dissabte, 27 d’octubre de 2018

SOBIRANIA POPULAR

El pacte democràtic sobre el qual s'assenta la Constitució de 1978 no s'ha trencat perquè encara està recolzat majoritàriament, però ha patit un fort doble embat com a conseqüència de la crisi econòmica i la crisi territorial. Una Constitució suposa el reconeixement d'uns drets a tots els ciutadans i l'existència d'unes institucions que garanteixen el respecte d'eixos drets. En canvi, la crisi de 2008 ha suposat que les desiguatats s'incrementen i que s'aproven unes reformes (constitucional, laboral, fiscal, etc.) que han impactat molt negativament tant sobre les economies domèstiques de les classes treballadora i mitjana com sobre l'estat anímic i les conviccions de milions de ciutadans que han vist com la democràcia no els ha protegit com esperaven.
Pel que fa a la crisi territorial, cal dir que està íntimament unida a la crisi econòmica. El descontent de la ciutadania ha propiciat que les tensions territorials preexistents s'aguditzen, en un moment en què resulta més necessari que mai que tothom reme en la mateixa direcció. Crec oportú recordar que la ruptura del pacte territorial porta implícit un conflicte d'interessos entre els drets dels que volen separar-se i el dret dels que volen mantindre's units. I un conclicte així sols es pot resoldre dins del Dret en una societat civilitzada.
És clar, per tant, que a hores d'ara resulta necessari escometre una reforma constitucional que corregisca els desequilibris que s'han generat i done un nou impuls al conjunt de la societat, a la qual hi ha que proveir de noves il·lusions. En aquest sentit, em sembla fecunda la idea que aporta el constitucionalista Rafael Bustos quan diu el següent:
Es en los errores de la democracia representativa constitucionalizada en la norma y en la práctica donde se encuentra el origen de buena parte de la crisis actual, por lo que ignorar la democracia más activa en la reforma puede conducirnos al desastre. Y si es más democracia lo que necesitamos, comencemos la reforma por el más simbólico de los preceptos que la regulan: el artículo 1.2. En él se afirma lo que para algunos es un oxímoron constitucional: La soberanía nacional reside en el pueblo español. Oxímoron porque si la soberanía reside en el pueblo sólo puede ser popular y nunca nacional; a no ser que usemos como intercambiables los conceptos de nación y pueblo. A mi juicio no lo son, y conviene deshacer ese equívoco. La soberanía de la comunidad política llamada España reside en su pueblo. No es una soberanía ni de nacionales españoles, ni de naciones componentes del pueblo. Es la soberanía de los ciudadanos españoles. Ciudadanos a secas. Sin que sus identidades (nacionales, lingüísticas, religiosas, etc.) sean determinantes de su pertenencia al mismo. Y por ello con un pleno y exquisito respeto a las que cada uno profese.
M'ha agradat llegir aquestes línies, per la seua llucidesa, ja que sempre s'oblida en els debats entre "independentistes" catalans i "unionistes" espanyols una qüestió que és fonamental: si hi ha hagut un Franco, som tots els que l'hem patit (valencians, asturians, castellans, catalans, etc.), i si hi ha hagut una retallada injusta dels drets laborals, som tots els que també estem patint això. El debat entre els uns i els altres no és un debat entre Rajoy o Sánchez i Mas, Puigdemont o Torra, sinó un debat entre uns ciutadans i uns altres ciutadans. Tots plegats som sobirans i, per tant, som tots (47 milions) els que ens hem de posar d'acord.

divendres, 19 d’octubre de 2018

LA MORT D'ISOLDA

Kirsten Flagstad, en el paper d'Isolda
Segons Schopenhauer, filòsof romàntic, el món és dominat per una voluntat insadollable. La seua visió de la vida, doncs, és pessimista perquè mai ningú no s'hi troba del tot satisfet, sempre en volem més i això ens fa sentir-nos desgraciats. Hi ha, per tant, una reacció front als ideals de la Il·lustració, que proclamaven l'imperi de la raó com a l'instrument del progrés i l'essència de l’activitat científica i tècnica. En el món de Schopenhauer, els actes humans i les lleis de la física no s'expliquen des d'un punt de vista racional, sinó desde la irracionalitat. És la cansera i el desengany, la voluntat cega, la fatiga crònica, el que ens empeny a actuar. La història és concebuda com un cercle que dóna voltes sobre si mateix. En aquesta visió de la història no té sentit referir-se al progrés, però tampoc a una regressió. Canvien els personatges, entren en l’escenari del món i, al cap d’un temps, moren, però irrompen nous personatges en el mateix teatre per a continuar la funció. La història esdevé així una fatalitat còsmica, una suma d'esdeveniments sense orientació final, i solament és possible d’alliberarse’n en un instant de plenitud.
L'òpera wagneriana, Tristany i Isolda, s'inspira en aquestes idees de Shopenhauer: Isolda mor d'amor, en un d'eixos moments suprems en què hi ha un contacte entre la nostra condició finita i l'experiència de l'infinit. És romanticisme en estat pur el que es conté en les paraules que diu Isolda abans de morir:

En el fluctuant torrent,
en la ressonància harmoniosa,
en l'hàlit infinit
de l'ànima universal,
en el gran Tot...
perdre's, submergir-se...
sense consciència...
suprem goig!


divendres, 12 d’octubre de 2018

VERITAT, INTERÉS I LLEIS

VERITAT I INTERÉS
Qui vulga saber, primer haurà d’escrutar atentament la realitat i amb molta paciència tractar de resoldre el trencaclosques, perquè la veritat no es cobra mai d’una peça sinó a miquetes que cal arreplegar d’ací i d’allà. De vegades, un tros de veritat es fa evident sense necessitat de capgirar les coses, altres vegades la peça cobejada ens obliga a continuar la recerca fins a arribar al més secret amagatall. Així és la veritat: capriciosa, però també misteriosa i subtil, perquè mai no es dóna sencera. Per això la veritat no és tant un “estat possessori” com un “estat d’ànim”, és a dir, s’identifica millor amb el desig mai no consumat de conéixer-la, que ens porta a una insatisfacció creativa, que no amb la situació fàctica de gaudir-la com a pròpia. Aquesta circumstància, obliga a tots els seus perseguidors a professar un rigor no sols intel·lectual sinó també vital, perquè la veritat és una “vocació”, o –si us sembla massa emfàtica aquesta expressió– digueu-li “aspiració”, que ens empeny a actuar d’acord amb unes normes de conducta no subjectes a canvis, en funció d’interessos més o menys inconfessables. Al capdavall, com deia Machado: “La verdad es la verdad, la diga Agamenón o su porquero”.
Foto de J. Vicente Doménech
Si ens fixem en la nostra vida quotidiana, és ben fàcil adonar-se que la veritat entra en conflicte amb diverses formes d’irracionalitat, que són les que sovint triomfen. Una d’aquestes formes és la que iguala la veritat amb la mentida, a força de considerar que importa més com es diuen o es presenten les coses que no el seu paregut amb la realitat. En una societat mediàtica, aquest “gran engany” és ben fàcil de vendre si u compta amb el control dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, cosa que està reservada a cercles molt reduïts de ciutadans. El gran repte de la democràcia actual és afrontar aquesta subordinació de la veritat (saber què és millor fer quant al medi ambient, les relacions internacionals, les desigualtats socials i tantes altres coses de general transcendència) a l’interés particular (la conveniència de determinats individus o grups socials, religiosos, econòmics o polítics) per invertir-la, i així que puguen prevaldre en cada moment els interessos generals. Però això sols podrà aconseguir-ho una democràcia ben fonamentada, és a dir, que compte amb ciutadans preocupats pel procomú i que, per haver assolit un cert grau de maduresa, educació i cultura, no es deixen manipular.
LLEIS SENSE EMBUTS
Un recurs del qual es val sovint el poder per convéncer els ciutadans de les seues bones intencions de cara a resoldre un problema, és fer-nos creure que la seua solució s’esdevindrà per la via d’una reforma legal. Tanmateix, no sempre resulta exitós aquest propòsit, i una vegada aprovada la nova normativa ens trobem davant d’una realitat que no ha canviat gaire respecte de la situació anterior. Aleshores, el que haurem de preguntar-nos és si la normativa derogada era ineficaç i imperfecta, o si pel contrari l’arrel de la qüestió no era tant la llei quant la seua maldestra aplicació pel propi poder. I quan parlem de “maldestra aplicació” no ens referim tan sols a una mancança de diligència o de voluntat a l’hora de fer-la complir, sinó també a tota una variada mostra de subtileses que, malgrat contradir l’esperit de la norma, són enginyades i consentides pels qui tenen encomanada com a responsabilitat principal la funció d’aplicar i interpretar les lleis.
Sóc dels qui pensen que l’exercici de la funció de legislar, igual que passa amb tantes altres activitats humanes, ha de donar més importància a la qualitat que no a la quantitat. Però de res no valdrà promulgar una llei excelsa si després resulta inaplicada o tergiversada. Al capdavall, tan injusta és l’aplicació d’un text legal dolent com la inaplicació de la millor de les lleis o, el que encara és pitjor, la seua aplicació discriminatòria, que fa recaure tot el pes de la llei sols sobre els ciutadans més indefensos.
No cap, però, la resignació ni l’acceptació d’aquestes desigualtats efectives com si foren normals o indefugibles. La primera cosa que cal exigir d’una llei aprovada pels parlaments és el seu compliment general i sense embuts. És un deure democràtic elemental, que ve dictat pel mateix sentit comú. Per això, la qualitat d’una democràcia haurà de jutjar-se per la seua capacitat de fer que les lleis s’apliquen, i no –com volen fer-nos creure alguns polítics– pel número de lleis publicades.

dissabte, 6 d’octubre de 2018

"LA PLAÇA DEL DIAMANT", DE MERCÈ RODOREDA

El que més m'agrada de "La plaça del Diamant", de Mercè Rodoreda, és la seua naturalitat. Els personatges de la novel·la són absolutament creïbles. Les seues actuacions sempre semblen coherents amb la seua manera de ser i el context en què es desenvolupen. L'argument no resulta en cap moment forçat: el que ens conta l'autora és una història prou comuna en les circumstàncies de temps i d'espai que emmarquen el relat. La ideologia de l'autora no s'hi deixa a penes sentir, perquè el bé i el mal estan presents en l'obra d'una manera entreverada, com passa en la mateixa vida. Això és ben digne de destacar, perquè vivim un temps en què a molts escriptors se'ls en va la mà i utilitzen els seus escrits per representar autèntics estereotips, que no pensen ni actuen com les persones de carn i os sinó d'acord amb uns dogmes i patrons preestablerts. A hores d'ara, resulta sorprenent que la manipulació ideològica estiga ben vista literàriament. Però eixa és la realitat: es carreguen les tintes per donar una visió simplificada dels conflictes humans, com si el lector sols fóra capaç de distingir entre el blanc i el negre.
Si comparem els ingredients d'aquesta extraordinària novel·la i els que hui dia estan de moda, podem establerir les diferències següents:
- Mercè Rodoreda ens conta la història d'una dona que, com tantes altres, davant de les dificultats que li planteja la vida, fa el que li pertoca per tirar endavant. No necessita l'autora inventar-se cap misteri, ni cap trama envitricollada: amb la pròpia vida en té prou per arrodonir la història que ens vol contar. Tot el que passa pot resultar previsible, des del punt de vista d'un lector avesat a experiències tremendistes, però és sorprenentment original i encisador, perquè la qui ens parla és la protagonista, que deixa en cada frase un tret de la seua personalitat i de la seua manera de sentir i d'acarar la vida. A partir d'ací, el que podria haver sigut una història local s'alça per damunt dels aspectes individuals i esdevé una història d'abast universal.
- Un autor "modern", dels qui escriuen novel·les hui en dia seguint els dictats de la moda i el mercat, el que farà és primer inventar-se una història ben complicada, amb personatges forçadament interessants, que no viuen experiències quotidianes sinó excepcionals. Res del que hi trobarà el lector serà versemblant, però en canvi podrà passar-se una bona estona llegint un text gruixut ple d'esdeveniments singulars i d'enfàtiques declaracions que ningú no escolta en la realitat, però que queden molt bé sobre el paper com una mostra inestimable de fidelitat a una idea.
En resum, els personatges de Mercè Rodoreda són coherents amb la seua vida, mentre que els personatges de moda es limiten a ser coherents amb les idees del seu autor.