POEMES D'ADOLESCÈNCIA (II)

Us convide a llegir altres tres poemes d’adolescència. Són poemes que parlen de desamor i solitud.

Todas las noches mis sueños crean tu figura

y bailas en mi mente.

Me gusta tu piel morena

manchada por la luz incontenible de mis pasiones.

No me atormentes más muñeca de dulce mirada,

aparta ya de mi razón tu rostro,

tus ojos azul violeta que todas las noches

alimentan mi llanto.

No me atormentes más muñeca de dulce mirada,

apaga ya de una vez con tus besos

las ansias terribles de sentir tu cuerpo

cerca de mí.                    

En la soledad de mi alcoba,

mientras contemplo la noche de luna,

una música lejana hiere mi corazón.

Las lágrimas ahogan sus latidos.

Mis ansias mueren, un momento, abandonadas

a la oscuridad, a un pedazo de cielo, de noche;

a un trozo invisible de nube.

El viento caprichoso recoge mi llanto,

juega con él,

dibuja sus lágrimas en la oscuridad,

rompe su asfixia y la deja olvidada

en el silencio, en el camino, en la quietud profunda.

En la oscuridad, en una alcoba hay una luz.

Una sola luz es mi compañía, una sola nota,

una sola noche, una sola luna.     

Recuerdo una noche de invierno;

mis manos querían acariciar tu pelo.

Recuerdo que mis ansias crearon tu figura

y fuiste soledad en mi habitación:

la soledad más hermosa y cruel que nadie ha sentido.

Recuerdo una noche de invierno

en que amaba la soledad,

con una luna frente a mis ojos

que nunca pude tocar,

mientras destruía la armonía de unos versos

que eran lágrimas de mi llanto,

súplicas de mis deseos.

Mi historia está escrita

en la oscuridad de una noche de invierno:

impotente ante mis ansias,

vencido por mis anhelos,

queriendo convertir en alas mis brazos,

queriendo atravesar el silencio de la noche

y darte un beso.

Recuerdo una noche de invierno,

con una luna ante mis ojos

incitándome, llamándome,

pero que nunca logré tocar.

Porque mi historia está escrita así,

en la oscuridad de una noche de invierno.

"HORES INGRATES"

HORES INGRATES

1

És arribada l’hora en què l’angoixa

serà fruit de la certesa i no del dubte.

Tot allò que sabem ja ho sabíem,

però hem comprés que serem ferits

per la mateixa daga que abans

passava de llarg cercant un altre parador.

Avui hem de conviure amb un neguit

que no té cap porta d’eixida oberta,

perquè la vida ha traçat gèlidament,

com qui separa territoris estranys,

una línia divisòria recta i infranquejable

entre el que ara som i el que volíem ser.

2

Hores ingrates, aquestes, que ens empenten

cap a l’evidència menys subtil, més crua,

i ens obliguen a enfilar un nou tram del camí

amb conviccions cada vegada més fosques,

perquè no és temps de pressentir i confiar,

sinó de sentir astorats com la vida es retrau

i ens deixa amb una pesant càrrega als muscles,

que no és la basta ferralla elaborada pels dies,

sinó el que resta de nosaltres després de descobrir

que ja hem arribat, que som ací, de cap a peus,

i no ens fem il·lusions, car hi veiem clar i sabem

quins són els límits justs de la nostra esperança.

3

No és un malson aquesta necessitat sobrevinguda

de restablir els lligams amb els objectes coneguts

perquè recuperen la seua consistència original

i no ens deixen sols enmig de la fúria del temps.

Són dessaborides les hores corrents, hem perdut

el costum de retrobar-nos amb les cares d’ahir,

aquelles que ens feren sentir dignes de lloança

i, després, es dissolgueren en un desencís creixent.

Són aspres els nostres gestos, vivim impacients,

com si sempre esperàrem el que no ha de venir,

i així envoltem el nostre present d’un gran buit

on patim com a pèrdua allò que un dia rebutjàrem.

4

De sobte, el vell àngel ens ve a visitar

per recordar-nos la seua cara amable,

amb la benigna intenció de proclamar

que altres crepuscles són possibles.

Però no el reconeixem, s’ha transfigurat

el color de les seues dolcíssimes mirades,

la gràcia d’uns llavis fills d’aquell temps

en què no creure era també estimar.

I no sabem per què un dia es va acabar

aquell món on encara era imaginable

una altra manera de celebrar els afectes,

sense aquesta llandosa cansera d’un mateix.

5

Un silenci de no dir en la boca,

per totes les paraules renegades

només nàixer i tantes carícies

que hem callat amb covardia.

Podíem haver proferit desitjos

que travessaren espais de desmesura,

i n’hem tingut prou fent de la vida

un misteri de curta revolada.

Quant amor ens hem reservat,

quanta passió trobaran a faltar

els qui tant ens estimaven

per la ignomínia del nostre silenci.

6

Fer del món un misteri inexplorat,

desentranyar el secret de cada mirada,

són reptes que un dia despertaren passions

i després, amb indolència, les deixàrem caure.

Perquè mai és la vida qui calla;

som nosaltres els qui renunciem, una per una,

a escoltar les seues sàvies paraules,

i així malbaratem el do de pronunciar-les.

¿Com, després d’un cert temps,

un pot no sentir-se del tot l’únic culpable,

si era propícia la nit, vam ser joves i audaços

i ens aclamaven els déus quan cantàvem?

7

Pesen tant els records que la vida

no la podem entendre sense mirar

cap a un passat cada vegada més incert,

que sols perdura en la fràgil memòria.

Dels pensaments, en fem amagatalls

on guardem imatges ferides pel temps,

tan desfigurades que sols sobreviuen

si prenen una forma del present.

Així, les velles il·lusions esdevenen

les noves cançons que ara escoltem,

quan la música comença a sonar

al gran ball on mai no serem convidats.

8

Hi ha llocs on la gent es delita

aprenent a fer del desengany

una sofrença més tolerable

i no una decepció incandescent.

Un poc de mentida aprofita

per inventar altres raons,

que posen al nostre abast

noves possibilitats de reeixir.

Un poc de veritat és prudent,

quan ens bevem a glops la joia

d’un moment i no ens adonem

que li diuen amor perquè acaba.

9

Després de tantes hores ingrates,

què serà de nosaltres, si no sabem

com eixir d’aquest passeig pel caire

en què s’han convertit els dies.

Després de tantes hores ingrates,

per a què en voldrem de noves,

si no és per evocar, sense refer,

cançons que restaran inacabades.

Després de tantes hores ingrates,

la vida conservarà el seu nom

i el domini de la nit s’estendrà pertot,

com un final que no vull escriure ací.

SOBRE LA REALITAT VIRTUAL DEL "PROCÉS"

Perquè un fet que naix com a realitat virtual es transforme en una realitat vertadera és necessari escriure una obra literària. Els humans no tenim cap altra manera de crear la matèria a partir del no-res. El resultat del nostre empeny creador és, quan fem literatura, pura ficció: un artifici que no pretén enganyar a ningú. El lector, quan llig una novel·la o un poema, sap que ha de "suspendre el judici" (epokhé).

La creació literària és, doncs, una manera digna de posar en contacte dos móns diferents: el món real i el món irreal, que en la ment de les persones sempre han interactuat. No sols buscant l'esbargiment, sinó també per necessitat. Seria molt trista la vida sense ficció, però la ficció que ens ajuda a seguir endavant i ens fa sentir-nos forts, al si d'una col·lectivitat, no és aquella que ens idiotitza, sinó la que és capaç de fer-nos veure enllà de l'evidència, i ens convida a la saviesa.

De vegades, per tant, el temps dedicat a obrar el miracle que "el no-res siga" té un origen il·lustre, digne de ser tingut en compte, ja que -com diria Shakespeare- està fet "de la mateixa matèria dels somnis". Però, sobretot, és il·lustre perquè respon a l'empeny dels éssers humans d'assolir la veritat. Sols la veritat pot ser bella, o si voleu: sols si la ficció ens ajuda a descobrir la realitat, amb tota la seua profunditat, mereix lloar-se la seua producció  com a "gentil fatiga".

Quan l'afany de vendre al proïsme la realitat virtual com a certesa, no va emparellada amb l'empeny de fer literatura, les coses canvien, perquè ja no és la veritat el que impera sinó la mentida i la propaganda. Fixeu-vos bé en el matís: quan el venedor de realitat virtual renuncia a transformar el no-res en ficció literària i s'entesta a divulgar-la com a veritat en estat pur, està assumint una tasca formidable: que la gent crega que és real el no-res. Això sols pot aconseguir-se a través de la propaganda i l'engany, que prou sovint són dos condicions prèvies a l'autoengany.

El "procés" és, a parer meu, un exemple claríssim de propaganda, engany i autoengany, que tenen com a punt de partida una realitat virtual. Per això em resulta tan inexplicable que l'Estat, en compte d'haver tractat el fenòmen com a tal i ajustar la seua reacció a la mesura justa de la naturalesa dels fets (més estrambòtics que cap altra cosa, a més de protagonitzats per gent eixerebrada), haja volgut reconduir la situació fent-nos creure que ens trobem davant d'un fenòmen real.

En actuar d'aquesta manera, també l'Estat ha bastit un edifici virtual sense finestres obertes a la veritat, i també està necessitant de la propaganda i de l'engany per a fer-nos creure la desmesura de la seua reacció. Estic convençut que, davant del despropòsit dels líders "processistes", una vegada provat el seu fracàs, la resposta més intel·ligent hauria estat deixar que se les apanyaren amb "el Frankenstein" que han creat, perquè en algun moment hauran de donar compte als seus seguidors de les seues mentides i de la seua temeritat.

Front a l'exaltació romàntica dels sentiments, la majoria dels ciutadans volem que la raó prospere, i això exigeix unes lleis que s'han de complir. Si la racionalitat no val per a res, anem al desastre. Resulta evident que tenim una Constitució votada per tothom, i que vivím en un país democràtic que forma part de la Unió Europea. Amb eixes premisses, si un territori vol separarse de la resta, primer de res haurà de formar-se una majoria social suficient en eixe territori i després caldrà convéncer a la resta d'espanyols (manxecs, murcians, extremenys, càntabrs, etc.) que cal canviar la Constitució.

En la vida no es pot tindre tot, encara que la societat consumista actual tendeix cada vegada amb més intensitat a creure el contrari. Hi ha unes regles de convivència que s'han de respectar, però això no faculta a qui té la responsabilitat de defendre els drets de tots a extralimitar-se. En situacions com les que s'han esdevingut arran "el procés", és quan més calia ser prudent i respectuós amb el Codi Penal. Hi ha hagut una sobreactuació dolenta, i el meu desig més gran en aquest moment, quan està a punt de començar el judici en el Tribunal Suprem, és que es dicte una sentència justa que ajude a ordenar tant de destrellat com s'ha comés fins ara.

"LA REGENTA", DE CLARÍN

He llegit "La Regenta", gaudint-la pàgina a pàgina, desitjant que no s'acabara, perquè és una novel·la que t'atrapa, tant per la qualitat de la prosa com per la inventiva de l'autor i la seua capacitat de penetrar en la psicologia dels personatges i les misèries d'una època. Tot s'hi conta d'una manera equilibrada, com si Clarín no pretenguera fer sang ni recrear-se en la nafra, la qual cosa és perfectament compatible amb la dissecció implacable d'una realitat tan estreta de mires, que ofega sense pietat qualsevol persona amb ganes de volar.

A diferència d'altres obres mestres de la història de la literatura, que tracten el tema de l'adulteri, com Madame Bovary i Anna Karenina, no es preocupa l'autor d'analitzar minuciosament les vivències amoroses de la protagonista, sinó el context social i el clima emocional que expliquen el seu comportament. En aquest aspecte és una novel·la filla del seu temps, que es mou entre el realisme i el naturalisme de les acaballes del segle XIX, clarament adscrita a l'escola francesa: Stendhal, sobretot, perquè a l'igual que aquest autor, Clarín és molt donat a repartir al llarg del text escenes inoblidables, que deixen el lector atònit, incapaç de resistir-se al seu embruix.

Per altra banda, la lectura d'aquesta obra, ens permet descobrir un dels grans personatges de la literatura universal: el Magistral, Fermín de Pas, vicari de la diòcesi de Vetusta, perdudament enamorat de la Regenta, en el qual Clarín concentra totes les contradiccions de la societat que vol retratar. És un personatge patètic, incapaç de canviar el rumb de la seua vida, però alhora poderós i decidit a fer tot el mal possible a causa de la gelosia i el ressentiment.

Qui vulga conéixer el perquè de l'endarreriment de la societat espanyola, trobarà ací també una font d'informació impagable. Hi perviuen encara estructures de poder i prestigi social pròpies de l'antic règim, amb una església omnipresent, una aristocràcia reaccionària i una burgesia inculta i curta de mires, incapaç de guiar el país per la via de la industrialització i l'obertura a les idees més avançades que circulaven per Europa. Tot és o esdevé mediocre, fins i tot les aspiracions més nobles, perquè ningú no és capaç de fer reeixir els seus sentiments a la mentida i la hipocresia.

El que resulta trist és que, mentre escric aquest comentari, em pregunte si han canviat molt les coses d'aleshores ençà, i arribe a la conclusió que, aparentment, han canviat, però encara perdura aquella mediocritat que hi reflectia Clarín: tot ha canviat perquè no canvie res, ja que el poder, d'una manera més subtil, segueix operant sobre el teixit social controlant-lo a força d'emporuguir-lo.

LLEIS SENSE EMBUTS

Un recurs del qual es val sovint el poder per convéncer els ciutadans de les seues bones intencions de cara a resoldre un problema, és fer-nos creure que la seua solució s’esdevindrà per la via d’una reforma legal. Tanmateix, sol passar que una vegada aprovada la nova ordenació ens trobem davant d’una realitat que no ha canviat gaire respecte de la situació anterior. Aleshores, el que haurem de preguntar-nos és si la normativa derogada era ineficaç i imperfecta, o si pel contrari l’arrel del problema no era tant la llei quant la seua maldestra aplicació pel propi poder. I quan parlem de “maldestra aplicació” no ens referim tan sols a una mancança de diligència o de voluntat a l’hora de fer-la complir, sinó també a tota una variada mostra de subtileses que, malgrat contradir l’esperit de la norma, són enginyades i consentides pels qui tenen encomanada com a responsabilitat principal la funció d’aplicar i interpretar les lleis.

Sóc dels qui pensen que l’exercici de la funció de legislar, igual que passa amb tantes altres activitats humanes, ha de donar més importància a la qualitat que no a la quantitat. Però de res no valdrà promulgar una llei excelsa si després resulta inaplicada o tergiversada. Al capdavall, tan injusta és l’aplicació d’un text legal dolent com la inaplicació de la millor de les lleis o, el que encara és pitjor, la seua aplicació discriminatòria, que fa recaure tot el pes de la llei sols sobre els ciutadans més indefensos.

No cap, però, la resignació ni l’acceptació d’aquestes desigualtats efectives com si foren normals o indefugibles. La primera cosa que cal exigir d’una llei aprovada pel parlament és el seu compliment general i sense embuts. És un deure democràtic elemental, que ve dictat pel mateix sentit comú. Per això, la qualitat d’una democràcia haurà de jutjar-se per la seua capacitat de fer que les lleis s’apliquen, i no –com volen fer-nos creure alguns polítics– pel número de lleis publicades.