AMOR PROVECTE
L’amabilitat dels estranys
Tennessee Williams
Entre
cuites i tribulacions,
el desig
es fa malbé i la fantasia,
que tot
ho inventa, s'aquieta
de tant
no mirar al cel.
Així
queda l'amor
quan
minva la passió
i es difuminen
els somnis:
sense el
poder d'imaginar altres mons,
de buscar
en el plaer carnal
l’excitant
culminació d’abans.
Hi ha els
qui consideren exemplar
que
l'amor reïsca imponent
en la
lluita contra les dificultats,
i
aplaudeixen i exalten
un
sentiment tan profund
com
autosuficient
a l’hora
de plantar cara
als
fastijosos quefers diaris,
que
durant anys i panys
cal
aplanar i engolir.
Però no
és la fortalesa
el seu
únic mèrit,
també es
pot parlar de l’elegància,
en
aguantar el pas d’un temps
que a poc
a poc despulla
els
amants de les antigues esperances,
proveint-los
d'altres menys grates,
com ara
la d’envellir junts,
tot i que
se senten cada vegada
més
malastrucs.
I l'amor,
aquest amor
provecte
i ple de xacres,
encara
dura i es llança,
amb
paciència i virtut,
a
recórrer la seua última etapa,
sense a
penes forces,
i espera
de tot aquell qui passa
per
davant del seu estatge
la ben
guanyada cortesia
dels
desconeguts.
