dissabte, 28 de desembre del 2019

SONET CAPFICAT


Confegir un sonet és una pena
per al poeta que aspira a ser lliure
i, quan li arriba l’hora d’escriure,
defuig fer-ne, del vers, pesant cadena.

Però l’art és sempre una ofrena
que necessita llarguesa en el viure
i un àgil torsimany prest a transcriure
els mots que una llampada li ordena.

Prou sovint, per tant, no pot el poeta
elegir la mètrica dels poemes,
ni tan sols el sentiment que el trastoca.

I així el sonet esdevé una feta
d’aquell qui, pres per volences extremes,
repoleix el dolor que li pertoca.

dijous, 19 de desembre del 2019

VIDA

"Home amb una pipa", de Cézanne
Quan un cor es cansa d’anar enllà
dels seus límits, per força aprenem
a recloure’l en un tancat estret.
Sembla un digne final, encara que trist.

Cada llum que s’apaga encén una pèrdua;
no podem negar sempre l’evidència:
un somni cap en una caixa de sabates,
si la veritat ens obliga a mirar-lo de front.

Aquesta és la nostra vida, sense avinences
ni vanes disculpes. És tot just el que resta
després de tants anys d’intentar que el desig
siga tan lleuger com les nostres invencions.

dissabte, 14 de desembre del 2019

UN ARTICLE D'OPINIÓ DE JOSEP RAMONEDA


Una xifra que parla per si sola: en cinc anys Felip VI ha convocat vuit rondes de converses per a la investidura, Joan Carles I en 37 anys en va fer deu. I alguns encara dubten que Espanya visqui una profunda crisi política. De moment, el que és evident és que el sistema bipartidista sorgit de la Transició havia elaborat una cultura política –uns marcs referencials i uns hàbits més o menys compartits que han quedat obsolets en el nou escenari. Els partits de referència –potser amb la singular excepció del PNB a Euskadi han patit una sensible degradació per causes concatenades: la impotència (traduïda en el tòpic ideològic que nega qualsevol opció alternativa al mainstream econòmic), la corrupció (que ha arribat a ser estructural en genuïns representants dels equilibris del règim del 78, com el PP i CiU), la incapacitat d’anticipar la crisi econòmica i la crisi política, i la dificultat per a la renovació ideològica (l’esquerra va vendre el seu relat per un plat de llenties; la dreta, segura de la seva hegemonia, va conrear la indiferència massiva fins que s'ha trobat que l’extrema dreta li menjava el terreny). No és només un problema hispànic, a tot Europa i més enllà es viu amb variants pròpies de cada història.
En una setmana decisiva per al Brexit, m’interessa assenyalar dos fenòmens d’abast universal: el desplaçament constant de la dreta cap a l’extrema dreta i la claudicació de l’esquerra, que, incapaç de trobar un discurs nou, en paraules de Michel Feher “es preocupa més d’aconseguir el reconeixement dels seus adversaris que no pas d’adreçar-se a la seva gent i ocupar-se’n”. Tenim en la Gran Bretanya i en Espanya dos exemples genuïns de tot plegat. Els tories, el partit conservador anglès, un dels més vells i estables que s'han conegut mai, de la mà de Johnson es desplaça cap a l’extrema dreta, amb la bandera del Brexit en la seva versió més frívola i reaccionària. I l’esquerra de Corbyn s’esfondra paralitzada, incapaç ni tan sols d’apostar sense ambigüitats per Europa, mentre contempla com molts dels seus electors tradicionals procedents de la classe obrera, víctimes de la fi del capitalisme industrial, es passen a la dreta brexista. No és gaire diferent del que passa a Espanya, amb Sánchez negant el pa i la sal, fins que ha vist el risc de quedar fora d’escena, l’electorat d’esquerres que continuava optant per un Govern progressista que plantés cara a la dreta, mentre que aquesta continua arrossegada per la força d’atracció de Vox, que li està xuclant la sang.
La crisi del règim del 78 ha trencat els equilibris dels últims 40 anys. I ha portat la reivindicació nacional catalana al programa de màxims. La vàlvula de seguretat es va trencar el 2003. El PSOE i el PP, incapaços de construir un discurs polític per a Catalunya, havien cedit la responsabilitat de mantenir el territori sota control a Jordi Pujol, que la va aprofitar hàbilment. Amb por d’endinsar-se en territori apatxe, el PP i el PSOE van continuar practicant la ignorància sobre Catalunya. Però un dia Pujol se’n va anar. I l’olla es va destapar i estava bullint. La resta va venir rodada, quan les classes mitjanes es van sentir castigades per l’austeritat. I així, com en tants altres llocs, va retornar la utopia nacional, que es va decantar com a independència. I a l’hora de donar-hi resposta, els partits espanyols, excepte Podem, van compartir la recepta. El que era dolent quan els catalans agitaven les seves banderes, era bo quan els espanyols aixecaven les seves. I Vox es va incorporar a la plaça.
L’esquerra no ha aconseguit mantenir perfil propi davant d’aquesta amalgama. I aquesta ha estat la seva gran irresponsabilitat: abandonar els seus, frustrant un electorat progressista cada vegada més desencantat. L’esquerra havia de ser la que obrís espais en la guerra de les pàtries per superar l’encallada situació actual i la desraó patriòtica l’ha frenat. Per això, que el PSOE, Esquerra i Podem puguin pactar la investidura és una oportunitat de sortir del fangar en què estem atrapats; en les baralles patriòtiques, amb el calendari judicial com a guia dels sobresalts, l’acció governamental està cada vegada més paralitzada. I qüestions colpidores de la vida quotidiana –com els milers de desnonaments que es produeixen en aquest país passen desapercebudes. L’esquerra no hauria de caure en aquesta trampa, que és la que dona vida a l’extrema dreta. I fa por constatar que el bloqueig ja ha creat els seus propis grups d’interès, els que viuen d’ell i ja els va bé fer-lo perdurable.

dijous, 12 de desembre del 2019

PAUL DELVAUX

Ací us deixe dos quadres molt representatius de l'art pictòric de Paul Delvaux, pintor surrealista belga, que representa el cos humà d'una manera molt clàssica, la qual cosa contrasta fortament amb el món oníric que recrea en les seues composicions. Crida l'atenció la nuesa de les dones barrejada amb la presència d'homes perfectament vestits, com si foren executius o oficinistes. És un pintor amb clares influències de De Chirico i Magritte.

dijous, 5 de desembre del 2019

SER


  
                        1
Malgastem massa temps ignorant
la perversitat dels dies que passen
sense deixar rastre, entretinguts
en la placidesa de les hores mortes,
dedicades a contemplar l’horitzó.

És com si tot haguera de tindre lloc
lluny de nosaltres, en un paratge remot
d’emplaçament incert, i viure
fóra només esperar allò que volem ser,
i no l’esforç tenaç de ser-ho.

                        2
Quan el no-res es cansa d’esperar,
totes les preguntes troben resposta:
les esperances d’ahir esdevenen
fatigada invenció que enardia el desig
i el portava enllà de la certesa.

Ara som el que resta d’aquella fugida,
un desviament cap al camí de tornada,
la resignació a una clarividència
que no pot confiar en el que vindrà
quan ja sap tot el que no ha vingut.