dissabte, 31 d’octubre de 2020

POETA CAPTIVAT

                                                                                     
                                                                            A Josep-Antoni Ysern
 
És tan incert aquest poema que no sap encara
com acabarà, i després d'haver-lo agombolat
amb deler en els millors bressols, grilla
com una petita llavor
i creix esponerosament a la recerca
del seu destí, que no és escrit en cap llibre,
ni es pot llegir en cap ment, perquè cada vers
vol trastornar
l’anterior i desborda amb escreix les forces
dels esperits més preclars, que un dia confiaren
sotmetre’l a l’antull de la seua imaginació
fantasmal:
com si l’aigua enfurida no resseguira sempre
els seus vells camins i la força del dolor
no fora capaç de traduir en paraules justes
tot el pes del crit,
la fúria que resta quan calla avergonyit l’amor
i la vida es transforma en un desficaci,
que s’apodera del poema i li imposa
el seu final.
No hauria de sorprendre’ns aquesta revelació,
car ja han passat molts anys i no podem al·legar
ignorància quan ens aturem a sospesar amb pausa
el nostre fracàs.
És cert que aspiràvem, fa temps, a compondre
uns poemes extremament pulcres i encertats
que foren testimoni definitiu de la nostra lluita
contra l’oblit.
Ara acceptem que cada poema nou és una sorpresa
i ignorem el que cal saber per a dominar-ne
el nus i el desenllaç, i això fa que escriure es torne
una pàl·lida experiència,
un obtús record d'aquells dies de poetes pletòrics,
quan era possible inventar nous finals
a la nostra solitud i desconcert, fent servir la clau
que obri tots els panys.
Res no ha sigut així, la vida ha pogut més
i ja no espera de nosaltres càntics esforçats,
sinó l’acatament del seu desig de fer bella
la nostra destrucció.

dijous, 15 d’octubre de 2020

INFÀNCIA


Tinc un passat
indefugible,
gran o petit,
però intangible.
No el puc remoure,
perquè és com és,
i així m’enllaça
al seu bagatge;
car sóc qui sóc,
no qui vull ser,
i no em puc veure
noble i magnànim,
sinó abocat
al despropòsit,
covard i exànime.

I passa el temps,
sense guarir-me
de la recança
que –esperonada
per tants records–
creix i revifa
neguits d’infant;
com quan els vells,
vora la llar,
enraonaven
del meu futur,
i jo callava,
res no entenia,
tan sols mirava.

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Les regles de joc

Una de les característiques més destacades de les actuals societats postmodernes és que potencien de manera desaforada les emocions dels individus, en detriment d'altres facetes de la personalitat humana com la racionalitat. D'aquesta manera, els individus no s'agravien per idees, ni tan sols per interessos, sinó per sentiments i emocions, que és una manera molt poc consistent d'agraviar-se, perquè els éssers humans som una passió impossible: sempre en volem més, mai ens donem per satisfets.

El principal efecte que es deriva de tanta emotivitat és la feblesa social, perquè un individu que no té les idees clares, ni és capaç de mirar més enllà del que ell sent o li abelleix a cada moment, no pot integrar-se en grups socials sòlids. Abans al contrari, el que es produeix és una important fractura social que recorda al famós "divideix i venceràs", perquè els col·lectius en què s'integren els individus no responen a reivindicacions o compromisos essencials, sinó més aviat al capritx o a una part molt xicoteta de la realitat. Per tant, quan les emocions canvien, els grups es divideixen més i més, perquè tots els seus components són centres de la creació.

Ens trobem, per tant, davant d´un liberalisme de nou encuny, que no persegueix el desenvolupament integral de les potencialitats de cada individu, sinó més aviat dissoldre'l en col·lectius incapaços d'inquietar als que posseeixen el poder polític i econòmic. Fet i fet, es retalla la part racional de l'individu i es potencia la part emocional, i aquesta descompensació origina una ablació de l'esperit crític i de la sociabilitat ben entesa, és a dir, la que es preocupa pel bé comú.

El que predomina és el capritx de cadascun, i la manera de generar pau social s'assembla al també famós "pa i circ" dels romans: es fa creure als nostres ciutadans que el que ells desitgen és el més important, que no és mai el que convé a tothom. D'aquesta manera, es pot arribar fàcilment a la conclusió, en una època de pandèmia, canvi climàtic, crisi política i econòmica, que l'única cosa que importa és el que a mi em passa, per xicotet que això siga. Per tant, allò que realment importa queda relegat a un segon plànol en bé dels capritxos més diversos, que no responen a cap visió de conjunt ni de futur.

Els populismes exploten molt bé aquesta desestructuració social, perquè saben com atraure els seus votants mitjançant l'enfrontament entre grups dividits. El greuge comparatiu és per a ells un autèntic filó. I com més s'incrementa aquest enfrontament, més es produeix, paral·lelament, un reagrupament en blocs cada vegada més reduïts i enfrontats, com ocorria amb els "capuletos" i els "montescos", que no se sabia molt bé per quina raó s'odiaven tant: era senzillament la seua manera d'estar en el món.

Estem, per tant, en el camp de l'absurd, del que no té ni peus ni cap. Bona prova d'això és que, un populista, el primer que fa és renegar de les regles de joc i de les institucions, que han d'estar al servei del que "sent" el poble, o millor, del que el populista interpreta que el poble sent. I tota la resta és canviable, en funció del que convinga en cada moment.

La gran paradoxa que es produeix és que convergeixen en un mateix punt els populismes rampants, que busquen canviar les regles de joc substituint-les per un sistema en el qual no hi ha regles, i els partits tradicionals, que subordinen les regles, la permanència de les quals diuen defendre, als seus interessos electorals curterministes.

Potser per això s'ha dit que la polarització populista genera polarització no populista, i tota polarització s'oposa a la tolerància. Tenim, doncs, un problema molt greu.