Hui he presentat a la Biblioteca Municipal de Carcaixent el poemari de Manuel Moreno Díaz, "Armonía y estrago". Per si esteu interessats, us transcric tot seguit el text de la meua intervenció:
Tot poema parteix d’una realitat que, en un
moment donat, ha commogut al poeta. Poc importa que eixa realitat siga interior
o exterior perquè, a la fi, en convertir-se en paraules, és a dir, en poesia,
esdevindrà una nova realitat, que és una realitat fictícia, imaginada, potser
deformada per la pròpia capacitat d’invenció que aplica el poeta en les seues
composicions.
No té el poeta vocació de periodista sinó
d’inventor: al poeta sols li interessa la realitat com a matèria que ha de ser
sotmesa a un procés de transformació. Si per a Pessoa el poeta és un fingidor, és
perquè no es limita a copiar la realitat sinó a recrear-la o a crear-ne una
altra distinta. Però esta impostura no va més enllà d’eixa substitució d’un món
real per un món inventat, ja que el món inventat que s’imagina el poeta aspira
a reflectir una veritat essencial.
Per tant, podem declarar que no hi ha poesia
sense veritat: el que busca el poeta és revelar a l’ésser humà allò
pel que és humà, amb totes les seues conseqüències. I esta revelació suposa
penetrar en un misteri que no té consistència física, sinó psíquica, perquè som
humans quan pensem, quan sentim, quan experimentem sensacions que som capaços
de racionalitzar, i com que estes experiències es presenten barrejades les unes
amb les altres al nostre “jo”, el que intenta el poeta és expressar-les a
través dels seus poemes.
La poesia, normalment, provoca estranyesa en el
lector, perquè intenta il·luminar les zones d’ombra de la naturalesa humana, i
això sols es pot aconseguir d’una manera provisional, a ràfegues, amb més
dubtes que certeses. No pot el poeta fer afirmacions ni negacions rotundes, ni
tampoc transmetre la confiança que és pròpia dels científics o dels qui ho
refien tot al sentit comú.
Per altra banda, quan el poeta s’enfronta amb el
misteri de l'ésser humà, s’ha de valdre d’unes paraules que han nascut per a
expressar realitats diferenciades més que realitats barrejades i confuses com
les que hem vist que són pròpies de la poesia. En la vida real, podem dir que
estem cansats i que per això ens volem anar a dormir. Però al poeta no li interessa
eixa realitat, sinó una altra més profunda: la que fa que els éssers humans se
senten cansats quan no tenen raons objectives per a estar-ho. Davant d’este
misteri, el poeta força el sentit de les paraules per tal d’augmentar la seua
expressivitat i de transmetre’ns de la manera més aproximada possible la
barreja de sentiments, sensacions i pensaments que experimenta un ésser humà en
eixa situació. Així, les paraules s’impregnen de la substància del poema i
adapten el seu significat a allò que el poeta vol expressar. Per aconseguir este
efecte, la poesia es converteix en el regne de la metàfora, del símbol, que
xoca profundament als lectors, als espectadors de
l'artifici literari.
Anem a parar, així, a la gran paradoxa: la
poesia busca desentranyar el misteri de l’ésser humà i amb esta finalitat, al
poeta, no se li acudeix res millor que escriure poemes que desconcerten el
lector amb la seua estranyesa. És, al capdavall, com si el poeta gaudira
d’afegir més misteri al que ja és misteriós per si mateix. Però no seria just
fer-li este retret al poeta, perquè la dificultat del poema no és gratuïta sinó
una manera d’expressar l’inefable, la qual cosa comporta que el contingut del
poema no està adreçat tant a la raó com a l’emoció. Si abans he dit que no pot
haver-hi poesia sense veritat, ara hi afegisc que també és necessària l’emoció.
I així complete el tancament del cercle dient que el poeta busca una veritat
essencial per comunicar-la als lectors a través de l’emoció. Ací rau el secret
de la poesia, i com bé podeu deduir, per comunicar mitjançant l’emoció és tan
necessari treballar el fons com la forma del poema. Els millor llibres de
poesia són aquells en què s’aconsegueix un equilibri entre la forma i el fons,
perquè en el poema la paraula juga un paper formal o estètic, a més del paper
de signe dotat d’un significat amb què s’empra en el llenguatge utilitari..
Si he fet estes consideracions sobre la poesia,
en general, és perquè pense que el llibre que hui presentem: “Armonía y
estrago”, de Manuel Moreno Díaz, és un poemari que s’identifica plenament amb
el plantejament que acabe de fer i, per tant, que el seu autor comparteix la
meua mateixa manera de veure la poesia, tot i que a l’hora de fer poemes ho fem
d’una manera distinta, perquè la poesia és també llibertat, i cada poeta busca
comunicar-se amb el lector, a través de l’emoció, d’una manera distinta.
Manuel Moreno Díaz és un poeta nascut a
Tomelloso l’any 1964, que és professor de llatí a l’institut de Castelló de la
Ribera i que d’un any ençà viu a Carcaixent. L’any 2005 va guanyar l’important
premi de poesia “Emilio Alarcos”, en la seua IV edició, pel poemari “La saliva
del sol”, que va ser publicat per l’editorial Visor l’any 2006. Ha escrit també
una “Guía para ver y analizar Ser o no
ser de Ernst Lubitsch” (Nau llibres-Octaedro, 2003), i va ser redactor en
cap de la revista de creació literària El
Cardo de Bronce. Cal destacar, per tant, que “Armonía y estrago”, editat
per Renacimiento, és el seu segon poemari. Del primer, “La saliva del sol”, el
gran poeta Ángel González, president del Jurat que el va premiar, va dir que
era “un llibre de sentiment contingut, molt precís en la paraula i poblat
d’imatges molt belles”.
Estos trets amb què Ángel González definia “La
saliva del sol” són traslladables a “Armonía y estrago”, amb la sola excepció
de la referència que feia el poeta de la generació dels 50 al “sentiment
contingut”. Perquè “Armonía y estrago” és també un llibre molt precís en la
paraula i ple de belles imatges, però jo crec que en este últim llibre trobem
uns sentiments que ja no són solament continguts sinó que arriben a ser
esgarrats. Perquè, en efecte, com el propi títol suggereix, hi ha harmonia al
poemari, però és una harmonia que es trenca fàcilment i esdevé estrall i
destrucció.
Però, a fi de parlar de tot això, m’ajustaré a
l’estructura del llibre, i així, al mateix temps que us parle de les seues
parts aniré desgranant-vos una visió general del poemari.
El llibre consta d’un poema introductori,
“Afueras de la luz”, i cinc parts, que porten per títol “Luz orfebre” (13
poemes), “Oficio de humildad” (11 poemes), “Al amor de las sombras” (14 poemes),
“Tantum corpus” (11 poemes) y “Sol doméstico”, que formalment és un únic i
llarg poema, sense signes de puntuació.
Quant al poema introductori, “Afueras de la
luz”, cal dir que tant per la seua posició com pel seu contingut juga un doble
paper: per una banda, explica el títol, i per altra banda condensa en pocs
versos el sentit general del poemari. El poema comença fent-se ressò d’un món
en flames, que seria l’estrall a què fa referència el títol, però acte seguit
ens parla, en la següent estrofa, de l’harmonia que encara és possible enmig de
tanta destrucció, perquè quan tot s’acaba és el moment de reconciliar-nos amb
nosaltres mateixos i amb les persones que estimem, de mirar cap al passat i ser
purs en la nit. És una invitació a descobrir la grandesa allí on els somnis van
perdent-se. Hi ha, per tant, una porta oberta a l’esperança, tot i que siga
minúscula.
A la primera part, que porta per títol “Luz
orfebre”, està molt present un astre que juga un important paper en els dos
poemaris publicats per Manuel Moreno: el Sol. Es tracta, per descomptat, d’un
símbol que no sempre juga el mateix paper, ja que de vegades es tracta d’un sol
d’hivern i malaltís, d’altres d’un sol naixent i provisional, d’altres d’un sol
elemental i transitiu. En qualsevol cas, el sol juga un paper de contrast amb
la nit i l’ombra, i d’esta manera el poeta simbolitza un altre contrast de
tipus existencial: el que hi ha entre la plenitud de l’ésser humà que s’obri a
la vida, i la decadència que experimentem amb el pas del temps, tant en
l’aspecte físic com en el de les il·lusions.
La mirada del poeta és, en general,
desencantada, tot i que hi ha rebrots aïllats condemnats al fracàs per la seua
brevetat, com el de la “Mañana de niebla”, en què tots acabem sent “hermanos de
la lluvia”, o el de “La noche de San Juan”, en què el poeta arriba a pensar que
“ya nunca será de noche aquí”. En altres poemes, però, resta clar que el sol
“unánime y maestro” ja és una cosa passada, perquè sols és capaç d’alçar
“repúblicas de infancia”. El poeta, a hores d’ara, mira el sol com un “candil
de llama enferma”, com un “sol apócrifo que miente claridad”, com “el óbolo que
baja cada noche a enterrarse en la boca de los muertos”.
A la segona part, “Oficio de humildad”, el poeta
“solo en lo elemental busca su pulso”, i per aixó fixa la seua mirada en la
naturalesa i el paisatge, i ens parla de l’aigua, de la brisa, dels núvols, de
diverses espècies vegetals i animals, de la pluja i de les teulades de la seua
infància. Són poemes que tenen una forta càrrega simbòlica, perquè la
naturalesa serveix d’excusa per establir correspondències entre el món sensible
i el món espiritual. Així, per exemple, quan el poeta ens parla d’un arbre
abatut pel vent, acaba dient-nos que el seu rumb el porta cap a la cendra; quan
fa un elogi de la brisa, la defineix com “el callado estertor del abandono”, i
quan dedica un poema a les cigales, veu en elles com “el barro se hace vuelo/y
las tinieblas canto”. A parer meu, el millor poema d’esta part és el que dedica
a les teulades del seu poble natal, Tomelloso. M’agrada especialment la imatge
del xiquet que puja a les teulades per descobrir el món, i quan ja s’ha fet
major encara conserva el record d’eixe descobriment, amb l’enyorança amarga de
qui ha estat expulsat del paradís de la infància. Així, el poema, en el seu
colpìdor final ens diu que “entre los escombros tu mirada/todavía descifra/el
manso silabeo de la lluvia,/la efímera sintaxis de las nubes,/la prédica tenaz
de las estrellas,/aquello que aprendiste,/como un dios indolente,/subido en los
tejados de la infancia”.
La tercera part, “Al amor de las sombras”, és la
que més referències culturals incorpora als seus poemes. Així, hi ha una
referència implícita al poeta fingidor de Pessoa, dues referències
cinematogràfiques (Lubitsch, que és conegut com un “director de portes”, perquè
dominava l’art de fer comèdia amagant els protagonistes darrere d’una porta
tancada, i William Holden, que va morir a causa d’un estúpid accident domèstic),
dues musicals (el bluesman Robert Johnson que, segons la llegenda, va fer un
pacte amb el diable, i el fundador del bebop Charlie Parker, que va morir d’un
atac de riure). Per a mi, les dues referències més interessants són les
bíbliques: una, dedicada a l’Antic Testament, més en concret a l’Èxode, i
l’altra al passatge del Nou Testament, Evangeli segons Sant Marc, en què Jesús ressuscita
una xiqueta pronunciant estes paraules: “Talitha
qum” (“Amb tu parle, xiqueta, alçat”). Este poema és commovedor i està dedicat
a les xiquetes impunement assassinades a Ciudad Juárez. Us llegiré la seua
última estrofa:
Devuélvanme a mi madre,
que me estará buscando todavía.
No
puedo andar, recojan mi esqueleto
en cualquier saco y dénselo nomás,
que vista esta osamenta
el traje de su amor y de sus besos.
Díganle, por favor, que ya no lloro,
que no me duele ya, que tengo frío,
que la noche era hermosa y que el desierto
se
parecía como nunca al mar.
Així passem a la quarta part del poemari,
titulada “Tantum corpus”, que està formada per poemes que ens parlen de la
mort, del dolor físic i de les pèrdues. És ací on es produeix un autèntic
trencament amb el poemari anterior, ja que en estos poemes els sentiments
desborden la contenció de què ens parlava Ángel González.
Són poemes intensos, en els quals el dolor és
descrit físicament amb tot detall. Així, en “La mosca en la herida”, l’última
estrofa fa així:
Y
pienso estremecido
que
lo único que vale para ti
de
mí es mi herida,
que
quieres hacer de ella
la
cuna de tus larvas,
que
si pudieras, con tu trompa
me
absorberías por entero,
y
que solo me salva mi tamaño.
I en “Profanación”, un poema curt, però d’una
expressivitat que talla l’alé, el poeta ens diu:
Yo
sé que el mar ensaya sus mareas
en
el leve oleaje de mi pulso,
que
la tierra recuerda ya mi olvido
y
el silencio de arcilla de mi cuerpo,
que
el sol se reconoce desde siempre
en
el remoto calcio de mis huesos,
que
el aire, al ingresar en mis pulmones,
se hace cabal idea de la
muerte.
El poemari, com he dit abans, acaba amb un llarg
poema, que porta per títol “Sol doméstico” i està dedicat als seus pares. El
poema està escrit en un moment en què “nunca la luz nos prometió tan poco”, ja
que és “la luz interpretada de los muertos”. El poeta ha assolit l’edat de la
maduresa i creu que és arribada l’hora de “partir mi pan con los humildes/para
que al fin podáis reconocer/mis antiguas heridas y dejar/un ramo de perdón
junto a mi sangre”. Es tracta, doncs, de recordar la seua infància, perquè
és la infància la que pot explicar la persona que és en l’actualitat. I per a portar
endavant eixa celebració de la memòria, l’espai elegit és la casa dels seus
pares, que descriu mitjançant una imatge molt expressiva: “el sol de octubre
siempre es el de casa/el que aprendió a leer en nuestra infancia/y se quedó a
vivir entre los huesos”. Un sol d’octubre és un sol apagat, que suggereix una
certa grisor com a color dominant del paisatge. De la mare ens diu coses
bellíssimes: que “guarda el mar en los ojos de sus hijos”, que “mi madre me
pensaba cada noche/modelaba mis miembros con la arcilla/de su vientre el
corazón los brazos/la lengua y otra vez el corazón/las palabras con que la
llamaría/los pasos con los que iba a regresar/de todas mis muertes a su lado/mi
madre aún me sueña cada noche/cada noche más huérfano más solo/enviudando de mí
toda su vida/olvidó sus caricias en mis dedos”. També quan ens parla del pare
fa ús d’imatges commovedores: “padre tú no envejezcas más que yo/lo haré por ti
serás de nuevo el hijo/de la triste aritmética y los mapas/del luto que vistió
tus estaturas/qué importa el nombre si es el mismo miedo/mis pies se irán
calzando con tus pasos/asumirán mis venas tus latidos/tu sangre tan pequeña y
asustada”. El poeta voldria tornar als dies d’infància, perquè el sol de hui ja
és gairebé nit: “...son tus rayos arañazos/de puro miedo a no salir mañana”.
Conscient d’esta realitat crepuscular, el poeta es desespera perquè sobrevisca
el xiquet que un dia va ser. I per això s’adreça als seus pares per dir-los:
“ahora venid venid conmigo siempre/no me dejéis que cante solo más/ni que
pierdan mis labios su memoria/quiero hermanar mi sombra con la vuestra/que mi
nombre traduzca vuestro olvido”. Del que es tracta és d’aprendre a ressuscitar
tots els dies, d’alçar eixe sol “que arde ahora en el cielo de la sangre”, i
d’esta manera ser memòria viva dels nostres morts, que és una memòria que ens
fa sentir-nos acompanyats: “repartir nuestros huesos por los cuerpos/de los que
alguna vez nos sostuvieron”.
En fi, a mena de conclusió, vull destacar que he
gaudit molt llegint este poemari, perquè Manuel Moreno fa una poesia de gran
bellesa i rigor. És la seua, una poesia existencial que també es preocupa del
gaudi estètic, per això no m’estranya que el compositor carcaixentí Aureli
Chorro trobe en estos poemes una font d’inspiració per a les seues
composicions, com tindrem l’oportunitat de comprovar en este acte.
