dimarts, 31 de desembre de 2013

GLENN GOULD

En la novel·la de Thomas Bernhard, "El malaguanyat", un dels protagonistes és el pianista canadenc Glenn Gould i, més en concret, la seua genialitat, que provoca l'enveja i la frustració de l'altre protagonista, que abandona el piano en adonar-se que mai no podrà tocar com aquell. Més enllà de l'anècdota de la novel·la, cal asseyalar que la perfecció artística no existeix, sinó que és una aspiració, i que l'excel·lència no rau sols en els resultats obtinguts sinó també en l'esforç realitzat per desplegar les pròpies potencialitats, siguen les que siguen, ja que això és bellesa en estat pur. Per altra banda, no és gens fàcil saber quina cosa és la perfecció. El propi Gould menyspreava el mestratge de V. Horowitz, i hi ha molts crítics musicals que consideren que les interpretacions de Gould eren extravagants i arbitràries. En definitiva, crec que qualsevol, no solament els artistes, pot aspirar a fer de la seua vida una obra d'art i sentir-se satisfet d'això.
Ací teniu un fragment de les "Variacions Goldberg" de J. S. Bach, en la interpretació de Glenn Gould:

diumenge, 29 de desembre de 2013

LES SIMFONIES DE MAHLER

Deia T. W. Adorno que "Mahler tracta de trobar un sentit en allò que ha restat desprovist de sentit, i en el sentit tracta de trobar el que està desprovist d'ell", perquè li resulta productiu el conflicte dels elements contradictoris. Així, les seues composicions es caracteritzen per la seua irregularitat i el no sotmetiment als esquemes. La seua música tonal, preponderantment consonant, té de vegades el clima de la disonància absoluta, la negror de la nova música.
S'ha dit que les seues deu simfonies són un càntic a l'horror del no-ser, i jo voldria en aquesta entrada proporcionar-vos una guia perquè escolteu les millors versions existents de cadascuna.
Primera simfonia: R. Kubelik.

Segona simfonia: O. Klemperer.

Tercera simfonia: J. Horenstein.

Quarta simfonia: G. Szell.

Cinquena simfonia: J. Barbirolli.

Sisena simfonia: L. Bernstein.

Setena simfonia: C. Abbado.

Huitena simfonia: D. Mitropoulos.

Novena simfonia: C. M. Giulini.

La Cançó de la Terra: B. Walter.

Perquè en feu un tast, ací teniu el Adagietto de la Cinquena:

dilluns, 23 de desembre de 2013

THE BEATLES: "AND I LOVE HER"

Una de les cançons dels Beatles que més m'agrada és "And I Love Her": és una balada romàntica amb una melodia encisadora i una promesa d'amor etern en la lletra, molt pròpia de l'edat juvenil dels seus intèrprets. La màgia d'aquesta música és que té un fons de tristor que fa presagiar un final decebedor que no es conta, sinó que sobrevola la cançó com una amenaça. És una composició, doncs, que situa l'amor en un context realista de lluita de l'amor contra el desamor, alhora que defuig la simplesa d'un idealisme sense susbtància.
Ha estat una cançó molt versionada; una de les versions que més m'agrada és la dels Wailers, que era el grup liderat per Bob Marley.


diumenge, 22 de desembre de 2013

JACQUES BREL: "NE ME QUITTE PAS"

Ací us deixe una de les millors cançons de la història, en una de les interpretacions més emotives de Jacques Brel. Si m'agrada la música, si considere que l'art vertader mai no podrà ser simplement agradable sinó una experiència captivadora, és per moments com aquestos en què el cantant es deixa la pell en cada nota. Reivindique la música que arrossega, no la que es limita a acompanyar-nos com si tinguera por de molestar. Hi ha una coneguda citació de la "cantaora" Tía Anica la Piriñaca que fa així: "Cuando canto bien, la boca me sabe a sangre". Quina manera més expressiva de definir el cant com una passeig temerari al caire de l'abisme.

divendres, 20 de desembre de 2013

SOLITUD

De la finestra estant, aguaite
el moviment perpetu de la gent
que va i ve, com si presagiara
el greu perill d’estar-se quieta.
Em reconec als seus ulls,
i quan creuen el seu esguard
amb el meu sent compassió
de la nostra mirada eixorca.
Res no queda d’aquella creença
que un dia llunyà ens unia.
Ara callem, i en la distància
sols la solitud ens convoca.

dijous, 19 de desembre de 2013

ENCARA

No sé què amaga la nit, però pressent
mussols badant a les fosques, amb tota
la tristesa possible pegada als seus ulls
de lluna; aus hieràtiques que esperen,
sense saber què, amb la sola esperança
de seguir esperant
                                  encara
                                                un poc més.

dimecres, 18 de desembre de 2013

VIURE I MORIR

Morim -és evident-
d’una determinada manera,
cadascú a la seua,
segons pròpia idiosincràcia
o gust particular, personalíssim;
perquè morir pot esdevenir
demostració inútil d’estil,
però també prova definitiva
de la identitat d’un ser
únic, irrepetible;
aleshores vivim perquè la mort
ens dóna la possibilitat
de tenir un nom propi,
i necessitem un temps mínim
per assolir-lo.

dilluns, 16 de desembre de 2013

L'ORDINADOR GELÓS

“I ara d’amors cativat me veig molt fora raó”
Joan Timoneda

1
Aquell ordinador no era gens corrent. Anna el va comprar en una tenda dedicada a la venda d’equips informàtics de segona mà, i des del primer dia es va adonar que no tenia un bon capteniment. En engegar-lo, sentia una sensació estranya, tal com si l’observaren des d’un lloc indeterminat de l’habitació. Sense voler, li venien al cap les paraules del venedor: “Aquest ordinador pertanyia a un jove de la teua edat; el pobre s’ha tornat boig per culpa d’un desengany amorós”. Mal per mal, els primers mesos va poder utilitzar-lo amb una certa normalitat; tret dels dies que li plantava cara i s’entestava a fer-li canviar paraules ben escrites, excedint-se de l’estricta funció correctora que calia esperar del programa de processament de textos. De primer antuvi, ella acceptava resignadament aquestes deficiències, sabedora que això era el preu addicional que havia de pagar per no poder comprar-se un ordinador nou.
L’alarma es va disparar un dissabte, a altes hores de la nit, després que Anna acabara d’escriure una nota adreçada a Joan, el jove que eixia amb ella.
El que va escriure, era el següent:
“Joan: no podré veure’t fins a dilluns. Els meus pares s’han entossudit que els acompanye al poble dels avis, a passar el diumenge. No et queixes, que jo m’avorriré més que tu. Un petó. Anna”.
El que va eixir per la impressora, fou aquest text:
“No et refies d’ell, que no t’estima ni la meitat que jo. A més, has de saber que t’enganya amb una altra. De moment, no puc dir-te qui sóc, potser tu ho endevinaries si fores capaç de sentir la meua mirada estremida damunt de tu”.
Quan Anna, tota esbalaïda, va comprovar que l’ordinador havia trabucat la seua nota per una altra de ben distinta, la primera reacció que va tenir fou parar-se a buscar una explicació lògica al que havia passat. El cap li bullia: “Anna, tranquil·la, que tu no creus en bruixeries. Ací ha passat quelcom difícil de capir, però totes les coses tenen un perquè, i a poc que sigues perspicaç l’esbrinaràs. Primer de res, fixa’t que la nota no diu a qui va dirigida; per tant és possible que no sigues tu la seua destinatària. En segon lloc, cal advertir que l’escrit amaga més que no ensenya: és cert que parla d’un engany amorós, però no anomena qui enganya a qui ni amb qui. A més, no hi ha cap referència al seu autor ni a la data. És, per tant, un document sospitós, indigne de ser tingut en compte, per bé que el seu misteriós final excite la imaginació”.
Però aquests raonaments no la van deixar del tot convençuda; unes preguntes seguien rondejant-li el cap: “¿Qui haurà estat el redactor de la nota? ¿Com és possible que jo escriga una cosa i la impressora en transcriga una altra?”. Per sortir d’aquests dubtes, va intentar recuperar el seu missatge original, però havia desaparegut de l’ordinador sense deixar petja. Tampoc no figurava la nota anònima en cap arxiu informàtic. Tot era volàtil, fugisser: paraules que s’esfumaven després de ser escrites, lletres impreses que no tenien un origen clar. Pot ser que la lògica no fóra suficient per a explicar-ho tot. Era més humà que no lògic tot aquell despropòsit.
Anna va provar de nou a escriure la nota, però no hi havia manera de fer anar per la drecera aquell ordinador: novament, la impressora va transcriure el text equivocat, i tot es va reperir de la mateixa manera d’abans.
El neguit es va apoderar de la ment jove d’Anna, i va començar a rosegar el seu cervell: “Que no serà veritat el que diu aquesta nota? L’altre dia vaig veure Joan comarejant amb Cristina. Aleshores, no en vaig fer cabal, però ara comence a dubtar”.
De tota manera, a Anna li importava ben poc el que fera Joan: si preferia anar-se’n amb una altra, pitjor per a ell; ja trobaria algú que ocupara el seu lloc. El que realment la turmentava era la possibilitat que aquella nota tinguera un propòsit: “Si fóra de veres el que diu aquesta nota, em trobaria davant una prova inatacable de l’existència del més enllà”. Anna, en pensar això, es va esgarrifar.
Aquella nit no va poder dormir. No es podia traure del cap el que acabava de passar-li: “La primera cosa que faré dilluns serà assabentar-me si és certa la història de Joan amb Cristina”.

2
No li va costar gaire informar-se sobre les infidelitats de Joan. El mateix diumenge últim, que Anna no havia pogut eixir amb ell, se n’havia anat amb Cristina a la discoteca. A poc que va indagar, va quedar clar i ras que tots dos es veien d’amagat.
L’ordinador tenia raó! Tota inquieta, Anna es va dirigir a sa casa. Necessitava demostrar-se que havia estat una casualitat. Ràpidament va engegar l’ordinador, per veure si tenia algun missatge nou. En efecte, de manera automàtica, va aparéixer a la pantalla el text següent:
“Anna: jo no t’enganyaré mai. Et necessite perquè estic malalt. Sols el teu amor podrà recompondre les enrunes d’allò que un dia vaig ser”.
Potser era una ombra que volia comunicar-se amb ella, o un silenci de segles que ara es despertava. ¿Per què havia de ser ella, i no una altra persona més inclinada a creure en la màgia, l’escollida per a mantenir un contacte amb el món d’ultratomba?
Després del que havia vist, no li estranyava pas que l’anterior propietari de l’ordinador s’haguera tornat boig. Ella també estava en camí de perdre el seny. Però també era possible una altra explicació més racional: “Potser l’ordinador no fa més que executar un programa dissenyat per un foll d’amor”.
Per un moment, li va paréixer que l’ordinador s’apagava sol, però era una falsa impressió. Sobtadament, va començar a fer pampallugues multicolors, com si volguera atraure-la cap a si. Ella tenia por, hauria volgut fugir i oblidar-se, per sempre, d’aquell malson. Tanmateix, no gosava de moure’s de la cadira, ni tan sols d’apartar la vista de la pantalla, abstreta com estava en el que allí passava: era com si l’ordinador estiguera imitant, a la seua manera, el ritual que segueixen algunes bestioles per aparellar-se.

divendres, 13 de desembre de 2013

"FINAL", DE "OTRAS VOCES"

Ya no hay tiempo. Después de todo,
apenas queda algo de luz y la penumbra
se extiende palmo a palmo. Era esto
lo que había, aunque inocentemente
creímos que era más lo que nos prometía
aquel horizonte que vislumbrábamos.

Pero no era cierto. Ahora sabemos
con exactitud cuánto nos equivocamos
y lo fácil que era no hacerlo. Así, si miras
de frente la vida, nada invita a ir tan lejos,
pues son de retales los sueños que trenzamos
y nuestros cuerpos se quiebran fácilmente.

Después de todo, ya lo veis, es bien poco
lo que queda de esa luz, de esa mañana
que un día nos vio alzarnos como ángeles
sin alas. Es bien poco lo que queda,
apenas nada, de esa pasión, de esa llama
que cuando ardió nunca predijo su final.

dijous, 12 de desembre de 2013

"EXTRAÑEZA", DE "OTRAS VOCES"

Una nueva primavera se abre paso
entre los despojos de tantas otras
que ya tuvieron su oportunidad,
y no promete nada distinto.

Toda insistencia parece una condena,
mas no por ello deja de asombrarnos
esa realidad que nos inquieta
con su esplendor y mezquindad.

Entre el pasmo y la fascinación sentimos
que la vida no es un mero transcurso,
sino una invitación a descubrir la grandeza
allí donde los sueños se van perdiendo.

dimecres, 11 de desembre de 2013

BODEGONS

Dedique aquesta entrada al bodegó, que és una especialitat pictòrica que ha estat tractada per alguns dels més grans pintors de la història, amb resultats notables.
Pieter Claesz
Van der Hamen
Sánchez Cotán
Zurbarán
Meléndez
Goya
Dalí

dimarts, 10 de desembre de 2013

ARENA I AIGUA

Si l'arena té un nom, millor serà callar-lo,
que el silenci l'envolte d'inquietud i presagis,
imaginar-nos només el que en veritat amaguen
els cercles minúsculs que indolents el reclouen.
Que no és pas l'arena cap abisme insondable,
sinó un llibre obert ple de signes fràgils,
que hom no pot pronunciar sense rompre
l'encanteri subtil del seu significat unànime.

Si l'aigua té un nom, millor serà guardar-lo,
que en l'instant d'un mot no cap tanta saviesa,
sinó en l'hora llarga de la solitud humana,
en el voluptuós tempteig d'un pensament exànime
que malda per sobreviure a l'empenta dels dies.
Quina eloqüència traspua el silenci,
quan generós ens lliura, sense embuts,
noves formes d'interpretar l'evidència.

dilluns, 9 de desembre de 2013

PASSIÓ I SENY

Si la passió passara per l’enteniment,
abans de saltar a l’aire i expandir-se,
seria factible escriure amb lletra clara
l’exacta justificació dels nostres actes,
com si la vida fóra pura geometria.

Però el seny no arriba mai per ventura
on l’amor es dessagna, i encara ens passa
que, de tant en tant, per voluntat pròpia
o fúria irressistible, ens llancem a l’abisme
per comprovar que tot no s’ha perdut.

diumenge, 8 de desembre de 2013

TEUA I MEUA

Serà la teua nit més meua,
aquella en què et perdràs en mi,
i res no sabré dir per orientar-te:
tu sola hauràs de fer-hi el camí.

T’enfilaràs pel desconcert
que rondeja pels meus endins,
i teua serà la idea més meua
si encertes a donar-li sentit.

dimarts, 3 de desembre de 2013

DUES AMIGUES ADOLESCENTS CONVERSEN

A Natàlia Cortell i Mª Jesús Martí

MARIA. No sé què em passa últimament, però em trobe fatal.
ANNA. Què et fa mal?
MARIA. Res en concret, però no estic bé. Això ho tinc clar!
ANNA. Doncs em sembla una mica estranya la teua malaltia.
MARIA. Estranya? Per què?
ANNA. Dona! Convindràs amb mi que hauries de saber quina part del cos et fa mal.
MARIA. Les coses no sempre són tan senzilles. Hi ha malalties que no són fàcils de localitzar en una part concreta del cos.
ANNA. Mira que ets complicada! Comences dient-me que et trobes fatal, i no hi ha manera de saber quina cosa et passa.
MARIA. Perdona, però és que estic molt nerviosa.
ANNA. Ho celebre!
MARIA. Caram! Quina amiga més bona tinc!. Mira que alegrar-te de les meues malalties.
ANNA. Que no, dona, no. No me n’alegre. El que vull dir és que celebre haver-me assabentat de la causa de les teues dolences: estàs nerviosa, i això explica molt bé que et trobes fatal.
MARIA. Sí, estic nerviosa, però ací no acaba tot. Cal preguntar-se per la causa del meu estat.
ANNA. Ja sabia jo que aquesta conversa no acabaria tan fàcilment. Encara ens resta per determinar la causa dels teus nervis.
MARIA. De tota manera, si ho prefereixes, podem parlar d’un altre tema.
ANNA. No, si jo em trobe molt bé així, parlant del que a tu el preocupa. Al cap i a la fi ets la meua millor amiga.
MARIA. Exacte. D’això volia parlar-te: de l’amistat.
ANNA. Al final, la que es posarà nerviosa seré jo. De primer, em parles de malalties, i ara vols que parlem de l’amistat. No hi ha qui t’entenga!
MARIA. Està bé, si et canses de parlar amb mi, pots anar-te’n i ja continuarem un altre dia.
ANNA. De moment, encara no estic esgotada. Una mica cansada sí, però no esgotada. Puc aguantar-te una estona més.
MARIA. Bé, perquè no et canses més, anirem al gra.
ANNA. Que vols confessar-me algun secret important?
MARIA. Fa temps que ho intente, i et promet que si m’ho calle un minut més rebente.
ANNA. Caram! Amolla-ho ja d’una vegada, que estic impacientant-me també.
MARIA. Anna, m’agrada Joan. I a ell també li agrade jo.
ANNA. I què?
MARIA. Vols dir-me que això no t’afecta? Si em vas dir fa un mes que era l’amor de la teua vida!
ANNA. En absolut. Joan és un poca-solta, i ja tenia ganes de llevar-me’l de damunt. Així que, lluny de sentir-me ofesa, t’estic profundament agraïda.
MARIA. Ets molt comprensiva. Així, podrem continuar la nostra amistat.
ANNA. I tant com la continuarem. M’has fet un favor!
MARIA. Dona, tant com un favor, no!
ANNA. Que sí, que sí, Maria, m’has fet un grandíssim favor. Si t’agrada Joan, pots endur-te’l tot sencer, encara que prompte et penediràs de l’adquisició que acabes de fer.
MARIA. Com n’ets de complaent, Anna! Sembla que estaves desitjant que em posara pel mig.
ANNA. Has encertat plenament. A més, pense que Joan i tu feu una parella fantàstica.
MARIA. Mai no m’ho hauria imaginat de tu, Anna. Creia que eres la meua millor amiga. I ara vas i t’alegres que haja carregat jo amb el Joan, el qual tu no vols vore ni en pintura.
ANNA. Ho sent molt, però és així.
MARIA. Doncs he de dir-te que no em fa cap gràcia la teua despresa. De segur que el Joan és un bandarra. Demà mateix trenque amb ell.
ANNA. Ja sabia jo que la nostra amistat estava per damunt de petites adversitats. Tu m’has fet veure clar i ras el que jo ja intuïa: que el Joan no és de fiar.
MARIA. I tu m’has ajudat a comprendre que si dues amigues conversen amb sinceritat és ben fàcil d’arribar a conclusions interessants.
ANNA. Exacte! Però, si no recorde mal, tota aquesta història ha començat perquè tu et trobaves fatal.
MARIA. Ara ja em trobe bé.
ANNA. Veus? Això no em sembla correcte. Acabes de renunciar al teu amor, i dius que et trobes bé. On anirà a parar l’amor romàntic?
MARIA. Mira qui parla! Que no recordes totes les meravelles que em contaves del Joan fa a penes un mes?
ANNA. És cert. Però la vida és així. Quina culpa tenim nosaltres de no haver viscut encara un amor autèntic.
MARIA. Autèntic, dius? Com serà un amor així?
ANNA. Jo crec que deu ser un amor ple de vida, divertit, sincer…
MARIA. Ah, sí! Un amor valent, que et dóna ales i et fa anar enllà dels teus límits… Quan el tinga, t’avisaré.
ANNA. I jo també, encara que un amor així mai el podrem compartir.