divendres, 29 de desembre de 2017

SOBRE L'OPORTUNISME

Un conegut, que segueix el meu bloc, em comentava l'altre dia que li resultava sorprenent la meua postura crítica amb l'independentisme català, tot i que lloava el meu coratge en fer-la pública, ja que el gremi dels escriptors en català simpatitza majoritàriament amb la independència, la qual cosa fa que la meua manera de pensar vaja a contracorrent.
Jo li vaig aclarir que sóc més aviat crític amb tota mena d'oportunisme i d'irracionalisme, i que l'indepententisme català tal com s'ha plantejat i defés em resulta incomprensible sense un fort component oportunista i irracional.
Per una banda, si mirem les bases que li donen suport, és fàcil vore que el fort creixement que han experimentat durant els últims anys té per causa la creença que separant-se viuran millor, sense importar-los el que els passe als qui resten despenjats del procés. El missatge "Espanya ens roba" sintetitza prou bé aquesta creença.
Per altra banda, si parem esment en les elits, t'adones que la seua preocupació fonamental ha estat desviar l'atenció cap a un debat identitari fonamentat en els sentiments i no en arguments racionals.  I  quan dic identitari no vull dir que siga sols nacionalista sinó afavoridor de qualsevol tipus de diferència. Així, per exemple, se sent dir prou sovint que el poble català és pacifista, com si la resta de pobles fórem de pitjor condició. D'aquesta manera, les greus desigualdats econòmiques i socials tenen menys importància que el color de la bandera.
Tot plegat, aquest oportunisme irracional té com a víctima la democràcia i el Dret, que necessiten de la racionalitat. No és estrany, doncs, que els independentistes actuen de manera inconstitucional.
El dia 7 de novembre de 2015 vaig publicar una entrada, que ara adjunte a aquesta, on irònicament posava de relleu les paradoxes d'un procés que mentia descaradament sobre la permanència de Catalunya a la Unió Europea. En aquell moment ja pensava que el debat de les idees no era el que buscava el Sr. Mas i els seus companys de viatge.

TRILEMA CATALÀ

El debat envitricollat que s'ha suscitat a propòsit del procés independentista català entorn de l'eixida o permanència de Catalunya a la UE, en consumar-se l'anomenada desconnexió, es pot resoldre mitjançant la lògica.
A parer meu, el primer problema que ens hem de plantejar és el següent: si una part significativa d'un territori se separa de la resta en què s'integra, ¿què passa amb els dos territoris resultants?
Aquesta pregunta pot meréixer tres respostes distintes, a partir de les quals és factible obtenir una solució lògica apropiada a cadascuna:
1) La part que s'independitza de l'anterior constitueix una nova realitat i la part que resta una altra distinta. Per tant, Catalunya no seria Espanya, i la mateixa Espanya tampoc no seguiria sent-ho, ja que en perdre una part important del seu territori passaria a formar una entitat distinta. Seria tant com dir que un camp s'ha dividit en dues parts i de cadascuna per separat ja no pot afirmar-se que siga el camp anterior. Si es donara per correcta aquesta interpretació, caldria concloure que Espanya deixaria d'existir i, per tant, els dos trossos resultants del procés independentista restarien automàticament fora de la UE. El fet que el Barça continuara jugant a la mateixa Lliga que el Real Madrid no desdiria la bondat d'aquesta teoria.
2) La segona resposta que es pot donar a la qüestió plantejada de bon principi seria que Catalunya passaria a formar una entitat distinta, ja que és ella la que se separa, i Espanya seguiria sent Espanya, perquè ella no té la culpa que Catalunya se'n vaja sense demanar-li permís. A més, caldria premiar d'alguna manera als qui romanem en el que resta d'Espanya pel fet d'acceptar que el Barça seguira disputant la Lliga al Real Madrid. En aquest cas, resulta incontestable que Catalunya, en separar-se d'Espanya, estaria separant-se alhora de la UE. Si tres amics meus i jo som socis de la Lira Carcaixentina, i la Lira pertany a la Federació d'Associacions Musicals de la Comunitat Valenciana, en el cas que decidim donar-nos de baixa en la Lira i formar una nova Societat Musical, eixa nova associació haurà de demanar l'alta en la Federació, i aquesta decidirà el que pertoque d'acord amb les seues normes.
3) La tercera solució possible seria considerar que Catalunya, malgrat separar-se d'Espanya, segueix sent un tros d'Espanya. En aquest cas, ens trobaríem davant d'un fenòmen ben curiós, perquè eixa part d'Espanya seria tan espanyola com l'altra part restant. I, a més, tant l'una com l'altra serien tan espanyoles com l'Espanya original que recollia ambdues. Si donem per acceptable aquesta tercera interpretació, la lògica ens diu que Espanya 1 i Espanya 2 seguirien pertanyent a la UE. Ara bé, la pregunta que cal fer-se, en aquest cas, és ¿quina independència és eixa, que en compte de separar-se Catalunya d'Espanya dóna lloc a dues Espanyes? I el que és més important, ¿pot crear-se una nova Espanya sense que l'Espanya vella ho autoritze? Si la resposta a aquesta pregunta és positiva, hauria que admetre la possibilitat d'una Espanya 3, d'una Espanya 4, i moltes més que podrien nàixer tant d'altres territoris segregats com de la pròpia Catalunya, que també podria ser objecte de fraccionament territorial. Cal tenir en compte que no estem parlant d'un independentisme identitari, sinó d'un altre tipus, ja que -en la hipòtesi plantejada- tots els qui se separen volen ser Espanya per seguir a la UE.
No penseu que parle de verbes, perquè tots hem sentit dir al Sr. Mas, com argument incontestable a la permanència de Catalunya a la UE, que "no hi ha cap precedent d'un país que fos a la UE i després l'hagin expulsat". Dit d'una altra manera, com que Espanya és un país de la UE, Catalunya si se separa d'Espanya també ho és, i per tant no pot ser-ne expulsada. Ara bé, perquè aquesta proposició siga lògica és inevitable acceptar que estem parlant del mateix país, ja que si Catalunya és un país diferent a Espanya no té cap sentit dir-ne que pertany a la UE sense signar cap tractat.
A més, està l'argument burocràtic, que és terrible: a la UE són molt amants del procediment i resulta impossible que al cap d'un funcionari europeu li entre que un país pertany a eixe organisme sense que el seu nom diferenciat dels altres vinga relacionat a l'annex del seu tractat fundacional. La burocràcia europea, i la de quasi tots els països, és inflexible quan es tracta de defendre el procediment.
Després de tota aquesta llauna, arribe a la conclusió que l'únic partit que realment vol separar-se d'Espanya és la CUP, perquè els altres dos han obtés gran part del recolzament que ara tenen gràcies a què han pregonat públicament la continuïtat a la UE d'una Catalunya independent, sense confessar que això sols pot aconseguir-se multiplicant Espanya per dos.

dimecres, 27 de desembre de 2017

TEDDY WILSON I LA SEUA ORQUESTRA

Cada vegada m'agrada més el jazz. Escric aquestes línies mentre escolte Teddy Wilson i la seua orquestra. Són enregistraments dels anys 1935-1936, però sonen bé. Teddy Wilson és un dels grans pianistes de tots els temps i formen part de la seua banda músics extraordinaris: Johnny Hodges, Chu Berry, Lionel Hampton, etc. Hi ha en aquesta música una elegància que és pausa, claredat d'idees, dosificació del swing perquè siga possible percebre una certa melangia, un to general de tristesa de la que encara no esgarra: un dolor més pressentit que no sentit, una espera que pot acabar bé, encara que segurament tot se n'anirà en orris. Si l'art ha de suggerir més que no dir, açò és art en la seua expressió més pura. I si no en teniu prou, encara resta la sorpresa final: la cantant és Billie Holiday en la seua primera etapa, quan era jove i ja era capaç d'esborronar-nos amb les seues interpretacions. Ens trobem a la dècada dels trenta del segle passat, en plena depressió: l'Era del Swing li diuen. El que dominava en aquella època eren les anomenades big bands (Ellington, Basie, Henderson, Lunceford, Goodman, Earl Hines, Webb, Calloway, etc.). Era una música pensada per a ser ballada, tanmateix, quan l'escoltes bé, darrere de la seua exuberància endevines una pesombre perduda entre les seues notes, un crit primari que sobrevola l'espai on les emocions es barregen: és la vida el que està present en aquesta música, amb els seus triomfs i fracassos.
Amb un clic podeu escoltar These Foolish Things, una cançó en què la Holiday ens deixa sense paraules perquè "aquestes tonteries em recorden a tu":

divendres, 22 de desembre de 2017

LES QUEIXES NO SÓN ARGUMENTS

Diu Guardiola que "la resta d'Espanya ha d'entendre el que Catalunya vol". Seria més precís dir "el que dos milions de votants catalans volen", ja que hi ha altres dos milions que voten en una altra direcció. Amb tot, agafe la frase del genial entrenador perquè resulta molt il.lustrativa de la falta de solidesa que té argumentar sobre la base dels sentiments. I és que perfectament una altra persona podria dir tot just el contrari i la seua queixa no seria per això de menor pes que la del futboler: "La Catalunya que vota independència ha d'entendre el que la resta d'Espanya vol". Empat, doncs, i no hi ha prou pròrrogues per desfer-lo, perquè les queixes no són arguments.

NADAL ANTICIPAT

La banalització és tan general, que hui en dia és cert que les festes de Nadal, tan entranyables i discretes en la meua infància, comencen quan als centres comercials s'encenen els llums nadalencs, i això solen fer-ho abans que acabe novembre, la qual cosa comporta que quan realment arriba el dia de Nadal ja estem farts de celebrar la seua vinguda i de comprar regals i tota mena de bagatel·les.
Tot i que no sóc una persona religiosa, sempre m'han resultat entranyables les festes de Nadal, però ara, i d'uns anys ençà, ja no puc dir el mateix. Com que treballe a València, em cansa sobremanera veure la gent atrafegada pel carrer, carregada de bosses de la compra, vagarejant ací i allà com si foren autòmates teledirigits.
Quan jo era un monyicot, el que més m'agradava de les festes de Nadal eren els seus cerimonials: el sopar de la Nit de Nadal, vora la llar, amb la família reunida i una certa solemnitat que feia pressentir que els majors recordaven en eixe moment els éssers perduts. Hi havia quelcom de màgic en eixes reunions, en les quals de sobte l'àvia es posava a plorar i ningú no ens deia que era perquè trobava a faltar l'avi, que era una persona misteriosa per a mi, ja que no l'havia conegut. I què dir de la Nit de Reis, que preparàvem minuciosament perquè no faltara als Reis Voladors quemenjar, en justa compensació als seus regals. És cert que les joguines ens arribaven una mica tard, quan ja érem a punt de reiniciar les classes, i que mai no ens portaven tot el que havíem escrit a la carta adreçada a ells, però la demora en l'arribada d'eixa nit tan meravellosa la feia encara més extraordinària. Jo era tan feliç esperant l'arribada dels Reis, que quan ja em va arribar l'hora de desxifrar-ne el misteri, em negava a acceptar la veritat. Mai no oblidaré el dia en què el meu pare, compadint-se de la meua ignorànica, em va assabentar de la veritat: una veritat que em va atabalar. Per això jo mai no li l'he fet conéixer als meus fills, i encara hui en dia, que tenen més de vint anys, he evitat que em senten proferir les fatals paraules: "Els Reis de l'Orient no existeixen, són els pares".
Amb tot, el que més m'agradava de Nadal era montar el betlem. Guardàvem en una capsa de cartró les figures d'un any per a l'altre, i l'emoció que sentia quan les trèiem del seu amagatall perquè ressuscitaren poques vegades l'he experimentada en aquesta vida, de tan pura i intensa com era. Era com una oportunitat d'expressar la meua creativitat, de superar el muntatge de l'any anterior, per incorporar noves figures i millorar la composició. A la fi, el betlem d'un any era semblant al de l'anterior, però jo sempre pensava que l'any següent seria capaç de descobrir el secret que se m'escapava i que això em permetria fer el betllem més bell del poble.
Són tants els records que guarde al meu si, associats al betllem, que amb ells podria ressumir el que fou la meua infància. Una infància que els meus pares van intentar que fóra la millor possible, malgrat les dificultats que van acompanyar a la meua família. Una família que eixes mateixes dificultats han fet que es mantinga unida, sempre.
És curiós, he començat parlant de Nadal i acabe referint-me a la unió de la família. Potser ací rau el missatge que de bon principi volia transmetre en aquesta entrada: que les festes de Nadal haurien de servir per a aplegar a les famílies de qualsevol classe i composició al voltant dels seus records i de la seua memòria col·lectiva. Tot i que siga una vegada a l'any, és necessari que les persones que s'estimen recorden junts d'on vénen, perquè això els ajudarà a saber cap a on van. I els centres comercials, amb la seua anticipació ens estan furtant l'encant d'aquest acte tan íntim.

divendres, 15 de desembre de 2017

SOBRE "EL PROCÉS"

Quan un pare fa creure al seu fill que és el qui més corre de la classe, encara que siga evident que no corre tant com tot això, jo crec que actua irresponsdablement perquè el xiquet se situarà en la irrealitat i farà riure allà on vaja o, el que encara és pitjor, serà digne de llàstima, ja que es plantejarà uns reptes irreals i en compte d'intentar superar-se a poc a poc, des del primer dia farà culpable a tothom de les seues derrotes.
En la vida, qualsevol empresa que mamprenem, si volem que reïsca, hem de construir-la a partir d'uns fonaments ben forts, amb un projecte clar i realitzable. Si no és així, fracassarem i enganyarem a tots aquells als qui hem fet creure, en unir-los a la nostra causa, que arribaríem a alguna part.
La il·lusió és molt important, però ha de compassar-se amb les pròpies forces. En altre cas, no és il·lusió sinó pur autoengany. Per altra banda, si es viu en un país mínimament seriós, dotat d'una Constitució i integrat en la Unió Europea, on s'hi troben les principals democràcies del món, ja no és il·lusió tan sols el que cal per botar-se tot això, sinó una gran majoria de gent que recolze la idea i la conduïsca a bon port democràticament.
Tot això que acabe de dir és, òbviament, a propòsit del "procés" català. I ho dic perquè les persones que estem posades a reflexionar sobre les coses que passen, amb independència del que pensem i desitgem, no podem estar-nos de titllar de desficaciats a tots aquells que s'han llançat a la conquesta d'una causa que estava perduda de bestreta. Hi ha, per tant, que qualificar el seu comportament d'irresponsable, i això no fa que els qui es troben a l'altra banda siguen ni pitjors ni millors. El qui es llança al mar sense saber nadar, no pot culpar els altres de la seua temeritat, siga Agamèmnon o el seu porquerol. No es donaven los condicions objectives perquè "el procés" prosperara, i totes les culpes que es puguen donar als altres no poden negar ni tan sols posar en dubte eixa realitat.
Els partits independentistes encara diuen, alguns amb la boca petita, que seguiran amb "el procés", perquè no volen fer l'autocrítica que deuen a la ciutadania, però és evident que la Constitució espanyola és un procés que pesa més, entre altres raons perquè està recolzada per una majoria social més ampla, i això en democràcia és decisiu.
Seria un greu error seguir perdent el temps en un tema que ara per ara no té solució, i deixar de banda els grans problemes que afecten a tots els ciutadans i a la pròpia democràcia espanyola. Si del que es tracta és de sumar esforços, la causa de la igualtat, del desenvolupament de les llibertats, de la justícia, és capaç d'engrescar a una majoria més ampla, perquè està prou estesa la idea que és necessari crear un projecte constitucional més avançat, que pose fi als abusos de poder, a la corrupció, a les desigualtats, a la precarietat laboral, etc.
Estic segur que si som capaços de portar endavant aquest projecte, hi haurà poca gent que vullga abandorar el vaixell. I perquè reste clar que no sóc també un il·lús, aclariré que m'acontentaria amb què Espanya esdevinguera una democràcia a l'altura de les més avançades del món, perquè hi ha altres móns, però són en aquest. El marge de millora és, doncs, molt gran.

dilluns, 11 de desembre de 2017

TRES MADONES DE LA GALERIA DELS UFFIZI

A la Galeria dels Uffizi de Florència, en una mateixa sala, que és la nº 2, el visitant pot admirar tres madones pintades entre les acaballes del segle XIII i el començament del segle XIV, on s'aprecia l'evolució que va haver-hi en l'art pictòric durant eixa època, en la qual es van crear les condicions perquè s'iniciara la Renaixença.
Es tracta de tres taules capitals de Duccio di Boninsegna, de l’escola sienesa; de Cimabue, de l’escola florentina; i de Giotto, deixeble de l’anterior. Els títols de les obres i l’any en què foren pintades són, respectivament: Madonna Ruccelai (1285), Maestà di Santa Trinitá (1286), Maestà di Ognissanti (1303).
La taula de Duccio es caracteritza perquè en ella busca el gran pintor reflectir un ideal de bellesa, cosa que era prou revolucionària en aquella època, ja que encara ens trobem a l’Edat Mitjana.
La taula de Cimabue conserva encara moltes de les característiques formals de la pintura bizantina (hieratisme, fons daurat, el color de la roba, etc.), tot i que s’hi aprecia una renovació de l’art pictòric (efecte de profunditat, expressivitat dels rostres), ja que la taula té una força plàstica desconeguda fins aleshores.
Si comparem la taula de Giotto amb les altres dues, fàcilment apreciarem una radical renovació de la pintura. Destaca el rostre de la Verge, per la seua tendresa i humanitat, així com la representació coherent i realista del decorat (perspectiva formal del tron, detalls arquitectònics, plans de col·locació dels personatges).
Duccio
Cimabue
Giotto

diumenge, 3 de desembre de 2017

LA SÍNDROME DE STENDHAL

Tothom ha sentit parlar de la síndrome de Stendhal, però és menys conegut el llibre de viatges on el gran escriptor francés descriu, d’una manera bellíssima i profundament emotiva per a tots els amants de l’art, els trastorns característics de l’esmentada síndrome, a mesura que els experimenta en la seua pròpia persona quan visita Florència. A continuació us transcric el text concret, i el prenc directament del llibre traduït del francés al castellà, que és al meu abast ara mateix:
Església de la Santa Croce
Florencia, 22 de enero de 1817.- Anteayer, bajando el Apenino para llegar a Florencia, mi corazón latía con fuerza. ¡Qué disparate! Por fin. En una vuelta de la carretera, mi vista abarcó la llanura y divisé a lo lejos, como una masa sombría, Santa María del Fiore y su famosa cúpula, obra maestra de Brunelleschi. “¡Allí es donde vivió Dante, Miguel Ángel, Leonardo de Vinci! –me decía–; ¡ahí está la noble ciudad, la reina de la Edad Media! Entre esas murallas comenzó de nuevo la civilización; allí Lorenzo de Médicis hizo tan bien el papel de rey, y mantuvo una corte en la que, por primera vez desde Augusto, no primaba el mérito militar.” Al final, los recuerdos se me agolpaban en el corazón, me sentía incapaz de razonar, y me abandonaba a mi locura como lo haría justo a la mujer amada. Al acercarme a la puerta San Gallo y a su lamentable arco de triunfo, con gusto habría abrazado al primer habitante de Florencia que me encontré.
Aun a riesgo de perder todos esos pequeños efectos que uno tiene a su alrededor cuando viaja, abandoné el coche inmediatamente después de la ceremonia del pasaporte. He contemplado tantas veces vistas de Florencia, que la conocía de antemano; pude caminar por sus calles sin guía. Torcí a la derecha, pasé por delante de un librero que me vendió dos descripciones de la ciudad (guide). Sólo dos veces pregunté por mi camino a transeúntes que me respondieron con una cortesía francesa y un acento singular; por fin, llegué a Santa Croce.
Tomba de Miquel Àngel
Allí, a la derecha de la puerta está la tumba de Miguel Ángel; más lejos, tenemos la tumba de Alfieri, por Canova: mi reconocimiento para esta gran figura de Italia. Diviso a continuación la tumba de Maquiavelo; y, enfrente de Miguel Ángel, reposa Galileo. ¡Qué hombres! Y la Toscana podría añadirles al Dante, Bocaccio y Petrarca. ¡Qué asombrosa reunión! Mi emoción es tan profunda, que casi roza la piedad. La religiosa oscuridad de esta iglesia, la sencilla carpintería de su techumbre, su fachada sin terminar, todo ello habla intensamente a mi alma. ¡Ay, si pudiera olvidar…! Se me acercó un monje; en vez de la repugnancia lindante con el horror físico, descubrí en mí una especie de amistad hacia él. ¡Fra Bartolomeo de San Marco fue monje también! Este gran pintor inventó el claroscuro, se lo enseñó a Rafael, y fue el precusor de Correggio. Hablé con aquel monje, en quien hallé la cortesía más perfecta. Se puso muy contento de ver a un francés. Le rogué que me abriera la capilla del ángulo noroeste (Capilla Niccolini), donde están los frescos del Volterrano. Me conduce hasta allí y me deja solo. Allí, sentado en un reclinatorio, la cabeza echada hacia atrás y apoyada en el respaldo para poder mirar al techo, las sibilas del Volterrano me proporcionaron seguramente el placer más intenso que me haya dado nunca la pintura. Estaba ya en una especie de éxtasis por la idea de estar en Florencia y por la proximidad de los grandes hombres cuyas tumbas acababa de ver. Absorto en la contemplación de la belleza sublime, la veía de cerca, la tocaba por decirlo así. Había llegado a ese punto de emoción en el que convergen las sensaciones celestes provocadas por las bellas artes y los sentimientos apasionados. Al salir de la Santa Croce, el corazón me palpitaba con fuerza, eso que llaman nervios en Berlín; la vida se había agotado en mí, caminaba con miedo a derrumbarme.

dissabte, 25 de novembre de 2017

EL NON-NON DEL ROSSINYOL



Si s’adorm el rossinyol,                               (mires si ha tancat els ulls per seguir)
la lluna li farà festes                                    (en dir “festes”, li acarones una galta)
i el mar, tot ple de bondat,
convocarà les sirenes
a amanir-li un bressol
d’ones calmes i discretes,                            (li passes els dits pel front com si caminaren)
que vénen i van, callades,                            (els dits, “caminant”, li pugen al cap)
van i vénen, sense presses,                          (els dits, “caminant”, baixen fins a arribar al seu nas)
al compàs d’un vent que canta
silencioses promeses.                                  (bufes)

Si no dorm el rossinyol,
dos papallones vermelles
estendran sobre els seus ulls
fines ales com parpelles,                             (li acarones les parpelles)
i les merles, refilant,
li fregaran les orelles.                                 (fas “piu-piu” i li fregues les orelles suaument)
Que és l’hora de somiar
un cel d’estrelles enceses,
on la llum pren el color
que tu, cada nit, t’inventes.                        (en dir “que tu”, emfatitzes, i en acabar li fas un bes)

divendres, 24 de novembre de 2017

TEMPS DE CONFUSIÓ

Vivim, sens dubte, temps de confusió. La crisi actual, no sols és econòmica i política, sinó també cultural i moral. Qualsevulla cosa que comentes amb el veí o amb un amic o conegut dóna lloc a un llarg debat perquè no som capaços de posar-nos d'acord ni en les qüestions que, de primer, ens poden semblar més clares. Això genera una inseguretat que també és predicable de les institucions, que no actuen prou sovint d'una manera coherent, sinó sorprenent. Tot plegat, esta inseguretat generalitzada genera desconfiança i desconcert en la ciutadania perquè resulta difícil assolir eixe lloc confortable, desitjat pel comú dels mortals, que ens permet saber -amb un elevat percentatge de possibilitats d'encertar- quines poden ser les conseqüencies de les nostres accions i omissions.
I quan la gent no sap què fer, sol passar que s'equivoque en les seus decisions, bé perquè renuncie a reflexionar abans de prendre-les, bé perquè es limite a imitar el que fan els altres. Siga com siga, el que resulta cert i segur és que la confusió actual ens aboca individual i col·lectivament al despropòsit, i sols cal mirar una mica al nostre voltant per adonar-nos-en.
En general, hi ha una gran confusió en tot el que afecta a la línia que separa l'interés públic de l'interés privat. Sabem quins són els nostres drets, i això està molt bé, però oblidem amb massa freqüència les nostres obligacions amb la societat, i esta amnèsia origina desequilibris importants, ja que no tenim un referent social clar que ens il·lumine sobre quins són els límits raonables que hem de fixar a les nostres demandes, a fi que eixes demandes no posen en perill els drets d'altres persones més necessitades.
La crisi cultural és, per tant, també una crisi de la democràcia, perquè reflecteix l'existència d'un teixit social feble, que vagareja sense rumb, a falta d'unes normes i unes institucions que siguen capaces d'ordenar i fer complir un sistema que siga just per a tothom. I quan parle de justícia no estic referint-me a cap utopia, sinó a una qüestió més elemental: es tracta de què la Constitució i els seus valors siguen efectius. Això és fonamental, perquè si una norma constitucional, que és la norma fonamental d'una democràcia, no s'interioritza pels ciutadans i per les institucions, estarem abocats al fracàs com a poble.
Donat que les actituts no canvien per generació espontània, és evident la gran importància que té l'educació per afavorir el canvi. Una educació que comença a l'escola, però que també s'ha de projectar a través dels mitjans de comunicacíó i de l'exemple que han de donar els governants actuant rectament. Hi ha països que han aconseguit un model de democràcia molt més avançat que el nostre. Per tant, la millora és possible i jo crec que la reforma constitucional que s'aveïna hauria de ser el punt de partida d'una nova època més justa, més clement i més sàvia.

diumenge, 19 de novembre de 2017

SOBRE LA MANIPULACIÓ

El poder, per definició, manipula a fi d'imposar la seua veritat. En un règim democràtic, aquesta imposició es fa per vies més "amables", però resulta inqüestionable la seua efectivitat. El que diferencia una democràcia d'una dictadura no és, per tant, el fet en si que el poder manipule, sinó l'existència d'una Constitució que permet a la ciutadania elegir el relat que més li agrade. Perquè, això sí, cal aclarir que hi ha una graduació quant a l'honestitat de les intencions.
Com deia Foucault, “existeix un combat «per la veritat», o almenys «al voltant de la veritat» —una vegada més entenga's bé que per veritat no vull dir «el conjunt de coses vertaderes que cal descobrir o fer acceptar», sinó «el conjunt de regles segons les quals es discrimina la veritat de la falsedat i es lliguen a la veritat efectes polítics de poder»; s'entén així mateix que no es tracta d'un combat «en favor» de la veritat sinó entorn de l'estatut de la veritat i al paper econòmic-polític que juga. Cal pensar els problemes polítics dels intel·lectuals no en termes de «ciència/ideologia» sinó en termes de «veritat/poder»”.
La veritat científica i la veritat ideològica pertanyen a un nivell de veritat que és de caire racional, però n'hi ha un altre tipus de veritat que es correspon amb els fets: la "veritat factual". Segons H. Arendt, aquesta veritat és la que "incideix directament en la política al relacionar-se amb l'opinió (o amb allò que la postmodernitat anomena «relats» o «narratives»)".
En la lluita pel poder, la veritat racional resta en un segon pla, i el que passa a tenir un gran protagonisme de cara a la societat és la veritat factual. Aquesta és la que molesta als qui aspiren a mantenir o conquerir el poder i, per tant, és la que pateix tot tipus de tergiversacions a fi de manipular la gent i aconseguir vots.
La societat ha de defendre's d'aquestes manipulacions que cada vegada són menys subtils perquè hem baixat els braços davant d'elles. Com destacava la dita filòsofa, "els fets i les opinions, encara que han de mantenir-se separats, no són antagònics; pertanyen al mateix camp. Els fets donen forma a les opinions, i les opinions, inspirades per passions i interessos diversos, poden divergir àmpliament i encara així ser legítimes mentre respecten la veritat factual. La llibertat d'opinió és una farsa si no es garanteix la informació objectiva i no s'accepten els fets mateixos".

dijous, 16 de novembre de 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (7)

L’ànima humana es va crear quan va nàixer el primer home, i d’això en fa tan sols 2,5 milions d’anys, mentre que l’univers es va crear fa 13.700 milions d’anys. La creació, per tant, no es va completar fins que van transcórrer 13.697,5 milions d’anys des que va començar, quan els dinosaures ja s’havien extingit.
***
La gent sol dir que un metge és bo quan és simpàtic i atent, la qual cosa sols pot ser certa en la mesura que la simpatia i la bona atenció tinguen facultats curatives.
***
És difícil saber perdre, però encara ho és més saber guanyar.
***
Jo sóc jo, més les meues circumstàncies i les de molts altres.
***
La millor defensa que es pot fer de la democràcia és exigir la veritat.
***
No hi ha el kilòmetre zero perquè ningú no ha vist mai mil metres de no-res.
***
No ens entra al cap que una cosa no tinga límits, per això anomenem no-res al buit infinit on és immers el nostre univers i, possiblement, molts altres universos. És a dir, la única cosa que el nostre enteniment accepta que puga ser il·limitada és la no-cosa.
***
No tinc molt clar si l’infinit existeix perquè matemàticament es demostrable, o si l’infinit és demostrable matemàticament perquè existeix.
***
De vegades els arbres no ens deixen veure el bosc, però n’hi ha d’altres en què és el bosc el que no ens deixa admirar els arbres.
***
Qui no viu com pensa, acaba pensant com viu si abans no es cansa de pensar.
***
Abans de crear-se la matèria, sols hi havia el no-res; per tant, el no-res és tot allò que no és matèria. Donat que la matèria és finita, sols podem trobar l’infinit en el no-res, que d’aquesta manera s’identifiquen.
***
Hi ha qui calla per no ofendre, però de vegades cal parlar perquè el silenci s’interpretaria com una greu ofensa.
***
Diguen el que diguen, la quadratura del cercle sempre ha estat impossible d’aconseguir sense trampes.
***
No tindràs més raó per alçar la veu, però si parles baixet no et sentiran.

divendres, 10 de novembre de 2017

ELS QUEIXONS DE MENA

L'experiència em diu que es queixen més els qui no tenen motiu que els menyspreats de veritat per la deessa Fortuna. En efecte, és tan fàcil donar-li la culpa de tot a un altre, que hi ha una gran predisposició a queixar-se de la pròpia mala sort. Pareu esment en el que vull dir: no estic pensant en aquelles persones que tenen un motiu real de queixa, sinó en tots aquells queixons professionals que, a la mínima, donen una passa endevant i alcen la veu o fan un gemec, mentre diuen: "Sóc el més dissortat del món", quan la veritat és que no hi ha per a tant.
De queixons, n'hi ha de moltes categories, però jo voldria distingir-ne dues classes: 1) Els qui es queixen sense tenir raó. 2) Els qui sense raó es queixen dels qui es queixen tenint-la.
La primera categoria és prou evident, potser la segona demanarà per la meua banda alguna explicació addicional. Quan parle dels queixons que no deixen queixar-se als altres, encara que tinguen motiu, estic posant el dit en la nafra, perquè aquesta mena de queixons és molt prolífica i, per tant, prou perillosa. Es tracta dels qui volen estar més afligits que ningú i els senta mal sentir a un altre que, fins i tot, es queixe amb raó. Li diuen, indignats: "No plores, que no és per a tant! Sense anar més lluny, jo estic pitjor que tu".
Cada vegada en són més els queixons d'aquesta segona categoria i, el que es pitjor, hi ha una tendència clara que s'incremente el seu nombre espectacularment, perquè la banalitat és un fenòmen cada vegada més estés en la nostra societat. Així, a poc a poc, arribarà el dia en què ens trobarem davant d'un queixó tan absolutament fora mida, que dirà: "Com ja no puc estar pitjor del que estic, doneu-m'ho tot a mi, i jo ja repartiré entre els altres, que sempre es queixen sense motiu".

dissabte, 4 de novembre de 2017

XOC D'UNILATERALITATS

El poeta Margarit
El fatal error de Rajoy ha estat voler solucionar un greu problema polític per la via judicial. O dit d'una altra manera: deixar que la política es judicialitze, que és tant com dir que la justícia es polititze, perquè faça el que faça sempre es faran interpretacions políticament interessades de les seues decisions. Com han demostrat els empresonaments cautelars dels membres del govern català, decretats per la magistrada de l'Audiència Nacional aquesta setmana, l'estratègia de delegar en els jutges la solució del problema, des del punt de vista polític, té resultats nefastos, ja que s'ha tirat més llenya al foc d'un conflicte que és bàsicament polític.
Han passat molts anys des que es veia vindre el problema, i és obligació dels governants d'una i d'altra banda prendre les mesures escaients per reconduir les situacions de greu conflicte social. La tasca dels jutges és aplicar les lleis, i no valorar l'oportunitat conjuntural de les seues resolucions, ni tindre en compte els components de discrecionalitat que han de presidir qualsevol actuació política. Els jutges són, diguem-ho clar i amb el degut respecte, políticament ineptes. I així ha de ser en una democràcia, no endebades la Justícia la representen amb els ulls embenats.
Vivim en un país democràtic, però és evident que la nostra democràcia pateix d'imperfeccions. Una d'aquestes imperfeccions és que encara està poc estesa la idea que la democràcia comporta respectar de manera sincera totes les opinions, encara que -com deia Jaume Perich- no pot fer res perquè totes siguen respectables. El que té de taumatúrgic l'esperit democràtic és que obliga els discrepants a asseure's a parlar i, el que és més important, a crear les condicions prèvies necessàries perquè el conflicte no esdevinga un cru enfrontament.
És clar que tot això és molt fàcil de dir i difícil d'aplicar, però si d'entrada ja renunciem a asseure'ns, és clar que serem responsables del fracàs. En aquest sentit, jo crec que entre el govern de Rajoy i el de Puigdemont s'ha produït un dels xocs més greus que es pot produir en democràcia: un xoc d'unilateralitats i, per tant, una ineptitud per a fer política democràtica notables, que ens ha portat a la catàstrofe. Com diu Manuel Castells al seu article d'opinió publicat a La Vanguardia d'avui: "Pero aún más graves son las fracturas que se están produciendo entre las personas, en Catalunya y entre Catalu­nya y España. Todos ­conocemos amistades, familias y relaciones rotas por la divisoria creada entre unos y otros. No se pudo dialogar y no se quiso dialogar. Y al movilizar a la población en ambos sentidos, al hacer de las pertenencias de Estado una cuestión existencial, se perdió la capacidad de convivencia. Ya no se trata de identificar culpables porque lo que importa es el resultado. Ni Catalunya es independiente ni España puede seguir como antes, como si no hubiera pasado nada, ni la economía puede salvarse de una pérdida de inversión y confianza, ni las personas pueden volver a relacionarse más allá de sus diferencias. Nos hemos roto. Y la culpa es de todos porque no nos creemos otra democracia que la que nos conviene".
A parer meu, una vegada remogut del seu càrrec Puigdemont, en aplicació de l'article 155 de la Constitució, el que caldria que fera Rajoy és renunciar al seu càrrec, donada la ineptitud democràtica que ha demostrat en la gestió d'aquesta crisi tan dolenta. Els dos han fracassat i és just que els dos paguen per això anant-se'n a casa. En aquest sentit, em semblen molt encertades les declaracions que ha fet recentment Joan Margarit a la premsa: “Els nostres polítics, sense saber-ho o sabent-ho, el que seria més greu, estan destrossant les nostres vides", lamenta el gran poeta, i alhora que titlla la detenció de mig govern català com "una resposta desmesurada i un abús terrible" reclama als catalans "autocrítica". I és que, en democràcia, perquè ens puguem entendre cal ser "més partidari de la intel·ligència i menys dels sentiments".

divendres, 3 de novembre de 2017

PENSAMENTS ESPARSOS (6)

La paciència no és esperar l’arribada del moment propici, sinó saber esperar-lo.
***

Qui ni es preocupa ni s’ocupa, és un incapaç. Qui es preocupa i no s’ocupa és un patidor. Qui s’ocupa d’allò que no li preocupa és un autòmat. Qui es preocupa i s’ocupa és una persona de fiar.
***

La felicitat suprema, de vegades, és escriure versos que ningú no llegirà mai.
***

L’infinitament gran ens atabala; l’infinitament petit ens commou.
***

Prou sovint no dir res és l'expressió màxima de l'eloqüència.
***

Era tan gran el desconcert que l’envoltava, que sols quan va aconseguir no entendre absolutament res es va convéncer que era un savi.
***

De vegades la raó ens diu “no” i el cor “sí”, o viceversa; però els pitjors errors els cometem quan la raó i el cor ens diuen el mateix.
***

La generositat no és sols donar a canvi de res, sinó també acceptar que ningú no t’ho agrairà.
***

Conversar no és sols parlar i escoltar, sinó parlar per escoltar i escoltar per parlar.
***

Una cosa és callar per no ofendre i una altra ben distinta callar per conveniència, però en cap dels dos casos s’hi pot excloure que la covardia siga la vertadera causa del nostre silenci.
***

Hi ha moltes maneres de fer el ridícul, però la més espantosa és quan no ens adonem que estem fent-lo.
***

Ser lliure no és sols fer el que vols fer, sinó també poder fer el contrari del que vols fer.
***

Quan t’oblides d’un problema que encara està per solucionar, comences a tenir un altre problema.

divendres, 27 d’octubre de 2017

MURLA I EL CAVALL VERD

Murla és un dels pobles de la Vall del Pop (Marina Alta). És el poble de la meua família materna, on he estiuejat durant tota la meua infantesa i joventut.
Plaça Major
El fet històric més important que va protagonitzar aquesta vila, va tenir lloc quan el rei Felip III, l’any 1609, va decretar l’expulsió dels moriscos valencians. Murla era l’única població de la contrada que estava habitada per cristians vells, encara que també hi havia un raval morisc. Donat el seu emplaçament, al peu del Cavall Verd, que és una muntanya molt escarpada, els moriscos que es negaren a complir la iniqua ordre d’expulsió, procedents de Murla i de molts altres pobles veïns, en número aproximat de 10.000, se’n pujaren al seu cim i hi romangueren durant una setmana, resistint desesperadament el setge de les tropes reials dels Terços de Nàpols i Sicília, que –comandades pel general Mejía– els aïllaren fins que, vençuts per la fam i la set, començaren a baixar i foren traslladats immediatament al port de Dénia, on els embarcaren rumb al nord d’Àfrica.
El Cavall Verd
Visitar Murla és recórrer els seus carrers, i saber que al “carrer de dalt” la gent del poble encara practica el joc de la pilota “a llargues”, o que la plaça del "Nel" mereix tal nom perquè hi va nàixer un dels millors jugadors de pilota valenciana de tots els temps. Murla sempre n’ha tingut, de grans jugadors del nostre esport autòcton, com ara Jan, que encara hi juga.
El "Nel" de Murla
Partida "a llargues" al "carrer de dalt"
El meu fill Robert em va fotografiar un dia d'agost de 2017 junt al gran pilotari murler Jan

Visitar Murla és també conéixer els seus monuments: la font, l’ermita de Sant Sebastià, bastida a la falda del primer penyal, i, sobretot, el castell-església del qual tots els murlers se senten justament envanits. Aquesta fortificació destaca per les seues dues torrasses cilíndriques coronades per merlets i unes troneres que s’obrin amenaçadores en el seu cos principal.
El castell-església
Però visitar Murla és, per damunt de totes les coses, parlar amb les seues gents: elles són el seu millor tresor, perquè els murlers gaudeixen del do de l’hospitalitat i no dubten a l'hora d'obrir generosament les portes a tots els visitants. A més de l’expulsió dels seus moriscos, l’any 1609, Murla ha hagut de patir l’esquinçament de l’emigració al llarg del segle XX, i sap molt bé la mena de dolor que un sent quan arriba a una terra estranya. No hi ha cap fill de Murla, emigrat a un país estranger, que –en ser preguntat pel seu poble a U.S.A., França, Argentina, Alemanya o qualsevol altre país– no declare emocionat la seua enyorança.
Davant d'un riurau, amb el meu oncle Pepe "Jeroni"
El meu avi, de jove, també va viatjar a Nova York, en cerca d’un treball que li permetera viure més dignament, però no va tenir sort i va tornar al seu poble, després d’uns quants mesos. Ací teniu el seu passaport.
El passaport del meu avi Tadeo Giner Pons, que va ser barber, carnisser, meler, llaurador i tocava el llaüt