A Josep-Antoni Ysern
És tan incert
aquest poema que no sap encara
com acabarà, i després d'haver-lo agombolat
amb deler en els millors
bressols, grilla
com una petita
llavor
i creix esponerosament a la recerca
del seu destí,
que no és escrit en cap llibre,
ni es pot llegir
en cap ment, perquè cada vers
vol trastornar
l’anterior i
desborda amb escreix les forces
dels esperits
més preclars, que un dia confiaren
sotmetre’l a
l’antull de la seua imaginació
fantasmal:
com si l’aigua
enfurida no resseguira sempre
els seus vells
camins i la força del dolor
no fora capaç de
traduir en paraules justes
tot el pes del
crit,
la fúria que
resta quan calla avergonyit l’amor
i la vida es
transforma en un desficaci,
que s’apodera
del poema i li imposa
el seu final.
No hauria de
sorprendre’ns aquesta revelació,
car ja han
passat molts anys i no podem al·legar
ignorància quan
ens aturem a sospesar amb pausa
el nostre
fracàs.
És cert que
aspiràvem, fa temps, a compondre
uns poemes
extremament pulcres i encertats
que foren
testimoni definitiu de la nostra lluita
contra l’oblit.
Ara acceptem que
cada poema nou és una sorpresa
i ignorem el que
cal saber per a dominar-ne
el nus i el
desenllaç, i això fa que escriure es torne
una pàl·lida
experiència,
un obtús record d'aquells dies de poetes pletòrics,
quan era possible inventar nous finals
a la nostra solitud i
desconcert, fent servir la clau
que obri tots els panys.
Res no ha sigut
així, la vida ha pogut més
i ja no espera
de nosaltres càntics esforçats,
sinó l’acatament
del seu desig de fer bella
la nostra
destrucció.
