PREGUNTES

Als humans, de menuts, ens agrada preguntar,

més per curiositat que no temor a la ignorància.

Així, de bon principi, cada nova realitat

ens incita a descobrir el seu sentit.

Hi ha, per tant, en l'origen de les nostres demandes

una propensió inaugural a tractar la vida com un misteri,

a fer del secret un joc de conquestes,

a escrutar el món quan mirem molt lluny

i no ens sembla evident que una línia

separe el cel de la terra.

Personalment, jo era feliç quan comprovava

que els meus dubtes eren justificats,

i m'acontentava amb unes respostes evasives,

mancades de fonamentació, unes miquetes,

que si no m'ajudaven a saber, si més no,

preparaven la meua entrada en la foscúria del món.

Perquè créixer, al capdavall, no és res més

que esdevenir el teu propi interlocutor,

deixar de preguntar per interrogar-te a tu mateix,

o més senzillament tan sols voler comprendre 
per què tanta mort, per què tanta vida.       

"CLARIDAD", DE "OTRAS VOCES"

Las altas verdades habitan tan lejos

que se diluyen antes de alcanzar

el lugar escondido donde reside el falsario,

y así despiertan un sincero afecto

en todo aquel que precisa

hacer pasar la mentira por certeza,

para la conquista de sus dudosos propósitos.

Hay, sin embargo, unas verdades sencillas

que no necesitan esclarecimiento y desnudan

a quien las ofende, pues no admiten

imprecisiones ni desatinos: son tan claras

que lo dicen todo porque todos las entienden,

y transforman en sospecha el mero intento

de adornarlas con banales discursos.

CAMINANT

A la gent, en general, no li agrada massa caminar, però ho fa per rebaixar el colesterol o el sucre. La gent jove no camina, corre. I els més majors ens acontentem deixant-los passar sense perdre el nostre ritme (lent i segur). Jo també sóc dels qui gaudeixen fent hora i mitja de passeig tres voltes per setmana, encara que seria incapaç de portar endavant tal proesa sense una bona música que m’acompanye. El problema és que si em pose una fantasia delicada de Schumann o un impromptus de Chopin, el soroll dels cotxes i de la ciutat en moviment no em permeten sentir bé tan excelses obres interpretades per Horowitz o Sokolov. Aleshores, he de pujar el volum i la meua lluita contra el sobrepès (pou infructífera, tot cal dir-ho) m’arrossega cap a un altre precipici igualment perillós: la sordesa. No vull ni pensar-ho què seria de mi si un dia em quedara privat del do d’escoltar la música que tant estime. De segur que esta vall de llàgrimes que és la vida em semblaria un desert, perquè els grans compositors i els seus intèrprets gloriosos m’alegren les hores i em fan pensar que sóc un au que un dia serà capaç de volar per damunt de tots els dessabors. 

ANUNCIACIONS RENAIXENTISTES

Els grans mestres renaixentistes italians van dedicar una especial atenció al tema de l’anunciació. Crec que una escena d’aquest tipus pot ser representada bàsicament de dues maneres distintes: amb la Verge fent un gest d’acatament o fent-ne un de desconcert. Aquesta segon versió seria la més moderna, i us convide a què estudieu els quadres que penge en aquesta entrada, a fi de classificar-los en el primer o en el segon grup.

Martini

Fra Angelico

Della Francesca

Botticelli

Leonardo Da Vinci

Ghirlandaio

Rafael

"MUERTE", DE "OTRAS VOCES"

No es complacencia vana sino pura debilidad

aquello que nos incita a callar lo que sólo aparece

como una secuela de algo y lo tememos

cual si fuera su germen, cuando es lo cierto

que nada origina y carece, por tanto, de guadaña.

No es complacencia vana, tan solo un desafío

a la verdad confundir el fruto con la causa.

Si tuviera cara, su mirada podría ser triste

y de probada inocencia, porque su empeño

no es esparcir la desolación, ni su afán urdir

sutiles asechanzas. Es su oficio tan solo estampar

su sello en lo que otros obraron, desvelar

la calma que adviene al rostro maltratado,

para que nadie dude cuando lo mire de frente.

Con un pie en el estribo para coger impulso

o aguardando impasible en cada umbral, es posible

distinguir la fuerza que socava cuanto existe,

con sus nombres y orígenes tan diversos,

mas el desenlace de sus acciones nunca cambia,

y es el final, no lo olvidemos, sólo la consumación

de un empeño que podría no existir o ser menos fiero.

Perdida su guadaña, pues, cabría inventar

otras maneras más justas de expresar

todo ese dolor que nos desborda y humilla,

pues no puede el horror ser designado

por el inerte resultado de su tránsito,

sino por lo que es cuando se ensaña y ofende,

siempre antes de que sobrevenga su efecto.