dimarts, 30 d’agost del 2022

EL DONATIU

Sempre havia estat un idealista. Per això, quan em proposaren presentar-me a les eleccions municipals, vaig acceptar de seguida, perquè així podria portar a la pràctica les meues teories sobre la justícia i el progrés socials. A més, feia poc que m’havia llicenciat en Dret i encara no havia aconseguit cap ocupació estable.
Dissortadament, les coses no són mai com te les penses, i després de ser elegit em vaig adonar que les meues possibilitats reals d’actuació eren més aviat limitades, perquè l’equip de govern era format per una barreja de partits de totes les tendències, la qual cosa dificultava molt la presa d’acords. Així que qualsevol proposta meua havia de ser prèviament acceptada per tots els grups, i això m’obligava a canviar-la tant que, sovint, acabava retirant-la ben despagat.
En concret, em va ser assignada l’àrea d’urbanisme, que en un municipi costaner com el meu comporta una responsabilitat greu, atesa la complexitat dels problemes que hi cal resoldre.
Perquè m’ajudara en una tasca tan feixuga, nomenaren un assessor. He de reconéixer que era una persona ben competent, tot i que aviat me’n vaig malfiar, en adonar-me que li agradava actuar per iniciativa pròpia i sense consultar-me les coses quan era menester. A més, de vegades em feia sentir inútil, perquè tenia la gràcia d’anticipar-se als problemes, així com la rapidesa i l’eficàcia necessàries per a donar-los una eixida escaient.
Per totes aquestes circumstàncies, després del primer any de govern, no em sentia satisfet de la gestió duta a terme, perquè encara no havia tingut l’oportunitat de demostrar a la ciutadania l’encert d’elegir-me regidor.
En això estava, quan es va presentar a l’ajuntament un programa urbanístic de gran importància, que suposava atraure cap al poble importants inversions destinades a construir hotels i centres d’oci. Aquesta iniciativa, però, tot i que era important per a l’economia local, comportava la urbanització d’uns terrenys que tenien un gran interés ecològic, pels seus valor natural i paisatgístic.
És clar que era un repte delicat el que havia d’acarar, i que de la meua habilitat per a conjuminar tots els interessos en conflicte dependria l’opinió que, en el futur, l’electorat assoliria de mi. A més, si actuava encertadament, podria fer-me creditor a la glòria de l’alcaldia en unes properes eleccions.
Vaig estudiar a consciència els informes encarregats per l’assessor, on quedava clara la transcendència del programa i se n’aconsellava fermament l’aprovació, encara que s’hi feien algunes recomanacions de cara a la galeria, per acontentar els sectors més crítics de la població.
Com que sempre havia defensat un urbanisme racional, compatible amb la natura, no em van complaure aquests informes, i vaig considerar la possibilitat de mantenir una reunió amb les associacions del poble defensores del medi ambient.
L’assessor em va recomanar que parlara primer amb el representant de l’empresa promotora del programa, per aclarir algunes qüestions ambigües, i així poder disposar de tota la informació necessària quan em reunira amb els ecologistes. Com que em semblava raonable aquesta idea, la setmana següent vaig acceptar la invitació del promotor i vaig sopar a sa casa. Era un home d’una cinquantena d’anys, que tenia una gran seguretat en si mateix. De primer, feia la impressió de ser una persona freda i calculadora, però amable.
Em va fer seure a taula, i amb destresa va començar a servir el sopar, procurant que no faltara de res.
–Espere que li agrade el menjar que he preparat. M’encanta guisar. De primer plat, hi ha unes albergínies farcides al forn que són la meua debilitat. Per acompanyar-les, li propose aquest vi blanc, ben fresc, que resulta molt apropiat.
El meu amfitrió va servir unes racions molt complides. Però, quan era a punt d’asseure’s, sentírem que un animal gratava la porta del menjador.
–Perdone! És el meu gat. Com que visc sol, el tinc malacostumat, i sempre m’acompanya en els menjars. Li importa que el deixe passar?
Sí que m’importava. I tant! Perquè no estava avesat a tractar amb animals. Però hauria estat de mala educació obstar perquè l’amo de casa hi fera el que considerara oportú.
–No em molesta, en absolut. A més, si l’animal es queda fora és ben capaç de destrossar-li la casa –vaig advertir per verba.
En obrir la porta, va entrar al menjador un bellíssim felí de color gris, que feia l’efecte d’estar molt ben alimentat, ja que tenia una gruixuda corpenta. Es va quedar quiet a la vora de la taula, com si aguaitara. Nosaltres, per fi, començàrem a sopar, tot i que m’incomodava la presència d’aquell animal, que no ens perdia pas d’ull.
En aparença, cap dels dos no tenia pressa d’entrar en matèria, i ens vam entretenir parlant de qüestions secundàries.
–Diuen que la millor cuina és la francesa, però a mi no m’agraden les coses sofisticades. Aquestes albergínies no tenen res que envejar a cap especialitat culinària –vaig notar, mentre apurava el plat.
–Estic d’acord amb vosté. És millor la senzillesa d’aquestes albergínies, que no els plats molt elaborats que acaben enrunant-te la salut.
En això estàvem, quan el gat es va atansar maulant al seu amo, per reclamar-li menjar. Aquest li va tirar un tros d’albergínia, que l’animal devorà famolenc. Em va sobtar aquest fet, i en adonar-se de la meua reacció va assenyalar:
–És un gat ben llest. Sap molt bé el que vol i com aconseguir-ho.
Tot seguit, en fer una ullada al seu plat, em va intrigar que el promotor no haguera menjat encara pràcticament res, mentre que jo havia esgotat ja la meua ració. A més, em resultava desagradable el que estava passant en aquell menjador, amb el gat mirant-nos atentament, però les regles de la cortesia m’obligaven a callar el que pensava. Per desentabuixar-me una mica, d’una glopada rabiüda, em vaig beure el vi que restava al meu got, i l’amfitrió es va apressar a omplir-me’l de nou.
Una altra vegada, el gat es va posar a maular, però en aquesta ocasió era a mi a qui apressava perquè li tirara menjar. Com que no me’n quedava, vaig implorar clemència amb la mirada, i l’amo em va alliberar de l’agressiu moix, llançant-li les albergínies restants. De continent va servir el segon plat, que era una formidable mariscada.
La impaciència que demostrava aquell gat davant del menjar m’inspirava un cert neguit, ja que podia ser un símptoma de ferotgia, i temia la seua reacció si em negava a seguir-li el corrent.
La nostra conversa es va centrar en les distintes classes de vins, tot i que jo havia perdut les ganes de parlar. Em disgustava força la condescendència de l’amo de casa, que tirava el seu marisc al gat, cada vegada que l’animal insistia amb els miols.
De la meua banda, la mateixa preocupació feia que menjara i beguera de bona gana. Després de deixar el plat més net que una patena, i d’empassar-me una botella de vi, vaig notar que el moix era davall de la taula ensumant-me. Açò em va produir una sensació de desemparament: no sabia què donar-li ni com defensar-me d’aquell horrible animal, i l’amo no semblava preocupar-se gaire de la meua sort. En sentir que estava llepant-me les sabates, em vaig espantar, i  pressentiments els més foscos començaren a llevar-me l’esma.
Quan em trobava en tan delicada situació, l’il·lustre promotor va reconduir la conversa, hàbilment, cap a l’assumpte que li interessava:
–Per cert, quant al programa que he presentat a l’ajuntament, he de dir-li que estic molt dolgut, ja que m’han dit que vosté no és partidari d’aprovar-lo.
Aquest comentari, que en unes altres circumstàncies m’hauria semblat lògic, em va posar a la defensiva, com si preludiara un perill imminent. I tot acoquinat vaig intentar desfer el malentés:
–No sé qui li deu haver facilitat aquesta informació, però és inexacta. Estem estudiant el seu programa amb molt d’interés. Tots els grups polítics representats a la comissió de govern ens alegrem de propostes com la seua, però hi ha uns altres interessos que cal valorar, perquè la natura és per a nosaltres molt important.
El gat seguia emprenyant-me amb els seus mèus, i de tant en tant es plantava, recolzant les seues potes davanteres sobre els meus genolls. Aprofitant-se del meu desconcert, el distingit promotor em va escudellar aquest advertiment:
–Li aconselle que done de menjar al gat alguna cosa, que es posa nerviós. Agafe si vol un poc de la meua mariscada.
No cal dir que vaig fer cabal, i àgilment el felí va agafar al vol les dues gambes llançades per mi.
–Aquest animal sempre té fam! Que no es cansa mai de menjar?
–Sols quan ja en té prou –va contestar el meu interlocutor, fent un somriure enigmàtic que incrementava el meu torbament.
Tot seguit va deixar en terra el seu plat amb el marisc sobrant, perquè el felí l’escurara en un tres i no res.
En aquell moment, vaig prendre consciència que s’havia esgotat tot el menjar. Per tant, si el gat continuava famolenc, i me’n demanava més, podia veure’m en un compromís.
L’amfitrió va tornar al que li importava:
–He de dir-li que sóc també un enamorat de la natura, i que estic disposat a fer una aportació de cent mil euros, perquè vosté i el seu partit facen el que estimen oportú en defensa del medi ambient, o del que siga menester.
En dir açò últim, es va adreçar a la vitrina per traure d’un calaix un sobre, que de sobte va deixar caure sobre la taula, davant meu.
–Ací té el meu donatiu.
Potser m’hauria sentit ofés, si haguera dominat la situació en què em trobava en aquell moment, però el gat no em deixava tranquil, amb els seus miols desesperats. Dubtava si era fam o que havia embogit, tenint en compte que no semblava normal aquella obsessió amb el menjar. També dubtava del seu amo, que m’havia convidat tot sol a sopar, i em tenia tancat al menjador de sa casa amb aquell gat llefiscós. Però dubtava, sobretot, de mi mateix, perquè ja no sabia què pensava ni qui era, davant d’una realitat tan tangible com aquell sobre, que tremolós em vaig guardar a la butxaca.
–Celebre haver arribat a un acord amb vosté. Si li plau, m’enduré el gat, perquè no ens moleste mentre prenem una copa i en concretem alguns detalls.
No em vaig reconéixer, en pronunciar aquestes paraules:
–No, per favor. Que ens acompanye. Crec que ell i jo ens podrem fer bons amics.