Avui he presentat, a la Biblioteca Municipal de Carcaixent, l'últim llibre del meu amic Vicent Sanxis, que li ha editat EDICIONS 96. Per si algú té interés a conéixer el que he dit, pot llegir tot seguit el text de la meua intervenció:
Tot viatge pot ser el
començament d’una aventura. En el fet de partir, hi ha implícita una evasió de
la realitat que ens circumda. De vegades, el sentiment dominant, en el moment
de la partida, és exclusivament este: anar-se’n per oblidar o per “desconectar”,
con solem dir hui en dia, encara que siga temporalment. Però prou sovint passa
que, quan arribes al teu destí, et quedes corprés dels llocs visitats i
experimentes l’emoció del descobriment, que et reconforta molt més que la mera
pretensió de defugir la realitat quotidiana.
Hi ha diferents classes de
viatges: uns són només d’anada. És el que se’n va per a no tornar al lloc d’origen,
o amb la intenció de no tornar-hi fins que passe un bon grapat d’anys. També hi
ha viatges d’anada i tornada, que de vegades són diaris i d’altres per més dies
i no subjectes a una repetició periòdica. Però els viatges més emocionants són
els circulars, en els quals l’anada acaba en el punt de partida. El que emprén
un viatge d’estes característiques ho fa amb la intenció de visitar un munt
d’indrets i ciutats, de tal manera que va passant d’un lloc a l’altre sense
refer mai el camí, fins que en arribar al punt d’origen clou el cercle. L’avantatge
que tenen estos viatges circulars és que en ells no és possible la tristesa del
retorn, perquè sempre estàs coneixent coses noves.
Des del punt de vista temporal,
cada viatge té la seua cronologia pròpia, que no necessàriament s’adequa al
temps interior del viatger. Així, pot passar que abans de mamprendre la
tornada, el protagonista del viatge el done per acabat, bé perquè mentalment ja
ha tornat a les preocupacions deixades de banda al començar-lo, bé perquè ja ha
perdut l’interés a seguir endavant.
En tot viatge ens trobem,
doncs, amb la presència de sentiments alegres i foscos lligats a les vivències
que s’hi experimenten. Per això, podem dir que en el fet de viatjar juga un
component de creativitat que el transforma en una experiència subjectiva i, per
tant, única i irrepetible. Si preguntem a dos persones que han fet, per separat,
un mateix viatge, aviat ens adonarem que realment cadascun ha fet el seu
viatge, que poc o res té a veure el d’un amb el de l’altre. Per això el gènere
de la literatura de viatges s’integra en el que es coneix com literatura del jo, perquè en ella l’escriptor ens parla
de si mateix, del que ell sent i del que ell pensa, i res no li impedeix, si ho
considera oportú, recórrer a la ficció, és a dir, a la invenció, com estratègia
per expressar d’una manera més intensa el que passa pel seu món interior. No és
precís que siga així. De fet, en el llibre de Vicent que hui presentem hi ha
una clara vocació de contar la realitat del que va passar durant les excursions
que hi conta, però cal no oblidar que la literatura és ficció, i que
l’escriptor pot fer ús de la seua llibertat creativa quan ho considere oportú,
no per dir-nos mentides, sinó per incorporar nous elements que potencien
literàriament el que ens vol contar.
L’any 1956 Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs van
dedicar uns dies del mes d’agost a recórrer els Pallars, la Vall d’Aran i
l’Alta Ribagorça. Després cadascun en va escriure la seua crònica de manera
literària. Espinàs va publicar el 1957 Viatge al Pirineu de Lleida, i no
és fins a l’any 1965 que Cela publicava Viaje al Pirineo de Lérida.
En estes dues obres es fa evident com un mateix viatge, que
feren junts els dos autors, pot derivar en dos llibres completament diferents.
No sols perquè l’estil d’un i altre escriptor són distints, sinó perquè també
hi ha importants diferències quant al to que adopten en explicar experiències
compartides, i també quant a la relació entre la realitat viscuda i la contada.
Sembla que Cela inventa més que Espinàs, tot i que ambdós incorporen la ficció
al seu relat del viatge.
La literatura de viatges és, així, un tipus de literatura
molt pròxima a les memòries, el dietari i el diari, l’assaig, l’autobiografia i
la correspondència. La diferència rau en què els relats de viatges són textos
autobiogràfics en què l’autor narra les experiències viscudes durant un desplaçament
a un indret determinat i, per tant, al contrari que la resta de gèneres del jo,
el factor espacial hi és més important que no el temporal. Esta
preponderància de l’espai respecte al temps és cabdal perquè, quan l’autor es
disposa a narrar l’experiència viscuda, la perspectiva guanyada amb el pas del
temps afavoreix una llibertat compositiva major que en el cas del diari-dietari
i de la correspondència, gèneres que pretenen, d’una manera estricta, ser
fidels a la realitat, tot i que això en literatura difícilment s’aconsegueix
d’una manera absoluta.
I és que el gènere dels llibres de viatges comporta esta
dualitat. De vegades s’apropa a la novel·la i altres a l’article periodístic. A
Cela l’inclouríem en el primer cas i a Espinàs en el segon, malgrat que tampoc
no s’acaba de cenyir totalment a la realitat.
Esta dualitat és possible pel
component de creativitat que hi ha en tot viatge, com hem dit abans, i jo crec
que este component és el factor que explica el pes propi que ha anat guanyant
durant els últims dos-cents anys la literatura de viatges, fins a l’extrem que
hui en dia la crítica sol considerar esta manifestació literària com un gènere
diferenciat, ja que presenta unes característiques pròpies.
Vull aclarir que, per a mi, la
literatura de viatges comprén tant el gran viatge, com el petit desplaçament
que fa un oficinista tots els dies per anar al seu lloc de treball. També esta
curta passejada pot transformar-se en una experiència singular, a poc que s’escometa
amb la curiositat pròpia de qui té ganes de descobrir noves coses, o tan sols
de reflexionar pel camí o d’experimentar sensacions inèdites. Recorde que fa
uns anys vaig sentir parlar d’un funcionari que anava a peu al treball i
aprofitava el seu desplaçament diari per llegir al llarg del trajecte. Ja podeu
fer-vos una idea del risc que corria esta persona en arribar a un cantó o en circular
per un lloc concorregut, però és cert i segur que este lector peripatètic es va
llegir, a força de desplaçar-se amb un llibre a les mans, l’obra dels
principals autors de la literatura russa, que com sabeu compta amb vàries obres
que superen amplament les mil pàgines i tenen un pes considerable per ser
transportades a pols.
Per la meua banda, us diré que
tots els dies laborables faig, en tren, l’anada i la tornada de Carcaixent a
València, i em passa prou sovint que les millors idees que sóc capaç de concebre
se m’acudeixen durant estos viatges que, en principi, podrien semblar tan
rutinaris. Per això estic agraït al tren, i li he dedicat alguns dels meus
contes i poemes.
Hi ha llibres magistrals
dedicats a contar experiències mínimes. En Vianant,
l’escriptor saforenc Rafa Gomar es recrea en l’observació de les coses menudes
de la vida quotidiana, que sols s’hi poden apreciar si utilitzem la mirada per
fixar-nos en els detalls, que a simple vista se’ns escaparien. La mirada atenta,
per tant, és l’eina capaç de transformar un viatge curt o un desplaçament ordinari,
en una aventura extraordinària de la ment. Això
és el que explica, que Gomar senta la necessitat de contar-nos les sensacions
que experimenta, mentre s’adreça caminant cap a casa, després del treball: “Feia una vesprada freda. L’aire bufava fort i he tornat a casa a peu. Per
la Glorieta he creuat el pont de Calatrava: estaven pintant-lo. Després he
continuat per Amadeu de Savoia per la vorera de l’edifici de la Tabacalera fins
al Passeig del Mar. Em plaïa percebre la fredor sobre la cara i el cos i m’he
descordat l’anorac per notar-la més intensament. De tant en tant, durant el
trajecte, el vent em col·locava a ratxades sobre els narius olors de perfums i
maquillatge dels vianants, olors dels cossos, naftalina i abrics tancats a l’armari
des de feia temps”. Si bé ho mirem, es tracta d’experiències mínimes, però molt
expressives, d’un cor inquiet.
En el llibre de Vicent que hui
presentem, s’alternen sis relats de viatges amb sis relats que cal adscriure al
gènere del conte o de la narrativa curta.
Quant als relats de viatges cal
destacar que tracten sobre sis excursions distintes que va fer, amb companyia
de companys i amics, a Llutxent, Pinet i Benicolet, de la Vall d’Albaida; a les
ermites del Puig i Santa Anna, de la Costera; al Cavall Verd, de la Marina
Alta; al Mondúver, de la Safor; al Cavall Bernat i la Creu del Cardenal, de la
Ribera, i a la serra del Buixcarró, de les comarques centrals.
Tots estos relats de viatges tenen
un valor literari important, perquè el lector hi adverteix de seguida que la
intenció de l’escriptor no és tan sols contar-nos la seua experiència viatgera,
sinó que vol alguna cosa més, que va enllà de la geografia i de la història,
per endinsar-se en les emocions que són pròpies d’una ànima humana sensible a
la realitat que l’envolta. Per això, hi ha relats on Vicent desplega un franc sentit
de l’humor, com ara en el de Llutxent, Pinet i Benicolet; però també n’hi ha,
d’altres, on la indignació es fa palesa, quan conta les experiències que van
haver de patir els moriscos abans de ser expulsats al nord d’Àfrica l’any 1609.
Amb estos dos exemples, el que vull destacar és que no vol Vicent, amb els seus
relats de viatges, fer-nos una mera crònica, sinó dotar de vida pròpia uns
paisatges que s’estima. I així, aconsegueix fascinar-nos gràcies a la saviesa
literària que hi desplega, de manera que no és difícil fer-se a la idea que el
lector participa de l’experiència del viatge.
Perquè en feu un tast, tot seguit
llegiré un breu fragment del relat sobre l’excursió al Buixcarró:
“El Buixcarró i la Penya Blanca
–al pla de Corrals– són dues muntanyes que podem veure des de la part sud de
Carcaixent mirant en direcció cap al sud-est. Estes muntanyes tenen un gran atractiu
per a mi, talment con si foren màgiques. I ho són per allò de la seua visió
quotidiana des de ben xiquet, ja que a Rafelguaraf vaig viure fins els 26 anys.
Allí vivia en un carrer que era de mitja
galta, mirant a llevant; per tant, només havia d’eixir al carrer o obrir la
finestra de la meua habitació per veure-les allà al fons: imponents, amb els
pendissos equilibrats, magnífiques, ben definides, com vigilants permanents de
tots els paratges que les envolten, quasi inalterables al pas dels temps i de
les persones, immutables als esdeveniments com qualsevol objecte inanimat.”
Però, a banda dels sis relats
de viatges, com he dit abans, hi ha al llibre “Dellà lo riu Xúquer. El País de
les Muntanyes”, altres sis contes que són totalment de ficció, i que presenten
l’atractiu de la seua diversitat, ja que es tracta de narracions breus escrites
en diverses èpoques, que reflecteixen l’evolució de Vicent Sanxis com
escriptor. Així, hi ha un conte que el propi autor qualifica al pròleg com “d’estil
clàssic popular”, però n’hi ha, d’altres, plenament contemporanis, com ara, “El
quadre”: un conte magnífic, que conjumina el misteri amb la brevetat
característica d’este gènere literari.
Cal no oblidar que, en el
conte, l’exigència de brevetat no afecta tan sols al número de pàgines, que
necessàriament haurà de ser reduït, sinó que va més enllà, fins a l'extrem de
condicionar d'una manera fonamental la seua essència. A parer meu, el conte ha
de ser breu sense complexes, d'una manera decidida, i això comporta dir estrictament
allò que siga precís per fer-se intel·ligible.
Deia Poe que "si una obra literària és massa llarga
per a ser llegida tota d'un cop, era millor resignar-se a perdre
l'importantíssim efecte que es deriva de la unitat d'impressió". En esta
cita, el gran contista nord-americà ens dóna un important fonament ideològic
per justificar la brevetat del conte: aconseguir la unitat d'impressió en el lector.
Els contes del llibre que
presentem causen en el lector este efecte unitari, que és accentuat pel desenvolupament
ben dosificat de la trama. Al propi temps hi ha una preocupació pel llenguatge
que és marca de la casa: Vicent enriqueix els seus relats amb un lèxic molt
variat, que està fortament arrelat en la parla popular, de la qual és un
encuriosit estudiós. Tot plegat, “Dellà lo riu Xúquer. El País de les
Muntanyes”, és una immillorable ocasió per reconciliar-nos amb el nostre
idioma, que demana un rigor que prou sovint oblidem. Un rigor que es pot assolir
recuperant moltes de les paraules i expressions que s’han anat perdent a poc a
poc, a causa de la situació de diglòssia en què encara s’hi troba la nostra
llengua. Per això, seria bo que llibres com este, i altres que ha publicat
Vicent, foren estudiats als col·legis i instituts, perquè són llibres aptes per
inculcar a les persones del demà tant l’interés de parlar bé i de conéixer el
seu entorn, com el convenciment que llengua i cultura formen part de la seua
vida.