dimecres, 26 de desembre de 2018

L'ANELL DEL NIBELUNG

L’anell del nibelung és una sèrie de quatre drames musicals èpics basats lliurement en figures i elements de la mitologia germànica i escandinava. Richard Wagner és l'autor tant del llibret com de la música, que va escriure i compondre al llarg de vint-i-sis anys, des de 1848 a 1874.
La trama gira al voltant d'un anell màgic, que concedeix el poder de dominar el món; forjat pel nan nibelung Alberich, amb or robat del Rin. Diversos éssers mítics lluiten per la possessió de l'anell, inclòs Wotan, el cap dels déus. L'heroi Sigfrid guanya l'anell com pretenia Wotan, però acaba sent traït i assassinat. Finalment, la valquíria Brunilda (amant de Sigfrid i filla deslleial de Wotan) retorna l'anell al Rin. Durant el procés, els déus són destruïts.
Un dels temes principals de l'Anell és la lluita per l'Amor, que també està associat amb la Natura i la Llibertat, contra el Poder, que està associat amb la Civilització i la Llei. En la primera escena de l'Anell, el deforme nan Alberich desencadena el drama en renunciar a l'Amor, fent-se palés que aquesta renúncia li permet adquirir el poder de dominar el món a través de la forja d'un anell màgic. En la darrera escena de L'or del Rin l'anell li és robat, però Alberich pronuncia una maledicció contra els seus futurs posseïdors: "Tot aquell que posseïsca l'Anell, per l'Anell serà esclavitzat."
Les quatre òperes del Cicle de l'Anell són: L'or del Rin, La valquíria, Sigfrid i El capvespre del déus.
El 12 d’agost del 1876, Richard Wagner estrenava a Bayreuth la primera representació completa de la tetralogia, drama musical per al qual havia compost la música, escrit el llibret i format l’orquestra, els cantants i els tècnics. A més, havia aconseguit el finançament, sobretot gràcies a les aportacions del seu mecenes Lluís II de Baviera, per bastir el teatre, dissenyat per ell mateix. Ja feia vint-i-cinc anys que havia decidit dur a terme un cicle de quatre òperes que haurien de posar-se en escena en jornades consecutives, tot i que cap coliseu existent no podia albergar un projecte d’aquesta envergadura.
Els amants d'aquesta música, gràcies al disc, podem gaudir del privilegi de comptar amb quatre interpretacions extraordinàries del Cicle de l'Anell: la primera, és la que es va enregistrar al Festival de Bayreuth de l'any 1953, dirigida per Clemens Krauss. La segona, és la de Knappertsbusch, al Festival de Bayreuth de l'any 1956. Són dues versions màgiques d'aquesta monumental obra. Krauss l'enfoca d'una manera més lírica i humana, tot posant a un mateix nivell la feblesa dels déus i la dels simples mortals. La de Knappertsbusch és tan bona com l'anterior, encara que en aquesta versió ens trobem amb una concepció més èpica, en la qual es realcen els aspectes divins per contrast amb els humans. Hi ha, per tant, una barreja de força i dramatisme amb tendresa i amor. Ningú ha dirigit amb tanta profunditat i coneixement de causa aquesta cima del gènere líric. En ambdues versions destaquen els cantants H. Hotter (Wotan), A. Varnay (Brunilda) i W. Windgassen (Sigfrid).

Les altres dues versions són també inoblidables: la de Furtwängler, va ser enregistrada a l'Scala de Milà en 1950, i compta amb la llegendària Brunilda de K. Flagstad, estatutària, mitològica; la de Solti, va ser la primera que es va enregistrar en estudi, entre 1958 i 1965.
Una de les escenes mém memorables de l'Anell és la de la mort de Sigfrid:

dijous, 20 de desembre de 2018

LA CANTATA 140 DE BACH EN TEMPS DE NADAL

La música és tan diversa i, alhora, tan igual en la seua manera d'arribar dretament al cor, que podem passar d'un cantant de música popular a Bach sense patir cap daltabaix. Són estils molt diferents, que exigeixen intèrprets amb carcaterístiques diverses, però -si deixem de banda els prejuís, que sempre destorben- podrem gaudir d'ells per igual, perquè hi ha molta poesia, una gran intensitat, en Brel, Raimon, etc., i en la seua forma de cantar, però és impossible no emocionar-se escoltant el quart moviment de la Cantata BWV 140 de Bach: el tenor (Kurt Equiluz) ens desvela la partitura lentament, perquè hi ha un missatge de pau i amor tan universal que necessita ser lliurat solemnement perquè tothom s'adone de la seua importància. Brel i Raimon canten d'una manera esgarrada; en canvi, el tenor Equiluz, sota la direcció del mestre Harnoncourt, és d'una pulcritud total i així serveix un ideal de bellesa artística força diferent, però quanta veritat hi ha en les seues interpretacions. Bona música, la que us oferisc en aquesta entrada, perquè l'escolteu com si fóra una nadala.

dissabte, 15 de desembre de 2018

REFLEXIONS SOBRE LA POESIA


Tot poema parteix d’una realitat que, en un moment donat, ha commogut al poeta. Poc importa que eixa realitat siga interior o exterior perquè, a la fi, en convertir-se en paraules, és a dir, en poesia, esdevindrà una nova realitat, que és una realitat fictícia, imaginada, potser deformada per la pròpia capacitat d’invenció que aplica el poeta en les seues composicions.
No té el poeta vocació de periodista sinó d’inventor: al poeta sols li interessa la realitat com a matèria que ha de ser sotmesa a un procés de transformació. Si per a Pessoa el poeta és un fingidor, és perquè no es limita a copiar la realitat sinó a recrear-la o a crear-ne una altra distinta. Però esta impostura no va més enllà d’eixa substitució d’un món real per un món inventat, ja que el món inventat que s’imagina el poeta aspira a reflectir una veritat essencial.
Per tant, podem declarar que no hi ha poesia sense veritat: el que busca el poeta és revelar a l’ésser humà allò pel que és humà, amb totes les seues conseqüències. I esta revelació suposa penetrar en un misteri que no té consistència física, sinó psíquica, perquè som humans quan pensem, quan sentim, quan experimentem sensacions que som capaços de racionalitzar, i com que estes experiències es presenten barrejades les unes amb les altres al nostre “jo”, el que intenta el poeta és expressar-les a través dels seus poemes.
La poesia, normalment, provoca estranyesa en el lector, perquè intenta il·luminar les zones d’ombra de la naturalesa humana, i això sols es pot aconseguir d’una manera provisional, a ràfegues, amb més dubtes que certeses. No pot el poeta fer afirmacions ni negacions rotundes, ni tampoc transmetre la confiança que és pròpia dels científics o dels qui ho refien tot al sentit comú.
Per altra banda, quan el poeta s’enfronta amb el misteri de l’ésser humà, s’ha de valdre d’unes paraules que han nascut per a expressar realitats diferenciades més que realitats barrejades i confuses com les que hem vist que són pròpies de la poesia. En la vida real, podem dir que estem cansats i que per això ens volem anar a dormir. Però al poeta no li interessa eixa realitat, sinó una altra més profunda: la que fa que els éssers humans se senten cansats quan no tenen raons objectives per a estar-ho. Davant d’este misteri, el poeta força el sentit de les paraules per tal d’augmentar la seua expressivitat i de transmetre’ns de la manera més aproximada possible la barreja de sentiments, sensacions i pensaments que experimenta un ésser humà en eixa situació. Així, les paraules s’impregnen de la substància del poema i adapten el seu significat a allò que el poeta vol expressar. Per aconseguir este efecte, la poesia es converteix en el regne de la metàfora, del símbol, que xoca profundament als lectors, als espectadors de l'artifici literari.
Anem a parar, així, a la gran paradoxa: la poesia busca desentranyar el misteri de l’ésser humà i amb esta finalitat, al poeta, no se li acudeix res millor que escriure poemes que desconcerten el lector amb la seua estranyesa. És, al capdavall, com si el poeta gaudira d’afegir més misteri al que ja és misteriós per si mateix. Però no seria just fer-li este retret al poeta, perquè la dificultat del poema no és gratuïta sinó una manera d’expressar l’inefable, la qual cosa comporta que el contingut del poema no està adreçat tant a la raó com a l’emoció. Si abans he dit que no pot haver-hi poesia sense veritat, ara hi afegisc que també és necessària l’emoció. I així complete el tancament del cercle dient que el poeta busca una veritat essencial per comunicar-la als lectors a través de l’emoció. Ací rau el secret de la poesia, i com bé podeu deduir, per comunicar mitjançant l’emoció és tan necessari treballar el fons com la forma del poema. Els millor llibres de poesia són aquells en què s’aconsegueix un equilibri entre la forma i el fons, perquè en el poema la paraula juga un paper formal o estètic, a més del paper de signe dotat d’un significat amb què s’empra en el llenguatge utilitari.

dimarts, 11 de desembre de 2018

FRANZ BECKENBAUER

En aquesta entrada vull presentar-vos el futbolista alemany Franz Beckenbauer, que és per a mi el millor futbolista de la història. El vaig descobrir quan tenia 11 anys, en la semifinal del Mundial de Mèxic, que es va disputar a l'estadi Azteca el 17 de juny de 1970. Alemanya, després de la pròrroga, va perdre contra Itàlia 3 a 4, en un partit memorable, que encara és recordat com el "Partit del Segle". Per la diferència horària, el meu germà i jo ens gitàvem tard per poder veure els partits d'aquest mundial, en què destacava Pelé i la seua selecció de Brasil. Sens dubte que aquestos eren els millors, amb diferència. De fet, no he vist mai jugar al futbol millor que ho feren els brasilers en eixe campionat, però la figura de Beckenbauer va restar enregistrada en el meu record, per la seua tècnica i elegància insuperables, i també perquè va haver de jugar durant la pròrroga amb el braç en cabestrell, a causa d'una lesió. Això va resultar francament impressionant. Després, la meua admiració es va engrandir, tot veient-lo jugar amb el Bayern de Munich i amb la selecció alemanya, que va guanyar el Mundial de 1974.
Durant els partits del Mundial de 1970, encara jugava al centre del camp, però després va passar a la reraguarda, com defensa lliure. Així, "El Kàiser", com era conegut pels seus admiradors, des d'una posició més endarrerida dirigia tot el joc de l'equip d'una manera majestuosa.

dimecres, 5 de desembre de 2018

DIES LLUNYANS


Ho lamente, però ens vam retrobar
i feia anys que havia oblidat
el teu somriure trist. Potser vas aparéixer
per demostrar-me que els vells fantasmes
acaben tornant al seu lloc d’origen,
i ara som ací, enmig de la nit, a soles tu i jo,
sense saber què fer amb els records.
Quan es consuma una història, l'escrivim
i així n'inventem una altra,
perquè no ens resignem a ser fidels al passat.
De vegades cal mentir per aconseguir
un final feliç o una mica més tràgic;
prou sovint la vida, ja ho saps,
no és a l’altura del que esperàvem.
I al capdavall, en donar el relat per conclòs,
ens sentim alliberats d’aquells dies llunyans,
que –si ens van perseguir després de viure’ls–
una volta escrits, restaran definitivament
diluïts en el temps, com si dormiren,
perquè ja no són vida ni són memòria,
creu-me: a penes no són res.