dissabte, 28 de febrer de 2015

"MAGICAL GIRL", DE CARLOS VERMUT

Acabe de veure "Magical Girl", de Carlos Vermut, y m'ha semblat una pel·lícula notable. Una atmosfera onírica envolta el film, tot i que la crisi econòmica actual està molt present en ell. El tema fonamental de la pel·lícula és, a parer meu, la línia tan feble que separa la normalitat de l'anormalitat, la bondat de la maldat. Un professor que es troba en l'atur, ven els seus llibres per aconseguir uns quants euros que li permeten tirar endavant, junt amb la seua filla, que pateix una malaltia terminal. Però arriba un moment en què travessa la línia i li fa xantatge a una dona per traure-li els diners que necessita per poder acontentar l'últim desig de la xiqueta. La dona que és amenaçada, per evitar que el seu marit s'assabente que li ha estat infidel, desenterra el seu passat terrible, i quan se sent desesperada demana ajuda al seu vell professor de l'institut, amb el qual va mantenir una relació que no es fa explícita en cap moment, tot i que resulta palés que és en eixa relació on rau el trastorn d'una i de l'altre. Res no és definitiu, tot sembla provissional: el professor pot ser un professor, un pederasta i també un assassí. El pare pot ser el millor pare del món i alhora un miserable capaç d'amenaçar una dona trastornada. La filla és una xiqueta innocent i malalta, que amb els seus capricis desencadena un drama. La dona, quan té problemes, no troba en la normalitat del present ajuda, i ha de tornar al seu passat més fosc per poder solucionar-los. És com si res no poguera estar en el seu lloc: un bon retrat de la nostra època. 

dissabte, 14 de febrer de 2015

TREN DE RODALIES: POEMA I CONTE

El tren de rodalies forma part de la meua vida, ja que tots els dies laborables l’agafe per fer el trajecte de Carcaixent a València, d’anada i tornada. Són moltes les hores, doncs, que em passe en el tren, fent diverses activitats, totes elles molt grates. És lògic, per tant, que haja dedicat al tren algunes de les meues composicions literàries.
Tot seguit us propose llegir un poema i un conte que tenen com a protagonista el tren.
El poema fa així:
Aquest tren d’anada i tornada
és l’habitacle confortant on cada dia
trobe un nou motiu
per repetir el trajecte de sempre.
De vegades és la primera llum del matí,
la que m’inspira, amb la seua calidesa,
un nou poema que mai no serà escrit;
d’altres és el sotragueig del vagó,
el que m’infon un cert optimisme,
com si cada sacseig fóra una escomesa
enjogassada de la deessa Fortuna.
Fins i tot, quan no espere res
i em sent profundament abatut,
m’hi trobe com per encanteri
o pura casualitat, amb una quimera
en la qual pensar i torbar-me.
Així, cada viatge és diferent,
tot i que l’horari no canvie,
ni es renoven els paisatges,
perquè és inexhaurible la nostra inclinació
a traçar línies que separen l’ara i ací
del que vindrà després,
com si cada moment ens concedira
l’oportunitat de recomençar.
El conte és aquest:
VIDA FÈRRIA
“L’estació dels amors ve i va”
Battiato
1
Feia ja quinze anys que tots els dies laborables, a l’estació de Gandia, ell agafava el tren de rodalia amb destinació a València. A les set del matí, sempre puntual, hom podia veure-l’hi, palplantat a l’andana principal, prest a pujar-hi.
Quan s’hi asseia, li agradava fer una becada mentre somiava que era ell qui enfilava la via fèrria, tot refiat en el paral·lelisme dels seus carrils d’acer laminat: “Qui poguera aviar-se per la vida, amb la mateixa seguretat que el tren ressegueix el seu camí de rodament!”. El tren li permetia d’arribar al seu lloc de treball ben relaxat, predisposat a donar el màxim rendiment.
Un bon dia, quan s’adreçava a l’estació, va parar esment en els molts anys que portava anant tots els dies feiners a València, i que si fa no fa encara li’n restaven vint-i-cinc per a la jubilació. Per curiositat, va fer un càlcul mental que el va trasbalsar: “Si cada dia sóc dues hores dalt del tren, entre l’anada i la tornada, i són dos-cents vint-i-cinc els dies que treballe durant tot un any; això vol dir que em passe quatre-centes cinquanta hores anuals viatjant, és a dir, l’equivalent a quasi dinou dies. Per tant, després de quaranta anys, m’hauré passat assegut al tren un total de set-cents seixanta dies, que són dos anys ben comptats!”.
Li costava de pair el descobriment que acabava de fer: “Si no faig res per evitar-ho, malbarataré més de dos anys de la meua vida!”. De seguida es va posar a pensar en tot allò que podia fer al tren per aprofitar el temps: llegir, estudiar, conversar, escriure o qualsevol altra cosa de profit.
A partir d’aquell dia, les coses canviaren molt. No va tornar a ser mai més aquella persona que, tot just pujar al vagó, es deixava caure damunt el seient per quedar-se ensopit. Va descobrir que al tren podia desplegar una intensa vida social: amb els passatgers de Gandia parlava de política; quan s’ajuntava amb els de Cullera, la conversa solia derivar cap a temes ecològics; en trobar-se amb els de Sueca, de seguida sortia un tema literari. En fi, coneixia gent de tots els pobles de la línia Gandia-València, i sempre hi havia quelcom a parlar.
Si no li abellia conversar, es treia de la cartera un llibre i es posava a llegir: tenia interés per molts temes, li agradaven tots els gèneres literaris. De la lectura, sense voler, se’n va passar a l’escriptura, malgrat ser una mica incòmode escriure al tren. Amb tot, va poder enllestir molts contes i poemes, els quals no va gosar de llegir a ningú: li feia vergonya!
De vegades, vivia situacions molt divertides, com aquell dia que estava tan concentrat, buscant una paraula que rimara amb “renoc”, que no es va adonar que el tren, després d’haver arribat al final del seu trajecte, reiniciava la seua marxa, ara vers Xàtiva. Sols quan va arribar a la ciutat dels Borja va notar quelcom estrany: “Jo diria que aquesta ciutat no és València!”.
A poc a poc, tots els passatgers habituals el coneixien i el saludaven. S’havia guanyat una justa fama de persona instruïda, i això feia que moltes persones buscaren un seient a prop d’ell: els venia tan de gust escoltar-lo!
Mentre tot açò passava al tren, cal dir que les coses no li rodaven igual de bé a la seua altra casa, la que tenia a Gandia. En arribar a l’edat de quaranta-cinc anys, es va desfer el seu matrimoni, després d’un temps de compartir una vida rutinària amb una dona que no l’havia comprés mai. Això el va fer caure en un estat d’abandó que el va portar a descurar la relació amb els amics de sempre. Volia recordar el moment que va deixar de ser jove, per a esdevenir una persona madura: “Potser el trànsit d’una a l’altra edat siga més fàcil d’apreciar pels altres. Un dia t’aixeques i tothom et mira de diferent manera: ja no veuen en tu la frescor de la persona que agafa el tren d’anada, sinó el cansament de la que viatja en el tren de tornada”.
L’home solitari, mancat d’autoestima, que caminava encongit entre els vianants, es transformava tots els matins, en pujar al tren, en una persona sociable, il·lusionada, optimista entre els passatgers. Sols el tren el feia sentir-se viu. Era pujar al tren i oblidar-se de la seua trista vida a ciutat. Al capdavall, dues hores de felicitat al dia és molt més del que poden fruir la majoria dels habitants d’aquest planeta.
2
Després que passaren deu anys més, va començar a patir un altre abandó. Ell que sempre havia gaudit del seu treball, s’adonava que la feina li resultava cada vegada menys satisfactòria. A causa de l’edat, se sentia postergat pels companys més joves que havien entrat a l’empresa els últims anys. El seu criteri ja no pesava tant com abans, eren els més joves els qui ara portaven la iniciativa. La situació era greu, però no desesperada. Era cert que la seua vida anava quedant-se buida, però encara tenia el tren i això li donava esma per a seguir endavant.
Als seus cinquanta-cinc anys, sols demanava que les coses romangueren com estaven, que no desaparegueren de sobte els amics del tren, les seues ganes de llegir, d’escriure, de conversar. Tenia tanta por a qualsevol canvi que fins i tot pregava perquè no arranjaren les estacions, que no les pintaren amb colors nous, que no hi feren obres per transformar la seua fesomia. Els trens eren cada vegada més moderns: seients abatibles, fil musical, aire condicionat. Aquests avanços li produïen un neguit transitori, fins que s’hi acostumava a la nova situació.
Però les coses, de vegades, canvien per a millorar. Un matí d’hivern, en pujar-hi, va donar una llambregada a l’interior del vagó, i va ensopegar amb la mirada amorosa d’una dona de la seua edat. Feia tant de temps que ningú no el mirava així! Era una mirada que traspuava un desig roent de comunicar-se amb ell, de demanar perdó per haver tardat tant a manifestar-se.
Sense perdre ni un segon, es va dirigir cap a ella i va seure al seu costat, tal com si els dos es conegueren d’ençà que eren menuts. De seguida congeniaren i començaren a parlar de les seues coses, i a riure, sobretot a riure: rigueren tant que encomanaren les seues rialles a tots els passatgers del vagó. Fins i tot el revisor va haver d’asseure’s perquè se li afluixaren les cames.
A partir d’aquell dia, la nova parella compartia tots els viatges. Encara que ningú no ho advertira, tothom sabia que al segon vagó hi havia dos seients reservats per a ells.
Era un amor de tren, subjecte a un horari; un amor d’anada i tornada que mai no va intentar eixir del vagó: s’estava tan bé allí dins, que traure’l a fora hauria comportat un risc que no volien córrer de cap manera. Els amants autèntics són aquells que no necessiten res de ningú, perquè ho tenen tot quan es troben junts.
Ell li escrivia versos apassionats. Si algun passatger li demanava que els llegira en veu alta, no es negava mai. Ara ja no temia fer el ridícul, l’amor ho justifica tot! I es posava dret perquè tothom poguera escoltar-lo. Els més romàntics ploraven, i el revisor no tenia prou mans per a repartir mocadors de paper.
Ella li referia tots els dies un pensament, com ara aquella volta que li va engegar, només seure al seu costat: “No puc dir-te que sóc feliç, perquè tota felicitat és transitòria, però et done les gràcies pels moments de felicitat que em regales de dilluns a divendres, de set a huit del matí i de tres a quatre de la vesprada”. Un altre dia va fer notar, tota misteriosa: “La cara oculta de l’amor és el desamor, sense ell no sabríem estimar”. Era una dona tan desconcertant!
I així van transcórrer cinc anys, fins que un dia ella no va comparéixer a la seua cita diària. Arrossegat pel neguit, la va buscar per tots els vagons, va preguntar a tots els passatgers, però no l’havia vista ningú. El revisor, molt apenat, li va donar un paraigües que ella havia oblidat al seu seient el dia anterior. No la va tornar a veure mai més.
Per solidaritat amb ell, durant molt de temps, ningú no va gosar de seure al seu costat, per no ocupar el lloc que durant tants anys havia estat de la seua estimada. En record d’ella, algú deixava de tant en tant una rosa vermella damunt el seu seient.
3
Després d’altres cinc anys de nous viatges, va arribar l’hora del comiat. Com que es jubilava, ja no tindria motiu per a agafar el tren tots els dies. En reconeixement als seus quaranta anys de fidelitat ininterrompuda al tren, un revisor li va regalar una gorra del seu antic uniforme.
Els primers dies de la jubilació, va pensar en tot allò que podria fer a partir d’ara, i que al llarg de la seua vida havia anat deixant per falta de temps. Tanmateix, després de molt de pensar, va arribar a la trista conclusió que no li abellia fer res que no haguera intentat fins aleshores: no era falta de temps, sinó de ganes, el que l’havia privat de realitzar altres activitats. I és que fora del tren no hi havia res que valguera la pena per a ell.
Quan eixia a donar un tomb pel poble, els seus passos s’encaminaven d’esma cap a l’estació. S’asseia en un banc de l’andana, a esguardar en silenci el posat de les persones que esperaven el proper tren. S’entretenia endevinant les seues ocupacions: els estudiants portaven llibres i carpetes, i lluïen un aire desimbolt. Els empleats de banca vestien amb jaqueta i corbata, i portaven un diari d’informació econòmica sota l’aixella. Els funcionaris anaven amb carteres i maletins, més feixucs com més alts eren els llocs que ocupaven a l’escala administrativa. Així se li escolaven les hores molt plàcidament, fins que al capvespre buscava el seu retir, sense una altra il·lusió que la de tornar-hi l’endemà a veure noves cares.
Un dia, quasi de manera inconscient, va agafar el tren que anava a València, només per saludar la gent coneguda. Va ser un viatge molt agradable. Els passatgers de més edat, que el coneixien bé, es van alegrar molt sincerament de tornar-lo a veure, i els més joves pogueren per fi encaixar la mà d’aquella persona tan cèlebre.
A partir d’aquell dia, va tornar de nou a fer diàriament el trajecte d’anada i tornada a València. De primer, en arribar a l’estació de la capital, baixava a passejar durant unes hores pels seus carrers. Després d’unes setmanes de fer el mateix, cansat de tant de passeig, va limitar la seua aventura diària al viatge en tren. Quan arribava a València, s’asseia en un banc de l’estació a esperar el tren que el tornaria a Gandia.
A poc a poc, anaven restant-li menys coneguts entre els passatgers, i els joves que s’hi incorporaven ja no buscaven la seua conversa. Un dia, tot desconcertat, va comprovar que estava sol. El vagó anava ple, però no hi havia ningú que el convidara a compartir el trajecte, més aviat s’adonava que la gent mirava cap a un altre lloc si intentava comunicar-se amb ells.
Bé, res de nou, era la solitud que sempre l’havia acompanyat fora del tren, que ara s’estenia en aquell àmbit tan benvolgut, però això no li llevava les ganes de seguir viatjant. Va arribar a recórrer en un dia quatre o cinc vegades el trajecte Gandia-València. Mai no en tenia prou, s’hauria passat tot el dia dalt del tren, però la seua minvada pensió no li permetia de gastar-se més diners.
Quan va arribar a la respectable edat de vuitanta anys, els factors de l’estació l’ajudaven a pujar al vagó, puix que li faltaven les forces; per si mateix ja no era capaç de pujar-hi.
Les coses havien canviat. Ja no era aquell passatger tan respectat que tothom admirava, sinó un estrafolari, un guillat que tenia la dèria del tren. Ell no pensava res de ningú, sols somreia a tot aquell que el mirava. Només perden la innocència aquells que traeixen els seus somnis.
4
El dia que va fer vuitanta-cinc anys, es va aixecar del llit tot convençut que anava a passar quelcom de definitiu.
Per això es va emportar els dos objectes que més estimava: la gorra de revisor, que li havien regalat quan la seua jubilació, i el paraigües d’ella. Xino-xano se’n va anar a l’estació: ben tranquil, ben content. Abans de pujar al seu tren, llançà un petó a l’aire, acomiadant-se dels factors, de la gent que esperava altres trens.
Quan el revisor li va demanar el billet, es va sorprendre en veure que anava acompanyat d’un paraigües, malgrat no fer temps de plutja. Més el va atabalar aquella gorra antiga que li cenyia el cap. “Per favor, mostre’m el billet”. Com que no responia, li va frisar el muscle per deixondir-lo, però sols va aconseguir que el seu cos es decantara com un fardell cap el seient del costat.
Un dels passatgers, admirat, no va poder estar-se de dir davant el cadàver: “Quan jo em muira, m’agradaria fer la mateixa cara de felicitat”.

Tothom va assentir.

dimarts, 10 de febrer de 2015

ELS ÀNGELS CAIGUTS

Com àngels caiguts, pleguem les ales
i renunciem a volar, perquè no hi ha cel
que albergue els nostres somnis de pedra.
Pesa massa el record de totes les pèrdues
i si mirem cap al futur no podem sobrepassar
l'horitzó més a l’abast, aquell que les mans toquen
en allargar els braços sense esforç.
Som, doncs, present, i és ara i ací
on es debat el que passarà immediatament després,
per això estimem tant els cossos ardents,
la mirada còmplice, la paraula que penetra
i tot allò que ens fa creure en la vida,
quan els dies ens han negat el seu favor
i sols són capaços de prometre'ns un demà tèrbol.
Divina plenitud, ja tan llunyana
que ningú no invoca el teu nom per cantar-te,
sinó per deixar constància d'una ferida
que portem sempre oberta al cor.
Divina plenitud, somni jove i lleuger,
que un dia encetares el vol i t’extraviares,
entre grisors, per posar-nos en el camí de tornada.