dimarts, 24 de juny de 2014

EMOCIONS


Col·leccionar emocions: una cançó, una sonata, un poema, una mirada, una paraula, un arbre, un paisatge… No conec cap altra manera millor de sentir-me viu. I que conste que no identifique la plenitud vital amb la felicitat. No es tracta pas d’això, sinó d’una altra cosa ben distinta: el que vull dir és que de vegades em sent transportat a un món quasi oblidat, on m’allibere d’una part de mi mateix (la més evident) i pren possessió de mi la part amagada, on habiten els sentiments que em vénen de lluny i em fan pensar que encara sóc aquell infant que mirava, innocent i desconcertat, el món com si fóra una magrana recent esclatada. És com si per un moment una veu interior em volguera enganyar dient-me que tot és possible, encara, perquè tot comença a partir d’eixe moment.

dilluns, 23 de juny de 2014

L'EMPERADOR ESTÀ NU

La crisi actual no és sols econòmica, també és institucional. El ciutadà, en un moment tan difícil, necessita que les institucions democràtiques funcionen correctament, perquè així es pot sentir segur i esperançat en un demà millor. Tanmateix, quan comprova que aquelles no estan a l'altura dels temps que corren, es desenganya i pensa que el sistema no va al seu favor sinó a la seua contra, i això genera una preocupant desconfiança envers la democràcia.
És injust imputar a la democràcia mancances de les quals només són responsables els qui no es comporten democràticament, però si el conjunt institucional no és capaç de regenerar el sistema per evitar que caiga en la corrupció i en la iniquitat, difícilment se li podrà exigir a la ciutadania que destrie el gra de la palla i es carregue de fe en els grans principis teòrics de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
Per això les institucions són tan importants, perquè estan pensades per evitar que en una època tan difícil com l’actual el ciutadà se senta desprotegit. La Constitució ha establert uns jutges i tribunals que han de garantir el compliment de les lleis. Els parlaments han de legislar perquè siguen una realitat els drets i les llibertat públiques, procurant el seu exercici efectiu per tothom. Els governs i les administracions públiques han de servir l’interés públic i no els interessos d’uns quants. Les institucions de control han de posar fre al mal govern i a l’abús de poder.
El gran problema és que les institucions no han sabut estar a l’altura de les circumstàncies, quan eren més necessàries. I la culpa d’aquest fracàs ja es veia vindre de lluny. Els partits polítics han posat per davant els seus interessos a aprofundir en la democràcia. La divisió de poders s’ha reduït a la mínima expressió. Els poders fàctics condicionen de manera alarmant el poder polític, que és l’únic elegit pel poble. Aquesta situació era evident des de feia molt de temps, però amb l’arribada de la crisi econòmica ha esdevingut intolerable allò que en èpoques de bonança es consentia indegudament.
Crec que una de les tasques inajornables, ara mateix, és prendre les mesures pertinents a fi de recuperar el correcte funcionament de les institucions democràtiques. És clar que sols tindrà èxit aquesta empresa si es porta endavant una renovació de les persones i de les idees. Seria un gran avanç que els ciutadans fórem capaços de posar-nos d’acord en una cosa tan elemental com és exigir que funcione bé tot el que funciona mal. Perquè la solució rau en la voluntat de fer que esdevinga efectiu el que ja està inventat o, dit d’una altra manera, que les institucions “democràtiques” es comporten “democràticament”. L’emperador està nu i hem estat massa temps callant-ho.

diumenge, 22 de juny de 2014

CARA DAMNADA

“Clos segellat, oh perfecta estructura”
J.V.Foix
Fins als quaranta anys, vaig ser una persona normal, és més, jo diria que absolutament normal. És clar que mai no havia estat una bellesa, que patia d’alopècia des dels vint-i-cinc anys, que tenia un nas i dues orelles d’una grandària bastant desproporcionada, però aquests defectes sabia compensar-los amb una simpatia natural que m’obria totes les portes.
Malgrat no haver arribat gaire lluny en l’aspecte professional, estava content del meu treball d’administratiu en una companyia d’assegurances. Els meus ingressos em permetien de pagar el lloguer d’un apartament molt confortable, situat en un carrer cèntric de la capital.
Les dones mai no m’havien defugit, ans al contrari, era jo qui sistemàticament m’havia negat a mantenir una relació estable amb elles, convençut com estava que era millor anar a la meua, que no lligar-me de manera permanent a una altra persona.
Em sentia lliure de fer allò que em plaguera, sense donar explicacions a ningú dels meus actes, ni de com gastava els meus diners. Era, en definitiva, una persona agraïda a la vida, per això no em queixava mai de res; el meu optimisme no deixava que el neguit s’apoderara de mi, ni en els moments més greus. Era d’aquella classe de persones que sempre veuen una eixida als problemes.
Les coses començaren a canviar d’una manera espectacular el dia que vaig complir els quaranta anys; com si el fet d’arribar a aquesta edat tan assenyalada justificara, sense més ni més, l’inici d’una nova vida, molt distinta a la que havia portat fins llavors.
El primer senyal evident de la meua nova situació, tot i ser inequívoc, em va pillar desavesat, i no el vaig saber capir. Era un dissabte, a les onze del matí, i anava jo pel carrer a la recerca de la cafeteria que una bona amiga havia obert al barri del Carme, quan de colp i barrada un gambirot que no tindria més de setze anys, i que passava pel meu costat, em va fer aquest comentari tan poc agradós:
– Si jo tinguera la teua cara no eixiria al carrer, borinot!
I va seguir la seua marxa sense afegir res més, fins que va tombar la cantonada. Em vaig sentir malament, perquè m’acabaven d’insultar sense cap motiu aparent, però no vaig donar importància a aquelles paraules, per tal com pensava que eren gratuïtes, sense més intenció que la de menysprear.
Vaig continuar el meu camí, fins arribar a la cafeteria de Rosa, ja que així s’anomenava la meua amiga. El local era molt a prop de la plaça del Carme, en una vella casa senyorial que havia estat rehabilitada i condicionada a tal fi. Com que en el moment de la meua arribada hi havia poca clientela, vaig poder conversar una estona amb la meua amiga; els dos asseguts vora el taulell:
– Et felicite, Rosa; una vegada més has demostrat que quan t’entestes en una cosa no t’atures fins aconseguir-la.
– Creus que tindré èxit? Per a la meua desgràcia, hi ha tres cafeteries més  en aquesta zona.
– Dubte que les altres tinguen l’encant d’aquesta. En entrar-hi he experimentat una sensació de pau i tranquil·litat.
– Pau i tranquil·litat, dius? No fotes amic, que açò no és cap església! Si tots experimenten igual que tu, ho tinc clar!
– No, dona, no!, el que et vull dir és que em trobe molt bé en aquest local, que és un lloc formidable per a prendre una copa i conversar.
– Això ja m’agrada més!
Mentre parlava amb Rosa, ella em mirava d’una manera estranya, com intrigada per alguna cosa.
– Per què em mires així? Em veus quelcom que et cride l’atenció?
– Perdona, però és que d’ençà que has entrat em sembla que estic parlant amb una altra persona.
– Tant he canviat aquests últims mesos?
– Sí, et trobe diferent.
– Està bé. Digues, per favor, en què he canviat, perquè jo no m’he adonat de res -vaig demanar una mica impacient.
Rosa em va escrutar durant una llarga estona: primer els ulls, després el nas, la boca, la sotabarba, els cabells i, per últim, el bescoll. En altres circumstàncies, jo hauria pensat que volia prendre’m el pel, però la seriositat amb què actuava ho desmentia. Per fi, es va decidir a fer-me aquesta observació:
– Jo diria que t’has fet quelcom a la cara.
– Estàs boja? La meua cara és la mateixa de sempre.
– T’has vist bé a l’espill, abans de sortir de casa? –va preguntar inquieta.
– Com, si no, m’hauria fet la clenxa tan ben partida que veus?
En dir això, vaig acotar el cap fent comèdia, perquè ella ho comprovara i s’oblidara de l’assumpte. Però ella no podia estar-se d’insistir-hi:
– Estaries tan ocupat fent-te la clenxa que no t’has vist bé la cara. T’assegure que la teua cara no és la de sempre.
– Filla, ho dius d’una manera que sembla i tot que et fa fàstic de mirar-me -li vaig retraure jo, una mica molest.
– Ja saps que m’agrada dir el que pense: crec que la teua cara fa por, fins i tot si l’esguardes a distància.
– No estaràs exagerant? Ni que fóra la cuca fera! ¿Que tinc alguna deformitat a la cara, com ara els ulls unflats?
– No, no són els ulls, ni la boca, ni el nas, ni res en concret.
– Aleshores…? –vaig inquirir jo impacient.
– És la teua cara, en general, que no la puc mirar sense estremir-me. Perdona’m, però és així.
En això estàvem, quan em va venir al cap l’insult del jovencell que feia poc se m’havia creuat pel carrer. De sobte, vaig associar aquesta acció a la captinença de Rosa, i vaig pensar en una conxorxa:
– Escolta’m una mica, Rosa: tu em vols malament, veritat? Fa una estona m’acaben d’insultar pel carrer, i crec que tens molt a veure amb això.
– Però, què dius?
– I tant com ho dic! Seria massa casualitat que a tots dos us haguera pegat al mateix temps per posar-se amb la meua cara, i que no tinguéreu res a veure l’un amb l’altre. Si el que vols és que no vinga més per ací, podies haver-m’ho dit de dret; no necessitaves befar-te de mi.
No vaig esperar que em retrucara. Tot indignat me’n vaig anar del local, apenat perquè una vella amistat s’havia trencat per sempre.
Però el ball no havia fet més que començar. Encara que els dissabtes descansàvem, em vaig adreçar a l’agència d’assegurances on treballava, ja que havia quedat amb el gerent per tancar l’inventari. Al llarg del trajecte que separava la cafeteria de Rosa de l’agència, tot sorprés vaig comprovar que moltes persones giraven el cap per fiblar-me la cara amb la seua ullada xafardera, tot i que l’enretiraven de seguida fent ganyotes de perplexitat o de disgust. La meua cara era la causa d’aquell enrenou, i aquesta vegada Rosa no tenia res a veure!
Vaig entrar als lavabos del Mercat Central, per tal de mirar-me a l’espill. Podia ser que alguna al·lèrgia m’haguera produït algun tipus de reacció a la cara, tot i que al tacte jo no apercebia cap anormalitat. Però res d’això no apareixia reflectit a l’espill: la meua cara era la mateixa de sempre, no hi havia cap motiu de preocupació. I la gent? Per què estava tan encuriosida amb mi? Era una pregunta que no sabia contestar. Per això, seguint el meu costum, vaig decidir d’oblidar-la.
Però l’oblit em va durar ben poc. En arribar a l’oficina, el gerent es va encarregar de fer-me memòria:
– Xe, quina cara portes, fill meu! Es pot saber què t’ha passat? –em va engegar només entrar al seu despatx.
Aquelles paraules em van desesperar, no vaig poder reprimir la meua indignació:
– Estic tip d’escoltar avui tantes voltes la mateixa cançó! Si no li agrada la meua cara, vaja i mire’s la seua a l’espill!
Però el gerent gairebé no escoltava les meues paraules, abstret com estava en la contemplació de la meua cara.
– No t’ho prengues a mal, però hauries de fer-te visitar per un metge. Portes una cara que fa paüra! -em va recomanar amb posat pietós.
– Caram! És clar que avui tothom té res a dir de la meua cara. Això no obstant, vull que sàpia que m’acabe de mirar a l’espill, i no m’hi he vist cap cosa estranya.
– Doncs jo t’assegure que tens una cara absolutament anormal. Vés al metge i que et diagnostique el mal que pateixes. Quan més aviat vages, millor. No vull que tornes al treball abans de guarir-te, que podries encomanar el teu mal als altres companys o a mi mateix -en dir-me açò últim es va protegir la boca amb la mà, per evitar un possible contagi.
Em sentia impotent davant tanta injustícia, però no podia fer res per combatre-la. El sentiment d’humiliació era tan fort, que vaig donar mitja volta i me’n vaig anar, tot prometent-me que no tornaria a xafar aquella oficina. La meua dignitat ofesa així m’ho exigia.
Durant més de tres hores vaig vagarejar sense rumb pels carrers de la ciutat. Volia convéncer-me que tot era una broma de mal gust, que la normalitat podia tornar a la meua vida. Tanmateix, no vaig fer més que endinsar-me en el pregon abisme que aquell matí, d’una manera tan imprevista, s’havia obert sota els meus peus.
Tothom s’apartava en veure’m o m’assenyalava amb el dit fent carasses de terror. Més de quatre accidents de trànsit van tenir lloc, per culpa de les frenades sobtades que feien alguns conductors en veure’m caminant per la vorera. Un guàrdia em va convidar molt amablement que m’amagara la cara amb un diari, a fi d’evitar mals majors. Vaig decidir anar al metge.
El doctor, en veure’m, es va posar les mans al cap:
– Què t’ha passat a la cara? Mai no havia vist res de paregut! –van ser les seues primeres paraules.
En sentir-les, quasi vaig defallir. Després de fer-me un reconeixement molt acurat, no va saber diagnosticar el meu mal. Sols tenia clara una cosa:
– La meua obligació és denunciar el teu cas a l’autoritat sanitària, per si considera escaient adoptar alguna mesura profilàctica. De tota manera, preventivament, no hi ha més remei que posar-te en quarantena. Romandràs a ta casa, tot sol, amb portes i finestres exteriors segellades. Els serveis socials de l’ajuntament s’encarregaran de fornir-te tot allò que necessites per a viure. No t’amoïnes, que aviat tot se solucionarà. Refia’t de mi.
I així estic encara, tot refiat del metge, acomplint, una darrere l’altra, totes les quarantenes que m’han estat prescrites fins al dia d’avui. Ja he perdut el compte dels dies que he passat a casa, sense poder eixir-ne a prendre el sol. Mal per mal, he de confessar que no tinc cap pressa de tornar al carrer. Ací estic isolat, però ben alimentat; em porten diaris, llibres i tota mena de distraccions. La gent, rai! No la necessite per a res. És millor romandre sol, clos en una habitació, que no sentir-te desemparat entre persones que et rebutgen.

dimarts, 17 de juny de 2014

SUMAR ESFORÇOS

Cada vegada em costa més no dubtar de tot, no dubtar de mi mateix. Per això sempre tracte de posar-me d'acord amb qui discrepa de mi, tot convençut que els dos plegats serem capaços d'arribar més lluny que no pas enfilant-la cadascun pel seu compte.  I és que em costa molt creure que tinc tota la raó, i si la tinc m'agrada obrir la meua opinió als altres perquè l'arrodonisquen i la porten enllà dels seus límits. No hi ha satisfacció més gran que aconseguir metes compartides, sumar esforços, bescanviar penes i treballs, alegries i festes. L'única cosa que no aguante és la mala llet. Sempre es comporta com una fera ferotge capaç d'acabar amb els nostres millors propòsits. És una manera d'odiar sense fonament, de fotre el proïsme perquè sí, o per enveja. És una força irracional que tot ho arrossega, i que ens deixa sense paraules, sense ganes de dir res que no siga: "Ho he intentat tot per ser benvolgut i ara, quan menys m'ho esperava, m'han dit que sóc un imbècil, que no sé el que em porte entre mans, o que em comporte com un monstre malvolent". Després, més asserenat, te'n vas a casa i en mirar-te a l'espill no et reconeixes en les paraules que t'acaben de dir, perquè la imatge que es reflecteix a l'espill és la d'una persona distinta a aquella que t'han descrit. Així i tot, dubtes de l'espill, i quan intentes pactar amb ell, t'adones que és impossible arribar-hi a un acord, perquè ja no sols dubtes de tu mateix, sinó també de com et mires a tu mateix.