diumenge, 30 de juliol de 2017

MEMÒRIA DE LA LLUM

No és una llum encesa,
sinó una memòria de la llum,
la que encara retenen els meus ulls.
D'una vegada i per sempre,
van quedar tallats els camins
i ja no tindré l'oportunitat
de renàixer a hora foscant,
car habite en els confins
del que mai més seré.

És tan inhòspit aquest extraviament,
que pressent l'avenir
i no encerte a comprendre la raó
de tanta pèrdua sense nostàlgia.
Si allò que amb afany vaig pretendre,
ha esgotat el seu temps,
on resta l'esperança?
Després del final, ningú creu,
tot i que hi haja un demà.

I així cante, plore i estime quan tot
es tanca sobre si mateix i el món
no promet nous abismes
que es deixen explorar, ni impostats desdenys
àvids de carícies, ni sols recents
a punt de consumir-se, però assedegats
de temps, de treball i de paraules.
Perquè hi ha un buit que he d'abraçar
per omplir-lo de la meua vida.

dissabte, 15 de juliol de 2017

UNA VERITAT IMPURA

"Gilles", de Watteau

En memòria d’Antoni-Lluís Carrió i Artigues

Desitgem un silenci amatent,
que el neguit no ens aclapare quan arribe l’hora
de sentir-nos sols per defugir
la companyia dels fantasmes, grans o petits,
que ens acacen perquè creuen estimar-nos,
oblidant que l’amor ha perdut el seu estat de gràcia
i, del seu fulgor, tan sols en resta un pàl·lid reflex,
que ens fa recordar aquella fascinació,
no com una realitat plena de sentit,
sinó com un preludi només d’aquesta insignificança
en què s’han transformat els dies.

Seria senzill que ens deixaren respirar tranquils,
però no mereixem tanta complaença:
la vida ens depara un grapat d’aspres instants,
que ens sorprenen quan intentem anar enllà
d’unes paraules tan volàtils
que van i vénen sense trobar parador.
I si penses, en un moment donat,
que pots tramuntar la carena, aviat t’adones
de la teua indòmita equivocació,
car has aprés a endevinar-te amb clarividència,
fill com ets d’una antiga saviesa.

Abans avorríem la nit, i durant el dia
ens obríem a una encisadora llum; en canvi,
ara ens movem entre penombra, fred i vapor.
De tot podem parlar-ne, però si diguem
que ens sentim tristos i cansats,
és inútil esperar que l’amor ens rescate,
perquè ja no queda amor;
se l’endugueren sense demanar-nos permís
i ens deixaren amb les ganes d’estimar més,
privats del do de lliurar-nos sencers,
orfes d’una passió que vam somiar com si fóra possible.

I no intentem pas fer llàstima;
cadascú afronta com pot el seu destí maldestre.
Ens subjuga la foscúria, però som conscients
del nostre dret a reivindicar la claror,
i durant un cert temps, vacil·lem
entre defensar les nostres raons o acceptar l’evidència.
I com que tota matinada convida a la innocència,
solem arriscar-nos a desafiar fronteres,
encara que prompte abandonem,
no per convenciment, sinó forçats
per una veritat tan impura com la mentida.

Pau per als solitaris, que una excelsa quietud
s’escampe pel nostre territori. Admirem
sense reserves cada aurora, cada crepuscle,
i així, entre el bé i el mal, divaguem
com si estiguérem guillats, i de tant en tant
encertem dient: sí, no, prou;
fins que a la fi allò que resta és el remordiment
per tot el que hem callat o deixat de fer,
car sols això ens tenalla
quan, sense paraules, mirem a l'horitzó
en cerca dels versos que ja no escriurem.

divendres, 7 de juliol de 2017

PETITA HISTÒRIA

Taula d'Antonio Machado a Baeza
Al professor Alberto Roca
Necessitàvem un perquè
i ens donares el pensament.
I si ara sóc ací, bregant amb les paraules,
a tu ho dec, car res no tindria sentit
de no descansar sobre un ferm propòsit.
El temps passa, i anem escrivint
la nostra petita història. Potser
hom dirà que és una de tantes:
la lluita contra el present pel demà,
i el pòsit amarg de cada desfeta.
Però conservem el record del teu entusiasme,
i això també és l’esperança:
creure en aquells que ens estimen,
aprendre dels que transmeten
la seua humana experiència.
No hi ha molt més que dir: callar a temps
és una bona manera de concloure.
La vida ens separa, mes la memòria
tot ho empara, com la celístia la nit.
Que no és injust l’adéu, sinó l’oblit.