dissabte, 25 de novembre de 2017

EL NON-NON DEL ROSSINYOL



Si s’adorm el rossinyol,                               (mires si ha tancat els ulls per seguir)
la lluna li farà festes                                    (en dir “festes”, li acarones una galta)
i el mar, tot ple de bondat,
convocarà les sirenes
a amanir-li un bressol
d’ones calmes i discretes,                            (li passes els dits pel front com si caminaren)
que vénen i van, callades,                            (els dits, “caminant”, li pugen al cap)
van i vénen, sense presses,                          (els dits, “caminant”, baixen fins a arribar al seu nas)
al compàs d’un vent que canta
silencioses promeses.                                  (bufes)

Si no dorm el rossinyol,
dos papallones vermelles
estendran sobre els seus ulls
fines ales com parpelles,                             (li acarones les parpelles)
i les merles, refilant,
li fregaran les orelles.                                 (fas “piu-piu” i li fregues les orelles suaument)
Que és l’hora de somiar
un cel d’estrelles enceses,
on la llum pren el color
que tu, cada nit, t’inventes.                        (en dir “que tu”, emfatitzes, i en acabar li fas un bes)

divendres, 24 de novembre de 2017

TEMPS DE CONFUSIÓ

Vivim, sens dubte, temps de confusió. La crisi actual, no sols és econòmica i política, sinó també cultural i moral. Qualsevulla cosa que comentes amb el veí o amb un amic o conegut dóna lloc a un llarg debat perquè no som capaços de posar-nos d'acord ni en les qüestions que, de primer, ens poden semblar més clares. Això genera una inseguretat que també és predicable de les institucions, que no actuen prou sovint d'una manera coherent, sinó sorprenent. Tot plegat, esta inseguretat generalitzada genera desconfiança i desconcert en la ciutadania perquè resulta difícil assolir eixe lloc confortable, desitjat pel comú dels mortals, que ens permet saber -amb un elevat percentatge de possibilitats d'encertar- quines poden ser les conseqüencies de les nostres accions i omissions.
I quan la gent no sap què fer, sol passar que s'equivoque en les seus decisions, bé perquè renuncie a reflexionar abans de prendre-les, bé perquè es limite a imitar el que fan els altres. Siga com siga, el que resulta cert i segur és que la confusió actual ens aboca individual i col·lectivament al despropòsit, i sols cal mirar una mica al nostre voltant per adonar-nos-en.
En general, hi ha una gran confusió en tot el que afecta a la línia que separa l'interés públic de l'interés privat. Sabem quins són els nostres drets, i això està molt bé, però oblidem amb massa freqüència les nostres obligacions amb la societat, i esta amnèsia origina desequilibris importants, ja que no tenim un referent social clar que ens il·lumine sobre quins són els límits raonables que hem de fixar a les nostres demandes, a fi que eixes demandes no posen en perill els drets d'altres persones més necessitades.
La crisi cultural és, per tant, també una crisi de la democràcia, perquè reflecteix l'existència d'un teixit social feble, que vagareja sense rumb, a falta d'unes normes i unes institucions que siguen capaces d'ordenar i fer complir un sistema que siga just per a tothom. I quan parle de justícia no estic referint-me a cap utopia, sinó a una qüestió més elemental: es tracta de què la Constitució i els seus valors siguen efectius. Això és fonamental, perquè si una norma constitucional, que és la norma fonamental d'una democràcia, no s'interioritza pels ciutadans i per les institucions, estarem abocats al fracàs com a poble.
Donat que les actituts no canvien per generació espontània, és evident la gran importància que té l'educació per afavorir el canvi. Una educació que comença a l'escola, però que també s'ha de projectar a través dels mitjans de comunicacíó i de l'exemple que han de donar els governants actuant rectament. Hi ha països que han aconseguit un model de democràcia molt més avançat que el nostre. Per tant, la millora és possible i jo crec que la reforma constitucional que s'aveïna hauria de ser el punt de partida d'una nova època més justa, més clement i més sàvia.

diumenge, 19 de novembre de 2017

SOBRE LA MANIPULACIÓ

El poder, per definició, manipula a fi d'imposar la seua veritat. En un règim democràtic, aquesta imposició es fa per vies més "amables", però resulta inqüestionable la seua efectivitat. El que diferencia una democràcia d'una dictadura no és, per tant, el fet en si que el poder manipule, sinó l'existència d'una Constitució que permet a la ciutadania elegir el relat que més li agrade. Perquè, això sí, cal aclarir que hi ha una graduació quant a l'honestitat de les intencions.
Com deia Foucault, “existeix un combat «per la veritat», o almenys «al voltant de la veritat» —una vegada més entenga's bé que per veritat no vull dir «el conjunt de coses vertaderes que cal descobrir o fer acceptar», sinó «el conjunt de regles segons les quals es discrimina la veritat de la falsedat i es lliguen a la veritat efectes polítics de poder»; s'entén així mateix que no es tracta d'un combat «en favor» de la veritat sinó entorn de l'estatut de la veritat i al paper econòmic-polític que juga. Cal pensar els problemes polítics dels intel·lectuals no en termes de «ciència/ideologia» sinó en termes de «veritat/poder»”.
La veritat científica i la veritat ideològica pertanyen a un nivell de veritat que és de caire racional, però n'hi ha un altre tipus de veritat que es correspon amb els fets: la "veritat factual". Segons H. Arendt, aquesta veritat és la que "incideix directament en la política al relacionar-se amb l'opinió (o amb allò que la postmodernitat anomena «relats» o «narratives»)".
En la lluita pel poder, la veritat racional resta en un segon pla, i el que passa a tenir un gran protagonisme de cara a la societat és la veritat factual. Aquesta és la que molesta als qui aspiren a mantenir o conquerir el poder i, per tant, és la que pateix tot tipus de tergiversacions a fi de manipular la gent i aconseguir vots.
La societat ha de defendre's d'aquestes manipulacions que cada vegada són menys subtils perquè hem baixat els braços davant d'elles. Com destacava la dita filòsofa, "els fets i les opinions, encara que han de mantenir-se separats, no són antagònics; pertanyen al mateix camp. Els fets donen forma a les opinions, i les opinions, inspirades per passions i interessos diversos, poden divergir àmpliament i encara així ser legítimes mentre respecten la veritat factual. La llibertat d'opinió és una farsa si no es garanteix la informació objectiva i no s'accepten els fets mateixos".

dijous, 16 de novembre de 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (7)

L’ànima humana es va crear quan va nàixer el primer home, i d’això en fa tan sols 2,5 milions d’anys, mentre que l’univers es va crear fa 13.700 milions d’anys. La creació, per tant, no es va completar fins que van transcórrer 13.697,5 milions d’anys des que va començar, quan els dinosaures ja s’havien extingit.
***
La gent sol dir que un metge és bo quan és simpàtic i atent, la qual cosa sols pot ser certa en la mesura que la simpatia i la bona atenció tinguen facultats curatives.
***
És difícil saber perdre, però encara ho és més saber guanyar.
***
Jo sóc jo, més les meues circumstàncies i les de molts altres.
***
La millor defensa que es pot fer de la democràcia és exigir la veritat.
***
No hi ha el kilòmetre zero perquè ningú no ha vist mai mil metres de no-res.
***
No ens entra al cap que una cosa no tinga límits, per això anomenem no-res al buit infinit on és immers el nostre univers i, possiblement, molts altres universos. És a dir, la única cosa que el nostre enteniment accepta que puga ser il·limitada és la no-cosa.
***
No tinc molt clar si l’infinit existeix perquè matemàticament es demostrable, o si l’infinit és demostrable matemàticament perquè existeix.
***
De vegades els arbres no ens deixen veure el bosc, però n’hi ha d’altres en què és el bosc el que no ens deixa admirar els arbres.
***
Qui no viu com pensa, acaba pensant com viu si abans no es cansa de pensar.
***
Abans de crear-se la matèria, sols hi havia el no-res; per tant, el no-res és tot allò que no és matèria. Donat que la matèria és finita, sols podem trobar l’infinit en el no-res, que d’aquesta manera s’identifiquen.
***
Hi ha qui calla per no ofendre, però de vegades cal parlar perquè el silenci s’interpretaria com una greu ofensa.
***
Diguen el que diguen, la quadratura del cercle sempre ha estat impossible d’aconseguir sense trampes.
***
No tindràs més raó per alçar la veu, però si parles baixet no et sentiran.

divendres, 10 de novembre de 2017

ELS QUEIXONS DE MENA

L'experiència em diu que es queixen més els qui no tenen motiu que els menyspreats de veritat per la deessa Fortuna. En efecte, és tan fàcil donar-li la culpa de tot a un altre, que hi ha una gran predisposició a queixar-se de la pròpia mala sort. Pareu esment en el que vull dir: no estic pensant en aquelles persones que tenen un motiu real de queixa, sinó en tots aquells queixons professionals que, a la mínima, donen una passa endevant i alcen la veu o fan un gemec, mentre diuen: "Sóc el més dissortat del món", quan la veritat és que no hi ha per a tant.
De queixons, n'hi ha de moltes categories, però jo voldria distingir-ne dues classes: 1) Els qui es queixen sense tenir raó. 2) Els qui sense raó es queixen dels qui es queixen tenint-la.
La primera categoria és prou evident, potser la segona demanarà per la meua banda alguna explicació addicional. Quan parle dels queixons que no deixen queixar-se als altres, encara que tinguen motiu, estic posant el dit en la nafra, perquè aquesta mena de queixons és molt prolífica i, per tant, prou perillosa. Es tracta dels qui volen estar més afligits que ningú i els senta mal sentir a un altre que, fins i tot, es queixe amb raó. Li diuen, indignats: "No plores, que no és per a tant! Sense anar més lluny, jo estic pitjor que tu".
Cada vegada en són més els queixons d'aquesta segona categoria i, el que es pitjor, hi ha una tendència clara que s'incremente el seu nombre espectacularment, perquè la banalitat és un fenòmen cada vegada més estés en la nostra societat. Així, a poc a poc, arribarà el dia en què ens trobarem davant d'un queixó tan absolutament fora mida, que dirà: "Com ja no puc estar pitjor del que estic, doneu-m'ho tot a mi, i jo ja repartiré entre els altres, que sempre es queixen sense motiu".

dissabte, 4 de novembre de 2017

XOC D'UNILATERALITATS

El poeta Margarit
El fatal error de Rajoy ha estat voler solucionar un greu problema polític per la via judicial. O dit d'una altra manera: deixar que la política es judicialitze, que és tant com dir que la justícia es polititze, perquè faça el que faça sempre es faran interpretacions políticament interessades de les seues decisions. Com han demostrat els empresonaments cautelars dels membres del govern català, decretats per la magistrada de l'Audiència Nacional aquesta setmana, l'estratègia de delegar en els jutges la solució del problema, des del punt de vista polític, té resultats nefastos, ja que s'ha tirat més llenya al foc d'un conflicte que és bàsicament polític.
Han passat molts anys des que es veia vindre el problema, i és obligació dels governants d'una i d'altra banda prendre les mesures escaients per reconduir les situacions de greu conflicte social. La tasca dels jutges és aplicar les lleis, i no valorar l'oportunitat conjuntural de les seues resolucions, ni tindre en compte els components de discrecionalitat que han de presidir qualsevol actuació política. Els jutges són, diguem-ho clar i amb el degut respecte, políticament ineptes. I així ha de ser en una democràcia, no endebades la Justícia la representen amb els ulls embenats.
Vivim en un país democràtic, però és evident que la nostra democràcia pateix d'imperfeccions. Una d'aquestes imperfeccions és que encara està poc estesa la idea que la democràcia comporta respectar de manera sincera totes les opinions, encara que -com deia Jaume Perich- no pot fer res perquè totes siguen respectables. El que té de taumatúrgic l'esperit democràtic és que obliga els discrepants a asseure's a parlar i, el que és més important, a crear les condicions prèvies necessàries perquè el conflicte no esdevinga un cru enfrontament.
És clar que tot això és molt fàcil de dir i difícil d'aplicar, però si d'entrada ja renunciem a asseure'ns, és clar que serem responsables del fracàs. En aquest sentit, jo crec que entre el govern de Rajoy i el de Puigdemont s'ha produït un dels xocs més greus que es pot produir en democràcia: un xoc d'unilateralitats i, per tant, una ineptitud per a fer política democràtica notables, que ens ha portat a la catàstrofe. Com diu Manuel Castells al seu article d'opinió publicat a La Vanguardia d'avui: "Pero aún más graves son las fracturas que se están produciendo entre las personas, en Catalunya y entre Catalu­nya y España. Todos ­conocemos amistades, familias y relaciones rotas por la divisoria creada entre unos y otros. No se pudo dialogar y no se quiso dialogar. Y al movilizar a la población en ambos sentidos, al hacer de las pertenencias de Estado una cuestión existencial, se perdió la capacidad de convivencia. Ya no se trata de identificar culpables porque lo que importa es el resultado. Ni Catalunya es independiente ni España puede seguir como antes, como si no hubiera pasado nada, ni la economía puede salvarse de una pérdida de inversión y confianza, ni las personas pueden volver a relacionarse más allá de sus diferencias. Nos hemos roto. Y la culpa es de todos porque no nos creemos otra democracia que la que nos conviene".
A parer meu, una vegada remogut del seu càrrec Puigdemont, en aplicació de l'article 155 de la Constitució, el que caldria que fera Rajoy és renunciar al seu càrrec, donada la ineptitud democràtica que ha demostrat en la gestió d'aquesta crisi tan dolenta. Els dos han fracassat i és just que els dos paguen per això anant-se'n a casa. En aquest sentit, em semblen molt encertades les declaracions que ha fet recentment Joan Margarit a la premsa: “Els nostres polítics, sense saber-ho o sabent-ho, el que seria més greu, estan destrossant les nostres vides", lamenta el gran poeta, i alhora que titlla la detenció de mig govern català com "una resposta desmesurada i un abús terrible" reclama als catalans "autocrítica". I és que, en democràcia, perquè ens puguem entendre cal ser "més partidari de la intel·ligència i menys dels sentiments".

divendres, 3 de novembre de 2017

PENSAMENTS ESPARSOS (6)

La paciència no és esperar l’arribada del moment propici, sinó saber esperar-lo.
***

Qui ni es preocupa ni s’ocupa, és un incapaç. Qui es preocupa i no s’ocupa és un patidor. Qui s’ocupa d’allò que no li preocupa és un autòmat. Qui es preocupa i s’ocupa és una persona de fiar.
***

La felicitat suprema, de vegades, és escriure versos que ningú no llegirà mai.
***

L’infinitament gran ens atabala; l’infinitament petit ens commou.
***

Prou sovint no dir res és l'expressió màxima de l'eloqüència.
***

Era tan gran el desconcert que l’envoltava, que sols quan va aconseguir no entendre absolutament res es va convéncer que era un savi.
***

De vegades la raó ens diu “no” i el cor “sí”, o viceversa; però els pitjors errors els cometem quan la raó i el cor ens diuen el mateix.
***

La generositat no és sols donar a canvi de res, sinó també acceptar que ningú no t’ho agrairà.
***

Conversar no és sols parlar i escoltar, sinó parlar per escoltar i escoltar per parlar.
***

Una cosa és callar per no ofendre i una altra ben distinta callar per conveniència, però en cap dels dos casos s’hi pot excloure que la covardia siga la vertadera causa del nostre silenci.
***

Hi ha moltes maneres de fer el ridícul, però la més espantosa és quan no ens adonem que estem fent-lo.
***

Ser lliure no és sols fer el que vols fer, sinó també poder fer el contrari del que vols fer.
***

Quan t’oblides d’un problema que encara està per solucionar, comences a tenir un altre problema.