encara més dolorosa, si cap, perquè la pateix aquell qui està en possessió de les condicions necessàries per a ser feliç, però no pot ser-ho perquè l'enveja li ho prohibeix. L'experimentació científica ha demostrat que el sentiment de recompensa s’activa no només pel fet de rebre un guany, sinó que ho fa amb molta més intensitat quan comparem aquest guany amb el dels altres. Per al cervell és molt important saber on som en relació amb els altres, per això li interessen més els valors relatius que els absoluts. Dit d’una altra manera, el sentiment de recompensa és superior si tens més d’alguna cosa que els altres, malgrat que tothom tingui poca cosa, que quan en tens molt però n’hi ha que en tenen encara més. No hi ha ací, per tant, una desgràcia original que dóna lloc a l'enveja, sinó que de manera irracional la persona envejosa experimenta una insatisfacció permanent, malgrat no estar abandonada per la deessa Fortuna, que la rega de dons, però ella mai no en té prou perquè sempre en veu un altre que li sembla més afavorit. Per explicar aquest comportament, Schopenhauer sostenia que els éssers humans estan posseïts per una voluntat insadollable, que mai no es troba satisfeta, ja que sempre en vol més. És com una maledicció divina que pesa sobre la condició humana.
Ara bé, a més de l'enveja, en la frase transcrita de bon principi, Schopenhauer ens parla d'un altre sentiment pròxim a l'enveja, perquè és també molt negatiu, que tracta de calmar el buit existencial adreçant l'atenció de manera obsessiva i permanent envers les altres persones, per tal de criticar-les continuament i proferir contra elles tota mena de comentaris injustos i judicis gratuïts. Aquest sentiment s'associa amb l'avorriment perquè les persones ocupades no poden perdre el seu temps valuós dedicant les hores mortes a la xerrameca i la maldiença.
Tant en l'envejós com en el maldient per ensopiment crònic hi ha altes dosis de menyspreu cap als altres, però mentre que en l'enveja es desitja tenir el que té un altre, en el qui fustiga el proïsme per desfici no hi ha més que ganes d'omplir el temps sense parar esment en el mal que fa. El neguit de l'envejós naix d'una insatisfacció existencial, mentre que el desassossec dels avorrits es deu a la seua incapacitat de dedicar el temps a fer coses més profitoses que malparlar dels altres.

dimecres, 10 de gener de 2018

ESPERANT



Abans d’anar-te’n,
ja t’esperava,
perquè t’endevinava lluny
quan mirava els teus ulls.

I un dia fugires de mi,
sense que t’importara
el meu dolor,
però jo seguia esperant-te.

Mai vaig renunciar a tu,
ni tan sols quan vaig saber
que renegaves de mi
amb la teua absència obstinada.

I encara t’espere,
després de la teua tornada,
per totes les paraules que et diria
i ja no tindrien sentit.

Has esdevingut
un presència estranya,
perduda entre els matolls
del meu jardí secret.

El temps mai perdona
l’escomesa d’un present
desproveït del passat,
tot i que no l’hàgem viscut.

I jo no puc trobar-te,
si tu no véns a mi,
amb el silenci encantat
que vaig teixir recordant-te.

dissabte, 6 de gener de 2018

SOBRE LA MEDIOCRITAT

Quan Fray Luis de León ens diu allò de "qué descansada vida, la del que huye del mundanal ruido", està recordant-nos el "beatus ille" horacià, d'arrel estoïca. I és que resulta molt natural que els éssers humans, farts de les vicissituts diàries que colmen la nostra paciència, tot i que siga secretament, com una aspiració íntima, covem el propòsit de fugir, d'abandonar-ho tot i recomençar en un altre lloc, allunyats de les persones i paisatges que han envoltat la nostra vida anterior. No cal ser un bon catòlic, per envejar a eixos monjos de Silos que ens transmeten una gran pau i serenitat quan s'apleguen a cantar les vespres. És ben fàcil, en contemplar eixe ritual, pensar que potser seria un bon remei als nostres dessabors diaris passar una temporada al Monestir, oblidats de tot. És aquesta una claudicació força humana, que mou a compadir-se de qui l'experimenta, perquè és cert que la vida ens atabala i no s'ha d'interpretar estrictament com un acte de covardia el fet de pregar al món que s'ature per poder baixar-nos-en, si més no, durant una estona, sense cap altra pretensió que la d'alenar tranquils.
I de la mà del "beatus ille" horacià, passem a la seua "aurea mediocritas", que ell mateix sintetitza en aquests versos tan coneguts: "Aquell que estima la daurada mitjania ni viu en una miserable cabana, ni en l’esplèndid palau que tots envegen". Hi ha una expressió popular que s'inspira en aquesta doctrina: "En el terme mitjà rau la virtut", la qual té el seu origen en la moral aristotèlica, que aconsella buscar sempre l'equilibri entre dos vicis contraposats. Es tracta, com hem dit, d'una mediocritat daurada, perquè pretén situar a l'individu en un punt equidistant entre el propi interés i l'interés general. Hi ha, per tant, en el mediocre horacià la generositat necessària per comprendre fins a on pot arribar en la defensa dels seus interessos, és a dir, una capacitat de jerarquitzar, d'una manera raonable, el que li convé a ell i el que beneficia a tots els altres.
Però jo no volia parlar-vos del "beatus ille", ni de "l'aurea mediocritas" de l'Horaci, sinó d'una altra mena de mediocritat no tan daurada, sinó de color gris, que està present en la nostra societat, cada vegada d'una manera més estesa. Es tracta d'una mediocritat presidida per l'egoisme i l'enveja. Si em permeteu la llicència, faré una mena de deconstrucció del concepte en els seus dos vessants fonamentals:
En primer lloc, el mediocre modern és aquell que es considera el centre de la creació i, per tant, no li importa que els seus capricis i pretensions vulgars se situen per damunt de l'interés general. És a dir, el seu somni més persistent és que el món s'avinga amb la seua curtetat de mires, sense importar-li que pel camí es perden altres esforços més reeixits.
En segon lloc, hi ha en el mediocre una passió que el domina: l'enveja. No tolera que ningú invoque un dret superior al seu, ni tan sols un mèrit ni, fins i tot, si és molt ximple, un demèrit. Ell ha de sentir-se, en tot moment, el centre de la creació i els altres han de ballar al ritme del seu timbal.
El mediocre modern no és, doncs, una persona cansada de lluitar que necessita descans. Eixa mena d'abandó és massa trist alhora que bell per a les seues aspiracions. Tampoc no hi ha res de daurat ni de diví en els seus plantejaments, ja que la virtut li preocupa poc si no es plega als seus interessos. El mediocre modern és, al capdavall, un ésser abduït per si mateix, com un Narcís que no necessita mirar-se a l'espill perquè es basta sol per considerar-se un ésser tan extraordinari que s'ho mereix tot.

dimecres, 3 de gener de 2018

LES "CAPELLETES"



La persona, diuen, és un ésser social, però jo crec que la nota dominant no és tant la sociabilitat, que comporta una visió ampla de la realitat, com el gregarisme, que es mou en un àmbit més estret. La persona és, doncs, un ésser gregari, perquè la seua integració en la societat la fa a través de grups, moltes vegades molt reduïts, als quals se sent vinculat per lligams familiars, professionals, religiosos, etc., o per raó d’interessos diversos.
Aquest gregarisme, portat a l’extrem, es materialitza en allò que coneixem per “capelletes”, és a dir, petits grups de persones que se senten unides únicament pel fet de compartir interessos de curta revolada, és a dir, mediocres. Es tracta de defensar parcel·les de poder, per evitar que una altra “capelleta” rival s’emporte els avantatges, grans o petits, que es poden derivar de l’exercici d’una determinada activitat.
No hi ha, per tant, altura de mires en les “capelletes”, perquè el seu únic objectiu, encara que el vulguen disfressar, és defendre l’egoisme dels seus membres. A tal fi, intentaran situar els seus pions en llocs estratègics, perquè des d’una situació avançada miren per afavorir els seus companys.
Ara bé, perquè ningú no s’enganye, potser convindrà aclarir que hi ha dues classes fonamentals de “capelletes”. En primer lloc, cal parlar de les que aparenten tot just el que són, ja que des del primer dia es fa evident que les persones que allí s’integren no busquen cap altra cosa que no siga el seu interés. Però convé no oblidar una segona categoria de “capelletes”: em referisc a aquelles agrupacions de persones que, en un principi, havien de complir una funció social important, però que els seus membres s’han encarregat de transformar-les perquè es posen exclusivament al seu servei. Són moltes les corporacions que les lleis creen per servir els interessos generals i esdevenen simples “capelletes”, exemptes de tota altura de mires. I el que és pitjor, sovint no es crea una sola “capelleta” dintre d’una mateixa corporació, sinó que se’n formen moltes, i cadascuna va a la seua.
Com que tenim una tendència innata a constituir “capelletes”, en podem veure pertot arreu: en els partits polítics, en les comunitats de veïns i associacions de tota mena, en el col·lectiu dels artistes, etc. Precisament, és la seua proliferació abusiva el que em fa pensar que les persones no són tan socials com diuen, perquè el gregarisme, quan s’escampa sense control, s’assembla més a una caricatura que no a un retrat seriós de la sociabilitat humana.