dimecres, 28 de novembre de 2018

ESTAT DE LA QÜESTIÓ PROCESSISTA


El pas del temps ajuda a aclarir les coses. Cada vegada esdevé més evident que els responsables del "procés" sabien perfectament que, amb les seues pròpies forces, no podien aconseguir la independència. Per tant, la seua estratègia es reduïa a pressionar l'Estat a fi que aquest cedira i permetera un referèndum d'autodeterminació, cosa impossible sense modificar abans la Constitució.
Calia fer creure a la gent que tenien una alternativa unilateral, però aquesta via sabien que no existia, que era una pura entelèquia. Hi ha hagut, per tant, engany i propaganda. I això és greu, tot i que sembla que hi ha molta gent que accepta de bon grat que el tracten així en bé de la causa.
Ara bé, que els líders del "procés" enganyaren descaradament a centenars de milers de persones no significa que no vagen de debò. Són sincers quan diuen que volen votar per poder separar-se d'Espanya, però saben que sols podran aconseguir-ho si, comptant amb la força que els donen els seus votants, encerten a afeblir l'Estat a nivell intern i extern. I això és perillós, perquè la divisió ens perjudica a tots.
Haurien de ser conscients que amb la seua perseverància no emprenyen tan sols a les institucions sinó sobretot a milions de persones que patirien la separació com un esgarrament molt dolorós, però en aquest moment tals subtileses els afecten poc. Són rics que es creuen pobres, i sols fan culpable dels seus mals a l'Estat. El relat és fantasiós i poc rigorós, però afalaga les oïdes de molts ciutadans que no poden resistir-se als cants de sirena procedents d'aquells que els prometen una vida millor si se separen, perquè valen molt i no se'ls reconeix degudament la seua vàlua. Tots els majors hem practicant alguna vegada aquesta tècnica primària per convéncer els xiquets que ens ajuden a fer alguna cosa: lloem la seua destresa per a fer-la, els convencem que són els millors. Tal com s'han comportat els ciutadans partidaris del "procés", em semblen atabalats per un atac d'infantilisme. Es pensen que la independència és com un bescanvi de cromos que es fa al bell mig del pati del col·legi, en temps d'esbargiment.
La solució rau en què els uns i els altres ens posem a tall de raó i trobem la manera de seguir junts i respectar el que és de tots i el que és de cadascú. Ni em sembla factible voler separar-se, ni tampoc que l'Estat recupere les competències educatives. Una i altra cosa em semblen barbaritats. No crec en la via penal, com tampoc crec en la via unilateral per solucionar el conflicte. Crec en la democràcia i en el debat exempt de fanatismes. Si aquests valors no prosperen, el problema serà gros perquè significarà que la democràcia ha fracassat al nostre país, i jo quan mire a la gent del carrer no veig encara això. Hi ha una ciutadania majoritàriament responsable i treballadora que no vol exigir a l'altre més del que siga just.
Si per part dels responsables del "procés" no veig cap eixida als seus plantejaments irracionals, encara em sobren les ganes de criticar també als que defensen la unió i reaccionen de manera visceral contra els independentistes reclamant-los penes de presó. Ha de dir-se clar i ras que l'Estat de Dret no pot caure en eixa trampa. S'han de respectar les lleis i castigar estrictament allò que siga punible d'acord amb el que tipifica el Codi Penal.
A parer meu, aquestes reflexiones són elementals i ningú hauria de sentir-se ofés en llegir-les, però estic segur que molta gent, quan es tracta d'una matèria tan delicada, es molesta si li dius que dos i dos són quatre i no cinc. Es tracta de sentiments exacerbats, difícils de sotmetre a la raó, que és l'única que pot solucionar el problema.

divendres, 23 de novembre de 2018

"DELICTES I FALTES", DE WOODY ALLEN

“Delictes i faltes” és, sens dubte, una de les pel·lícules més reeixides de Woody Allen, en la qual la comèdia i el drama es barregen d’una manera molt natural. D’una banda, la història d’un crim per acabar amb una perillosa amant. De primer, el delicte origina una crisi de consciència en l’inductor, però a poc a poc, quan s’adona que quedarà impune i que la seua vida podrà continuar igual, esdevé la calma. No sempre es fa justícia en aquest món, i és un mateix, prou sovint, el qui té a l'abast de la seua mà deixar-se portar per l’amargura causada per les pròpies accions miserables o covards, o alliberar-se de tota pena i seguir endavant, apareixent davant dels altres com una persona moralment impecable. D’una altra banda, hi ha a la pel·lícula una història d’amor, on la persona sensible, enamorada, plena de bones intencions, perd la partida davant d’un vividor que és el qui aconsegueix enamorar la xica que es disputen. En la decisió d’aquesta s’endevinen raons pràctiques més que no sentimentals. A la fi, els perdedors són les persones honestes i rectes que es carreguen d’escrúpols de consciència, o les que per estar convençudes que tot no val a l’hora d’aconseguir els particulars propòsits, s’hi troben en desigualtat de condicions a l’hora de competir per un objectiu vital. L'art autèntic no pretén mai donar lliçons de moral, sinó despullar la realitat de falses aparences. I açò últim és el que fa aquesta pel·lícula.

dissabte, 17 de novembre de 2018

SOBREVOLANT LA HISTÒRIA DE LA PINTURA

En aquesta entrada, us propose fer una sobrevolada ràpida per la història de la pintura, per apreciar la seua evolució a mesura que es succeïxen els principals moviments artístics.

Pintura gòtica (Martini, pintor de l'Escola de Siena):
Pintura renaixentista florentina (Ghirlandaio):
Pintura renaixentista veneciana (Carpaccio i Ticià):

Pintura renaixentista flamenca (Memling)
Pintura renaixentista alemanya (Holbein, el jove):
Pintura renaixentista espanyola (El Greco):
Pintura barroca italiana (Caravaggio):
Pintura barroca flamenca (Rembrandt):
Pintura barroca espanyola (Velázquez):
Pintura neoclàssica (Ingres):
Pintura romàntica anglesa (Turner):
Pintura romàntica alemanya (Friedrich):
Pintura romàntica espanyola (Goya):
 Pintura prerrafaelista anglesa (Burne-Jones):
Pintura realista (el pintor francés Corot):
Pintura realista (el pintor nord-americà Homer):
Pintura impressionista francesa (Monet i Renoir):

 Pintura impressionista europea (Constant Permeke):
Pintura impressionista nord-americana (J. A. Weir):
Pintura postimpressionista (Van Gogh i Gauguin):

 Pintura cubista (Picasso):
Pintura surrealista figurativa (Dalí):
Pintura surrealista abstracta (Miró):
Pintura expressionista alemanya figurativa (Kirchner):
Pintura expressionista alemanya abstracta (Kandinsky):
Pintura expressionista abstracta nord-americana (Joan Mitchell):
Pintura informalista europea (Will Faber):
Art postmodern (Barceló):

dimecres, 14 de novembre de 2018

"LES NOCES DE FÍGARO", DE MOZART

Mozart tenia el do de compondre la millor música possible amb una facilitat impensable. Ell deia que era com si algú li la dictara. Potser, per això, les seues obres semblen sempre senzilles, naturals, malgrat la seua genialitat inigualable. En la seua curta vida, Mozart va ser capaç de deixar-nos més de sis-centes composicions, entre les quals hi ha un bon grapat d'obres mestres. Es va interessar per totes les formes musicals i, en algunes d'elles, com l'òpera i el concert, va ser un autèntic revolucionari, perquè va ser capaç de reinventar-les i ja mai més no tornarien a ser com havien sigut abans. En la pel·lícula "Amadeus", de M. Forman, s'aprecia molt bé el gran canvi que va suposar Mozart en el món de l'òpera, que va passar de ser un espectacle desconectat de la realitat social, amb una música grandiloqüent, a incorporar arguments actuals que prenien vida gràcies a una música profundament humana. Per a mi, "Les noces de Fígaro", és la millor òpera de Mozart i de la història, i m'emocione sempre que l'escolte, amb el seu final màgic, que uneix la reconciliació amb l'esperança en un futur millor.
El duo del començament d'aquesta entrada es diu "Sull l´aria? Che soave Zefiretto" i, tot seguit, us convide a escoltar el final:

dissabte, 10 de novembre de 2018

INCOHERÈNCIES

Llig al diari: Los amigos del abogado venezolano Antonio Canova suelen decir que tiene un estómago de hierro. No es para menos, piensan. Junto a sus colegas Luis Alfonso Herrera, Rosa Rodríguez Ortega y Giuseppe Graterol, Canova revisó y clasificó las 45.474 sentencias emitidas entre 2004 y 2013 por las salas Político-Administrativa, Electoral y Constitucional del Tribunal Supremo de Justicia (TSJ) de Venezuela —las tres que controlan los actos del Gobierno—, y las compiló en un libro de circulación casi clandestina llamado El TSJ al servicio de la revolución (Editorial Galipán), valorado también como una joya por analistas y periodistas. La conclusión principal de este grueso ensayo de reciente aparición es que el Supremo jamás ha dictado una sentencia contra el Gobierno.
Per associació d'idees, he relacionat aquesta notícia amb les merescudes crítiques que ha rebut el Tribunal Suprem espanyol per les seues últimes actuacions, tant en relació amb els responsables polítics del "procés" com amb els bancs i els seus abusos hipotecaris.
A parer meu, el Tribunal Suprem ha decebut a tots aquells que esperàvem de tan alta institució unes resolucions jurídicament ben fonamentats. Els qui creiem en el Dret defensem que es respecten sempre els seus mandats, i si pensem que el "procés" va ser un greu error, perquè suposava botar-se la Constitució espanyola, també volem que la resposta de l'Estat siga ajustada a la legalitat vigent, sense sobreactuacions ni reaccions desmesurades que van més enllà del que dicta no sols el Codi Penal sinó també el sentit comú.
De la mateixa manera, no entenem que un Tribunal Suprem no siga capaç de mantindre una sentència que ha fet tastanejar el poder de la banca, i no ho entenem perquè el que esperem d'eixa institució és que actue de manera independent, en defensa de l'ordenament jurídic i els seus principis de seguretat jurídica i igualtat.
Hi ha, per tant, una crítica molt negativa que s'ha d'adreçar al Tribunal Suprem espanyol, i una altra que mereix el Poder Judicial veneçolà, tan complaent amb el poder polític que és incapaç de dictar sentèncias contràries als seus interessos. A parer meu, és més dolenta la situació de la Justícia a Veneçuela que a Espanya, ja que ací es dicten moltes sentències en contra del Govern, i formem part d'un sistema jurisdiccional europeu que permet als nostres ciutadans acudir a instàncies comunitàries en defensa dels seus drets i interessos.Tot plegat, val a dir que som un Estat de Dret defectuós, cosa que difícilment es pot predicar de l'Estat veneçolà, on la independència del Tribunal Suprem de Justícia sembla inexistent.
El que resulta absolutament incoherent és comprovar com hi ha algunes forces i personatges polítics que desqualifiquen la Justícia espanyola i disculpen el submís funcionament de la Justícia veneçolana, com si no fora més greu el que passa allí que el que passa ací. Això em fa pensar que les seues intencions no estan gens clares, ja que fan unes crítiques tan arbitràries que no ens generen confiança respecte d'allò que pretenen. Qui no tolera la injustícia la critica sempre, i no sols quan li convé.

dijous, 8 de novembre de 2018

TRES GRANS NOVEL·LES CATALANES

Dedique aquesta entrada a comentar tres grans novel·les de la literatura catalana: "Laura a la ciutat dels sants", de Miquel Llor; "Vida privada", de Josep Mª de Sagarra i "Camí de sirga", de Jesús Moncada. Són tres novel·les magnífiques que retraten magistralment, cadascuna a la seua manera, la vida de tres ciutats: Vic, Barcelona i Mequinensa.
El Vic de la novel·la de Llor és una ciutat oprimida per una hipòcrita religiositat, on un esperit somiador com el de Laura està condemnat a fracassar. Com en "Madame Bovary", de Flaubert, les nobles aspiracions vitals de la protagonista xoquen amb la mediocritat d'una societat sense cap altura de mires. Però també hi ha reminiscències de "La Regenta", de Clarín, donat el paper important que juguen l'omnipresent catolicisme i el fariseisme religiós en la història contada. No obstant això, l'autor sap assimilar tan preclares influències i arrodonir un text molt personal, que trasllada al lector la sensació de què els personatges es mouen enmig d'una boira que embolica la ciutat i les seues vides.
La Barcelona de Sagarra és una ciutat on les classes altes viuen immerses en la immoralitat, i que fan ús del seu poder per manejar al seu antull la vida dels altres. El panorama que hi es descriu és de crisi de valors, de desorientació d'una societat que creix abandonada a la seua sort, sense un ideal noble que la cohesione, ni unes forces que l'orienten cap a una convivència basada en el respecte de les lleis i els drets de la ciutadania.
Finalment, la Mequinensa de Moncada és una cosa distinta: ací ens trobem davant d'una novel·la que pren com a patró el realisme màgic i ens conta una història col·lectiva, plena de personatges entranyables i situacions exagerades. Hi ha humor en el text, però també la melangia que acompanya a qui mira cap al darrere per recordar un poble que va desaparéixer a causa de la construcció d'un pantà.

divendres, 2 de novembre de 2018

"EL TURÓ DE LES FALGUERES", DE DYLAN THOMAS

Traduït amb la col·laboració de la meua
filla Natàlia.

Quan era jove i afable sota les branques de les pomeres,
pels volts de la casa que respirava feliç com l’herba fresca,
i la nit era estrellada sobre la coma,
el temps em convidava a ascendir
fins a emmirallar-me, daurat, en la plenitud dels seus ulls,
i venerat entre els carros vaig ser príncep dels pomerars,
en viles on va haver-hi un temps en què vaig posseir arbres i fulles,
amb un rastre de margarides i ordi
i de fruites caigudes, com rius de llum.

I com era verd i confiat, famós entre els graners
que encerclaven el corral feliç, i cantava perquè la granja era la meua llar
al sol que només és jove una vegada,
el temps em deixava jugar i ser
d’or gràcies als seus favors,
i verd i daurat vaig ser caçador i pastor, i les vedelles
cantaven al sentir el meu corn, les raboses lladraven clara i fredament als turons,
i el diumenge repicava calmós
als còdols dels sagrats rierols.

Mentre el sol lluïa en el seu curs, era admirable veure els camps
de fenc tan alts com la casa, el colorit de les xemeneies,
en un joc preciós d’aire i aigua
i foc verd com l’herba.
I de nit, sota les diminutes estrelles,
quan me n’anava a dormir, les òlibes amagaven la granja
i durant les hores de lluna se sentien, glorioses entre els estables, les aus nocturnes
revolant pels pallers, i els cavalls
feien llampades en la fosca.

I després tot despertava, i la granja, com un rodamón
blanc de rosada, retornava, amb el gall als muscles: tot era
resplendent, adàmic i pur,
i en el cel congregat de nou
el sol creixia més rodó aquell dia.
Així devia ser quan va nàixer, senzilla, la llum
i la filaren per primera vegada, i els cavalls fascinats eixien calents
de la verda quadra plena de renills
cap a bancals de lloança.

I venerat entre raboses i faisans vora de la casa alegre,
sota els núvols recents i tan feliç com gran era el meu cor,
al sol tantes voltes nascut,
vivia els dies sense cura,
s’esvalotaven els meus anhels entre els fencs alts de la casa
i llavors res no m’importava, en el meu tràfic celest, que el temps deixe
en el seu gir harmoniós tan poques cançons matineres,
abans que els infants verds i daurats
el seguisquen ja fora de la gràcia.

Res no m’importava, en els dies blancs com anyells, pensar que el temps em portaria,
de l’ombra de la meua mà, a les golfes atapeïdes d’orenetes,
sota la lluna que sempre s’enlaira,
ni que cavalcant cap al son
el sentiria volar amb les terres altes
i, en despertar, no veuria mai més la granja, al país sense infants.
Ah, quan era jove i afable, en la bondat dels seus favors,
el temps em tenia verd i moribund,
per més que, en les meus cadenes, cantara com el mar.