dimarts, 30 de juny de 2020

CINC PIANISTES QUE CAL CONÉIXER

Els millors compositors han escrit pàgines inoblidables per al piano i el seu predecessor, el clavicèmbal: Bach, Haendel, Rameau, Couperin, Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert, Schumann, Chopin, Liszt, Brahms, Debussy, Ravel, Prokofiev, Bartok, Ives, Cage, Berio, etc.
Al llarg de la història hi ha hagut grans pianistes, que han assolit un domini absolut de l'instrument com a via per a executar interpretacions d'una expressivitat extraordinària.
Els meus pianistes clàssics favorits són Horowitz i Richter, que s'adscriuen a l'escola russa d'interpretació, formada pels deixebles de Blumenfeld; i Claudio Arrau i Backhaus, que pertanyen a l'escola centreeuropea, formada pels deixebles de Liszt.
Horowitz interpreta una balada de Chopin:
Richter interpreta un fragment d'una sonata de Schubert:
Arrau interpreta Liszt:
Backhaus interpreta un fragment d'una sonata de Beethoven:
Però no ens oblidem del jazz, on sempre ha hagut magnífics pianistes, com Kenny Barron (acompanyat del saxofonista tenor Stan Getz):

divendres, 26 de juny de 2020

EL CONCERT



A Pepita Giner i Enrique Fayos
Aquell gat era un gran aficionat a la música i no havia assistit mai a cap concert. Per això, en adonar-se que estava entrant en un auditori, al costat del seu melòman acompanyant, va posar la cua cap amunt en senyal d’agraïment. El personal del control d’entrada va objectar, al principi, que no era habitual la presència d’un animal entre el públic. No obstant això, per consideració al seu valedor, que era un abonat antic i fidel, l’admeteren a la sala, sempre que hi guardara la formalitat deguda.
Quan ambdós ocuparen les seues localitats en una de les files centrals de la platea, una remor de desaprovació es va estendre per les grades més altes, i fou ràpidament silenciada per les protestes d’una majoria del públic, que d’aquesta manera evidenciava la seua admiració per un espectador tan singular.
El nivell d’excel·lència del concert va ser tirant a mediocre, però la gent que omplia la sala va aplaudir amb ganes, ja que el director de l’orquestra era una celebritat. No obstant això, el gat es va endormiscar, i en concloure el programa previst, després de llançar-se d’un bot al corredor, se’n va anar davant del seu preceptor, que el seguia una mica afrontat.
L’actitud del felí no va passar desapercebuda entre la gent del voltant, i va originar algunes discussions acalorades: uns pensaven que l’animal no entenia de música i s’havia fet fonedís res més trobar-ne l’oportunitat; altres espectadors culpaven el seu amo, en sospitar que es valia de la impertinent mascota per a mostrar-li la seua desaprovació a l’aureolat director. En qualsevol cas, tothom estava d’acord que el gat era molt exigent i caldria estar a l’aguait de les seues reaccions en els propers concerts dedicats a les últimes simfonies de Mozart.
La següent actuació del mestre tampoc fou res de l’altre món, tot i que es va esforçar per traure a la llum els matisos més subtils de cada composició. Per desgràcia, no va encertar en el tempo elegit, ni es podria titllar de genuïna la tensió típicament romàntica que va insuflar als moviments lents. Sens dubte, algun comentari del públic li degué arribar sobre la conducta tan displicent que havia mantingut el gat el dia anterior; per això, només finalitzar el concert i esclatar els aplaudiments, suós i commogut, es va girar cap al pati de butaques a vigilar el comportament de l’extravagant musicòleg, el qual no va romandre ni un minut al seient, i va mamprendre la retirada indiferent a l’entusiasme general.
El director va fer un ostensible gest de disgust, convençut que la seua meticulosa labor no mereixia una resposta tan eixuta, i es va generalitzar la impressió que aquell gran músic havia restat pregonament abatut en comprovar l’apatia de l’animal. No cal dir que es va alçar una gran expectació de cara a la nova funció.
En arribar el dia assenyalat per a interpretar les dues simfonies que tancaven el cicle, tota l’audiència estava informada dels fets ocorreguts en els últims concerts, per bé que cadascú havia pres partit a favor d’un dels protagonistes. Els partidaris del desconcertant quadrúpede jutjaven digna de lloança la seua sinceritat, i li reconeixien el dret a expressar el seu parer. A més, tímidament, s’atrevien a qüestionar la sublimitat de les interpretacions que havien aplaudit a pler en el seu dia, i afegien que potser l’afamat director no mereixia tant de prestigi. En canvi, els seus defensors al·legaven que havia sigut un error permetre l’accés d’aquell intrús malcriat i iconoclasta a un recinte tan solemne, i asseguraven que la música de Mozart no es podia entendre millor.
La divisió d’opinions, per tant, ratllava l’enfrontament, quan l’alma mater de l’orquestra va aparéixer en l’escenari, i des de la peanya va adreçar una mirada reptadora al seu crític més exigent, que es mantenia tranquil en la seua butaca. Quan va fer amb la batuta el senyal d’inici, un silenci subtil va sobrevolar la sala, com si reclamara la mateixa atenció que la música, i l’intèrpret es va apoderar d’aquell silenci per a integrar-lo en la partitura al llarg de l’execució musical, comprimint-lo i expandint-lo, alentint-lo i accelerant-lo; en definitiva, conservant-lo viu com si tinguera consistència pròpia. La majoria dels assistents va titllar de fallida aquella manera de concebre les obres mozartianes, perquè les privava d’espectacularitat i vivesa. A més a més, el silenci és la negació del so i el seu abús provoca l’exacerbació de l’oient.
A diferència del que havia passat en les altres ocasions, en arribar al final, durant uns minuts, el director es va quedar immòbil i d’esquena al públic, amb el cap cot i els braços baixats. Els presents no sabien què fer: si miraven cap al seient del gat, s’estranyaven que es comportara, per fi, d’una manera civilitzada; si donaven una ullada al músic, només veien una reconcentrada quietud. Així que, a falta d’una mínima indicació que els convidara a prendre partit per un dels dos contendents, optaren per una discreta retirada, tenint cura de no fer cap soroll que delatara la seua eixida precipitada.
Quan el mestre va tornar a la realitat després del seu capbussament extàtic, es va girar per a saludar el públic i a penes restava ningú a la sala. No obstant això, en veure que el gat encara hi era i servava un posat respectuós, es va encaminar cap al camerino amb una renovada confiança en si mateix.

diumenge, 21 de juny de 2020

CHARLIE PARKER

Un dels contes més reeixits de Julio Cortázar és "El perseguidor", inspirat en el saxofonista Charlie Parker, sobrenomenat "Bird", un dels iniciadors als anys quaranta del segle passat d'un nou estil jazzístic anomenat "bebop", que es caracteritza pel seu ritme furiós i l'acumulació en un breu espai de temps d'una gran quantitat d'idees harmòniques i melòdiques. El protagonista del relat defineix molt bé aquest estil, quan diu:
-Esto del tiempo es complicado, me agarra por todos lados. Me empiezo a dar cuenta poco a poco de que el tiempo no es como una bolsa que se rellena. Quiero decir que aunque cambie el relleno, en la bolsa no cabe más que una cantidad y se acabó. ¿Ves mi valija, Bruno? Caben dos trajes, y dos pares de zapatos. Bueno, ahora imagínate que la vacías y después vas a poner de nuevo los dos trajes y los dos pares de zapatos, y entonces te das cuenta de que solamente caben un traje y un par de zapatos. Pero lo mejor no es eso. Lo mejor es cuando te das cuenta de que puedes meter una tienda entera en la valija, cientos y cientos de trajes, como yo meto la música en el tiempo cuando estoy tocando, a veces. La música y lo que pienso cuando viajo en el metro.
Hi ha una pel·lícula molt bona de C. Eastwood, titulada "Bird", que reflecteix molt bé l'ambient en què es va crear el "bebop" i la personalitat artística d'aquest artista increïble.
Un dels millors biògrafs de Parker és Ross Russell, i arriba a la següent conclusió:
L'estil del jazz, des de 1920 fins a la Segona Guerra Mundial, va semblar brollar d'Armstrong. Charlie Parker va canviar el curs d'eixe riu i va organitzar un nou complexe de forces. Quasibé únicament amb les seues mans va emancipar el temps i el so per als qui el seguirien. Tot començant amb Miles Davis, que el va seguir amb devoció quan era jove i que va tocar al seu costat durant els seus anys de formació, tot instrumentista des de 1950 deriva de l'estil de Parker.
Ací teniu Charlie Parker acompanyat de Gillespie, l'altre fundador del bop:

 

dimarts, 16 de juny de 2020

UNA FINESTRA

A Pepe “Jeroni” i Maria, de Murla

Tenia nou anys, i una malaltia incurable la condemnava a romandre, nit i dia, ajaguda al llit. Els pares no sabien què fer per a omplir de sentit les llargues hores que havia de passar en aquella cambra, on la vida la confinava amb una crueltat indicible. Havien provat amb tota mena de jocs i distraccions, però no li duraven gens. I és que els seus progenitors no podien donar-li el que de veritat necessitava: altres xiquets de la seua edat amb els quals torbar-se, perquè prompte es cansaven i ja no repetien la visita.
L’obsessió per la seua filla era tan anguniosa que cada matí els resultava més difícil alçar-se. Així que es despertaven, els colpia el vertigen d’abocar-se a un abisme inescrutable, i no els abandonava aquella sensació durant la resta del dia, fins que a la nit havien d’afrontar el tràngol de ficar-se al llit i esperar desvalguts l’arribada d’un son que cada vegada es resistia més a administrar la seua poció alliberadora, fustigat per pensaments térbols i pors insubornables.
Uns viuen de recordar l’esplendor d’un passat irrecuperable. Altres creuen en el futur, perquè confien en la realització d’un somni que justificarà la seua malaventura actual. I el qui no té passat ni futur on agafar-se, pot encapritxar-se del present, i esperar que cada nova jornada li reporte una experiència valuosa i digna de ser coneguda. Totes aquestes persones conserven l’esperança, perquè qui ha tingut un passat gloriós, quan el recorda, reviu la seua grandesa. Així mateix, qui abraça el demà com si fora un tresor és capaç de superar els entrebancs i vileses que formen part de la seua realitat actual. I qui s’acontenta amb el present, en veure la primera claror del dia, renova el compromís amb el temps que li ha pertocat i intenta descobrir una nova sensació, una idea distinta, un mínim detall que l’admire d’estar viu. Ara bé, ¿què fem amb aquells que se senten vençuts per un desconsol quotidià, i no poden mirar avant ni enrere perquè el seu ara i ací els obliga a posar-se de cara a la paret? És una pregunta que hauria de tindre una resposta digna, plausible, i sovint no troba cap altre ressò que el silenci.
Encara que la xiqueta tenia bona mà per al dibuix, des que s’havia agreujat el seu estat de salut, no li abellia agafar el llapis. Per això, el dia en què va canviar d’opinió, els pares entusiasmats l’encoratjaren a acabar el retrat d’un gat siamés tan prompte advertiren que havia començat a perfilar-lo. El que més els va commoure fou veure-la engrescada en el seu treball, feliç i xarraire. Fins i tot els va expressar, en concloure la seua tasca, el desig de seguir dibuixant d’ara endavant, i els va demanar que emmarcaren la imatge i la penjaren al barandat d’enfront, per a poder admirar millor la seua obra.
A la nit, per primera vegada en molt de temps, aquell matrimoni tenia un bon motiu de conversa, i els dos ajornaren el moment de gitar-se per a gaudir un poc més la nova tan plaent que els havia portat aquell dia. En acabant d’enraonar llargament sobre l’art de la criatura, se’ls va plantejar un dubte que ningú dels dos sabia resoldre: ¿com era possible que representara tan bé el gat siamés, si mai n’havia vist un? Tot i que els desconcertava tal qüestió, no li van donar més importància. Al cap i a la fi, la menuda solia fullejar diverses revistes i segurament havia trobat, en alguna d’elles, un reportatge il·lustrat sobre aquella raça felina.
En qualsevol cas, el més important era que l’endemà seguia igual d’il·lusionada que el dia anterior, i ben de matí va mamprendre un nou treball: es tractava d’una variació sobre el mateix tema, encara que en aquesta ocasió, darrere del siamés, es desplegava un paisatge urbà. Quina felicitat la de la parella, en adonar-se que estava en marxa un altre dibuix i saber que així es confirmava l’interés de la menuda per una activitat que la mantindria entretinguda durant una bona part del dia. Havien trobat el badall per on podria escolar-se el raig de llum que necessitaven per a veure la crua realitat de cada dia una mica més clara.
Després de sopar, intercanviaren opinions entusiastes sobre els avanços tècnics que havien apreciat en l’estil de l’artista. El segon retrat era més complet que l’anterior, ja que comptava amb un fons molt apropiat: el cel estrellat, les teulades de les cases i les antenes de televisió. En fer aquella constatació, novament repararen en un aspecte inquietant: la bandera flamejant que apareixia en el dibuix era com la que penjava en el balcó de l’edifici oficial del cantó, i era impossible que la filla l’haguera vista des del seu llit. Pensaren que tenia una memòria extraordinària, ja que es mantenia molts mesos en estat de prostració.
Des que aquella possibilitat d’aventura va entrar en les seues vides, els pares esperaven impacients la sorpresa de cada dia. Fins i tot, al cap d’unes quantes setmanes, ja s’atrevien a fer-li tímids suggeriments sobre la conveniència de buscar altres motius d’inspiració que la distragueren d’aquella fixació pel siamés.
A cada nova realització, encara que el protagonista principal sempre era el mateix, descobrien un altre progrés de la pubilla en la coneixença del món circumdant. Així, després d’una matinada en què el ponent havia bufat rabiüt, va fer servir els llapis de colors per a envermellir la lluna creixent. També els va sorprendre que figurara en una de les seues obres un cometa igual al que havia aparegut al fermament la nit anterior. Tot indicava que tenia una imaginació fora mida, fins a l’extrem que semblaven reals alguns detalls de l’entorn que només coneixia per les descripcions que li feien els pares, ja que ella no podia alçar-se del llit a aguaitar per la finestra.
Era tan extraordinària la perfecció assolida quan retratava el gat que, fins i tot, canviava d’expressió en cada dibuix, la qual cosa evidenciava que la petita era una creadora reeixida, capaç d’interpretar les emocions del felí. Així, titulava les seues obres amb un sol mot: “Amistat”, “Tristesa”, “Amor”, que eren els sentiments que l’animal li encomanava en cada moment.
Després d’un curt temps de felicitat, va arribar el dia en què els pares constataren aterrits com la seua filla, de sobte, havia perdut les ganes de seguir dibuixant. I és que el seu rostre fatigat, indiferent als estímuls externs, sols enviava senyals de vida pels ulls, que encara eren capaços d’intentar mirades furtives cap a la finestra, com espurnes minúscules llançades a l’oceà.
En unes quantes jornades, la greu malaltia que lentament la consumia va arredonir la seua tasca perseverant. En destapar-la per a arranjar el cadàver, van trobar sota la flassada, fet un manyoc, el seu últim projecte. Els pares no s’explicaven quan ni com l’havia esbossat. El desplegaren amb cura i comprovaren que portava el següent títol: “Finestra sense gat”. Per primera vegada, no figurava en el dibuix el gat siamés, però era una finestra tan desolada que només podia haver-la traçada algú que, allí mateix, haguera vist desaparéixer la seua última esperança.

dimecres, 10 de juny de 2020

SET VIDES


Feia cara de bruixa dolenta la pitonissa que, per la mòdica quantitat de mil euros, li va predir el número de la grossa de Nadal, però no es va deixar influir per les aparences, i tan prompte com va esbrinar l’administració de loteria que el tenia a la venda, va agafar el seu automòbil per a viatjar en la seua cerca.
Després d’haver recorregut més de dos-cents quilòmetres, entre l’anada i la tornada, quan ja era de nou a casa, se sentia ben satisfet del feix de dècims que guardava a la cartera.
Com que faltaven tres llargues setmanes per al sorteig, al cap d’una hora de vagarejar per les estances de l'habitatge, va considerar que seria més segur depositar els bitllets en una oficina bancària, on en tindrien cura. I encara que així ho va fer, a penes va tardar dos dies a adonar-se que aquella seguretat afegida no bastava per a tranquil·litzar-lo, ja que pesava més sobre la seua situació emocional la impaciència per l’arribada del dia assenyalat, fins a l’extrem que va haver de demanar la baixa laboral per esgotament psíquic, a causa de l’angoixa que patia.
Des que va deixar d’anar al treball, i per culpa de l’obligada ociositat, les seues obsessions van anar a pitjor. I és que, per a llevar-se de damunt l’avorriment de les hores mortes, no es cansava de repetir per a si cada xifra de la futura combinació guanyadora. Quan es va cansar d’aquesta activitat mental tan improductiva, va començar a pintar els cinc dígits màgics a les parets del seu dormitori, sense deixar que cap visita accedira a aquell santuari que es reservava en exclusiva per a rendir culte a la deessa Fortuna.
Quan, per fi, va arribar l’hora prevista, es va asseure davant del televisor, amb els nervis crispats per la tensió acumulada durant les últimes setmanes, i un neguit abassegador que el sotragava.
L’estat lamentable en què es trobava va propiciar que dubtara, en aquell moment decisiu, si era creïble l’endevinadora, perquè resultava altament sospitós que, una vegada fet el pronòstic, no li encomanara la compra de cap dècim. Per tant, no resultaria estrany que es tractara d’un engany. Al cap i a la fi, el món està ple de gent desenfaenada que es vanta de saber-ho tot i a l’hora de la veritat no n’encerta ni una. A més, aquella vident tenia una veu cavernosa de fetillera malvolent.
A males penes va aconseguir calmar una mica el desassossec que, des de feia dies, li estava enrunant la salut, i així va poder resistir heroicament l’inacabable degoteig de números i premis que cantaven aquells monyicots de posat saberut.
Els comentaristes televisius destacaven que, segons les estadístiques, mai havia tardat tant a eixir el premi gros. Els xiquets cantors s’aplicaven de manera entusiasta a la seua tasca, i amb un lleuger somriure delataven el gaudi d’ajornar l’esclat final, com si això els causara una satisfacció especial.
Quan l’extracció estava a punt d’acabar, les dues boles màgiques es van trobar l’una a l’altra en les mans de sengles col·legials. I l’auguri es va complir. En uns pocs segons, va deixar de ser un vulgar funcionari, subjecte a un horari crònic i a un treball anodí, i es va convertir en un home important, per bé que encara no sabia el que això significava, tan sols s’ho imaginava: no treballar, viure envoltat de luxes i plaers, comprar els millors cotxes, ser adorat per tothom, i alguns avantatges més que ja tindria temps de descobrir.
Per a celebrar-ho, es va encendre un cigar havà i va destapar una botella d’excel·lent cava. Se la va beure de quatre o cinc majestuoses glopades, alhora que taral·larejava una cançó incomprensible a crits, amb una incoherència i un entusiasme que augmentaven a mesura que l’alcohol desbaratava la mica de seny que li quedava.
Encuriosit pel rebombori, es va presentar al menjador el gat domèstic que tant estimava la seua esposa, amb les orelles plegades cap enrere de la perplexitat que li causaven les bogeries del seu amo. Es va refugiar en un racó, amb l’esquena corbada, i no s’haguera mogut del seu lloc si no fora perquè aquell orat el va alçar agafant-lo per la cua, amb la intenció de llançar-lo per l’aire.
La festa va acabar amb els dos redolant per terra, circumstància que va aprofitar el felí per a fugir espantat i deslliurar-se d’aquell tocat de l’ala, que seguia rient pels colzes i arrossegant-se per terra, mentre inventava formes cada vegada més estrambòtiques d’exterioritzar el seu desenfrenat entusiasme.
En veure com s’allunyava el pobre animal, el nou-ric va experimentar una sensació de fàstic. Com un rampell, li va passar pel cap la idea que aquell ésser tan vulgar no s’avindria amb la vida que acabava d’estrenar. I va decidir, de sobte, llevar-se’l de damunt.
Per a divertir-se, el va empaitar per tota la vivenda, i en atrapar-lo va obrir la finestra del menjador i el va deixar caure al carrer des d’una altura superior als quinze metres. A continuació, per a burlar-se de les set vides que tenen els gats, segons la creença popular, es va abocar al balcó per a cridar ben fort: «Ressuscita, si pots!».
Tot seguit va pegar una forta xamada al cigar i es va afanyar a encetar una altra botella de cava, però no la va poder rematar; un atac de tos el va tombar quan feia l’últim xarrup.
La dona i els fills, en arribar a casa, se’l van trobar arrupit al costat de l’aparador. Immediatament telefonaren a l’hospital per a demanar una ambulància, però ja no hi havia res a fer per a salvar-lo: va morir de riure mentre esperaven l’assistència mèdica.
Atabalats, encara, pel decés del familiar, no els va sorprendre que el gat es posara a miolar a la porta del pis perquè el deixaren entrar. Prou bé sabien que li agradava caçar per les teulades, i van pensar que potser s’havia fet escàpol esperonat pel seu instint ancestral.