POEMES D'ADOLESCÈNCIA (I)

Els dos poemes d’aquesta entrada els vaig escriure quan era un adolescent de 15 anys i volia ser poeta.

El primer d’ells és una cant a la nit silenciosa, que ens acull al seu si per protegir-nos de la infelicitat que ens envolta. Una manera de fugir cap a dins d’un mateix per gaudir de la calma. Fa així:

Acaríciame luna dormida,

acaríciame con el rayo de tu luz pálida.

Dame un beso suave, lento,

sin despertarme.

Acaríciame noche de primavera,

que tu brisa cálida balancee

mi hamaca suspendida en tus entrañas.

Me gustan tus estrellas lejanas,

me gusta tu silencio imperecedero,

tu soledad maravillosa.

Abrázame interminable sueño,

ya casi no siento nada.

L’altre poema me’l van inspirar els enderrocs d’una cabanya que em vaig trobar mentre passejava vora el riu Xaló. En aquell moment, segons recorde, un fort sentiment de solitud m’embargava i la visió de la cabanya abandonada em va suggerir que tots els solitaris se senten així: abandonats, com vivint de records.

Aunque medio derruida, la cabaña,

la sucia cabaña de piedra y de hierba,

de techo de cañas podridas,

vence al tiempo y aguarda en el camino

la hora en que el viento arranque sus débiles cimientos

y arrojada al azar encuentre su destino.

El cielo de enero está gris,

el campo desierto aúlla la nota imperceptible

del silencio total de palabras, de ruidos y de objetos.

Entre las rocas, ocultos lagartos duermen

su sueño invernal frío y quieto.

En el ambiente flota una extraña mezcla

de respiración jadeante y voz ronca.

Sin embargo, no hay nadie.

Solo el camino de tierra mojada,

solo las rocas inertes quebradas

y el cielo que llora y tiembla,

truena y calla, se agita y gime.

Sin embargo, no hay nadie.

Solo los árboles que inquietos elevan

un leve murmullo de olas que mueren,

de viento que pasa y de espuma

que se derrite en un mar lejano.

Solo la cabaña,

la sucia cabaña de piedra y de hierba,

de techo de cañas podridas,

de muros silenciosos y sueños dormidos.

Sin embargo, no hay nadie.

No, no hay nadie.

Solo un sueño perdido ya hace mucho tiempo,

solo una lágrima de un llanto lejano,

solo una sonrisa que flota en el aire,

que vive y no existe, que es y no es.

La eterna sonrisa que unos labios buscaron,

la eterna esperanza que nadie encontró.

UNA NIT INOBLIDABLE

Recorde la vespra del dia de Sant Vicent de la Roda de l’any 2009, en què em vaig alçar del llit perquè una poderosa inspiració m’empenyia a escriure. L’endemà, per sort, no havia de matinejar, ja que -com sabeu- el diaca i màrtir de l’època romana és patró de la ciutat de València, on treballe. Mai no m’havia passat res de semblant: després d’uns quants anys de sequera, com arrossegat per una força sobrenatural, vaig escriure nou poemes seguits, un darrere de l’altre i sense parar-me, com aquell qui diu, ni a pixar.

A altes hores de la matinada, quan vaig donar per acabada la sessió, vaig pensar que havia escrit uns poemes bastant bons, tot i que l’endemà molts d’ells no van passar el meu ull crític, ja més asserenat i objectiu. Però el que tenia clar, i així va ser, és que havia assentat les bases d’un nou llibre.

Així s’escriu l’història: ens passem anys intentant fer quelcom i, de bones a primeres, quan no t’ho esperes, comences a escriure àvidament perquè has sigut capaç de trobar el to d’un nou poemari. Salvant les distàncies, un dia vaig llegir que Pessoa va ser capaç d’escriure en una sola nit un poemari pràcticament complet, i en aquest cas sembla que el material era de primera i no va haver-hi de rebutjar res del que tan apremiantment havia escrit, palplantat davant de la còmoda de la seua cambra.

En fi, són coses una mica inexplicables, que passen i ja està. Per això jo mai no expresse, com un “desideràtum”: “Que la inspiració em pille treballant!” Ans al contrari, per la meua experiència, preferisc que em sorprenga somiant al llit, tenint en compte la productivitat insòlita que vaig ser capaç d’assolir aquella nit inoblidable.

LA PINTURA MODERNISTA CATALANA

"Plein air", de Ramón Casas

El modernisme català és un moviment espiritualista, segons la definició de Maragall, que va suposar una reacció contra el naturalisme positivista. Com destaca Joan Fuster, el que caracteritza el modernisme és “la primacia o la revaloració de l’instint, de la fe, de la intuïció irracionalista”. En pintura, aquest moviment se centra en el retrat i en el paisatge. Enllà d’aquests lleus trets comuns, els pintors modernistes catalans presenten diferències molt notables entre ells, ja que la idea dominant quant a la creativitat artística era la llibertat d’expressió.

Els pintors modernistes més importants foren Santiago Rusiñol i Ramón Casas, tot i que també cal destacar Isidre Nonell i Eliseu Meifrén.

Perquè aprecieu la diferència entre el naturalisme i el modernisme, us mostre primer un quadre del pintor naturalista Honoré Daumier, on podreu adonar-vos que ens trobem davant d’una pintura fortament compromesa amb les classes baixes.

En canvi, en les pintures modernistes que penge a continuació, el compromís és més artístic que no social: el que busca el pintor és aprofundir en la individualitat dels personatges retratats, tot i que es tracte d’éssers marginals. Per altra banda, quan es tracta de paisatges, el que domina és l’enlluernament davant d’una natura més espiritual que no física.

Santiago Rusiñol

Santiago Rusiñol

Eliseu Meifrén

Ramón Casas

Isidre Nonell

EN DEFENSA DEL DIÀLEG

El dogmatisme és el gran enemic de la democràcia, i no sols perquè defensar idees absolutes consagre la intolerància, sinó també perquè comporta un encastellament que fa impossible el diàleg, i sense diàleg no hi ha possibilitat de mantindre els acords socials bàsics que fonamenten el constitucionalisme.

Per tant, considere que en un moment tan greu com el que estem vivint en l'actualitat, resulta essencial que els partits polítics òbriguen vies d'enteniment, que pressuposen l'adopció d'un tarrannà flexible, capaç de fer cessions per tal d'arribar a un punt d'equilibri que integre el màxim de voluntats possible.

La política ha de servir per a solucionar els problemes de la gent, i no són de fiar aquells que creen o inventen problemes que no existeixen per tal d'amagar els reals. Com tampoc són gens recomanables aquells que se centren a desfer els consensos existents i deixen per a després la construcció dels nous.

Si la Constitució és millorable, canviem-la, però sabent cap a on anem i promovent un debat obert que possibilite l'aparició de punts d'encontre. Sense una majoria social molt ampla no es poden canviar les regles de joc, si volem que el canvi siga durador.

Avui més que mai és necessari que la ciutadania prenga consciència que d'ella depén fixar límits a la deriva irracional de naturalesa tant dispar que estem patint. Si seguim la tendència actual, arribarà més prompte que tard el dia en què serem molt febles, a causa de la divisió i la desconnexió de la realitat, i la història ens ensenya que eixes són les condicions idònies perquè els enemics de la democràcia es facen forts, en defensa dels seus privilegis.

Villacañas ho diu d'una manera molt llúcida: 

La consecuencia de no entregarse a posiciones absolutas es la neutralización del fanatismo. El efecto de esta mejora es la producción de puntos de vista comunes. Sólo se puede pactar sobre elementos valiosos que no asumen una interpretación absoluta. De este tipo son casi todos los problemas reales y sociales y, justo porque son de naturaleza compensable, algunos actores tienen necesidad de presentarlos como absolutos para seguir gozando ilegítimamente de su estatus. El privilegio se defiende así. Esta estrategia es especialmente intensa cuando la situación política entra en esa zona en la que la democracia por sí misma no implica estabilidad.

Esto es lo que hay detrás del movimiento político de nuestro país. Cuando ninguna fuerza política se ha mostrado capaz de proponer un eje transformador ni en un sentido constituyente, ni en un sentido reformista, ni en un sentido constitucionalista o rupturista, tiene su oportunidad el eje reaccionario que lleva tiempo buscándola. Que Ciudadanos se haya prestado de forma tan inmediata a formar ese nuevo eje, muestra a las claras su carácter completamente insincero. Ciudadanos nunca tuvo una agenda reformista seria. La puso encima de la mesa mientras contenía la opción constituyente o lastraba un reformismo que afectara a intereses vitales de sus promotores. Ahora olvida completamente todas estas veleidades y se entrega a una política regresiva que es saludada con enorme satisfacción por el PP.

Pues en realidad las fuerzas reales que dirigen a Casado son las verdaderas triunfadoras del escenario presente. Ahora vemos con toda evidencia que las invocaciones de defensa de la Constitución que hacía el PP, en el fondo ocultaban una aspiración regresiva en todos los aspectos centrales. Se decía Constitución, pero en el fondo se querían decir «ni un paso adelante». La lógica inevitable de esta actitud, que dificulta resolver cualquier problema, impone una consecuencia: ahora, la mejor manera de no dar un paso adelante es colocar la ficha pasos atrás, en la casilla de salida de 1978. Esa opción por fin ha identificado el psiquismo en que apoyarse. Y eso es VOX. Por supuesto esto supone la pérdida por parte del PSOE de la centralidad que le daba la capacidad de estabilizar la Constitución. Que en Andalucía Ciudadanos gobierne con VOX muestra que no puede ser un candidato a sustituir al PSOE en esa función. La pretensión de Casado –un mandado en esta historia- de ser el centro del sistema es cínica y ridícula, toda vez que VOX es su otra cara.

Así que esto veo desde la distancia de este Finisterre americano. Nunca antes la Constitución del 78 estuvo más huérfana de apoyos políticos, pues sus defensores nominales ya impulsan políticas tan incompatibles con ella como los independentistas catalanes. Que eso coincida con la orfandad de intereses populares, políticos y sociales, de millones de votantes razonables, progresistas, dotados de sentido de lo justo, es la única esperanza. También la distancia forja sus ilusiones.

UNA PETITA HISTÒRIA DEL ROCK: ELS MEUS DISCS INICIÀTICS

Crec que va ser l'any 1971 quan em vaig adonar de la gran qualitat musical dels Beatles. Un amic em va posar al seu tocadiscs la cançó de l'àlbum Abbey Road, "Come Together", i em va fascinar. Després vaig escoltar altres cançons no menys poderoses, com "Here Comes The Sun" i "Something". En fi, què voleu que vos diga: l'experiència va ser inoblidable, de les que marquen per tota la vida, perquè gràcies a ella em vaig iniciar en el món de la música.

L'any 1973 va ser un any molt intens en enlluernaments musicals: vaig descobrir el grup de rock nord-americà Creedence Clearwater Revival, amb el seu cantant John Fogerty, que cantava amb una fúria poques voltes igualada. Era rock en la seua més alta expressió. Escoltar cançons com "Fortunate Son", "I Put A Spell On You", "Sweet Hitch-Hiker", "Have You Ever Seen The Rain", no és cap broma.

També Jimi Hendrix, que havia mort l'any 1970, va anar a parar al meu tocadiscs i, de primer, em va resultar difícil de comprendre. Aquella música i aquella guitarra em semblaven abruptes, poc melòdiques. Però no vaig tardar a assimilar-les, i així se m'obriren els ulls a una veritat incontestable: l'art autèntic no és agradable, sinó que t'arrapa i et fa mal. Escolteu cançons com "Woodoo Child", "Purple Haze", "Little Wing", "All Along The Watchtower", i ja em direu.

L'estiu d'aquell any vaig escoltar incomptables vegades "Harvest", de Neil Young. És un disc que encomana tranquil·litat i també tristesa. Quan recorde la meua adolescència, em vénen al cap discs com aquest, perquè m'identificava plenament amb l'estat d'ànim del seu compositor i intèrpret. Diuen que Neil Young va compondre aquesta música quan es recuperava d'una malaltia.

L'any 1974 va ser pletòric: a la primavera, gràcies a l'import d'un premi literari que vaig guanyar en companyia d'un amic, em vaig comprar dos discs inoblidables: "Benefit", dels Jethro Tull, i "Islands", dels King Crimson. Són dues obres molt diferents, però em van encantar per igual. El disc dels Jethro Tull és de base "folk-rock", però interpretat amb un encant especial. El disc dels King Crimson és música més intel·lectual, amb una base una mica jazzística i, de vegades, clàssica.

Al llarg d'aquest any, em van impressionar grups i músics com els Derek And The Dominoes d'Eric Clapton ("Layla"), Lou Reed ("Transformer"), David Bowie ("Ziggy Stardust"), Leonard Cohen ("Live Songs"), Allman Brothers Band ("At Fillmore East"), Yes ("Close To The Edge"), Pink Floyd ("Ummagumma"), Led Zeppelin ("IV") i The Who ("Who's Next").

 

L'any 1975, els discs que vaig escoltar més vegades són "Exile on Main Street", dels Rolling Stones, i "Blood on the Tracks", de Bob Dylan. Són dos discs absolutament meravellosos. El primer és un recull de cançons brutes, trencadores, plenes de vitalitat. Rock en estat pur, sense oblidar-se de la base "blues" pròpia dels Rolling Stones. La cançó "Let It Loose" és per a mi la millor que ha enregistrat mai aquest grup. Quant al disc de Bob Dylan, sols puc dir-vos que és, a parer meu, un dels cinc millors d'aquest músic genial. Cançons com "Idiot Wind", les vaig escoltar tantes vegades que sempre les he portades amb mi, al llarg de la meua vida.

L'any 1976 vaig trobar a un preu quasibé regalat una de les joies de la meua discoteca: el primer disc dels Humblebums, que és un duo escocés format per Gerry Rafferty i Billy Connolly, amb una música de base "folk", molt melòdica, però que en cap moment empalaga, perquè té una gran qualitat i les veus dels cantants estan perfectament conjuntades i li donen a les cançons un to de malenconia que els resulta molt apropiat.

Us convide a escoltar "Come Together", dels Beatles:

"Let It Loose", dels Rolling Stones:

 

"Her father Didn't Like Me Anyway", dels Humblebums:

 

Dels Led Zeppelin, "Stairway To Heaven":

 

"Won't Get Fooled Again", dels Who:

 

 "Tangled Up In Blue", de Bob Dylan:

 

 "Fortunate Son", dels C. C. R.:

 

 "Needle And The Damage Done", de Neil Young:

 

Dels Pink Floyd, "Careful With That Axe Eugene":

Dels Yes, "Close To The Edge":

Escolteu, per acabar, l'extraordinària "With You there To Help Me", dels Jethro Tull:

L'ADORACIÓ DELS MAGS

Ghirlandaio i El Greco foren dos pintors renaixentistes, amb estils molt distints. El primer era un perfeccionista de les formes i de les perspectives, mentre que el segon gaudia d’allargar les figures que retratava i de dotar-les de mobilitat. Ambdós ens han deixat sengles quadres dedicats a l’adoració dels Mags. El de Ghirlandaio es troba a Florència, a l’hospital dels Innocents, mentre que el quadre del Greco és al museu del Prat. Són dos obres senzillament extraordinàries.
El quadre de Ghirlandaio em suggereix tres reflexions al voltant de sengles elements o idees:
TERRA: L'escena és festiva, de participació divina, però molt humana. És palés que ens trobem davant d'un esdeveniment que ha deixat de ser sols celestial i comença a ser també terrenal, amb un paisatge reconeixible al fons. Els àngels es troben a la part superior del llenç, per deixar-nos clar que el seu món és distint a aquell en què ha nascut el nen Jesús.
HORITZONTALITAT: No hi ha confusió de plànols, els humans són a terra i els àngels al cel. Resta clar, doncs, que en acabar la festa els uns i els altres no se n'aniran plegats al mateix lloc. El nen Jesús ha vingut a la Terra per a quedar-se, i els àngels no interferiran en aquest destí.
CLAREDAT: Les línies del dibuix són nítides i la llum clara. El misteri no sembla sobrenatural sinó profundament humà. És fàcil pensar que l'il·lustre pintor hi reflectiria el rostre d'alguns contemporanis seus.
En canvi, El Greco em commou per tres raons oposades a les anteriors:
CEL: No sols els àngels sinó també els humans semblen flotar. El nen Jesús és d'una altra dimensió i tot aquell que el tracta hi es abduït.
VERTICALITAT: És com si hi haguera un imant a la part superior del quadre que amb la seua força magnètica atrau a totes les figures retractades i les allarga deformant-les.
TERBOLESA: L'escena és onírica. No hi ha un ambient diàfan sinó boirós. El misteri és totalment sobrenatural.

Ghilandaio

El Greco

MORT I PAM

De menut, un dels jocs que més m'agradava era el del tacó. Ja sabeu, cada xiquet té un tacó i el llança alternant-se amb el altres jugadors. Quan els xiquets llancen el tacó, poden optar entre intentar tocar o acostar el seu tacó a algun dels altres, o bé, si consideren preferible ajornar l'atac fins que es done una situació més favorable, es limiten a deixar el seu tacó fora de perill. Quan ataquen, si un tacó queda a menys d'un pam (pam), toca (mort) o toca i queda a menys d'un pam (mort i pam) del tacó d'un altre jugador, rep una tapeta de capsa de llumins, que serà la de l'anvers, si ha fet mort i pam; o la del revers, si sols ha fet pam o mort. Evidentment, per a mi, les capses de llumins eren un bé molt apreuat, i no cal dir l'orgullós que em sentia quan engrandia la meua col·lecció de tapetes. Ara solen ser poc variades, però en la meua infància les tapetes de l'anvers solien portar dibuixos molt diversos, que les feien interessants i dignes d'atresorar.

Com que han passat ja massa anys, no m'avergonyisc de confessar que jo solia perdre perquè era arriscat i impacient, i llançava el tacó a matar quan era preferible reservar l'atac per a una ocasió més favorable. Hi havia dies en què la desfeta era tan gran, que me'n tornava a casa com baldat i amb les butxaques escurades de tapetes, que nosaltres anomenàvem "bambus". Gràcies a aquestes experiències inaugurals, em vaig adonar que la màxima "el que importa és participar" l'han inventada perquè es consolen els perdedors, ja que és falsa: els qui sempre riuen són els guanyadors. Així i tot, crec recordar que jo sabia perdre i admirava secretament els bons jugadors, que eren sempre aquells que tenien prudència i llançaven a matar sols quan era aconsellable.

Aquesta afecció meua al joc del tacó, fa que li tinga una especial estima al llibre d'Estellés que porta per títol "Mort i pam", del qual forma part el poema "Les hores". Com podreu comprovar, el nostre gran poeta no jugava amb un tacó, sinó amb una tella, però el joc era el mateix. El dit poema fa així:

     LES HORES

toques murs de tenebres
que et cremen a les mans.
recordes perseveres
un inútil afany.
creix la nit i tu creixes
amarg com un arrap.
pels murs de les tenebres
cau obscura la sang.
en la nit et fa créixer
amargament l’espant.
escoltaves les telles
fondes del mort i pam.
et recordes et penses
mentre et busquen en va.
tocaves les tenebres
et miraves les mans.
les veies alienes
ignores què ha passat.
amb elles tan trist temptes
els signes esborrats.
si vas a les palpentes
no saps d’on véns on vas.
et couen les parpelles
trèmul evoques anys.
sonen al carrer velles
pedres del mort i pam.
toques murs de tenebres
tens els ulls plens de sang
en les pupil·les cegues
en vidres de l’espant.
voldries àvid veure
tens els ulls estellats.
escoltes breus les pedres
l’atroç joc dels infants.