dimarts, 26 d’agost de 2014

LES MILLORS VERSIONS DE LES SIMFONIES DE BEETHOVEN

Hi ha tanta bellesa concentrada en les nou simfonies de Beethoven, que et commous només de pensar-ho. Per això, en són moltes les versions existents, perquè no hi ha director d’orquestra que no haja intentat desxifrar el misteri d’aquestes obres i donar-nos la seua visió personal, si més no, d’alguna d’elles. 
Per això, hi ha enregistraments que han assolit tan alt grau de perfecció (i d’emoció) en la interpretació d’aquestes simfonies, que per a mi és un plaer fer-vos una relació dels que considere insuperables. Crec que, si no havíeu descobert fins ara alguna d’aquestes versions, m’estareu eternament agraïts de la revelació.
De la 1ª Simfonia, en recomane la versió de Fritz Reiner:
Quant a la 2ª Simfonia, cal destacar-ne la interpretació d’Erich Kleiber:
 
En la 3ª Simfonia, hi apareix ja Furtwängler:
La 4ª Simfonia compta amb una versió extraordinària a càrrec de Carlos Kleiber:
La 5ª Simfonia és de Furtwängler:
La 6ª Simfonia té una versió majestuosa de Klemperer:
 
De la 7ª Simfonia, em quede amb l’enregistrament fet per Carlos Kleiber:
Li reservem a Szell la Simfonia nº 8:
I la 9ª Simfonia és indissociable de la figura de Furtwängler:
Finalment, us deixe ací la 4ª i la 7ª Simfonies de Beethoven, amb la Royal Concertgebow Orchestra dirigida per Carlos Kleiber:

dilluns, 25 d’agost de 2014

UN CONTE DE JULIO CORTÁZAR

Encara que la novel·la és el gènere literari preferit pels lectors, personalment m’atrauen més les formes breus, com la poesia i el conte. Hi ha escriptors, com Julio Cortázar, que en el camp de la narrativa breu han assolit una mestria inigualable. I és que en un bon conte, malgrat les seues poques pàgines, cap tota la literatura. Entre els múltiples relats magnífics escrits per Cortázar, n’hi ha un que em commou profundament cada vegada que el llegisc. El seu títol és “Final del juego”, i tracta de tres xiquetes que es diverteixen fent l'estàtua quan passa el tren, a fi de suscitar l'admiració dels passatgers. Una d'aquestes xiquetes, afectada per una discapacitat física que no és pas apreciable des del tren, s’encapritxa d’un jove passatger que li llança notes afalagadores per la finestra. Al cap d’uns dies, una nova missiva de l’admirador li fa saber el dia que baixarà del tren, en una estació pròxima, per conéixer-la. La xiqueta experimenta com al seu interior es desperta el terror, a mesura que s'acosta el moment en què el jove descobrirà la seua discapacitat, i en compte d'acudir a la cita li fa arribar una carta on li conta la paràlisi que pateix. Així, espera impacient que passe el tren de l’endemà, per comprovar la reacció del seu misteriós amic després d’haver-lo assabentat de la realitat. És el final del joc, perquè la xiqueta entra cruament en l'edat adulta en adonar-se que el seu estimat la mira entre indiferent i decebut des del vagó. A banda del contingut del relat, que toca el cor de qualsevol persona sensible, el que més m'impressiona d'aquest conte és la imaginació extraordinària de Cortázar, que posa en acció elements de gran originalitat, com el tipus de joc que fan les xiquetes i la manera en què es coneixen i es comuniquen el jove i la xiqueta discapacitada, des del tren i a través de notes.
Aquest conte em va inspirar un poema, que fa així:
FINAL DEL JOC
Tot el dia al carrer, amunt i avall,
sense parar de descobrir altres colors,
noves paraules bones per a expressar
el que un sent quan es mira a l’espill
i sols veu la vida lluint-li als ulls,
perquè no està en edat d’endevinar
allò que el mirall no reflecteix,
com si un llampec d’esperança
marcara la traça als seus jocs innocents.
No se n’adona, de l’intrigant perill
que amaguen certes preguntes
d’estil funest, encara ajornades,
i segueix cap a endavant
fins que –en cedir la bardissa a l’evidència–
un astorament inexplorat
el planta de bell nou davant del cristall,
on per primera vegada, ara sí,
quan es mira a l’espill, veu el buit.

dijous, 14 d’agost de 2014

GUANYAR-SE EL RESPECTE

Ara per ara, els polítics estan avesats a dir les coses que més els convenen, sense preocupar-se de si són veritat o no. Els debats parlamentaris s'assemblen a tot menys a un autèntic debat, perquè ningú no vol saber-se'n res del que diu l'altre. Cadascú va a la seua i, a la fi, l'únic que importa és guanyar la votació. Per això, quan un polític porta molts anys seguint eixa pràctica, si es veu obligat a comparéixer com acusat davant d'un jutge, és molt difícil que s'adone de la diferència que hi ha entre el parlament i un tribunal de justícia. En el parlament pot dir qualsevol despropòsit, perquè sempre compta amb l'aplaudiment del seu grup polític, i això fa que qualsevol ximpleria o mentida que diga no meresca cap retret. En canvi, quan la declaració s'ha de fer davant d'un tribunal, no valen romanços, però ells no en són conscients i hi segueixen aplicant les nefastes pràctiques parlamentàries descrites, convençuts de què encara són vàlides. El resultat ja no pot ser més catastròfic, perquè el polític no sols queda com un mentider, sinó que apareix davant de l'opinió pública com un ésser absolutament mediocre, indigne de l'escó o càrrec que ha estat ocupant o encara ocupa.
No hauria de ser així, però el que passa en aquestos casos és que allò que es considera tolerable en el parlament -on molts ciutadans s'han acostumat a contemplar-hi l'espectacle poc gratificant de les paraules buides, xulesques o temeràries-, en una sala de justícia sembla inacceptable, perquè els receptors de tals paraules són uns jutges professionals que no donen per bona qualsevol explicació i tenen la possibilitat de condemnar l'impostor. Això fa que les regles de joc siguen distintes: no es tracta ja de fer un discurs que compta de bestreta amb la complaença dels companys de grup o de govern, sinó de convéncer. El ciutadà, ara sí, li exigeix al polític que resulten convincents les seues paraules i, en cas contari, li dóna l'esquena.
Però no ens enganyem, eixe mediocre que ara desaprovem és el mateix que abans aplaudíem i votàvem quan mantenia una conducta poc edificant en l'exercici de les funcions públiques. Aquesta és la paradoxa: sense haver-hi un canvi de persona ni de comportament, la societat passa, sense solució de continuïtat, del recolzament cec a la condemna més fulminant. Què és el que ha canviat? Per què la immoralitat deixa de tolerar-se tan sols quan un jutge intervé? Lamentablement, crec que en eixe canvi d'actitud hi ha més un component d'oportunisme, que no d'autèntica reflexió i de rigor moral i democràtic. Respectem el poderós fins que cau en desgràcia, cosa que és impròpia d'una democràcia, on la regla general hauria de ser tot just la contrària: desconfiar del poderós perquè tinga un comportament moral irreprotxable i s'esforce a guanyar-se el nostre respecte dia a dia.

dimarts, 12 d’agost de 2014

DIGNIFICAR LA FUNCIÓ PÚBLICA

L'altre dia vaig acudir a una oficina de l'Institut Nacional de la Seguretat Social, amb cita prèvia, per tal de fer una consulta sobre la possibilitat que una familiar meua, que m'acompanyava, tinga dret a una determinada pensió, i ens van tractar molt amablement. Com que les lleis no són clares i sempre deixen un marge a la interpretació, la funcionària ens va aconsellar que demanàrem la prestació, perquè el "no" ja el teníem, i podia donar-se el cas que l'encarregat de resoldre l'expedient hi apreciara la concurrència de les circumstàncies legalment previstes per meritar el dret. Certament, la situació no és gens clara, i no ens hem de fer gaire il·lusions sobre el resultat satisfatori de les nostres gestions, però almenys se'ns donava una orientació i, el que és més important, ningú no ens enganyava, coneixedors com érem, nosaltres mateixos, que la situació no és fàcil.
En eixir al carrer, vaig reflexionar sobre el resultat de la gestió que acabàvem de fer, i em sorprenia del grau de satisfacció obtesa de la visita, que, per altra banda, va ser rutinària i sense res d'especial. El que la funcionària m'havia aportat eren dos coses molt importants: 1) Convenciment que pagava la pena intentar-ho, tot i que no era fàcil encimbellar l'empresa amb un èxit. 2) Confiança en què, si la meua parent tenia dret, no li'l negarien, perquè el que em va transmetre la funcionària és que hi havia precedents de situacions similiars, i que es procura tractar a tothom per igual.
Si, en compte de la Seguretat Social, es tractara d'una oficina pública on es trameten plans urbanístics, subvencions, contractacions, etc., segurament no me n'hauria eixit ni tan convençut ni tan confiat. Per què? La resposta és evident, si més no, per a mi: En el cas de la Seguretat Social, malgrat que hi haurà casos en què encertaran més i altres menys, el que pense és que hi ha uns tècnics que són els qui tramiten i proposen el que s'ha de fer. Encara que hi haurà excepcions, en general, un creu que ens trobem davant d'una matèria en la qual els polítics respecten els criteris dels funcionaris que objectivament apliquen la llei. En canvi, quan es tracta de les altres matèries, l'experiència em diu que són els polítics els qui fan el que volen, i bandegen el criteri dels professionals en el cas que no siga favorable als seus interessos.
La conclusió que trac de tot açò és que, en un moment de crisi institucional com l'actual, resulta fonamental que els ciutadans exigim als nostres representants que ens proporcionen el convenciment i la confiança que les administracions públics estan al servei de l'interés públic, i que en elles els funcionaris gaudeixen de les garanties necessàries perquè puguen desplegar el seu treball a fi que prevalga la legalitat i es tracte igual a tothom. No és gens fàcil que este propòsit esdevinga una realitat, perquè s'han donat moltes passes equivocades, i el mal està molt arrelat i escampat, però mentre això no s'aconseguesca, la democràcia estarà ferida de mort, perquè els ciutadans no ens la creurem. Els partits polítics tenen una greu responsabilitat en este moment, perquè són ells els qui tenen el poder necessari per capgirar la situació.

dilluns, 11 d’agost de 2014

"EL ESPÍRITU DE LA COLMENA", DE VÍCTOR ERICE

Extraordinària pel·lícula, plena de poesia, on cada component (guió, fotografia, direcció, interpretacions, música, paisatges...) es conjumina amb els altres per assolir una excel·lència artística poques vegades igualada en la història del cine.
He revisitat esta pel·lícula, després de llegir "La vida de les abelles", de Maurice Maeterlinck. En esta meravellosa obra, que barreja la divulgació científica, amb la poesia i el pensament filosòfic, el gran autor belga, per explicar la conducta de les abelles en un rusc, que gira al voltant de la supervivència de l'espècie, recurreix a la suposada existència d'un esperit que ordena a les abelles les decisions més importants de la seua vida (l'eixamenament, el vol nupcial de la reina, la matança dels abegots per les obreres, la construcció de la bresca, etc.). Així, en el rusc, tot està pautat, i les abelles són esclaves d'un esperit que les obliga a portar una vida gris i sotmesa a un horari inflexible, on no caben els sentiments ni les individualitats. L'individu, i la mateixa reina, no tenen voluntat pròpia, perquè és anul·lada absolutament per les exigències de la col·lectivitat.
En la pel·lícula, que està situada cronològicament a la primera postguerra, no és gens difícil apreciar, en la vida gris d'un petit poble castellà, on la gent viu sense il·lusions ni expectatives de canvi, aclaparada per la monotonia i la resignació, un paregut més que notable amb el comportament mecànic de les abelles, que actuen sense iniciativa pròpia, sense preguntar-se per què fan el que fan, i per tant sense possiblitat de canviar.
És el miracle del cine, que enlluerna la mirada encuriosida d'Anna, quan contempla absorta la pel·lícula "El doctor Frankenstein", de Whale, la qui canvia les coses. Anna és una xiqueta que necessita saber el perquè de les coses. No s'acontenta amb les explicacions convencionals de la seua germana, quan li recorda que en el cine tot és mentida i que, per tant, la mort del monstre per la gent del poble, després que aquell mate una xiqueta, és irreal. Anna no pot comprendre que puga separar-se tan clarament la realitat de la ficció, i el que més li intriga és per què el monstre i la societat maten d'una manera tan irracional. D'alguna manera, pense jo, intueix que hi ha un esperit invisible i maligne que mou els fils de la realitat, i que tant el mostre com la xiqueta mereixen compassió, perquè han sigut víctimes d'aquella voluntat manipuladora. El mal està per damunt d'ells.
Cal, doncs, distingir entre l'esperit amagat que tot ho coneix i és l'origen del mal, i l'esperit del monstre de Frankenstein, que és el que busca Anna, i quan el troba, en identificar-lo amb la persona d'un maqui silent que apareix en un moment de la pel·lícula, no li té por, vol fer-se amiga d'ell, perquè ella sap que, tal com va passar a la pel·lícula, a la fi, aquell serà víctima del malvolent esperit del rusc. Quan, per fi, el maqui mor, Anna entra en l'edat adulta, ja que així descobreix que la realitat és tan cruel com la ficció, i pren consciència de la seua identitat: ella no vol ser una abella més en el rusc, vol afirmar la seua individualitat a través de la imaginació, que la porta a anar enllà de la realitat mediocre. Diu: "Sóc Anna", i obri la porta perquè l'esperit del monstre amic la visite. Diguem-ne que Anna arriba a la conclusió, en perdre's al bosc, que és possible sobreviure després de desobeir l'esperit del rusc, i que paga la pena ser distinta si a canvi pots arribar al coneixement de móns prohibits a tots els altres. Cal no oblidar que, en la seua fuga, quan experimenta la fantasia que el monstre de Frankenstein la visita, este no la mata, sinó que es fa amic seu. En la seua afirmació com a persona única i irrepetible hi ha, per tant, un descobriment de la llibertat.

diumenge, 10 d’agost de 2014

UNA DEMOCRÀCIA DE FIRA

Tots els casos de corrupció dels quals en tenim notícia, el que demostren és que hem viscut fins ara en una democràcia de fira, on els poderosos es creien en el dret d'abusar, de balafiar i de malversar a pler, convençuts de la seua impunitat. D'una altra manera, no s'explica com és possible que hagen tingut lloc unes activitats delictives tan barroeres.
Perquè, de finor, n'ha hagut ben poca: la mateixa visita del Papa Benet XVI es va considerar una oportunitat adient per portar endavant l'assaltament als diners públics. I si això ha sigut possible, és perquè s'han donat una sèrie de causes que han resultat fatals:
En primer lloc, cal referir-se al bipartidisme i a l'excessiu poder dels partits polítics que s'han alternat en el poder, els quals amb càrrec als pressupostos públics han disposat de diners per comprar voluntats i crear-se una clientela d'incondicionals, que lluny de preocupar-se per l'interés públic s'han dedicat a promoure els seus interessos particulars. Així mateix, els partits han actuat com instruments de control social, en emmordassar les associacions, els mitjans de comunicació i les institucions que podien actuar com un contrapoder.
En segon lloc, la divisió de poders ha funcionat d'una manera molt imperfecta, ja que el poder legislatiu ha renunciat, a través del règim de majories, a fiscalitzar el govern, que lliure de control parlamentari s'ha sentit a gust per fer el que li abellira sense donar explicacions. Així, s'ha negat tot tipus d'informació als partits minoritaris, amb el desvergonyiment més absolut.
En tercer lloc, cal referir-se als electors, que han donat més valor a l'interés que no a la veritat i en cap moment han sigut exigents amb els seus representants, com si no fóra fonamental en democràcia, després de votar, mantenir una actitud crítica i desconfiada amb els candidats electes, a fi que s'ajusten al programa que els han votat i actuen d'una manera ètica i responsable, fent un bon ús dels fons públics. Sols així s'explica que persones tan incompetents, irresponsables i mancades de rigor, fins i tot, de seny, hagen ocupat el poder durant tant de temps.
Finalment, cal destacar una causa més subtil, però que ha tingut un pes indubtable en tota aquesta història de la corrupció: el pensament dèbil d'una societat fàcil d'acontentar, que no planta cara als poderosos si aquestos els donen unes molletes del pastís. Els versos d'Espriu tenen plena actualitat: "Nosaltres savíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos", és a dir, que el poble "va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs", oblidant-se que no és un "gos mesell, sinó l'amo de tot". La societat valenciana, a banda dels problemes que tenen altres societats, té un greu problema d'identitat: no sabem qui som, ni què volem, i això ens perjudica molt, perquè hem deixat passar oportunitats importants a causa de la nostra falta d'ambició com a poble.

divendres, 8 d’agost de 2014

BELLESA

Foto J. Vicente Doménech

A Fernando Navarro Buenaposada
Quanta bellesa pot haver-hi en un instant,
si hom travessa una fageda nord enllà,
mentre la brisa aleteja suau
entre les fulles humides per la rosada de la nit.
Us parle d’un ciclista que fa una cursa
contra si mateix i no busca altre bé
que un poc d’esperança, quan de sobte
es troba amb una mena de pluja fresca i matinera.
Prou sap que aquestes gotes minúscules
d’aigua trèmula no tenen res d’extraordinari,
sinó una causa natural ben coneguda,
però no s’està d’imaginar que el bosc li plora.
Perquè hi ha una bellesa necessària:
la que ens enlaira i fa sentir d’una altra manera
el dolor, la solitud i tantes pors,
com si els sobrevolàrem.

dimarts, 5 d’agost de 2014

TRADUCCIÓ DE DOS POEMES FAVORITS

EN HONOR DE SANT ALFONS RODRÍGUEZ,
GERMÀ DE LA COMPANYIA DE JESÚS
Traduït amb la col·laboració
de la meua filla Natàlia
L’honor és el fulgor de la proesa, diem,
i cada colp que va esquinçar la carn o esmorrellar l’escut
hauria d’evocar el moment, proclamar l’àmbit
en què el guerrer va forjar el seu dia de glòria,
igual que el Crist va fer, com els màrtirs.
Però pot restar la lluita a dintre, invisible
l’espasa que empunyem, enfonsat el pit heroic,
que ningú no senta el brogit del combat més feroç,
perquè Déu (que va esculpir muntanyes, continents,
la Terra, tot; que, amb un perseverant afany,
fa germinar les violetes y créixer els arbres)
sobra per omplir de conquestes una vida,
com va passar a Mallorca durant anys i anys,
mentre, sense sorpreses, Alfons vigilava la porta.
G. M. Hopkins
CEL BOIRÓS
Albire la teua mirada coberta de vapor;
el teu ull misteriós (no sé si blau, gris o verd),
de vegades tendre i altres somiador o cruel,
reflecteix la indolència i la pal·lidesa del cel.
Em recordes els dies blancs, tebis i velats
que provoquen gemecs en els cors encisats,
quan, trastornats per un mal desconegut,
els nervis excitats mortifiquen l’ànima adormida.
De sobte t’assembles a aquells bells horitzons
il·luminats pels sols de les estacions bromoses.
¡Com resplandeixes llavors, paisatge mullat
que inflamen els rajos caiguts d’un cel boirós!
¡Oh dona perillosa, oh climes seductors!
¿Adoraré jo també la teua neu i el teu gebre,
i sabré aconseguir de l’implacable hivern
uns plaers més subtils que el gel i l’espasa?
Charles Baudelaire