dijous, 29 d’agost de 2019

TEMPESTA

Aquesta pluja d’estiu, que ens visita
com una tardor que s’apressa
a arribar abans d’hora,
no serà fàcilment oblidada,
ni la tristesa d’un temps nouvingut
que ningú no esperava,
i de sobte es presenta
a buidar de sentit tantes coses.
Però no pararà aquesta pluja,
ja s’anuncia la seua inclement persistència,
i res no serà igual quan la tempesta escampe,
perquè altres en vindran així de furioses,
a recordar-nos que ja és perdut per sempre
aquell temps en què tot ho podíem,
ara que sols ens resta l’experiència ingrata
de no haver pogut més.

divendres, 23 d’agost de 2019

CANVI D'IDENTITAT

"Autoretrat", de G. Courbet
Demà serà un nou dia
i tindrem l’ocasió de despertar
amb la sorpresa de descobrir
que som uns altres. Així,
el que ara ens sembla impossible,
potser s’hi esdevindrà fàcilment
i podrem mirar-nos a l’espill
com si fóra la primera vegada.
Quin alleujament experimentar
que un ja no és el mateix
perquè ha canviat d’identitat,
fins a l’extrem de no recordar
les seues faltes ni els seus encerts
i, per tant, sense que li calga
perdonar ni demanar perdó,
sinó tan sols recomençar.
És com si el món es posara d’acord
a deixar-nos tranquils, i de sobte
ens abandonaren completament
els sentiments de culpa i de vergonya.
Seria tant com dir: “Oblida't de tot
i celebra aquesta aurora que et concedeix,
magnànima, una nova oportunitat
de ser trist a la teua manera”.

dissabte, 17 d’agost de 2019

DOLOR

He vingut a visitar-te,
o millor dit a recordar-te,
encara que mai no t’he oblidat.
Compartírem tantes coses,
al llarg de tants anys, que el meu cor
es va amerar per sempre del teu dolor,
i també –per què no?– de la teua esperança.
Jo vaig descobrir la tristesa mirant-te als ulls,
i això no s’oblida. La tristesa que guardaves
per a tu sol, com qui guarda un secret.
El secret més amarg.
Quan es tenen disset anys, els cossos
es mouen per pura set de llum. Aleshores
no és just haver d’aprendre a maleir la solitud.
No és temps encara. Però tu aprengueres
ben prompte que la vida no és justa,
i això no es perdona.
¿Què nega la mort
quan la vida ens humilia?
Potser la vida
és sols un presagi
que la mort confirma.
He vingut a visitar-te,
o millor dit a recordar-te,
encara que mai no t’he oblidat.
Després de conviure tant de temps
amb la teua absència, un gran dubte
encara em sotraga.
Necessite saber què he de fer
amb el dolor que m’encomanares.

diumenge, 11 d’agost de 2019

DEMÀ

Darrere de les finestres la tardor dibuixa
un paisatge que es nega a ser compartit.
Tot invita a una perdurable solitud.
Si bé ho penses, resulta plàcid
romandre a recer de tanta inútil passió,
oblidar-te del món i que el món t'oblide,
fer de la fugida l'única esperança.

Passen les hores i quan era més fàcil creure
que res no podia canviar, de sobte, t'adones
que el dia comença a enfosquir. Quina claredat,
doncs, hi havia? Quin fulgor s'ha apagat?
I dubtes de les teues percepcions,
i penses o creus d'una manera vaga
que demà seràs capaç de retindre la llum.

dimarts, 6 d’agost de 2019

PLUJA CANVIANT

Avui la pluja, discretament, s’ha presentat
i li hem donat la benvinguda, car feia temps
que no ens acompanyava.
Cada vegada estem més sols, les estrelles
s’amaguen darrere d’una claror falsa,
tot esdevé una cruel representació
on cadascú fa i diu el que pot,
i quasi sempre erra.
Quan pertoque deixar caure el teló,
potser la pluja també vindrà a visitar-nos,
perquè hem sabut estimar la vida
i patir els embats dels dies més aspres,
el decandiment de les hores
que no perdonen la nostra debilitat i se’n fugen
lentament, amb traïdoria, sabedores
que la jugada és feta i seua és la victòria.
Però res no serà igual després de nosaltres,
encara que ningú no ens recorde:
algunes cases restaran buides, fins i tot
es perdran unes quantes paraules i s’apagarà
la llum que irradiaven els nostres ulls quan miraven
el cel encapotat del capvespre abans de la pluja,
d’aquesta pluja que ja no serà la mateixa
quan siguen altres veus les que la canten.