GUANYAR-SE EL RESPECTE

Ara per ara, els polítics estan avesats a dir les coses que més els convenen, sense preocupar-se de si són veritat o no. Els debats parlamentaris s'assemblen a tot menys a un autèntic debat, perquè ningú no vol saber-se'n res del que diu l'altre. Cadascú va a la seua i, a la fi, l'únic que importa és guanyar la votació. Per això, quan un polític porta molts anys seguint eixa pràctica, si es veu obligat a comparéixer com acusat davant d'un jutge, és molt difícil que s'adone de la diferència que hi ha entre el parlament i un tribunal de justícia. En el parlament pot dir qualsevol despropòsit, perquè sempre compta amb l'aplaudiment del seu grup polític, i això fa que qualsevol ximpleria o mentida que diga no meresca cap retret. En canvi, quan la declaració s'ha de fer davant d'un tribunal, no valen romanços, però ells no en són conscients i hi segueixen aplicant les nefastes pràctiques parlamentàries descrites, convençuts de què encara són vàlides. El resultat ja no pot ser més catastròfic, perquè el polític no sols queda com un mentider, sinó que apareix davant de l'opinió pública com un ésser absolutament mediocre, indigne de l'escó o càrrec que ha estat ocupant o encara ocupa.

No hauria de ser així, però el que passa en aquestos casos és que allò que es considera tolerable en el parlament -on molts ciutadans s'han acostumat a contemplar-hi l'espectacle poc gratificant de les paraules buides, xulesques o temeràries-, en una sala de justícia sembla inacceptable, perquè els receptors de tals paraules són uns jutges professionals que no donen per bona qualsevol explicació i tenen la possibilitat de condemnar l'impostor. Això fa que les regles de joc siguen distintes: no es tracta ja de fer un discurs que compta de bestreta amb la complaença dels companys de grup o de govern, sinó de convéncer. El ciutadà, ara sí, li exigeix al polític que resulten convincents les seues paraules i, en cas contari, li dóna l'esquena.

Però no ens enganyem, eixe mediocre que ara desaprovem és el mateix que abans aplaudíem i votàvem quan mantenia una conducta poc edificant en l'exercici de les funcions públiques. Aquesta és la paradoxa: sense haver-hi un canvi de persona ni de comportament, la societat passa, sense solució de continuïtat, del recolzament cec a la condemna més fulminant. Què és el que ha canviat? Per què la immoralitat deixa de tolerar-se tan sols quan un jutge intervé? Lamentablement, crec que en eixe canvi d'actitud hi ha més un component d'oportunisme, que no d'autèntica reflexió i de rigor moral i democràtic. Respectem el poderós fins que cau en desgràcia, cosa que és impròpia d'una democràcia, on la regla general hauria de ser tot just la contrària: desconfiar del poderós perquè tinga un comportament moral irreprotxable i s'esforce a guanyar-se el nostre respecte dia a dia.

DIGNIFICAR LA FUNCIÓ PÚBLICA

L'altre dia vaig acudir a una oficina de l'Institut Nacional de la Seguretat Social, amb cita prèvia, per tal de fer una consulta sobre la possibilitat que una familiar meua, que m'acompanyava, tinga dret a una determinada pensió, i ens van tractar molt amablement. Com que les lleis no són clares i sempre deixen un marge a la interpretació, la funcionària ens va aconsellar que demanàrem la prestació, perquè el "no" ja el teníem, i podia donar-se el cas que l'encarregat de resoldre l'expedient hi apreciara la concurrència de les circumstàncies legalment previstes per meritar el dret. Certament, la situació no és gens clara, i no ens hem de fer gaire il·lusions sobre el resultat satisfatori de les nostres gestions, però almenys se'ns donava una orientació i, el que és més important, ningú no ens enganyava, coneixedors com érem, nosaltres mateixos, que la situació no és fàcil.

En eixir al carrer, vaig reflexionar sobre el resultat de la gestió que acabàvem de fer, i em sorprenia del grau de satisfacció obtesa de la visita, que, per altra banda, va ser rutinària i sense res d'especial. El que la funcionària m'havia aportat eren dos coses molt importants: 1) Convenciment que pagava la pena intentar-ho, tot i que no era fàcil encimbellar l'empresa amb un èxit. 2) Confiança en què, si la meua parent tenia dret, no li'l negarien, perquè el que em va transmetre la funcionària és que hi havia precedents de situacions similiars, i que es procura tractar a tothom per igual.

Si, en compte de la Seguretat Social, es tractara d'una oficina pública on es trameten plans urbanístics, subvencions, contractacions, etc., segurament no me n'hauria eixit ni tan convençut ni tan confiat. Per què? La resposta és evident, si més no, per a mi: En el cas de la Seguretat Social, malgrat que hi haurà casos en què encertaran més i altres menys, el que pense és que hi ha uns tècnics que són els qui tramiten i proposen el que s'ha de fer. Encara que hi haurà excepcions, en general, un creu que ens trobem davant d'una matèria en la qual els polítics respecten els criteris dels funcionaris que objectivament apliquen la llei. En canvi, quan es tracta de les altres matèries, l'experiència em diu que són els polítics els qui fan el que volen, i bandegen el criteri dels professionals en el cas que no siga favorable als seus interessos.

La conclusió que trac de tot açò és que, en un moment de crisi institucional com l'actual, resulta fonamental que els ciutadans exigim als nostres representants que ens proporcionen el convenciment i la confiança que les administracions públics estan al servei de l'interés públic, i que en elles els funcionaris gaudeixen de les garanties necessàries perquè puguen desplegar el seu treball a fi que prevalga la legalitat i es tracte igual a tothom. No és gens fàcil que este propòsit esdevinga una realitat, perquè s'han donat moltes passes equivocades, i el mal està molt arrelat i escampat, però mentre això no s'aconseguesca, la democràcia estarà ferida de mort, perquè els ciutadans no ens la creurem. Els partits polítics tenen una greu responsabilitat en este moment, perquè són ells els qui tenen el poder necessari per capgirar la situació.

UNA DEMOCRÀCIA DE FIRA

Tots els casos de corrupció dels quals en tenim notícia, el que demostren és que hem viscut fins ara en una democràcia de fira, on els poderosos es creien en el dret d'abusar, de balafiar i de malversar a pler, convençuts de la seua impunitat. D'una altra manera, no s'explica com és possible que hagen tingut lloc unes activitats delictives tan barroeres.

Perquè, de finor, n'ha hagut ben poca: la mateixa visita del Papa Benet XVI es va considerar una oportunitat adient per portar endavant l'assaltament als diners públics. I si això ha sigut possible, és perquè s'han donat una sèrie de causes que han resultat fatals:

En primer lloc, cal referir-se al bipartidisme i a l'excessiu poder dels partits polítics que s'han alternat en el poder, els quals amb càrrec als pressupostos públics han disposat de diners per comprar voluntats i crear-se una clientela d'incondicionals, que lluny de preocupar-se per l'interés públic s'han dedicat a promoure els seus interessos particulars. Així mateix, els partits han actuat com instruments de control social, en emmordassar les associacions, els mitjans de comunicació i les institucions que podien actuar com un contrapoder.

En segon lloc, la divisió de poders ha funcionat d'una manera molt imperfecta, ja que el poder legislatiu ha renunciat, a través del règim de majories, a fiscalitzar el govern, que lliure de control parlamentari s'ha sentit a gust per fer el que li abellira sense donar explicacions. Així, s'ha negat tot tipus d'informació als partits minoritaris, amb el desvergonyiment més absolut.

En tercer lloc, cal referir-se als electors, que han donat més valor a l'interés que no a la veritat i en cap moment han sigut exigents amb els seus representants, com si no fóra fonamental en democràcia, després de votar, mantenir una actitud crítica i desconfiada amb els candidats electes, a fi que s'ajusten al programa que els han votat i actuen d'una manera ètica i responsable, fent un bon ús dels fons públics. Sols així s'explica que persones tan incompetents, irresponsables i mancades de rigor, fins i tot, de seny, hagen ocupat el poder durant tant de temps.

Finalment, cal destacar una causa més subtil, però que ha tingut un pes indubtable en tota aquesta història de la corrupció: el pensament dèbil d'una societat fàcil d'acontentar, que no planta cara als poderosos si aquestos els donen unes molletes del pastís. Els versos d'Espriu tenen plena actualitat: "Nosaltres savíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos", és a dir, que el poble "va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs", oblidant-se que no és un "gos mesell, sinó l'amo de tot". La societat valenciana, a banda dels problemes que tenen altres societats, té un greu problema d'identitat: no sabem qui som, ni què volem, i això ens perjudica molt, perquè hem deixat passar oportunitats importants a causa de la nostra falta d'ambició com a poble.