dimarts, 30 de maig de 2017

JUNTS


Egoista com sóc, no estime el teu cos,
sinó la idea que me’n faig; i venere
aquest pensament, tan vertader
com qualsevol realitat tangible.

T’estime dins de mi, sols així m’aclame
a tu perquè em lliures la teua gràcia;
i t’imagine canviant, segons les llunes,
sempre a punt de transfigurar-te.

És tan meu el desig que em desperta
somiar la lleugeresa dels teus passos
prop de mi, que em perd en la distància
i esdevinc tot amor per mi mateix.

T’invente, i cada vegada ets distinta,
i jo també sóc diferent, quan amb noves
paraules pretenc la teua ombra
i m’esfume cap a una altra identitat.

No puc ser el d’ahir, si avui
es capgira la meua manera d’entendre’t,
i tu no pots mantenir-te igual
quan es trasmuden els meus anhels.

T’he creat per esfumar-me cada dia
de la meua pell, per anar al teu darrere
i no atrapar-te mai. Sempre tu i jo, junts,
sense saber qui som ni què serem demà.

dimecres, 24 de maig de 2017

ÀLBUM D'AMANTS

Els tres poemes que transcric a continuació volen descriure, a la meua manera, un tant irònica, tres tipus distints d’amants: en IMPACIÈNCIA, parle de l’amant impacient, en REPRESENTACIÓ, de l’amant heroic, i en PURESA, de l’amant platònic. Són poemes que pertanyen a la meua primera època de retrobament de la poesia, després d’un bon grapat d’anys.
PURESA
Innocent com eres,
volies un amor que fóra
l’expressió suprema
de la puresa,
i passaves de llarg
sense atendre
les coses mundanes.
Tant estimaves el saber,
que feres de la saviesa
la teua presó,
com si la veritat
haguera de ser acusació
o condemna,
i no feliç troballa.
Cansat de somiar
el veritable bé,
un dia pujares
a la seua talaia,
on era inabastable
tanta perfecció,
i te’n vas decebre.
Ara, per fi, has entés
que l’amor ideal
ha de tenir una mesura
acollidorament humana,
i festeges la bellesa
d’allò que és viu
i s’embruta.
                   IMPACIÈNCIA
A Mari Carmen Arminyana
Ara que tot es decanta cap a la nit,
abans que la foscúria clausure l’horabaixa,
és hora d’inventar i escriure en un diccionari
(pàgina nou mil trenta-quatre)
la paraula capaç d’encendre
un desig desfermat.
Després la tenebra serà proclamada,
i algú buscarà en aquell diccionari,
com si fóra una esperança,
la paraula justa que l’il·lumine.
Però, traït per la impaciència,
només arribarà a la pàgina mil quatre.
Passarà el temps,
noves paraules s’escriuran
en altres llibres gruixuts,
i els amors que haurien pogut ser,
ignorants de si mateixos,
dormiran entre prestatges.
REPRESENTACIÓ
Són ben pocs els amants que representen
dignament el final de la seua vida;
és tan trist morir-se que, arribada l’hora,
no posen esment a fer les coses com cal.
Així, les passions que un dia somogueren
tota la finíssima arquitectura del seny
esdevindran només educat compliment,
i temps enllà tot podrà començar de nou,
com si res no haguera passat: ni amor, ni mort.
Són tan pocs els amants que serven
la serenitat en el moment del traspàs,
que caldria preguntar-se si això fa justícia
a la vida; si no fóra millor, de tant en tant,
i per raons principalment didàctiques,
escenificar en un aparador el memorable final
d’una heroica història d’amor.
I així, entre pampallugues, glorificar el dolor
d’una pèrdua estrictament irreparable.

dijous, 18 de maig de 2017

DESIG

“Bol amb peixos de colors”, de Ch. Hassam
De vegades el desig tot ho regira,
i el que prometia ser una plàcid matí de primavera
esdevé un desfici de finestres obertes
i carpes vermelles panteixant a l'aquari.
No és el moment d'escometre un nou dia,
sinó d'abandonar-te al record de l'última nit,
de l'encara recent abraçada que t'immobilitza
i no et permet admirar el desbordant jardí.
Hi ha hagut agitats pensaments al llarg de la teua vida,
que han acompanyat íntimament les teues hores,
però el que ara sents va més enllà del que podies preveure,
car a penes et resten les forces precises
per romandre dempeus amb la mirada sostinguda
en un punt inaccessible a la teua ment,
com si es tractara d'una nafra oculta, d'un pessic profund,
que t'obliga a retornar sempre al fosc origen
de les forces que t'atrapen i conjuminen l'inacabable
amb l'instant fugaç en què un amor viscós s'apega al teu cos
i t'empeny cap a allò que sempre havies ignorat,
quan creies que totes les ànsies tenien un nom.

dimarts, 2 de maig de 2017

TU I JO


Tot el que floreix en mi va sempre amb mi,
i la teua tristor sols la veig amb els meus ulls,
encara que no siguen capaços d’arribar
al fons de l’abisme on els teus anhels
s’afonen com pedres llançades a l’oceà.

No sabria repetir cap de les teues estranyes paraules,
si mai haguera aprés a parlar bé el meu idioma,
i no m’és possible entendre el teu amor abstret
sense esbrinar abans el que jo sent quan estime,
tot i que siga distint i no et reconegues mirant-me.

Només sóc el qui vull ser quan ets prop de mi;
no renuncie a res anant al teu darrere,
perquè he aprés a trobar-me sol acompanyant-te,
i sent tan meua aquesta soledat, no em sap greu
que el teu silenci no puga ser el meu silenci.