diumenge, 14 de desembre de 2014

DATA DE CADUCITAT

“Sento el fred de la nit”
Salvat-Papasseit
Joan Cases anava a comprar el pa, però es va oblidar on era la fleca. No va poder tornar a casa, perquè tampoc no recordava la seua adreça: són coses de l’edat provecta. Quan es tenen vuitanta anys, la memòria sol gastar males passades. En sentir-se perdut, va fer parada a la primera cantonada, i ja no volgué moure’s d’allí.
A més de la roba, l’única cosa que portava damunt era un rellotge de butxaca d’or, amb un nom i una data gravats al seu revers: “Rosa 14/11/70”. Com el nàufrag que s’agafa desesperadament a la seua taula de salvament, així faria amb el seu rellotge, fins que vingueren a buscar-lo els seus familiars: no deixar-se’l de la mà en cap moment, ni tan sols per a dormir. Tan important com respirar fóra el seu rellotge; al capdavall, era l’única cosa que demostrava que tenia una identitat pròpia, un present i un passat, i qui sap si també un futur.
Després d’unes hores de desconcert, va prendre consciència de la seua situació: si no volia passar fam, hauria de captar. No va tenir gaire èxit. El seu posat no era de pobre, i això li llevava credibilitat. A penes pogué comprar-se un poc de pa i cent grams de formatge.
De banda de nit, es va aixoplugar al vestíbul d’una casa desocupada. Era una nit d’hivern molt freda; bufava la tramuntana i s’esperaven temperatures per sota zero. Amb una manta raguda que hi havia en un contenidor es va abrigar i, com que estava cansat, s’adormí de seguida.
A poc de cloure l’ull, va rebre una visita inesperada: era un home de mitjana edat, massa ben vestit per a ser un captador. Sense fer soroll, s’apropà al vell per escorcollar-lo. En una butxaca va trobar allò que buscava: el rellotge d’or, amb la seua cadena entortolligada a la mà de Joan. D’una estiregassada va trencar la cadena i es va emparar de la joia. Quan el pobre home es va assabentar del que li havia passat, el lladre ja era molt lluny d’allí.
L’endemà, des del balcó de sa casa, Carles Riera guaitava encuriosit els moviments de Joan Cases. Era un pobre que encara no havia deprés a ser pobre, malgrat la seua edat tan avançada, i això li semblava molt sospitós. Com que no sabia fer llàstima, quasi ningú  no li donava almoina.
Mogut per la curiositat, va decidir de parlar amb el captaire que tan intrigat el tenia. No va ser fàcil encetar una conversa amb ell, perquè defugia, tot esquerp, el contacte amb les altres persones.
– Bon home, no tinga temor de mi que vull ajudar-lo. Mire que aquesta nit s’espera una forta gelada, i si no s’abriga bé pot morir-se congelat –observà Carles Riera, sincerament preocupat per la sort que poguera córrer Joan Cases, tot i que no el coneixia de res.
– Li agraïsc el seu advertiment, però no vull moure’m d’aquesta cantonada. Fa tres dies i tres nits que espere algú que sàpia portar-me a casa –contestà Joan.
– I per què l’espera ací i no en un altre lloc? –va preguntar Carles amb un posat de desconcert.
– Mire, senyor, la meua ment s’ha quedat en blanc. No sé qui sóc, ni on visc, ni res de res. Potser tinc fills i muller, però no ho recorde. L’única cosa que puc fer és esperar al mateix lloc que em vaig sentir perdut per primera vegada. De segur que la meua casa és molt prop d’ací –va afirmar Joan, fent un esforç per creure allò que deia.
– Doncs jo trobe molt estrany que ningú no el reconega. Si vosté fóra d’aquest veïnatge, n’hi hauria algú que, en veure’l, s’acostaria a saludar-lo o a interessar-se per la seua situació tan lamentable –digué Carles, utilitzant la lògica.
En escoltar aquestes paraules, Joan va abaixar el cap, tot apenat. És clar que la lògica li feia mal. Necessitava la fantasia per a mantenir l’esperança.
– És cert això que vosté diu, però la meua desmemòria em fa dubtar de tot. Potser ningú no em coneix perquè fa poc de temps que visc en aquest barri. Qui ho sap? –va refer Joan, una mica apagat.
– Millor serà que se’n vinga a dormir a ma casa. Si li passara alguna cosa dolenta aquesta nit no m’ho perdonaria –va proposar Carles, amb magnanimitat.
Però Joan no cedia:
– I si vénen a buscar-me els meus familiars i no em troben?
Carles tenia resposta per a tot:
– Des de la finestra de ma casa, podrà estar a l’aguait de qui passa per aquesta cantonada. Així que no patisca per això.
Per fi, Joan es va avenir a passar la nit a casa Carles: sols una nit, l’endemà pensava tornar de nou al carrer.
Així ho haguera fet, però una pneumònia inoportuna li ho va impedir. Va estar a les portes de la mort. Gràcies a les atencions del seu amfitrió, Joan pogué contar-la, després d’haver estat hospitalitzat durant dues setmanes. Entre tots dos va nàixer una bona amistat.
En arribar la primavera, Joan començà a eixir de nou al carrer. Sempre hi anava acompanyat de Carles, perquè sol no podia donar cap pas: la malaltia l’havia deixat encara més arrupit, i tenia les forces justes per a mantenir-se dempeus. Quan caminava, necessitava recalcar-se sobre el braç de Carles.
Joan sempre volia tornar a la seua cantonada. Malgrat els mesos que havien passat des que es va perdre, encara mantenia la il·lusió de retrobar-se amb alguna persona coneguda. Ell pensava que la seua vida havia d’importar a algú, que era una persona digna de ser estimada. Se li feia molt dur d’empassar que fóra un home oblidat per tothom.
Carles tenia tota la paciència del món. Com que ja estava jubilat, i disposava de temps per a atendre Joan, no li dolia deixar passar les hores mortes palplantat en aquella cantonada, a l’espera de no sabia què ni qui. Ho feia per una barreja de pietat, amistat i ganes de companyia, perquè ell també es trobava molt sol i li venia molt de gust tenir algú amb qui parlar.
De vegades, farts de romandre quiets, decidien fer un tomb pels carrers del voltant, animats pel sol primaveral. Mantenien entre si converses força interessants sobre les coses de la vida. Carles contava tot allò que recordava del seu passat, i Joan –que no recordava res– s’entretenia imaginant-se la seua història: “Jo sóc un home de bé, d’això estic convençut. Sé que alguna persona, encara que siga una sola persona, estarà ara pensant en mi”.
Carles era conscient que la situació de Joan s’havia allargat massa, que seria molt difícil a hores d’ara que algú apareguera a reclamar-lo. Però, què podia fer? Si l’abandonava a la seua sort, aquell bon home es moriria de seguida.
Un dia lluminós, Joan es va aixecar del llit tot sorprés pel record d’una adreça, i va pregar a Carles que l’acompanyara al número 26 del carrer de Cabillers:
– Acompanye’m Carles, per favor; estic segur que allí és la meua casa de sempre. Ja veurà com hi ha un escut heràldic molt antic esculpit a la llinda de la porta –deia Joan tot entusiasmat.
Els dos amics s’encaminaren cap a l’adreça recordada. En efecte, tot just arribar-hi, Joan va comprovar que hi havia un escut com el que havia anunciat a Carles, però podia ser una casualitat. Van trucar a la porta, picant l’anella amb contundència. Els va aparéixer una dona de mitjana edat que, en veure Joan, no va poder dissimular una ganyota de fàstic.
– Què volen vostés? –demanà la presumpta mestressa, com si engegara un tret per la boca.
– Perdone, però crec que ens hem enganyat –es va disculpar Carles, un poc espantat pel posat tan seriós d’aquella dona.
– No, no ens hem equivocat, aquesta és ma casa –va insistir Joan.
– D’això res, aquesta casa és meua, que ahir vaig signar l’escriptura de propietat –protestà ella.
– I qui li l’ha venuda? –preguntà Joan, que ja començava a sentir-se pregonament abatut.
– Josep i Anna Cases van ser els venedors. Segons em digueren, volien traslladar-se a viure a l’estranger per raons de treball.
– I no li parlaren de cap familiar que hagueren perdut recentment –va inquirir Joan amb una tristesa infinita.
– De la família, rai! No me’n digueren res.
Joan es va quedar tot capficat, no anava ni avant ni arrere, es mantenia dempeus que ja era prou. De sobtada, una visió el va trasbalsar. Damunt el moble de l’entrada hi havia un rellotge d’or com el que li van robar aquella dissortada nit. Encara tenia la cadena trencada.
– Rosa 14/11/70 –va dir Joan tot misteriós.
En escoltar les paraules de Joan, l’ama de casa restà immobilitzada, com si fóra víctima d’una crisi d’angúnia. Li costà uns quants segons recuperar-se:
– Com és que vosté coneix la inscripció que hi ha gravada en aquest rellotge? –va preguntar la dona, ja segura de si mateixa.
– Casualitats de la vida, molt llargues d’explicar. No s’ho prenga malament, senyora, però m’agradaria saber com ha arribat a les seues mans.
– El vaig comprar junt amb la casa.
Joan no va tenir esma de seguir parlant. Va mirar el seu amic Carles, que li donà una palmada a l’esquena per reconfortar-lo, de tan abatut com el va veure.
Quan els dos amics tornaren al carrer, xafegava, però no els importava mullar-se. L’única cosa realment important era que estaven junts, que volien seguir així fins al final de les seues vides. De vegades, es fa el miracle que dues ànimes necessitades de companyia s’avenen.
A la casa on havien trucat, mentrestant, es produïa una conversa molt interessant:
– Qui ha trucat? –preguntava Josep Cases a la seua germana.
– Era el pare: el pobre no recorda res, tot i que el rellotge ha estat a punt de descobrir-nos.
– Ja t’he dit moltes vegades que amagues el rellotge en un lloc segur. Si el pare em denuncia pel robatori me’n vaig a la presó! –va exclamar Josep tot preocupat.
– Tu tranquil. Encara que et denuncie, ¿qui anava a fer cabal d’un home que ja ha atés la seua data de caducitat?

dimecres, 10 de desembre de 2014

PENSAMENTS ÍNTIMS


 “Defineix-te sols a tu mateix. Això serà ja un enigma”

Goethe

De segur que em deixa palplantat. Quan la vaig convidar a sopar, em va dir que sí per cortesia, amb un posat de resignació a la cara que feia palesa la seua desgana. És una dona massa intel·ligent per a enganyar-la. De segur que, en proposar-li d’eixir a sopar, va endevinar les meues intencions.
És evident que un home com jo: quarantenari, advocat de l’estat, ben situat econòmicament, assessor d’empresaris i polítics importants, molt sol·licitat com a conferenciant en tota mena de congressos jurídics, que s’ha divorciat dues vegades i té una filla menuda de la segona muller, no queda a sopar amb una dona per passar una estona. També és evident que moltes joves es desfarien per casar-se amb mi. Encara que siga pecar d’immodèstia, cal reconéixer que em conserve molt bé. A més a més, com que ocupe una excel·lent posició social i econòmica, sóc una persona abellidora a muntó. Tanmateix, he anat a fixar-me en una dona madura ben difícil d’acontentar.
Quan me la va presentar Toni, a l’eixida d’aquell concert tan memorable que feren al Palau de la Música, em va impressionar molt favorablement: una dona de la meua edat, directa, franca, espontània en el vestir i en el parlar, que era molt capaç de mantenir una conversa sobre l’art pianístic de Mompou o la poesia de la renaixença, alhora que li traspuava per tot el cos una sensualitat amatent, de tan natural com era.
Ara veig molt clar que una dona com aquesta no necessita un home com jo, que acabaria embrutint-la amb les meues exigències domèstiques: l’educació de la nena, l’organització de la casa, la falta de tacte en certes qüestions íntimes. Per altra banda, ella té molt de temperament artístic: és pintora d’un cert prestigi, bona pianista, excel·lent lectora, escriptora de contes infantils; mentre que les meues preocupacions són poc enlairades, com ara la marxa de l’economia o l’enèsima reforma administrativa. Tot i reconéixer que no la meresc, no puc renunciar a ella. Per això l’espere, encara que ja han passat vint minuts de l’hora que ens vam citar.
Mentre l’espere, em distrauré pensant una manera original de rebre-la. És clar que aquesta dona està feta d’una pasta especial, i si vull tenir alguna possibilitat de fer-la meua hauré de canviar. Sí, canviar. No ha de ser tan difícil practicar, en la pròpia persona, les mutacions necessàries perquè els sentiments no muiren escanyats per una voluntat o unes creences que no són capaces de fer-los arribar a bon port. Sé el que he de fer: la sorprendré regalant-li una flor, i li xiuxiuejaré a cau d’orella que el cor em fa mal de tant d’esperar-la. Mira, ací prop hi ha una parada de flors: “Bon dia, senyora, done’m una orquídia”. La florista me n’ha escollit una de preciosa. Em diu el preu, pague i ja està fet, ara sols em resta pregar perquè vinga.
Atenció! Acaba de tombar la cantonada. Que bella és! El cor em bat a tota pressa. Des que em vaig enamorar con un foll als catorze anys, que no sentia res de paregut al que sent ara. No seré capaç de dir-li el que acabe de pensar. Em trobe ridícul amb la flor a la mà. Si em veren els meus companys de la Delegació del Govern es riurien de mi. M’amagaré l’orquídia a la butxaca i li diré hola, sols això: “Hola!, Anna, què em contes?” Quina recepció més freda, però ara ja està fet. M’ha donat dos petons i ha contestat a la meua salutació.
Mentre caminem els dos junts, en silenci, cap al restaurant, m’imagine que és la meua dona, que vivim junts des de fa temps i encara conservem la il·lusió del primer dia. Jo amb aquesta dona seria capaç d’arribar al final del món. Què estarà pensant de mi? Millor serà que li diga quelcom: “He reservat taula en un restaurant especialitzat en cuina francesa. Espere que t’agrade”. Ella, molt atentament, m’ha dit que li sembla perfecte. Caram, quins llavis més carnosos! No m’importaria morir-me dintre d’aqueixa boca tan goluda! Abans d’acabar-se la nit, he de fer esment de la seua boca.
Ja hem arribat al restaurant: “Bona nit, he reservat taula per a dos. Sóc Pere Llavador”. El cambrer ens ha aposentat en una taula molt recollida. És com si m’haguera llegit el pensament. “T’agrada aquest lloc, Anna?”. Ella diu que sí, mentre jo m’enfunde a determinar el color dels seus ulls. Quan s’adona que la mire fixament, desvia la seua mirada cap a un dels quadres col·locats a la paret: “Conec molt bé el pintor d’aquest quadre, va ser company meu a Belles Arts”, però jo no l’escolte, perquè el descobriment dels seus ulls m’ha deixat estabornit. Qui poguera desxifrar el secret que amaga aqueix iris!; tan brillant que fa pampallugues, al compàs de la contracció espasmòdica de la parpella. M’han entrat unes ganes folles d’acaronar-li la cara, perquè la sent dèbil, necessitada de mi. Li diria: no t’amoïnes que sóc ací, al teu costat, per sempre més. Però jo no valc per a dir aquestes tendreses, la poesia és una assignatura pendent en el meu currículum. Crec que ja he fet tard per a ser poeta.
El cambrer ens pregunta què volem prendre: ella demana primer i jo em limite a dir que vull el mateix que ella. Així seguiria tota la vida, demanant les mateixes coses, compartint-ho tot. Però sé que això no és possible, perquè he de vetllar pels interessos de la meua filla i –arribat el cas– hauria de fer separació de béns. Quin fàstic! Estic tan clavat en el meu món que ja m’és impossible entrar en el d’ella. Què pensarà de mi? De segur que em veu envanit de mi mateix, afectat, ridícul; creurà que la vull impressionar, que ho he preparat tot per demanar-li el casament. Però no he fet mèrits perquè hi assentisca. Tota la vida reprimint els meus sentiments, demostrant a tots els altres que sóc fort, que sé controlar les emocions més elementals; i ara no sé com declarar a la dona de la meua vida que l’estime, tal com l’esclau estima la llibertat, desesperadament, com si no trobara al món cap altra justificació més que ella.
Sopem en silenci, de tard en tard diem algunes frases correctes, fem lloança del menjar i brindem amb bon vi. S’acabarà el sopar i no li hauré dit res d’interessant. Mira que sóc imbècil! No tinc remei!: ella se n’anirà, i mai no tornaré a tenir-la tan a prop, però sóc incapaç de reaccionar. Pense com canviaria la meua vida si hi entrara una dona així, i albire el desastre. En el fons, li tinc por, perquè desperta en mi una passió arrossegadora, que seria capaç de commoure els fonaments d’allò que ha estat, fins ara, la meua existència.
Ja no estic en l’edat d’intentar aventures, millor serà pagar i tractar d’oblidar-la, que demà m’espera un dia molt dur: al matí, a les nou, he de reunir-me amb el delegat del Govern per tractar l’assumpte de l’autovia; a les onze, he de presidir un tribunal d’oposicions; després de dinar, aniré al gimnàs a fer un poc de pesos; a les sis, seré al despatx del gerent de l’empresa d’aviació; finalment, assistiré al sopar on es lliuraran els premis que concedeix el Govern als millors empresaris de l’any. De segur que en tot el dia no tindré temps de pensar en ella.