PROPOSTES: EL GUIÓ EN MARXA

A continuació, transcric un conte meu a partir del qual vaig intentar, fa anys, escriure un guió per a un curtmetratge o una breu peça teatral, però el vaig deixar inacabat. Vaig començar la casa per la teulada, ja que sols vaig escriure una part del segon acte, que també transcric després del conte.
La meua proposta és la següent:
Cerque un voluntari que complete el guió o la peça teatral.
Qui estiga interessat en col·laborar amb mi, m'haurà d'enviar una nota al meu correu electrònic amb les seues idees, perquè jo puga escollir el coautor que considere ideal.
Una vegada escollit el coautor, ho anunciaré en el bloc, i els dos ens posarem d'acord per acabar el text, que serà publicat ací mateix.
El conte és aquest:
AMOR IMPOSSIBLE
“L’odi i l’amor ens busquen”
                             Pessoa
1
Mira que és inútil aquest home, no sap fer res bé! Des que vam pintar una ratlla al bell mig del menjador, i ens partírem la casa en dues meitats, no s’està de sorprendre’m cada dia amb algun disbarat. Avui, en posar-se a parlar per telèfon, ha oblidat la paella al foc; i si no és per mi, que he pegat un crit, a hores d’ara ja tindríem la casa cremada.
Quan vivíem junts, és a dir, barrejats –i no com ara, que vivim separats sota el mateix trespol–, no en feia un brot. El molt murri se les enginyava per demostrar-me que no tenia temps o que no estava preparat per a les labors domèstiques; així deixava per a mi tota la feina de casa.
Ara, cadascun s’ocupa de la seua zona; millor dit, jo tinc cura de la meua, perquè de la seua no es preocupa ningú. Com que no pot pagar-se una persona que l’ajude a fer el dinar, la neteja i la bugada, a la seua part de la casa les coses van, cada dia, més malament: sovint, et trobes tota la taula plena de plats i gots bruts, o veus com les panderoles se'n pugen per les parets. Si intenta preparar-se un plat de calent, segurament acabarà menjant-se tot enfurit un entrepà de companatge, ara perquè socarra l’arròs o el bullit, ara perquè és incapaç d’empassar-se el que ha guisat. Quant a la roba que duu, és de contar: els captaires que es posen a la porta de l’església van més ben endreçats que no ell.
En poques paraules, aquest home viu en un estat d’abandó absolut; els més dies ho té tot fet una brutícia. No sé com acabarem! Tinc por que m’encomane alguna infecció. No serà difícil, perquè som molt a prop quan ens asseguem a veure la televisió: el seu sofà i el meu són esquena per esquena.
Fa dos mesos, va convidar una dona a sopar. A dir veritat, aquell dia la seua part de la casa feia goig de veure: tota neta, cada cosa en el seu lloc! Es va vestir d’allò més bé, informal però elegant, i portava els cabells disposats cap arrere, per dissimular la seua calba incipient. Era una amiga molt jove, rossa, alta, moderna, amb un posat de dona fatal, com les que ixen a les pel·lícules del Bogart. Ell va encarregar, per telèfon, unes pizzes, i tot seguit va destapar una botella de bon vi: era la primera de les tres que es fotrien.
Xarra que xarra, es passaren més de dues hores menjant, bevent i bescanviant mirades roents. Tenia uns compliments amb aquella rossa que mai no havia tingut amb mi. És més, no recordava que m’haguera mirat mai d’aquella manera tan apassionada. Quan es féu la mitjanit, decidiren continuar la festa a la seua habitació; aleshores fou quan jo me’n vaig anar a dormir tota indignada.
No vaig poder cloure un ull en tota la nit! El que més m’inquietava era saber si roncaria igual que quan es gitava amb mi. Els seus roncs eren esfereïdors, no hi havia manera de dormir al seu costat; per això moltes nits l’uixava com si fóra un gat, i de mala gana se n’anava al sofà. De segur que aquella pobra xica s’haguera espantat només sentir-lo, però no hi va haver ocasió. El molt bandarra no va roncar en tota la nit; almenys jo no el vaig sentir des de la meua habitació. És un bord! Quan li convé, sí que sap dormir en silenci i comportar-se com un cavaller!
Prou fàcil li hauria estat tenir algun detall amb mi! Un petó amistós, una carícia, una manifestació de tendresa, de tard en tard, em farien més feliç que no el millor dels regals. Sóc una dona molt estalviadora, però no m’importaria gaire gastar-me els pocs diners que tinc per viatjar en una illa del Pacífic, amb la sola companyia d’una persona que m’estimara de debò, que em diguera coses boniques tots els dies i totes les nits, i fóra capaç de plorar per mi, de veure’m com una dona, no com una parenta. Ho donaria tot per sentir-me l’objecte d’un enamorament foll, d’aquells que encisen. Però, quan em pose davant l’espill, i veig el rostre envellit que s’hi reflecteix, m’adone que ja m’ha passat el temps de la passió.
Ara, l’únic que tinc és el record del temps que Joan i jo ens estimàvem, a la nostra manera, però ens estimàvem. Feia poc que ens havíem casat, i ell tenia sempre moltes ganes d’arribar a casa. Aleshores, no li abellia anar al futbol ni fer una partida al truc amb els amics, sols desitjava estar amb mi, tot i que fóra assegut al meu costat de cara al televisor. Sense voler, al cap d’un temps, les coses canviaren, per culpa dels petits conflictes diaris, quasi insignificants, però que a força de repetir-se anaren ofegant una per una totes les il·lusions, fins que la convivència esdevingué impossible.
Quan es va quedar sense feina, estava sempre tan amargat que sols em deia coses grolleres, com si fóra jo qui tinguera la culpa. Un dia quasi em va estavellar un cendrer al cap. Un altre dia vaig ser jo, tota fora de mi, que li vaig llançar un plat. L’única solució era separar-nos, abans de començar a tirar-nos coses més grosses. Com que ningú dels dos no es podia permetre el luxe de llogar un altre pis, vam acordar de dividir la casa en dues parts iguals, mitjançant una ratlla pintada al terra. Mig menjador, dues habitacions, de les quals una fa de cuina, i un bany, per a ell; una habitació, la cuina, un altre bany i l’altra meitat del menjador, per a mi. Sols no ens hem pogut partir el corredor de l’entrada.
No sabria dir la raó, però ara, mentre esguarde com es menja tot famolenc l’entrepà de formatge, sent pena per ell. D’ençà que va tenir aquella aventura amb la rossa, no ha rebut cap altra visita. Pel que a mi respecta, sols diré que estic farta: d’estar sola, de treballar com una atzembla en una fàbrica de pantalons, de no fer res més important que això en tot el dia.
De banda de nit, no tinc cap altra il·lusió que asseure’m al sofà, engegar la televisió, i esperar que ell s’acomode al seu sofà, que es refrega esquena per esquena amb el meu. Aleshores, en sentir la seua presència pròxima, m’imagine com foren les coses si un dia tornàrem a començar, tot i saber que això no passarà mai.
2
Caram, aquesta dona, com és de neta i feinera! Jo, al seu costat, sóc un perfecte inútil. El que més em fot és veure-la menjar-se els guisos tan saborosos que prepara. Se me’n van els ulls darrere, quan la veig eixir de la cuina amb el plat a la mà. Sempre ha estat una excel·lent cuinera, a diferència meua que mai no he sabut ni fregir-me un ou. A hores d’ara, després de tres anys d’intentar-ho, encara no he aconseguit que el rovell no es trenque en traure’l de la paella. En canvi, ella es fa unes truites de creïlles, d’espinacs o d’espàrrecs, que fan goig de veure.
Quan ens vam avenir a viure d’aquesta manera tan singular, no vaig sospesar el càstig que em suposaria olorar els seus menjars. Un dia que ella dinava paella, vaig haver de realitzar un esforç sobrehumà per no travessar la línia de separació i servir-me’n un plat. La molt cruel no s’apiada de mi! Que no veu la cara de llàstima que pose quan mossegue l’entrepà?
De primer antuvi, sols veia els avantatges de la separació: em sentia lliure, desitjós de fer noves coses, experimentava la mateixa sensació que quan et lleves un pes feixuc de damunt. Em vaig proposar de fruir la vida amb tota la intensitat que em fóra possible. Després de treballar, me n'anava amb els amics i no parava fins a molt entrada la matinada: anàvem a discoteques, féiem timbes, freqüentàvem tota classe de clubs nocturns.
Però, a poc a poc, passada la novetat, vaig anar desencantant-me: els meus escassos mitjans econòmics no em permetien de mantenir aquell ritme de vida; a més, jo ja no estava per a certes coses, que a la meua edat comença a palesar-se el decandiment de la libido.
Una nit vaig reparar que no havia eixit feia més d’una setmana, i encara no en tenia ganes. Així he seguit, fins ara. És cert que, de vegades, em sent com si la casa anara a caure’m al damunt, però, on he d’anar jo?: un home de quaranta anys, aturat, envellit, capficat, pobre, illetrat, que no té una altra preocupació que guanyar-se algun jornal per poder sobreviure.
He de confessar que una vegada vaig intentar reconciliar-me amb la meua dona; fins i tot, me les vaig enginyar per provocar la seua gelosia, però no vaig tenir èxit. Ella es va mantenir impertèrrita tota la nit, sense dir ni fer res. La broma em va costar prou cara: vint mil pessetes vaig haver de pagar a aquella rossa tan espectacular, que vaig llogar per fer un colp de teatre. Cal dir que la xica va representar molt bé el seu paper. Per moments, vaig arribar a creure que la seua mirada tan sol·lícita responia a un interés real, però era una falsa impressió: en entrar a l’habitació em va demanar els seus honoraris i se’n va anar d’esquitllentes.
Després d’aquest fracàs tan penós, em vaig passar uns dies tractant de trobar una manera digna de demanar-li perdó, però no vaig arribar enlloc. Molt que em pese, sóc conscient que el nostre matrimoni ja no té solució. ¿Què pensaria ella si gosara de dir-li que vull tornar a començar? ¿Quina cara em faria si li proposara d’oblidar els disgustos del passat? De segur que ni m’escoltaria o, el que és pitjor, es riuria de mi. No, no puc arriscar-me a res d’això! Per altra banda, sols de pensar en les nostres discussions d’abans, en les baralles, crits i incomprensions que enterbolien la nostra relació, se me’n van les ganes de provar de nou. És millor viure d’aquesta manera, separats per una ratlla, sense problemes de convivència; així, almenys, hi ha respecte mutu.
De vegades, pense que és una altra dona, que no és la mateixa que coneixia quan vivíem junts i rebolicats. Aleshores, per emprenyar-la, era capaç de portar-li la contrària en les qüestions més senzilles, però avui tot el que fa em sembla bé. És clar que ara la veig d’una altra manera: jo diria que mai no l’havia trobada tan encantadora com ara, i això em confirma la necessitat de seguir igual. He de fer un esforç per afaitar-me tots els dies, anar ben vestit, arranjar la meua part de la casa. Ella s’ho mereix. Així, quan m’assega al sofà, i la senta respirar darrere meu, pensaré que ella és feliç de sentir-me tan a prop. 


La part del guió escrita per mi, fins ara, és aquesta:
SEGONA PART
ESCENA PRIMERA
(El menjador d’una casa. Una ratlla blanca pintada al terra el divideix en dues parts iguals. Ací i allà de la línia divisòria, hi ha dos sofàs units esquena per esquena; que estan encarats a sengles televisions. En cadascuna de les parts hi ha una taula, cadires, altres mobles i decoració pròpia d’una vivenda humil. Al centre de la paret del fons, és la porta d’entrada, per la qual es pot accedir de manera directa a les dues parts. Maria sopa en silenci, asseguda davant la seua taula, que està situada a la meitat dreta de l’escenari. A l’altra meitat, comença a aparéixer fum procedent d’una habitació.)
Maria.- (En adonar-se del fum.) Que inútil és aquest home! Ja se li ha tornat a cremar el sopar!
(Joan apareix tot enfurit, portant una paella fumejant a la mà.)
Joan.- Me cague en la pena negra! En tan bona que m’estava eixint aquesta truita d’espàrrecs, per culpa d’un descuit d’última hora se m’ha cremat. Pitjor per a ella, perquè me la pense menjar igual.
(Joan s’asseu davant la seua taula, i es posa la truita cremada al plat. Se la menja en silenci, de mala gana. Per empassar-se-la, necessita ajudar-se de freqüents glops d’aigua. Maria el mira, molt divertida. Com que estan divorciats i barallats, cadascun parla per a ell, però ho fa amb la clara intenció que l’altre l’escolte.)
Maria.- (Parlant de verbes.) Si no canvien molt les coses, estic convençuda que acabarem socarrats. Ja m’ho deia ma mare, no et cases amb un home que no vullga entendre res de les coses de casa, que seràs sempre la seua criada. Afortunadament, ara ja no estic casada, però correc el perill de canviar el meu paper d’esclava d’un marit masclista, pel de víctima d’un veí incendiari.
Joan.- (Tot indignat.) En aquesta casa ja no es respecta res, ni el silenci necessari per sopar amb una mica de tranquil·litat. Si tinguera mil duros gastadors al mes, per llogar-me la cotxera del costat, ara mateix aguantava jo aquesta situació.
Maria.- (Amb sornegueria.) Que bona m’ha eixit la sopa de peix! No hi ha res com una bona sopa per entrar en calor una nit tan freda com aquesta. Les truites cremades no són recomanables ni en estiu ni en hivern. Són molt males de pair.
Joan.- (Molt enfadat.) Serà millor que me’n vaja a la meua habitació, perquè ja tinc l’orella calenta de sentir com em provoquen (se’n va).
(Maria es queda sola a l’escenari. Com que ja ha acabat de sopar, s’encén una cigarreta.)
Maria.- Que poca corretja té aquest home! De no res s’enfada, i la veritat és que no hi veig el motiu. Al cap i a la fi, quan acordàrem pintar la ratlla al mig del menjador, i dividir la casa en dues meitats, ja deixàrem clar que cadascun era lliure de fer el que li abellira a la seua part. Jo no he fet més que expressar els meus pensaments en veu alta. Si en aquesta casa no es reconeix la llibertat d’expressió, aviats estem. Prou faig tot el dia en mossegar-me la llengua davant l’encarregada del magatzem. La molt borda no para ni un moment de donar-nos canya. Tot el que fem li sembla poc! Ens insulta, ens empeny, ens acaça quan anem a pixar. Ara bé, que no se li acudisca a ningú retraure-li res, que te’n vas tot dret al carrer. Això no falla. No hi ha temporada que no n’acomiade tres o quatre per mancaments de disciplina o de rendiment.
(Sona el timbre de la porta. Tot prest Joan entra a l’escenari i s’adreça a la porta d’entrada de la casa.)
Maria.- (Intrigada.) Que estrany! Feia més de sis mesos que ell no rebia cap visita. Pel que es veu estava a l’aguait de la seua arribada, perquè ha ixit com un tret. Qui voldrà veure’l a aquestes hores?
(Joan obri la porta i apareix una rossa espectacular, vestida de manera molt provocativa.)
Joan.- (Fent-se el sorprés.) Però si és Anna!
Anna.- (Porta una botella de cava a la mà.) Pensaves que no vindria a felicitar-te? No tots els dies es fan quaranta “tacos”!
Joan.- (Impacient.) Passa avant, per favor, que m’acabes de donar una gran alegria. Em sentia tan sol, que necessitava de la teua companyia.
(En passar avant, Anna repara en la presència de Maria, que l’esguarda encuriosida des de l’altre costat de la ratlla divisoria.)
Anna.- És aquesta la teua ex-dona, no? Puc saludar-la?
Joan.- Millor serà que ho deixes estar. Amb ella els compliments són innecessaris. És prou que sigues una bona amiga meua, perquè ella estiga predisposada a dir-te qualsevol grolleria. (Canvia el seu to de veu per un altre de més sensual.) Millor serà que gastes els teus compliments amb mi. No et sembla?
(Joan s’acosta a Anna i la pren entre els seus braços per donar-li un bes apassionat als llavis.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada