dissabte, 31 de març de 2018

MAI MÉS TORNARÀS



El terme de Carcaixent té llocs molt bonics que, per desgràcia, prou sovint desconeixem i no valorem els propis carcaixentins. Ahir per la vesprada me’n vaig anar amb el meu fill a visitar alguns racons entranyables i, com que la música mai pot faltar, Robert fill va amenitzar l’excursió amb una cançó que acaba de compondre. La penge en aquest bloc perquè els meus seguidors la gaudisquen. Salut a tothom.



Mai més tornaràs

(Dedicada als meus iaios)

Des que te n'has anat
tot és trist i obscur.
Encara t'espere,
m'has deixat desvalgut.

No puc comprendre
aquest colp cru,
no m'imaginava
tanta solitud.

I em costa d'entendre,
mai més tornaràs.
I em costa d'escriure,
mai em parlaràs.

Com joc d'infantesa,
vull endevinar
on els meus versos
et poden trobar.

No hi ha paraula,
no hi ha cap cançó
que em valga
per calmar el dolor.

I em costa d'entendre,
mai més tornaràs.
I em costa d'escriure,
mai em parlaràs.

divendres, 23 de març de 2018

DOS POEMES RECITATS

No m'agrada massa recitar els meus versos, però com que en aquest blog ha d'haver-hi de tot, he pensat que potser seria una bona idea que fera de rapsode per una estona. Així que tot seguit vos convide a escoltar dos poemes dits per mi: Pluja canviant i Esperant, que és l'últim poema que he escrit. L'autor de la gravació ha estat el meu fill Robert, a qui done les gràcies per la seua paciència.


dissabte, 17 de març de 2018

ELS FETS I LES PARAULES

No hi ha fets en estat pur. Tot allò que passa va seguit de paraules que ho interpreten. I, amb el pas del temps, a mesura que la memòria esdevé més i més fràgil, el que resta d'una manera dominant és un relat que s'apropa més a la ficció que no a la realitat. Si bé ho mirem, aquesta substitució dels fets per la interpretació és molt semblant a l'actitud que manté un escriptor quan s'inventa una història. La ficció també parteix de la realitat; no hi ha mai ficció pura, però tampoc no pot haver-hi en la literatura realitat pura, perquè la creativitat de l'autor és incontrolable i el porta enllà dels fets objectius.
Hi ha, per tant, en la vida dos processos paral·lels: la realitat que esdevé ficció per la desmemòria, i la ficció que defuig la realitat deliberadament. Per una i per altra via, la qui perd és la realitat i les qui triomfen són les paraules.
Potser per això, en un poema meu, que vaig escriure fa un bon grapat d'anys, hi ha un vers que afirma rotundament: "però no tenim res més que paraules". Ací teniu el poema, és curt:

                                                       COMIAT

Totes les paraules ja han estat dites,
però no tenim res més que paraules.
Quan una veu calla, no és el silenci
allò que resta del cant, sinó el ressò
d’una altra veu que ocuparà el seu lloc
al gran cor on totes les veus en són una.

diumenge, 11 de març de 2018

EL LLIURE VOL DE LES IDEES

Una de les coses més meravelloses que ens passen als humans és tenir idees pròpies, que volen lliures de branca en branca relacionant-se amb unes altres idees, fins que arriba el moment en què es transformen en noves idees, que són diferents o tan sols una mica més matissades que les anteriors. El lliure vol de les idees és una manifestació de la creativitat humana i de la seua llibertat per a defugir l'immobilisme. Tot i que no som conscients de com anem canviant al llarg del temps, la nostra manera de pensar va configurant-se a poc a poc, i anem acumulant un pòsit de saviesa que és el resultat de moltes contradiccions. Això no vol dir que estem condemnats a renunciar als nostres ideals de joventut, sinó que gaudim de la facultat d'inserir-los en una realitat cada vegada més complexa i això comporta inevitablement pagar algun tribut a la puresa. El desenvolupament d'una persona és també el desenvolupament dels seus ideals, perquè això vol dir que hem aprés coses noves i que aspirem a superar les nostres limitacions i errors. Altra cosa és l'oportunisme de qui tan sols aspira a avenir-se amb allò que més li convé. Aquesta conveniència no té res a veure amb les idees, que per definició són el fruit d'unes conviccions seriores, i no del caprici. Hi ha, per tant, idees, que quan ens són molt volgudes cristal·litzen en ideals, que tenen un pes en la nostra vida, i hi ha les ocurrències de qui evita tot compromís amb ell mateix i amb la societat.
Però al costat de tot això, hi ha una altra realitat que també cal destacar, que és la possibilitat de què la nostra capacitat de pensar reste atrapada en una ideologia. Si això passa, les idees deixen de volar i passen a formar part d'un cercle que les reclou i els tanca la possibilitat de relacionar-se amb altres idees. El que és propi de la ideologia és que ha de formar un sistema perfecte, la qual cosa provoca que siga expulsada tota nova idea que no sintonitze amb eixa perfecció. En la ideologia poden haver-hi ideals, però com que no hi ha llibertat per a renovar-los, acaben esdevenint ideals imposats o autoimposats. I això és molt greu, en tenir com a conseqüència immediata el fanatisme i la intolerància, perquè d'una manera o una altra acaba mirant-se com un enemic potencial aquell qui amb la seua diferent manera de pensar posa en perill un edifici que es vol inamovible.
Hi ha ideologies que responen a tota una filosofia, però també n'hi ha, d'altres, que són més senzilles, i que la gent comença adoptant per comoditat o per interés, però que acaben convertint-se en una barrera inexpugnable que limita i condiciona greument la seua relació amb els altres. I jo crec que vivim en un món molt ideologitzat, en el qual cada vegada és més evident que la gent sols vol escoltar les raons dels qui opinen com ells. No hi ha autèntic debat, ni ganes d'aprendre, sinó un tancament agre i defensiu a tota novetat.