DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA

Deia el pensador americà Dewey que tot acord d'opinió al qual s'haja arribat per mitjans externs, com la repressió i la intimidació o la propaganda i la publicitat calculades, "és superficial per necessitat; i allò que és superficial es troba en un continu estat de canvi. Els mètodes emprats provoquen la credulitat de les masses, i això fa que es passe d'una cosa a una altra segons la moda que més força tinga cada dia. Tots pensem i sentim el mateix..., però sols durant un mes o una temporada. Després apareix qualsevol altre personatge o esdeveniment que causa sensació i exerceix un efecte hipnòtic que uniformitza les respostes de tothom. En un moment concret, si prenem una mostra representativa de tots els estrats socials, la regla és la uniformitat. En un interval de temps més ample, vist des d'una perspectiva longitudinal, predominen la inestabilitat i els vaivens ...". I és que "la uniformitat és efectiva a llarg termini quan és la manifestació espontània i bàsicament inconscient dels acords que naixen de la vida real en la comunitat. Una uniformitat emocional i de pensament induïda d'una manera artifical és símptoma d'un buit interior". Aquest important filòsof de l'esquerra hegeliana americana ens alerta, doncs, sobre la necessària existència d'un control popular dels mitjans de comunicació i de les noves tecnologies, a fi d'evitar una manipulació que ens porta al conformisme i a la dissolució de l'individu en la massa.

Com diu el psicòleg social Le Bon, "l’individu integrat en una massa adquireix pel sol fet del número, un sentiment de potència invencible que li permet cedir a instints que ell mateix hauria frenat forçosament". D’aquesta manera "desapareix completament el sentiment de responsabilitat" i es viu una situació de contagi emocional i de suggestibilitat que ens porta a deixar-nos dur pel corrent.

La solució d'aquestos mals passa per potenciar la democràcia participativa, a fi que la ciutadania prenga consciència de la seua responsabilitat a l'hora de configurar el seu futur individual i col·lectiu. Estem massa acostumats que les prioritats ens les marquen el altres, a despreocupar-nos dels problemes que no ens afecten directament com si mai no ens hagueren d'afectar. I així és molt fàcil que ens interessen tan sols aquelles coses que volen que ens interessen i no les que realment condicionen la nostra existència.

MÓN CAPGIRAT

Si tot no és res, no pot ser etern

l’amor que batega entre pit i esquena,

ni aquesta nit abocada a la pena

com calfred que fa pressentir l’hivern.

Si el no-res ho és tot, la vida és el pern

de l’univers, pura fe que ens alena

dintre el cor i mereix la nostra ofrena

d’amor i de mort: elemental tern!

Si tot no val res i el no-res ho pot tot,

l’amor és també l’odi, com la nit

el dia i l’hora final la primera,

en un món capgirat que es desespera

de pensar que és mort el viu i l’infinit

un buit immens que s’escampa pertot.

REFLEXIONS A PROPÒSIT DEL CORONAVIRUS

Compartim dubtes i febleses. Ens creiem déus, però som humans. L'amenaça d'un nou virus ens recorda que la humanitat té enemics comuns que no es poden véncer anant cadascú a la seua. La nostra vulnerabilitat és una veritat essencial incontestable, fins i tot per a aquells que no creuen en la veritat. La diferència entre el coronavirus i el canvi climàtic és que la infecció té unes conseqüències tan immediates que no és possible l'autoengany, però l'evidència és la mateixa: hi ha batalles que sols es poden guanyar si actuem units i de manera responsable.

Com diu el professor José Luis Villacañas, "estamos cansados de procesos acumulativos inacabables, sea lo que sea esto que acumulemos. Capital, acciones, méritos, poder, influencia, reconocimiento, tensiones. Ponerlo todo en cuarentena y ser capaces de sobrevivir en soledad dos semanas. Kant dijo una vez que lo más educativo para el escolar era dejarlo media hora sin hacer nada, en silencio, haciéndole descubrir el poder de su interioridad. Hacer lo mismo en la vida adulta, para descubrir el poder de hacerse preguntas. Quizá sea el momento y quizá sea esa la función de este shock. ¿Y si salvaguardar la comunidad de la vida exigiera no acumular, sino precisamente gastar la riqueza acumulada en la investigación, en la protección general? ¿Y si este tipo de experiencias dramáticas nos diera la señal de que no hay posibilidad de salvarse solos? ¿Y si dejamos de pensar el sistema productivo al servicio de su propia acumulación indefinida y lo encaminamos a objetivos sociales equilibrados y lo pensamos capaz de aceptar sus propios límites?".

Són preguntes necessàries que tots hem de fer-nos. La veritat és incòmoda, però sense veritat no podem viure. La nostra llibertat i la nostra supervivència depenen de la capacitat de resistència a la mentida. I en este moment de greu crisi som capaços de comprendre, d'acord amb Villacañas, que "hemos ido acumulando malestar en la misma proporción y quizá debiéramos comenzar a compensar esto. Nos hemos embarrancado en minucias, en cuestiones que vienen determinadas por acciones y reacciones propias de nuestra insignificancia, en una agenda que no controlamos, de la que hay demasiadas evidencias de que nos gustaría escapar, ponerla a cero, volver a empezar. Un momento de sinceridad podría fácilmente sugerirnos que estamos cansados de no saber adónde vamos de verdad, de carecer de un fin".

SOBRE EL SILENCI MUSICAL

Tots els qui estimen la música saben que el silenci n'és una part essencial, perquè s'integra en l'execució d'una peça musical accentuant el misteri d'allò que encara està per vindre o fent que perdure una idea que ens ha produït una intensa emoció.
Per tant, bé podem dir que el silenci és, junt al so, un dels dos components materials de tota partitura.

Per això, alguns compositors contemporanis, quan han reflexionat sobre la seua activitat, han arribat a la conclusió que la música és l'organització del so i del silenci.

És important diferenciar una pausa d'un silenci: la pausa és per a descansar i té una naturalesa purament física, mentre que el silenci és de caràcter musical i manté la tensió tant de l'oient com de l'intèrpret.

Hi ha grans directors d'orquestra que han portat a l'extrem la seua fe en el silenci. Així, Otto Klemperer, deixeble de Mahler, quan va enregistrar la Simfonia nº 7 del seu mestre, va necessitar 100 minuts per a executar tota la composició, mentre que altres directors n'han tingut prou amb 75 minuts. No cal dir que un allargament tan extraordinari de l'esmentada simfonia la dota una majestuositat superior, alhora que la despulla de tot artifici: és com si la música no la veiérem per fora sinó per dins, igual que una radiografia, plena de sons i silencis que es fan evidents en la seua singularitat.

Tot seguit podeu escoltar el segon moviment de la Simfonia nº 7 de Mahler, en la versió de Klemperer:

TARDOR

"Tardor", de F. E. Church

Temps de tardor,

deixa’m cantar

com a l’estiu

xerrica el grill,

sense temença

al buit que s’obri

vora els contorns

dels meus matins.

Sense descans,

deixa’m sentir

un poc de pau

entre el fullam

del meu jardí,

que no em festege

el drut nefand,

la salvatgina

que m’abomina.

Deixa’m mirar

el cel boirós,

sense tristor,

que no tem res

si puc cantar,

mentre el coltell

forja el seu colp

definitiu.

Deixa’m fugir

de mi mateix,

jugar a ser

altrament jo,

pujar al tron

d’un rei orat,

quan tot s’enfonsa

sense remei,

car com un grill

sols vull cantar.

CREACIÓ I INTERPRETACIÓ

Una de les simfonies més complexes de Mahler és la huitena, fins al punt que un dels seus col·laboradors ens ha deixat escrit el següent: «Ell sempre volia més claredat, més i més contrast dinàmic. En un moment donat, durant els assajos, es va girar cap a nosaltres i ens va dir: 'Si, després de la meua mort, alguna cosa no sona bé, canvieu-la. Teniu no sols el dret sinó l'obligació de fer-ho'».

Ací tenim una prova evident, per descomptat, de la generositat del compositor, però també de la seua saviesa artística, perquè Mahler ens demostra amb aquestes paraules que era plenament conscient que tota obra d'art està oberta, quant a la seua interpretació, a les concepcions vigents en cada època. A la fi, allò que importa és que mitjançant una actualització pertinent, el llegat que ens deixa un gran artista siga capaç de commoure la gent tant com ho feia en l'època de la seua creació. Certament, resulta una mica exagerat pensar en la necessitat de canviar la partitura, però el requeriment que fa Mahler als seus deixebles té ple sentit si l'entenem com una invitació a què facen seua la música i la interpreten tal com ells la senten.

Ací us deixe la part final de la Simfonia nº 8 de Mahler, també coneguda com la Simfonia dels "Mil", per la gran quantitat d'instrumentistes i coristes que necessita la seua execució: