SOBRE LA VERITAT Nº 4

Ací sóc, tot de somnis carregat,

prest a preservar el punyent esper

de llibertat que nodreix el meu ser,

sempre obert a qui busca veritat.

Encara que tot vinga barrejat,

jamai no renunciaré a saber

el nom d’aquell maldestre titiller

que sent paor de nostra voluntat.

Ací sóc i tu també ets al teu lloc,

cadascun de nosaltres sap què fer,

i tots junts serem l’arrel d’un gran soc.

L’amor esdevindrà el suprem afer,

i creixerà furiós com el foc

contra la fera cega de poder.

CONFUSIÓ

Per anunciar la primavera, el sol s’aixeca mandrós;

i no sé si em sorprén que aquest dia s’assemble tant

a qualsevol altre, mes ho crec així mentre albire

com una llum pàl·lida convida les coses

a desdiure’s d’allò que havien promés.

Potser serà el temps que tot ho emboira, o el neguit

innominat que m’habita, els que m’han fet callar

quan calia saludar amb entusiasme la nova estació.

No ha estat així i ho lamente, car la primavera

m’importa i no hauria de ser veritat aquesta traïció,

però la vida no pararà fins que tot ho confonga

i acabem cercant a l’hivern el temps de les flors.

SOBRE LA CORTESIA

Ha dit el Papa Francesc I que per entrar en la vida d'un altre cal fer-ho amb cortesia. Quina veritat més gran, i bé farien tots els qui es dediquen a fer proselitisme de respectar aquest suggeriment.

Espanya és un país on tradicionalment no s'han respectat les idees dels altres: s'han expulsat els jueus (1492) i els moriscos (1609), i tenim una llarga tradició de guerres per diferències religioses o ideològiques.

El dia 12 de febrer es van complir 75 anys del bombardeig de Xàtiva, que va tenir 400 víctimes directes, entre morts i ferits. Jo vaig conéixer la dona d'un soldat mort en aquest bombardeig. Mai no va poder visitar la tomba del seu espòs, ni gaudir d'una pensió de vídua. Li van amargar la vida, de ben jove, i es van encarregar de no fer-li-la gens agradable durant la resta.

Es fan, doncs, tota mena de barbaritats quan un vol entrar en la vida dels altres sense cortesia, i el Papa Francesc I ha de ser conscient que la institució que ell representa ha sigut la primera que ha volgut augmentar i conservar el seu poder mitjançant la imposició. Bé està, doncs, que recorde als seus l'obligació de ser cortesos, com també ho estaria que els demanara abstenir-se de pressionar els governs afins perquè aproven lleis que imposen les seues creences als demés.

"AFLICCIÓ", DE PAUL SCHRAEDER

"Aflicció", de Paul Schraeder, meravellosament interpretada per Nick Nolte i James Coburn, és una pel·lícula d'ambientació rural i paisatge nevat, que conta el drama d'un policía (Nick Nolte) maltractat en la infància per son pare (James Coburn), que alberga dintre seu una càrrega de violència sempre a punt x'esclatar, la qual cosa crea una tensió creixent al llarg de la pel·lícula.

El personatge representat per Nick Nolte és un ésser desvalgut emocionalment, incapaç de servar un capteniment que es corresponga amb la vertadera naturalesa dels seus sentiments: estima la seua filla, però quan està amb ella no sap guanyar-se-la; manté relacions amb una xica que tracta de comprende'l, però ell és incapaç de tractar-la amb una certa normalitat; com a policia intenta complir amb la seua funció, però la seua falta d'autoestima l'aboca al fracàs.

És interessant el distint perfil psicològic del protagonista i el seu germà (W. Dafoe): el primer és una persona amb principis, però baralladís i socialment inepte, que de menut era el que sempre donava la cara per defendre la mare i el germà de la brutalitat de son pare. En canvi, el germà és un professor ben situat, que defuig els problemes i es comporta amb covardia, sense mullar-se per res; també aquesta manera de ser té una correspondència amb la infància, ja que ell era el que es quedava darrere mentre el germà es portava els colps del pare.

A parer meu, al final de la pel·lícula, el germà (Dafoe), que és el qui fa de narrador, fa una revelació que no necessàriament cal interpretar que es corresponga amb la realitat del que va fer el policía (Nolte) abans de desaparéixer per sempre, després de matar a son pare, ja que aquell demostra en altres escenes de la pel·lícula que és un personatge que està acostumat a manipular els fets com a mecanisme autojustificatiu.