dissabte, 30 de setembre de 2017

AQUELLA ESCOLA DE LA MEUA INFÀNCIA

Encara recorde el meu primer dia de col·legi. Era l'any 1962, al començament de la tardor. Jo tenia quatre anys i plorava desconsolat perquè no entenia l'interés dels meus pares a deixar-me abandonat en un lloc desconegut.
És cert que prèviament la meua mare havia tractat de preparar-me, fent-me preguntes enigmàtiques, com ara: “¿Que no t'agradaria anar a una casa plena de xiquets de la teua edat, on t'asseuries en unes cadires menudes i t'ensenyarien moltes coses?”.
Jo no entenia el significat d'aquelles paraules. Potser aquesta serà la causa que mai no les haja oblidat. Perquè la memòria és així d'eficaç: selecciona els records d'aquelles experiències que en el seu dia més ens van impressionar, bé per la seua importància en la nostra vida bé pel desconcert que ens produïren.
Tot i que vaig plorar molt aquell dia inaugural, a hores d'ara no sabria dir si fou un dia trist. Crec que sí, perquè hi vaig descobrir que havia de complir unes obligacions i pertanyia ja al passat aquella època en què podia dedicar tot el temps a jugar amb el meu germà i els amics del carrer.
No obstant això, a més dels plors, d'una manera vaga em vénen al cap sensacions positives, que van lligades a la satisfacció de trobar-me junt als altres xiquets de la meua edat, amb els quals compartia un destí comú, que era especialment gratificant durant el temps de l'esbargiment, quan ens deixaven lliures al pati i jugàvem a futbol i a “bufa-conill”.
Després del primer dia en van venir d’altres, i a mesura que passaven les setmanes la situació es va normalitzar. El meu col·legi es deia igual que ara: “Navarro Daràs”, i tenia una secció masculina i una altra femenina, que estaven separades pel parc. En aquella escola no volien veure'ns barrejats, els xiquets i les xiquetes, cosa que tenia ocasió de lamentar sempre que la meua cosina m'acompanyava fins a la porta del col·legi i m'hi invitava a entrar sense ella. Aquesta experiència em neguitejava, ja que no entenia pas la raó de l'acomiadament forçós. Potser d'una manera intuïtiva em semblava estrany que a l'escola es creara una barrera artificial entre xiquets i xiquetes, que no existia al carrer on jugàvem tots plegats.
Quan jo era menut, no era gens estrany que ens obligaren a servar uns costums i normes que nosaltres no enteníem. Així, una altra situació que havíem de patir els xiquets en aquella època era la discriminació a l'escola de la llengua que parlàvem a casa i al carrer. Els mestres, per prescripció governativa, sempre se'ns adreçaven en castellà. Per tant, es relegava el valencià a una situació de segona categoria.
L’educació sentimental dels xiquets de la meua generació està molt marcada per una sensació de desemparament davant d’unes institucions que amb una retòrica buida i uns plantejaments irracionals volien privar-nos d’aquelles coses amb les quals ens identificàvem d’una manera natural (la nostra llengua, la veritat que el sentit comú infantil era capaç de reconéixer, la contemplació de la vida com un joc i no com una vall de llàgrimes i tantes altres).
I és que a l'any 1962 la dictadura del general Franco encara mantenia tot el seu immens poder. Així, mentre que la democràcia necessita convéncer els ciutadans perquè les propostes polítiques isquen endavant, sota el comandament del dictador es defugien les explicacions, ja que l'instint de supervivència empentava aquell règim a no enraonar sobre allò que resultava indefensable. Ans al contrari, utilitzava la irracionalitat per reafirmar el seu poder, com ara, la imposició d'una moralitat hipòcrita que reprimia la gent i la feia sentir-se culpable i temorosa de tot.
És d'aquella època que em ve la meua prevenció instintiva davant tot tipus d'himnes. I és que tant a la primera hora del matí, com al final de la vesprada, ens feien entonar uns cants paramilitars la lletra dels quals no enteníem en absolut. Fer una cosa sense saber per què la fas, això és el que sentíem nosaltres cantant aquells himnes victoriosos. En aquell temps estava covant dintre meu una aversió a totes les exaltacions irracionals d'una grandesa que mai no pot raure en unes estrofes solemnes accentuades per una música emotiva, sinó en l'esforç contínuament renovat per véncer les dificultats diàries, amb els seus petits o grans èxits i fracassos.
Vist amb els ulls d'un xiquet de quatre anys, tanta exaltació patriòtica no era més que un joc fet per als adults, en el qual ens obligaven a participar-hi. Tots els xiquets teníem molt clar que no estàvem obligats a entendre unes lletres que no havien estat escrites per als infants. Per tant, ens limitàvem a fer el que ens manaven i a contemplar amb estranyesa tot el ritual que acompanyava aquell joc.
Un d'aquests himnes feia així:
Por Dios, la Patria y el Rey
lucharon nuestros padres.
Por Dios, la Patria y el Rey
lucharemos nosotros también.
Uns altres himnes incorporaven a les seues lletres presagis tan dolents com “si te dicen que caí” i “moriremos besando la sagrada bandera”.
Ja veus, quina gana tenien alguns que lluitàrem i morírem com herois. I és que l'obsessió d'aquell règim nefand era presentar-nos el món com un lloc de lluita constant. Així, “¡Viva la muerte!”, era una exclamació que no estava mal vista aleshores. Es cantava a la mort i no a la paraula. Ans al contrari, la paraula i el diàleg estaven mal vists, perquè serveixen per convéncer i aquell règim no volia pas que ningú no el convencera que estava equivocat ni necessitava convéncer a ningú per fer complir les seues ordres.
Arran d'aquesta experiència, en fer-me major, moltes vegades pensava que els xiquets, amb el nostre desconcert, érem els únics que aportàvem un poc de seny a aquell espectacle tan ridícul. Ara mateix, però, ho veig d'una altra manera, i crec que tots érem víctimes d'un règim que ens negava les llibertats més elementals: els adults, que d'una manera conscient o inconscient es veien obligats a participar en el joc, i els xiquets, que a poc a poc ens sentíem més i més aclaparats per la doctrina oficial, que havíem d'obeir cegament.
He dit abans que era l'any 1962 quan vaig començar anar a l'escola, i en aquell temps encara hi havia molts xiquets que no podien prendre's a casa un got de llet. Una de les coses que millor recorde d'aquells primers dies és el fred de l'hivern, que tractava de temperar una estufa de llenya encesa enmig de la classe, de la qual partia una xemeneia que abocava el fum al carrer en travessar un dels finestrals de l’aula. Un gran perol ple de llet bullia damunt de l'estufa. Els destinataris d'aquella llet érem nosaltres, i tots els dies la senyora Leonor ens en donava un got.
Malgrat totes aquestes frustracions, jo vaig tenir la sort de trobar-me amb dos mestres plens de bonhomia i paciència, que em feien anar a gust a aquella escola i sentir-me volgut. I és que davant de situacions adverses, l’esperança també es troba en aquelles persones que ens tracten amb una certa amabilitat.
Els dos primers anys, dels tres que vaig ser alumne del col·legi “Navarro Daràs”, la meua mestra va ser doña Emilia, que era l'esposa d'un altre mestre que li deien don José Chillida. Sempre la recordaré com una mestra afectuosa, que tractava els xiquets amb respecte. Es preocupava per tots els seus alumnes, i quan agafàvem una malaltia llarga ens visitava a fi d’interessar-se per la nostra salut.
El tercer i últim any d'estança en aquell col·legi el meu mestre va ser don Julián, que era també una bona persona i si ens castigava ho feia amb molta indulgència. Si parle dels seus càstigs és perquè després els recordava amb enyorança, en passar a altres col·legis on els ensenyants s'hi aplicaven d'una manera més desconsiderada i no per això més efectiva.
A don Julián li dec una experiència molt grata, que la meua memòria associa a una altra una mica dolorosa. Era per la vesprada, durant el temps de l'esbargiment, quan a través dels balustres d’una de les baranes del col·legi vaig albirar mon pare, que en adonar-se de la meua presència es va acostar al lloc on em trobava per saludar-me. A penes vaig poder dir-li cap cosa, perquè tot seguit va sonar el timbre i vaig haver de tornar a classe. Mai no oblidaré la immensa pena que vaig sentir en aquell moment: el meu pare era a l’altre costat de la barana i no havia pogut estar amb ell ni un sol minut. Les llàgrimes em regalimaven per les galtes, quan don Julián em va cridar perquè llegira. Normalment, ens agafava d'un en un i ens feia llegir al seu costat, mentre amb el dit índex anava seguint la frase perquè no ens perdérem. Doncs bé, aquell dia va ser el primer que vaig prendre consciència que ja sabia llegir correctament, és a dir, amb una certa fluïdesa. “Vuelve a tu sitio y no llores más, que ya sabes leer muy bien”, em va dir don Julián, satisfet de comprovar que el miracle de la lectura s'havia realitzat novament.
Sempre recordaré aquests dos mestres, que van ser els primers d'una llarga llista, com els més afables que mai no he tingut. Si per mi fóra, no me n'hauria anat d'aquell col·legi. Possiblement aquells van ser els tres anys més feliços de la meua infància, malgrat totes les anormalitats que en aquella època havíem de patir.
Han passat molts anys i la societat ha avançat, la qual cosa ha permés corregir moltes d'aquelles situacions extravagants. Cal no oblidar, però, que la humanitat sempre avança quan enderroca barreres artificials que limiten el desenvolupament de les persones. L'educació ha de servir per donar als ciutadans la preparació necessària perquè no ens enganyen, tot i que siga a través de formes molt depurades i subtils, imposant-nos d'amagat noves barreres.

dimarts, 26 de setembre de 2017

LA CREACIÓ LITERÀRIA

Una de les satisfaccions més grans que proporciona la bona literatura, és que ens permet accedir a una altra realitat. Perquè tota obra literària suposa la creació d’una realitat distinta a la que ens envolta, que obliga el lector a substituir la realitat “real” per la realitat “fictícia” que es desplega a les seues pàgines. Però aquesta substitució no comporta fugir de la vida, sinó endinsar-se en ella per una altra via.
Resulta subjugant poder canviar de realitat, en el sentit de passar a un nivell de realitat distint, amb la sola condició de dedicar un temps a la lectura. Una lectura que no sols ha de ser atenta, sinó també crítica, a fi de no perdre mai de vista les relacions existents entre la història que ens conta l’escriptor i la que nosaltres vivim. Així, no serà difícil que la ficció il·lumine alguns racons de la nostra quotidianitat que fins aleshores havien restat foscos.
I és que la realitat es presenta sovint d’una manera ambigua o amagada sota una gran varietat de disfresses, i no es deixa atrapar fàcilment. En canvi, la millor ficció, en ser fruit de l’enginy i de la sensibilitat de l’escriptor, té la virtualitat de desvelar-nos allò que els nostres ulls no solen veure, i també les raons que tenim per dubtar del que se’ns vol vendre en la vida real com una veritat incontestable. En definitiva, la literatura juga un paper essencial en el procés de maduració de l’individu i, per tant, de la societat.
En un estat totalitari o autoritari, el poder estableix la censura i altres mesures de caire sancionador per frenar la llibertat creadora. En un estat que es declara democràtic, les actuacions són més subtils, i s’utilitzen unes vies molt delicades per controlar la creació literària i redirigir l’interés del públic cap a determinades obres menys compromeses.
A hores d’ara, el principal perill que ha d’acarar la creació literària és la banalització que impera a la nostra societat. No es donen les condicions idònies perquè el nivell d’exigència dels lectors siga cada vegada major. Ans al contrari, el que passa és que el públic, en general, busca en la lectura una distracció supèrflua més que no endinsar-se per camins inexplorats, ja que s’ha estés la idea que són uns altres els responsables de prendre les decisions i que l’esperit crític minva les possibilitats efectives de triomf social. Al capdavall, els llibres deixen de ser aquells instruments útils per aprofundir en el coneixement de la nostra realitat, a partir de la ficció, i es transformen purament en una manera de passar el temps sense cap altra pretensió, la qual cosa afavoreix que les mancances actuals del nostre sistema democràtic es perpetuen.
La bona literatura necessita d’un esforç, i cada vegada hi ha menys lectors generosos disposats a fer front a aquesta exigència. Sols cal fer un repàs de la proliferació d’escriptors mediàtics que esdevenen supervendes, de les obres que guanyen els premis literaris més ben remunerats o dels best sellers que circulen pertot arreu, per verificar la certesa del que acabe de referir.
A propòsit de la creació literària i la seua estreta relació amb la vida, hi ha un poema meu que fa així:
                                                    POEMA CAPGIRAT
Aquest poema s’inicia amb un rerefons
de foscor que presagia tempesta, i és fàcil
que, com tants altres d’origen semblant,
acabe malament.
Les circumstàncies obscures el decanten
cap a un negre final, i contra aquest destí
poc hi puc fer, per bé que no descarte
del tot la sorpresa,
perquè en tota composició poètica domina
l’imponent primer vers, però, de vegades,
la brusca aparició d’un pensament extraviat
obra el miracle,
i els versos següents il·luminen el poema
fins a treure’l del seu entorn ancestral,
i així la inclinació fatal del principi
resta alterada.
És un misteri entendre si aquesta gran força
que assenyala el devenir del poema sols actua
sobre el paper o és capaç d’agarrar la vida
i capgirar-la,
com ens intrigaria saber per què fem versos,
si no sentírem de tard en tard com d’intensa
és aquesta experiència d’escriure sobre la vida
per provocar-la.

dijous, 21 de setembre de 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (4)


La música són notes i el silenci és la falta de notes. Però, sense silenci, la música no és possible, com no és possible escriure amb un llapis sense un paper en blanc. De la mateixa manera el no-res forma part del tot, perquè aquest no podria existir sense aquell, que li serveix d’àmbit.
***
Contar clarament allò que sabem o pensem, requereix d’una certa valentia, ja que és ben fàcil que el narrador siga penalitzat per la seua sinceritat. Per això els poderoses diuen tantes mentides, perquè sempre volen guanyar.
***
La realitat virtual és l’enginy humà posat al servei que el no-res siga.
***
Saludar és un ús social, pagar els deutes és una obligació jurídica, fer caritat és un deure moral. Qui no compleix cap d’aquestes tres normes, en principi, hauria de ser reprovat amb més contundència que el qui en compleix una o dos. Amb tot, és just reconéixer que el qui no saluda, ni paga el que deu, ni s’apiada de ningú, és menys cínic que aquell qui saluda i dóna una almoina a una persona a la qual ha portat a la ruïna per no pagar-li un deute o no donar-li el que li pertoca.
***
La democràcia és estimar el govern del poble, pel poble i per al poble, per damunt de totes les coses, i respectar a qui no pensa igual que nosaltres com si fórem nosaltres mateixos.
***
Qui no s’estima a si mateix, no pot estimar els altres. Qui s’estima a si mateix amb desmesura, tampoc.
***
Els qui es dediquen a fer trampes per saltar-se les lleis, diuen que són “enginyers”. Per això es parla d’enginyeria comptable, financera, legal, etc. Però, realment, les seues trampes ofenen tant el sentit comú, que si els responsables de redactar les lleis i fer-les complir no miraren cap a un altre costat, fàcilment podrien assenyalar-los amb el dit.
***
La majoria de les coses importants ens passen sense adonar-nos-en: un dia ens alcem del llit i en mirar-nos a l’espill descobrim la cara d’un imbècil, que potser unes quantes hores abans encara ens semblava un poc intel·ligent.
***
Hi ha corders i hi ha llops. Per als corders això no seria tan greu, si no fóra perquè han de viure entre llops.
***
El que té més mèrit no es trobar, sinó buscar sense trobar i no cansar-se.
***
La mentida, quan es diu des del poder, no sols pretén enganyar els altres, sinó també evitar que siguen conscients dels seus drets. La mentida institucional busca, per tant, anul·lar el proïsme com a ciutadà.
***
De vegades plorar és tan sà i necessari com riure.


dissabte, 16 de setembre de 2017

PROU DE XERRAMECA


EL SILENCI
Vivim un temps en què el silenci està desprestigiat. Molta gent de pública rellevància ens fa la gràcia de parlar encara que no tinga res a dir, d'opinar tot i que no siga capaç de concebre cap idea pròpia. Front a la tirallonga de paraules buides, s'imposa la necessitat d'un silenci reflexiu.
També cal fer esment d'aquelles persones “importants” que són incapaces d'admetre cap equivocació, ara perquè es consideren en possessió de la veritat absoluta, ara perquè no els interessa donar la raó al discrepant. En aquests casos, el diàleg és molt difícil de mantenir amb qui sols s'avé amb el monòleg propi.
Reivindique, per tant, el valor moral del silenci, perquè callar a temps o senzillament no parlar és, moltes vegades, una manera de comportar-se ben digna, que diu molt a favor de la intel·ligència dels qui la posen en pràctica.
Entre els polítics de les diferents faccions, hi ha una propensió extraordinària a monologar en compte de dialogar. Avui dia, un dels principis de la lluita política és no cedir mai davant del competidor, perquè això pot interpretar-se com un senyal de debilitat. Aquest principi obliga a dir sempre allò que convé, encara que siga fals, la qual cosa posa a prova la paciència dels oients, que acaben demanant un silenci clement.
Aquesta actitud va estenent-se cap a uns altres camps, com ara, el periodisme i les tertúlies televisives i radiofòniques, que per gaudir d’una audiència multitudinària tenen la capacitat d’arribar a moltes persones. En condicions normals, donada la gran competència existent, podria pensar-se que sols tenen accés a aquesta posició privilegiada els més excel·lents. Però no és així.
En efecte, generalment, resulta d'allò més fàcil endevinar quina serà l'opinió d'un periodista sobre un cert tema, en funció del mitjà en què treballe. Quant als “tertulians”, la majoria són tan previsibles que la seua presència en un debat està mancada d'atractiu. Parlen com si es saberen la lliçó de memòria i no solen escoltar les raons dels altres partícips.
Dic jo que millor seria que tots aquells que actuen de la manera descrita guardaren un respectuós silenci i parlaren tan sols quan pagara la pena. Així, el silenci podria interpretar-se com una manifestació de respecte adreçada a la ciutadania en general, que necessita que la facen pensar i li aporten idees noves, no que la cansen amb obvietats i paraules sense contingut.
SÍ, PERÒ…
La conjunció adversativa “però” és utilitzada de manera abusiva i indiscriminada, fins i tot per negar allò que s’acaba d’afirmar. Així, no resulta gens infreqüent comprovar com persones aparentment assenyades comencen expressant el seu parer sobre una qüestió d’actualitat, més aviat polèmica, i tot seguit fan un ús i abús de la dita conjunció per referir tot tipus de matisacions, excepcions i condicionaments a la que en un principi semblava ser la seu opinió, de tal manera que aquesta esdevé buida de contingut en ser contradita pel seu suposat defensor.
Aquesta tècnica podríem dir-ne que constitueix una alternativa a l’eufemisme, ja que persegueix la seua mateixa finalitat: contar les coses d’una manera distinta a com en realitat es pensen, per suavitzar el missatge. Principalment, això passa perquè la gent sap molt bé que en determinats contextos no li convé expressar allò que opina d’una manera franca. Per tant, considera més oportú fer aquest tipus d’embuts, i afirmar una cosa per negar-la a continuació.
Algú podrà creure que millor és això que no practicar la crua mentida. Però entre l’una i l’altra no hi ha tanta diferència. Al capdavall, qui abusa del “però” també falta a la veritat, tot i que siga d’una manera elegant. A més, no sempre és innocent el recurs a aquesta tècnica, ja que solen emprar-la els qui no diuen clarament allò que pensen, perquè volen enganyar a la gent.
Són molts els exemples que podríem relacionar ací de la utilització impròpia de la conjunció “però”. L’escena és sempre la mateixa: un determinat personatge públic és preguntat sobre un tema delicat, com ara, si està a favor de la sanitat pública. Tothom endevina la primera resposta, que serà un “sí”, perquè coneixem la prudència de l’entrevistat i sabem molt bé que no li convé dir d’una manera oberta i sincera el que pensa. Tot seguit, “però”, comencen les excepcions, a través de les quals expressa el seu parer més autèntic el protagonista, que necessita el “però” perquè els oients assentisquen al seu missatge, ja que aquesta conjunció transforma en inevitable allò que si es diguera de dret resultaria senzillament inacceptable per a molts ciutadans. Així, després de dir que està a favor , amb un “però”, el parlant se sent amb cor de dir el que pensa, que a la fi resulta ser tot just el contrari del que havia afirmat.

dimarts, 12 de setembre de 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (3)

Hi ha viatges d’anada i tornada entre dos llocs, però també coneixem viatges circulars d’eixida i arribada al mateix punt en els quals l'anada i la tornada es fan tot d'una.
***
Va ser primer la gallina que l’ou, perquè no pot haver-hi un ou sense cap gallina que el ponga. Per tant, l’acció de pondre és determinant. Dit d’una altra manera, abans que existira la primera gallina ponedora, hi havia gallines (o com vulgueu dir-li) no ponedores.
***
La diferència entre el qui canvia d’opinió per conveniència i el qui canvia d’opinió per convicció, rau en què sols el segon passa vergonya.
***
La democràcia viu gràcies a la nostra confiança en el sistema, expressada a través del nostre vot, però sols sobreviu si som capaços, després de votar, de tractar amb extrema desconfiança els nostres governants.
***
La primera vegada que un home o una dona de la prehistòria va fer una pintura en la paret d’una cova, possiblement, es va sentir frustrat per no poder representar la realitat tal qual és. Però, després, es va consolar en adonar-se que era capaç de fer una cosa millor: inventar una nova realitat. Va ser la primera vegada que un ser humà es va sentir un déu.
***
El bé i el mal existeixen, perquè tots som capaços de diferenciar un ésser humà menyspreable d’un altre bellíssim. La grandesa de la democràcia, i també la seua misèria, rau en què el primer pot ser candidat en unes eleccions i ser elegit gràcies al vot del segon.
***
Les persones honestes no li donen pas importància a la seua honestedat, perquè la consideren normal. Per això és tan fàcil distingir una persona honesta d’una altra que no ho és, perquè la segona sempre va donant lliçons d’honestedat.
***
Els drets i els deures, en una societat democràtica, no són dos cares distintes de la moneda, sinó que formen, plegats, una sola cara; a l’altra cara hi ha el que els altres esperen de nosaltres.
***
La bona música sempre commou, mai no és simplement agradable.
***
La temperatura més baixa imaginable és aproximadament -273 graus en l'escala Celsius i s’anomena "zero absolut". Aquesta és, doncs, la temperatura del no-res.
***
Hi ha qui s’ofén quan discrepes de la seua opinió i li exposes educadament els teus arguments. És la seua manera de donar-te la raó.
***
No solament les lleis han de ser iguals per a tots; també les regles de joc.
***
Cada passa endavant que dóna la ciència, comporta un arraconament de la religió, ja que aquesta es basa en uns misteris que aquella deixa en evidència. No obstant això, quan es tomben tots els misteris, encara hi haurà creients, perquè sempre restarà una pregunta sense contestar per la ciència: Qui va crear el no-res?

dilluns, 4 de setembre de 2017

POLLOCK I VAN EYCK

POLLOCK: ACABAR UN QUADRE
A Jackson Pollock (1912-1956), pintor adscrit a l’expressionisme abstracte nord-americà de la postguerra, li van preguntar una vegada com sabia quan havia acabat un quadre. És una pregunta que no li farien mai a un pintor realista, però que també tindria sentit plantejar-li-la, donat que tot artista podria estar sempre fent i refent la seua obra, si no tinguera un criteri propi per saber quan pot dir que l’ha enllestida. Un quadre, un poema, una pel·lícula, acaben quan el seu creador considera que han arribat al punt just en què no els falta ni els sobra de res. I normalment, els qui admiren a un determinat artista estan d’acord amb què les seues obres tenen un punt i final just. Recordeu l’escena de la pel·lícula “Amadeus”, quan l’Emperador li diu a Mozart que la seua genial òpera, “El rapte en el serrall”, té massa notes i el compositor li respon que estan les justes. També hi ha una simfonia de Schubert, la 8ª, que es coneix com la “Inacabada”, perquè només té dos moviments i en aquella època tota simfonia en tenia quatre. Tanmateix, jo l’he escoltada centenars de vegades i sempre pense que té l’estructura i la durada pertinents, la qual cosa em fa estar convençut que el seu compositor la va donar per acabada tal com està. Com passa amb el quadre de Pollock de la fotografia, que la seua “divina imperfecció” ens fa pensar que el seu autor sabia molt bé el que es feia quan va decidir passar a una altra cosa.

VAN EYCK: ESTIMAR LA REALITAT

Van Eyck (1390-1441) és un pintor de la primera escola flamenca. Com podeu comprovar en el quadre anomenat “El matrimoni Arnolfini”, era un artista que s’identificava profundament amb allò que pintava. Tot el llenç està amerat de detalls, que denoten un amor profund per les coses i éssers que pinta: el matrimoni i els seus vestits, el gos, els objectes de la cambra, etc. Per això s’ha dit que Van Eyck “aconsegueix sentir-se perla i joia, marbre i vellut, fulla i herba”. La seua pintura és un cant a la naturalesa, una exaltació de la creació. Han de passar cinc-cents anys per arribar a Pollock, i trobar-nos amb una pintura que ja no mira cap a fora, sinó cap a dins, perquè l’home contemporani ja no veu el món com l’obra d’un déu creador, sinó com una realitat extraviada a la qual cal acostar-se subjectivament per donar-li un cert sentit. Confesse la meua debilitat per la pintura flamenca dels segles XV i XVI, que ha donat a la història de la pintura genis com Van Eyck, El Bosco, Van der Weyden i  Brueghel el Vell, entre altres, i que va tenir una gran influència pertot arreu, com ara en el pintor valencià “Jacomart” o en l’italià Perugino, mestre de Rafael.