dimecres, 29 de maig del 2019

ADÉS


Hi ha paraules que em fascinen i no sabria dir amb precisió per què. Pels volts del nostre subconscient vagaregen idees, sensacions, records, sentiments... que de manera irracional ens fan veure un color de manera distinta a un altre, o un dia de la setmana, o un mes, o qualsevol altra futilesa. Però no hem de menystenir aquesta tendència nostra a deixar-nos subjugar pels petits detalls. Si bé ho mirem, ens alegren la vida a canvi de molt poc.
Jo, per exemple, cada vegada que sent dir al proïsme la paraula “adés”, sent quelcom paregut a l’emoció, perquè és una paraula ben modesta, que no té grans pretensions però diu molt del parlant, no sols per l’elegància en el dir, sinó també per l’afany d’expressar-se amb precisió, la qual cosa, en els temps que corren no està gens malament.
Recorde que, de menut, era prou freqüent sentir aquest adverbi per expressar la idea d'immediatesa en el temps passat. Segons s’ha quedat fixat en la meua ment, ningú diria “adés” per referir-se a una experiència que va passar ahir, sinó sempre dins del mateix dia, i potser també dins del mateix matí, de la mateixa vesprada i de la mateixa nit. És un matís més que una idea, un privilegi més que una necessitat, però la riquesa d’una llengua també es fa de matisos i modests privilegis com aquest.
Ara s’abusa de l’adverbi “abans” i ens oblidem de dir “adés”, i això suposa una renúncia a diferenciar el que ha passat fa unes poques hores de tota la resta d'experiències passades, la qual cosa evidencia una predisposició a ficar-ho tot en el mateix sac tan prompte ha ocorregut: un sac que és l’avantsala de l’oblit.
Hui en dia, només s’edita un llibre ja és d’abans, i tan prompte guanya una lliga el Madrid o el Barça, i en general tot allò que ens sembla important i que hem somiat s’oblida de seguida. I això no està bé. Concedim-li, doncs, tot i que siga per unes poques hores, a les nostres vivències més belles, la taula de salvació d'un "adés".

divendres, 24 de maig del 2019

TRES CANTANTS: CALLAS, FERRIER I HOLIDAY

Per a mi, les tres cantants més grans de la història han sigut Maria Callas, Kathleen Ferrier i Billie Holiday.
De la Callas destacaria la seua capacitat d’adaptació als personatges operístics que representava, sense oblidar el dramatisme de les seues interpretacions. Us recomane que escolteu les òperes Tosca de Puccini, sota la direcció de De Sabata, i La Traviata de Verdi, acompanyada per Alfredo Kraus, perquè assaboriu l’art d’aquesta diva inigualable.
De la Ferrier sols puc dir-vos que m’emociona fins a les llàgrimes escoltar algunes de les seues interpretacions, com ara El cant de la Terra o els Kindertotenlieder de Mahler, o les cançons de Brahms, Schumann o Schubert. Era una contralt que coneixia molt bé el dolor que traspuen aquestes composicions i sabia traslladar-lo al seu auditori en estat pur, amb una delicadesa extremada.
Finalment, i passant-me al jazz, no podia faltar en aquesta llista la Holiday. La seua virtut màxima era transformar qualsevol cançó en una obra d’art, impregnant-la del seu sentit del ritme i de la seua sensualitat inoblidables. Hi ha un document audiovisual procedent d’una televisió nord-americana, en el qual canta Fine & Mellow, acompanyada pel saxofonista Lester Young, entre altres, que us recomane sense reserves: és jazz en la seua més alta expressió.
Ací teniu el document perquè pugueu gaudir-lo:

diumenge, 19 de maig del 2019

"LA FINESTRA INDISCRETA", DE HITCHCOCK

La finestra indiscreta no és tan sols una de les millors pel·lícules d'Alfred Hitchcock, que ja és dir-ne molt, sinó també una ocasió única d'admirar en la seua plenitud una de les actrius més belles de la història del cine: Grace Kelly, en el paper de Lisa. D'una manera subtil, com normalment feia Hitchcock, en una pel·lícula on el misteri sembla ser l'argument, el genial director hi intercala vàries escenes amb una forta càrrega eròtica, que amplifiquen en gran manera les pretensions aparents del film. L'espectador contempla, incrèdul, com James Stewart, en el paper de Jeff, manté una actitud evasiva davant de l'atractiu irresistible de la protagonista. Mirant el comportament del "voyeur", em venen al cap les paraules de John Lennon, quan deia que "la vida és això que passa mentre estem ocupats en una altra cosa". Hi ha, per tant, una doble tensió: la que resulta de les indagacions que fa James Stewart, des de la cadira on està postrat, i la creixent tensió sexual existent entre la parella protagonista, encara més apassionant.
Lisa, que sota una aparent fragilitat, és un dels personatges femenins més intel·ligents de tota la filmografia de Hitchcock, s'arriscarà per a aconseguir una prova, corrent amb això un gran perill. I aquesta seqüència, en la qual Lisa és descoberta pel possible assassí, culmina amb un pla que ha passat ja a la història.
La seqüència de l'aliança, que Lisa es posa a la mà perquè Jeff veja des de l'altre costat que ha aconseguit la prova que busquen, significa dues coses: d'una banda és una al·legoria de fins a on és capaç d'arribar Lisa per aconseguir a Jeff, i l'altra produeix un enorme impacte en l'espectador, perquè l'assassí —un amenaçador Raymond Burr— descobreix a Jeff, pràcticament un alter ego de l'espectador.

dijous, 16 de maig del 2019

JAUME PLENSA

Jaume Plensa és un escultor català reconegut arreu del món, especialitzat a fer escultures destinades a espais públics. Les figures humanes que representa estan dotades d’una espiritualitat innegable, perquè són transparents, etèries, com l’aire, i al propi temps pesades com l’acer i dotades de capacitat d’expressió pròpia, en estar fetes de lletres.

Plensa ha dit:

M'interessa més l'absència de l'objecte que la seva presència.

Una de les meves grans obsessions és el silenci, el silenci com a necessitat fonamental. I en un món molt sorollós, el silenci s'ha de produir, s'ha de "fabricar", perquè no existeix; un silenci interior perquè la gent torni a estar amb ella mateixa.

Em sorprèn que es parli tan poc de la bellesa, un artista té l'obligació de crear bellesa. Després podem discutir en què consisteix aquesta bellesa, però crear és el punt de partida.

És que necessitem educar-nos en la carícia. El primer petó mai és el bo, perquè aprens estimant. L'art és igual, has d'anar acostumant-te.

Sempre convido al somni, a aquest món paral·lel a la realitat que pot explicar la vida millor. 

Les paraules són una eina de comunicació i no són les culpables del conflicte semàntic. Som nosaltres els que les fem servir malament. Una lletra, que sola no és res, en combinació amb una altra pot produir textos. És una metàfora del món cel·lular, però també de la societat: una persona sola pot ser res, però amb altres, forma una societat.

divendres, 3 de maig del 2019

"MOON RIVER" I AUDREY HEPBURN

Una de les escenes més memorables de la història del cine és aquella en què Audrey Hepburn, en el paper de Holly Golightly, canta Moon River de Henry Mancini, en la pel·lícula de Blake Edwars Breakfast at Tiffany’s.
Hi és concentra l’emoció d’una música poderosament nostàlgica, amb la tendresa i vulnerabilitat de Holly, que mentre canta esdevé un ésser profundament desvalgut i solitari. Quan Paul Varjack (George Peppard) s’aboca a la finestra, ella segueix cantant, perquè està tan abstreta que no s’adona de la presència del veí. En eixe moment sents tota la força de l’amor en la mirada de Paul, però també el seu desconcert davant del misteri que amaga una dona que, si li havia semblat extravertida, ara se li apareix plena de melangia.
El guió de la pel·lícula és una adaptació lliure de la novel·la homònima de Truman Capote. Aquest autor ens va deixar unes quantes novel·les extraordinàries, a més de l’esmentada: Altres veus, altres àmbits, L’arpa d’herba i A sang freda. És un autor nascut al sud d’Estats Units, com Faulkner, Carson McCullers, Eudora Welty, etc. Tots aquests escriptors presenten uns trets comuns: una visió decadent del món, la presència de la maldat, l’enlluernament davant d’una realitat tèrbola i sòrdida.