En
una altra entrada, dedicada a la curiositat per saber, estenia aquestes
reflexions a l'àmbit educatiu, i m'hi plantejava "per què en
l'actualitat es
valora tan poc la singularitat de cada xiquet a l'hora d'educar-lo, per
què no s'estimula el seu interés per descobrir la veritat, per què el
sistema educatiu tot ho refia al mètode i no s´obri més a una manera
d'aprendre pegada a les inquietuts dels alumnes: despertar en ells les
ànsies de saber i després ajudar-los a descobrir la resposta a les
preguntes que es fan. En definitiva, situar el procés de l'aprenentatge
al si de la mateixa vida, com una necessitat d'obtenir respostes a les
preguntes que necessitem fer-nos cada dia".
Perdoneu-me l'autocita, però si la porte ací és sols per contextualitzar un interessant article de Rafael Argullol, on fa una meditació molt pertinent sobre la degradació tant de l'acte de llegir, com de l'acte de mirar, i com aquesta degradació comporta una greu pèrduda del sentit crític, és a dir, de la cultura de la interrogació. Parem esment en les seues paraules, que són penetrants i lúcides: "El
pseudolector, que ha aceptado que a su alrededor se desvanezcan las
palabras, marcha al unísono con el pseudoespectador, que naufraga,
satisfecho, en el océano de las imágenes. La casi desaparición del acto
de leer y, pese a la abundante materia prima visual, el empobrecimiento
del acto de mirar llevan consigo una creciente dificultad para la
interrogación. En nuestro escenario actual el espectáculo tiene una
apariencia impactante pero las voces que escuchamos son escasamente
interrogativas. Y con bastante justificación puede identificarse el
oscurecimiento actual de la cultura humanista e ilustrada con nuestra
triple incapacidad para leer, mirar e interrogar". Tot això el porta a concloure que "la
expulsión de la cultura —o de una determinada cultura: la de la
palabra, la de la mirada, la de la interrogación— es un proceso
colectivo que afecta a todos los ámbitos, desde los medios de
comunicación hasta, paradójicamente, las mismas universidades. No
obstante, en ninguno de ellos es tan determinante como en el de los
propios ciudadanos, que han dejado de relacionar su libertad con aquella
búsqueda de la verdad, el bien y la belleza que caracterizaba la
libertad humanista e ilustrada. La utilidad, la apariencia y la posesión
parecen, hoy, valores más sólidos en la supuesta conquista de la
felicidad".
Un dels meus poemes se centra en la importància de l'acte de mirar, en concret, un quadre de "Rafael". Us el transcric tot seguit com a colofó:
Vine amb mi i plorarem un poc,
Un dels meus poemes se centra en la importància de l'acte de mirar, en concret, un quadre de "Rafael". Us el transcric tot seguit com a colofó:
sense donar-li més importància.
No et prepares per a res d’especial:
és la mateixa història de sempre,
la que avui vull compartir amb tu,
com si fóra distinta.
Vine amb mi i descobrirem junts
el que han fet altres bojos,
quan s’han sentit com nosaltres.
No tingues pressa; encara hi ha temps.
Mira aquest quadre. És tan bell!
La madona i la cadernera: tan felices
que sols els falten les llàgrimes.
I què dir d’un poema poderós com la vida,
quan no s’oblida de la mort
i es fa ressò del crit vergonyós
que sempre hem amagat.
Però no descures escoltar la cançó
de qui va temptar el límit de l’amor
fins a restar sense veu.
Vine amb mi i plorarem un poc,
que és la manera més natural
de mantenir una conversa sense paraules
sobre el que ara pensem;
sobre el que sentirem demà,
quan ens trobem l’un sense l’altre;
sobre el que perdrem
quan se’ns acabe el temps,
i tota aquesta bellesa
perdure sense recordar-nos.
