dimecres, 29 de maig de 2019

ADÉS


Hi ha paraules que em fascinen i no sabria dir amb precisió per què. Pels volts del nostre subconscient vagaregen idees, sensacions, records, sentiments... que de manera irracional ens fan veure un color de manera distinta a un altre, o un dia de la setmana, o un mes, o qualsevol altra futilesa. Però no hem de menystenir aquesta tendència nostra a deixar-nos subjugar pels petits detalls. Si bé ho mirem, ens alegren la vida a canvi de molt poc.
Jo, per exemple, cada vegada que sent dir al proïsme la paraula “adés”, sent quelcom paregut a l’emoció, perquè és una paraula ben modesta, que no té grans pretensions però diu molt del parlant, no sols per l’elegància en el dir, sinó també per l’afany d’expressar-se amb precisió, la qual cosa, en els temps que corren no està gens malament.
Recorde que, de menut, era prou freqüent sentir aquest adverbi per expressar la idea d'immediatesa en el temps passat. Segons s’ha quedat fixat en la meua ment, ningú diria “adés” per referir-se a una experiència que va passar ahir, sinó sempre dins del mateix dia, i potser també dins del mateix matí, de la mateixa vesprada i de la mateixa nit. És un matís més que una idea, un privilegi més que una necessitat, però la riquesa d’una llengua també es fa de matisos i modests privilegis com aquest.
Ara s’abusa de l’adverbi “abans” i ens oblidem de dir “adés”, i això suposa una renúncia a diferenciar el que ha passat fa unes poques hores de tota la resta d'experiències passades, la qual cosa evidencia una predisposició a ficar-ho tot en el mateix sac tan prompte ha ocorregut: un sac que és l’avantsala de l’oblit.
Hui en dia, només s’edita un llibre ja és d’abans, i tan prompte guanya una lliga el Madrid o el Barça, i en general tot allò que ens sembla important i que hem somiat s’oblida de seguida. I això no està bé. Concedim-li, doncs, tot i que siga per unes poques hores, a les nostres vivències més belles, la taula de salvació d'un "adés".

divendres, 24 de maig de 2019

TRES CANTANTS: CALLAS, FERRIER I HOLIDAY

Per a mi, les tres cantants més grans de la història han sigut Maria Callas, Kathleen Ferrier i Billie Holiday.
De la Callas destacaria la seua capacitat d’adaptació als personatges operístics que representava, sense oblidar el dramatisme de les seues interpretacions. Us recomane que escolteu les òperes Tosca de Puccini, sota la direcció de De Sabata, i La Traviata de Verdi, acompanyada per Alfredo Kraus, perquè assaboriu l’art d’aquesta diva inigualable.
De la Ferrier sols puc dir-vos que m’emociona fins a les llàgrimes escoltar algunes de les seues interpretacions, com ara El cant de la Terra o els Kindertotenlieder de Mahler, o les cançons de Brahms, Schumann o Schubert. Era una contralt que coneixia molt bé el dolor que traspuen aquestes composicions i sabia traslladar-lo al seu auditori en estat pur, amb una delicadesa extremada.
Finalment, i passant-me al jazz, no podia faltar en aquesta llista la Holiday. La seua virtut màxima era transformar qualsevol cançó en una obra d’art, impregnant-la del seu sentit del ritme i de la seua sensualitat inoblidables. Hi ha un document audiovisual procedent d’una televisió nord-americana, en el qual canta Fine & Mellow, acompanyada pel saxofonista Lester Young, entre altres, que us recomane sense reserves: és jazz en la seua més alta expressió.
Ací teniu el document perquè pugueu gaudir-lo:

diumenge, 19 de maig de 2019

"LA FINESTRA INDISCRETA", DE HITCHCOCK

La finestra indiscreta no és tan sols una de les millors pel·lícules d'Alfred Hitchcock, que ja és dir-ne molt, sinó també una ocasió única d'admirar en la seua plenitud una de les actrius més belles de la història del cine: Grace Kelly, en el paper de Lisa. D'una manera subtil, com normalment feia Hitchcock, en una pel·lícula on el misteri sembla ser l'argument, el genial director hi intercala vàries escenes amb una forta càrrega eròtica, que amplifiquen en gran manera les pretensions aparents del film. L'espectador contempla, incrèdul, com James Stewart, en el paper de Jeff, manté una actitud evasiva davant de l'atractiu irresistible de la protagonista. Mirant el comportament del "voyeur", em venen al cap les paraules de John Lennon, quan deia que "la vida és això que passa mentre estem ocupats en una altra cosa". Hi ha, per tant, una doble tensió: la que resulta de les indagacions que fa James Stewart, des de la cadira on està postrat, i la creixent tensió sexual existent entre la parella protagonista, encara més apassionant.
Lisa, que sota una aparent fragilitat, és un dels personatges femenins més intel·ligents de tota la filmografia de Hitchcock, s'arriscarà per a aconseguir una prova, corrent amb això un gran perill. I aquesta seqüència, en la qual Lisa és descoberta pel possible assassí, culmina amb un pla que ha passat ja a la història.
La seqüència de l'aliança, que Lisa es posa a la mà perquè Jeff veja des de l'altre costat que ha aconseguit la prova que busquen, significa dues coses: d'una banda és una al·legoria de fins a on és capaç d'arribar Lisa per aconseguir a Jeff, i l'altra produeix un enorme impacte en l'espectador, perquè l'assassí —un amenaçador Raymond Burr— descobreix a Jeff, pràcticament un alter ego de l'espectador.

dijous, 16 de maig de 2019

JAUME PLENSA

Jaume Plensa és un escultor català reconegut arreu del món, especialitzat a fer escultures destinades a espais públics. Les figures humanes que representa estan dotades d’una espiritualitat innegable, perquè són transparents, etèries, com l’aire, i al propi temps pesades com l’acer i dotades de capacitat d’expressió pròpia, en estar fetes de lletres.

Plensa ha dit:

M'interessa més l'absència de l'objecte que la seva presència.

Una de les meves grans obsessions és el silenci, el silenci com a necessitat fonamental. I en un món molt sorollós, el silenci s'ha de produir, s'ha de "fabricar", perquè no existeix; un silenci interior perquè la gent torni a estar amb ella mateixa.

Em sorprèn que es parli tan poc de la bellesa, un artista té l'obligació de crear bellesa. Després podem discutir en què consisteix aquesta bellesa, però crear és el punt de partida.

És que necessitem educar-nos en la carícia. El primer petó mai és el bo, perquè aprens estimant. L'art és igual, has d'anar acostumant-te.

Sempre convido al somni, a aquest món paral·lel a la realitat que pot explicar la vida millor. 

Les paraules són una eina de comunicació i no són les culpables del conflicte semàntic. Som nosaltres els que les fem servir malament. Una lletra, que sola no és res, en combinació amb una altra pot produir textos. És una metàfora del món cel·lular, però també de la societat: una persona sola pot ser res, però amb altres, forma una societat.

dimarts, 7 de maig de 2019

REALITAT I FICCIÓ

Realitat i ficció es complementen: la realitat és el que és i la ficció, el que imaginem.
La realitat alimenta la ficció i aquesta enriqueix la realitat perquè ens ajuda a comprendre-la.
Sense ficció, les nostres vivències serien més pobres, i sense realitat, viuríem en el deliri.
No és més humana la realitat que la ficció: la nostra identitat està feta de realitat i de ficció. Si no tenim cura d'aquesta dualitat ens deshumanitzarem. Un ésser humà que no xafa terra, o que no imagina el que la realitat amaga, autolimita les seues facultats.
La realitat es reconeix en la veritat. Si neguem la veritat, neguem la realitat. En canvi, la ficció es reconeix en la llibertat: el acte creador és un acte essencialment lliure.
Som al mateix temps racionals i irracionals, però sabem ordenar aquesta contradicció. La realitat cal afrontar-la sempre, però podem redescobrir-la a través de la ficció. Per això, la ficció fa que la veritat siga més profunda, i la realitat fa que la ficció siga més bella.
La literatura té quasi tres mil anys d'història, i l'experiència ens diu que els millors llibres i els millors contes es van escriure fa molts anys. Difícilment ningú podrà superar Homer, Sòfocles, Virgili, Dant, Ausiàs March, Shakespeare, Cervantes, etc.
Qualsevol clàssic ha de ser llegit prescindint de l'anècdota, perquè el que perviu d'aquells grans autors és la categoria: el misteri de l'ésser humà que es despulla davant de nosaltres de la manera més bella possible.
És clar que tothom no està preparat per a llegir els clàssics, perquè sols poden gaudir de la seua lectura els qui viuen en la realitat i busquen en la literatura respostes al gran misteri de la vida.
Fins i tot, hi ha pedagogs que consideren que per raons profilàctiques han de privar els seus deixebles d'eixe tipus d'experiències, perquè no veuen en la ficció llibertat creadora sinó una veritat que no admet segones i terceres lectures, i de rebot pensen que la realitat no és veritat sinó llibertat d'elegir en quin nivell de realitat o d'irrealitat vivim.
Per tant, per a aquesta nova tendència postmoderna, com que la ficció és veritat, no existeix la ficció, i com que la realitat és només llibertat, no existeix la realitat. El que resta és un tòtum revolutum en el qual la realitat i la ficció no saben mai on són.

diumenge, 5 de maig de 2019

EL PENSAMENT FEBLE


S’escampa pertot arreu el pensament feble. És la revenja de la postmodernitat contra el dogma. De les ideologies que intentaven donar una resposta a tot, hem passat a un relativisme que valora per igual totes les opinions. Una vegada més, els extrems es toquen, i no som capaços de trobar un punt d’equilibri entre aquestes tendències tan oposades.
No estic parlant, per descomptat, del respecte degut a totes les opinions, que és la idea central en què es fonamenta tota democràcia, sinó de l’exageració que suposa acceptar la validesa de qualsevol opinió pel mer fet de ser això: “una opinió”, amb independència que siga vertadera o falsa.
Si acceptem que les coses no són com són sinó com cadascú les pensa, les vol o les sent, estem portant la tolerància més enllà del seu àmbit natural, que és el del respecte a les opinions alienes i no el de callar davant de la mentida. És molt dolenta la lluita per una veritat que es vol absoluta, però el rebuig del fanatisme no pot portar-nos, com a solució, a la defensa d’una tolerància cega que dona per bo qualsevol resultat.
L’experiència ens diu que la tolerància mai va associada amb la mentida, perquè el mentider sols accepta les seues mentides no les dels altres. A més, si ens ensenyen a callar per no ofendre, quan sentim algú dir disbarats, estarem contribuint a la implantació d’un conformisme individualista, incapaç de crear llaços entre els membres d’una societat, ja que si la mentida prospera no podem confiar en ningú.
Com diu el filòsof GARCIA DEL MURO, “m’interessa molt com una teoria filosòfica (la dels postmoderns) que va nàixer justament per enfortir la democràcia i per oposar-se al totalitarisme s’ha convertit en condició de possibilitat dels nous totalitarismes. Ras i curt: si per acabar amb el dogmatisme de les veritats absolutes es dilueix completament la noció de veritat, el que resulta és una situació en la qual no hi ha punts de referència per al compromís ni per al diàleg. Amb la mort de la veritat mor, també, la possibilitat del pensament crític”.
La veritat havia estat definida tradicionalment com l’adequació del discurs als fets reals. En trencar aquesta relació entre discurs i realitat, els postmoderns han construït altres criteris de veritat alternatius. Per saber si un discurs és o no verdader, ja no hem de mirar a la realitat dels fets, sinó a la seua utilitat pragmàtica, a la seua efectivitat. És veritat allò que em convé que siga veritat. D’aquesta manera, en desvincular-se dels fets, la veritat es vincula, inevitablement, al poder, perquè aquest té al seu abast molts recursos que li permeten difondre tota mena de mentides.

divendres, 3 de maig de 2019

"MOON RIVER" I AUDREY HEPBURN

Una de les escenes més memorables de la història del cine és aquella en què Audrey Hepburn, en el paper de Holly Golightly, canta Moon River de Henry Mancini, en la pel·lícula de Blake Edwars Breakfast at Tiffany’s.
Hi és concentra l’emoció d’una música poderosament nostàlgica, amb la tendresa i vulnerabilitat de Holly, que mentre canta esdevé un ésser profundament desvalgut i solitari. Quan Paul Varjack (George Peppard) s’aboca a la finestra, ella segueix cantant, perquè està tan abstreta que no s’adona de la presència del veí. En eixe moment sents tota la força de l’amor en la mirada de Paul, però també el seu desconcert davant del misteri que amaga una dona que, si li havia semblat extravertida, ara se li apareix plena de melangia.
El guió de la pel·lícula és una adaptació lliure de la novel·la homònima de Truman Capote. Aquest autor ens va deixar unes quantes novel·les extraordinàries, a més de l’esmentada: Altres veus, altres àmbits, L’arpa d’herba i A sang freda. És un autor nascut al sud d’Estats Units, com Faulkner, Carson McCullers, Eudora Welty, etc. Tots aquests escriptors presenten uns trets comuns: una visió decadent del món, la presència de la maldat, l’enlluernament davant d’una realitat tèrbola i sòrdida.