diumenge, 23 de febrer de 2020

VISITA AL MUSEU-CASA JOAN FUSTER

Joan Fuster ens convidava a dubtar no sols de les veritats que ens resulten molestes sinó també de les que ens agraden. L'escepticisme fusterià té, per tant, una arrel ètica indubtable: qui estima la veritat ha de ser honest i no defugir les qüestions que l'incomoden.
Ara bé, això no vol dir que Fuster fora un relativista, és a dir, un intel·lectual que negava la veritat objectiva. Ans al contrari, creia en aquesta veritat, tot i que el seu racionalisme crític el portava a la conclusió que sols es podia assolir aproximativament, mai com una realització absoluta i inamovible.
La veritat, a diferència d'una opinió o d'una creença, no està mai al final del camí, sinó que és una invitació a mirar cap endavant. La veritat no pot identificar-se, per tant, amb el conformisme, ja que provoca insatisfacció i obliga a saber més.
Fa vint-i-huit anys que ens va deixar aquest il·lustre suecà, i hui, mentre recorria les estances del seu Museu-Casa, trobava a faltar l'existència actual d'humanistes que estiguen a la seua altura. A hores d'ara és ben fàcil sentir i llegir opinions o creences que es traslladen a la gent com si foren veritats incontestables. De fet, els nostres joves, segons les últimes enquestes escolars, tenen cada vegada majors dificultats a diferenciar entre el que és una notícia sobre fets reals i el que és una opinió.
Em sembla molt greu aquesta confusió, perquè sense veritat no és possible la llibertat. Com diu el professor Jordi Mir: Podríem fer una llarga llista de mentides relacionades amb l’actualitat informativa: persones migrants, que busquen refugi, polítiques d’igualtat, habitatge, impostos... Aquestes mentides són un engany a la ciutadania. Busquen que les persones pensin, prenguin decisions, a partir d’una realitat alterada, deformada. En aquestes condicions les persones veuen atacada la seva llibertat, la democràcia s’allunya una mica més, la por i l’odi creixen.
S’ha desencadenat una guerra contra la veritat. Així s’està fent política en moltes parts del món i la nostra societat no és una excepció. El més important no és dir la veritat o mostrar que altres opcions menteixen. L’objectiu és imposar la nostra veritat, que es cregui la nostra veritat. No importa si ho és o no ho és. No importa si les dades i les evidències ens donen la raó o no. Es tracta d’aconseguir que la gent cregui el que diem i per això cal acabar amb la noció mateixa de veritat. La societat sencera perd quan això passa.
Avui ens ho explica Jason Stanley des dels Estats Units, es pot llegir en la seva obra Fatxa. Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida. També Marcia Tiburi des del Brasil i es pot llegir a Cómo conversar con un fascista. Reflexiones sobre el autoritarismo de la vida cotidiana. Podríem pensar que aquesta guerra contra la veritat només és cosa dels feixistes, però em sembla que convé reflexionar sobre què i qui es presenta com a feixisme. Necessitem pensar que qualsevol atac a la veritat, fins i tot en nom de la nostra millor causa, és un atac a la llibertat de les persones i de la possible vida en democràcia.

dissabte, 22 de febrer de 2020

"A SÍLVIA", DE LEOPARDI

 
Un dels poetes que més em commou és Leopardi, perquè és capaç de comunicar d’una manera aparentment senzilla sentiments molt profunds. Per això, no podré oblidar mai la visita que vaig fer l’any 2011 a Recanati, la seua ciutat natal, situada a la regió italiana de Les Marques, vora la costa adriàtica. Encara es conserva la seua casa, amb la biblioteca on va passar tantes hores d'estudi, i els balcons que donen a la plaça en què Sílvia teixia.
Tot seguit us convide a experimentar l’emoció de llegir un dels seus grans poemes: “A Sílvia”.

A SÍLVIA

Sílvia, ¿recordes encara
aquell temps de la teua vida mortal,
quan la bellesa resplendia
als teus ulls riallers i fugitius,
i tu, alegre i pensativa, el llindar
de la joventut creuaves?

Ressonava a les quietes
estances i als carrers del voltant
el teu cant perpetu,
mentre capficada en la teua labor
t’asseies, satisfeta
d’aquell imprecís futur que somiaves.
Era el maig perfumat, i tu solies
així passar el dia.

Jo, els plàcids estudis
deixant de tant en tant i els treballats texts
on el meu temps primer
i el millor de mi s’esgotaven,
als balcons de la llar paterna,
escoltava el so de la teua veu
i de les teues mans veloces
que recorrien la fatigosa tela.
Mirava el cel seré,
els carrers daurats i els horts,
i allí el mar llunyà, allà la serra.
Llengua mortal no diu
el que sentia al pit.

¡Quins suaus pensaments,
quines esperances, quines emocions, oh Sílvia!
¡Quantes coses prometien llavors
la vida humana i el destí!
En recordar tanta il·lusió,
un sentiment m’escanya,
acerb i desconsolat,
i em torne a queixar de la meua malaventura.
¡Oh natura, oh natura!
¿Per què acabes negant
allò que de primer promets?, ¿per què tant
enganyes els teus fills?

Abans que l’hivern secara l’herba,
escomesa i vençuda per una fosca malaltia,
mories, oh donzella. I no vas veure
la flor dels teus anys;
no t’esvalotaren el cor
dolces lloances als teus cabells negres
o a la teua mirada enamorada i esquiva,
ni amb tu altres joves en els dies de festa
parlaren d’amors.

Així mateix va defallir al poc de temps
la meua dolça esperança, car als anys meus
també els va negar el destí
la joventut. ¡Ai, com,
com has passat,
benvolguda companya de la meua tendra edat,
la meua il·lusió més plorada!
Això és el món?, ¿aquests
els anhels, l’amor, els afanys, els plaers
dels quals junts tant vam conversar?
Al desvetllar-se la veritat,
tu, mísera, caigueres, i amb la mà
la freda mort i una pobra tomba
mostraves des de lluny.

dissabte, 15 de febrer de 2020

INDESIDENTER

Un dels misteris actuals més grans és per què a tants humans contemporanis els subjuga la mentida.
La primera consideració que se m'acudeix és que la mentida actua com una teràpia quan la veritat ens fa mal o ens causa maldecaps. En aquestos casos, no es pot parlar d'engany sinó d'autoengamy, ja que no hi ha cap víctima de la mentida, sinó connivència amb l'engany. Ara bé, en el plànol moral, jo crec que s'ha de mantindre una certa jerarquia quant al rebuig que mereixen els actes dels qui propal·len mentides interessadament i els actes dels pobres desgraciats que se les creuen perquè necessiten una mica d'esperança, i a falta d'un remei més eficaç, s'acontenten amb qualsevol cosa.
La mentida, per tant, té prestigi, però se l'ha guanyat de forma molt dolenta. Qui es creu a gratcient una mentida, que moltes vegades no és capaç per si mateixa d'enganyar a ningú, és perquè està desesperat, i aquesta desesperació el col·loca en una situació d'inferioritat respecte a aquell qui, conscient de la feblesa del proïsme, fa servir les arts més vils, inclús els fons públics, per a guanyar poder, prestigi i diners.
L'anterior constatació ens porta a fer una altra consideració: quan la mentida és acceptada voluntàriament per l'oïdor o el lector, i esdevé autoengany, no pot dir-se que hi haja una víctima de l'engany, però sí que hi ha un perdedor, perquè l'autoenganyat es degrada com a persona, i no sols es degrada sinó que reconeix al mentider una superioritat.
El vot és una manifestació de voluntat, no de coneixement. El que es demana al votant és que diga qui vol que el represente, per les raons o les desraons que siguen. Això fa que, en democràcia, siga molt difícil penalitzar la mentida si els ciutadans la consenten. Ara bé, si una democràcia es basa en la mentida és perquè ha arribat un moment en què una majoria de la societat s'ha degradat i ha acceptat ser de pitjor condició que aquells qui els agombolen amb cants de cigne.
Front a aquesta claudicació, cal recordar "Indesidenter", el poema d'Espriu musicat meravellosament per Raimon:


Nosaltres sabíem 
d'un únic senyor 
i vèiem com 
esdevenia 
gos. 
Envilit pel ventre, 
per l'afalac al ventre, 
per la por, 
s'ajup sota el fuet 
amb foll oblit 
de la raó 
que té. 
Arnat, menjat 
de plagues, 
sense parar llepava 
l'aspra mà 
que l'ha fermat 
des de tant temps 
al fang. 
Li hauria estat 
senzill de fer 
del seu silenci mur 
impenetrable, altíssim: 
va triar 
la gran vergonya mansa 
dels lladrucs. 
Mai no hem pogut, 
però, desesperar 
del vell vençut 
i elevem en la nit 
un cant a crits, 
car les paraules vessen 
de sentit. 
L'aigua, la terra, 
l'aire, el foc 
són seus, 
si s'arrisca d'un cop 
a ser qui és. 
Caldrà que digui 
de seguida prou, 
que vulgui ara 
caminar de nou, 
alçat, sense repòs, 
per sempre més 
home salvat en poble, 
contra el vent. 
Salvat en poble, 
ja l'amo de tot, 
no gos mesell, 
sinó l'únic senyor. 

dimecres, 12 de febrer de 2020

UN POEMA DE L'ANY 1974

Ací teniu un poema que vaig escriure quan tenia 15 anys. Com veieu, el tren ha estat una constant en la meua obra:

El tren me espera, mas hoy como siempre
partirá sin mí.

Hoy, mañana, ayer. Mi tiempo
es el disecado paisaje de un ansia contenida.
Los minutos, las horas, todo se confunde
en una sucesión absurda
de instantes.

El tren me espera, para llevarme
a ese suave y secreto refugio
donde cielo, mar, luna y arena se confunden
y así forman una indivisible unidad.
Sin embargo, hoy como siempre
partirá sin mí.

Yo lucho por destruir los cristales de mi alcoba
y escapar, pero mis manos de hueso y carne
son como todas las manos: inútiles,
incapaces de atrapar lo irreal.

Lejos, donde solo mi mirada alcanza,
está mi anhelado universo,
porque no tengo otra obsesión
que la de forjar imposibles.

dimecres, 5 de febrer de 2020

SOBRE LA CREATIVITAT

Hi ha dues classes de creativitat. La més coneguda és la creativitat vertical, que ens enlluerna per la seua capacitat de descobrir nous mons, d'anar enllà de totes les convencions. Prou sovint, els qui la practiquen, malgrat la seua genialitat, es troben amb la incomprensió de la gent, que encara no està preparada per a entendre el nou missatge. És sabut que Van Gogh sols va aconseguir vendre un quadre en vida i que a Mozart el van soterrar en una fossa comuna. Però hi ha un altre tipus de creativitat, que es mou horitzontalment i no tracta de penetrar en un àmbit desconegut, sinó d'aprofundir en els materials que altres ens deixaren per expandir-los i transformar-los (o trastornar-los). Aquesta creativitat és més difícil d'identificar com a tal, ja que si no estàs avesat a apreciar els matissos pot passar-te desapercebuda, confosa amb la tradició. A mi, m'agrada especialment aquesta creativitat més modesta, però tan efectiva com la primera a l'hora de sorprendre i emocionar. Considere, per exemple, que té molt de mèrit agafar una cançó popular coneguda de tots i fer-li una neteja de cara tan intensa que al escoltar-la en la seua nova versió ens sembla com si fora un altra, tan magnífica com l'original però completament distinta.
Un dels grans pianistes de la història és Bill Evans, que va portar el jazz a un nivell d'excel·lència artística difícil d'igualar. Escolteu un dels seus enregistraments: no hi ha revolució, però sí actualització plenament creativa d'una tradició.