MANCAMENTS MENORS

Al barri, tenien fama de ser una parella molt unida. Portaven casats uns quaranta anys, i malgrat el temps transcorregut sempre es tractaven d’una manera atenta, que suscitava l’interés dels veïns, no habituats a tan fines subtileses.

Quan eixien a fer un volt o anaven junts a comprar, ell passava diligentment a l’esposa un braç pels muscles, i mai no s’estava de cedir-li el pas en entrar a qualsevol lloc. Tot era així: elegant i educat, potser una mica fred, que dirien els més malpensats, però una convivència tan llarga no pot aspirar a mantindre’s en una mena d’apoteòsica plenitud, perquè ja és prou miracle la persistència d’un cert respecte, d’una determinada manera de mirar-se sense parlar; la discreció d’una carícia que no espera cap resposta o el bes fugisser d’abans d’anar-se’n a dormir. Això era el que li restava a aquella parella: no l’amor que crema sinó el seu deixat, no la paraula viva sinó el silenci de no saber què dir-se, no la inquietud per descobrir res important sinó la paciència d’ignorar les petites ofenses.

Si no fora perquè un dia, quan tornaven del seu passeig diari, es trobaren una gateta abandonada en un cantó i decidiren fer-se’n càrrec, la seua vida en comú hauria seguit igual d’exemplar per sempre més.

L’entrada d’aquella hostessa a la seua casa va suposar un canvi radical en la relació de la parella, perquè quan hi vivien només els dos s'acostumaren a adoptar una actitud falsament comprensiva, que els empenyia a evitar qualsevol enfrontament. Era com si es deixaren portar per una certa rutina i preferiren callar resignadament a retraure’s els defectes mutus. La presència de la gateta, d’improvís, va rebolicar les antigues inèrcies, com si el fet d’incloure un tercer element en un món que sempre havia estat reduït als dos, fora l’esperonada que necessitaven per a deixondir-se de la seua letargia, i així poder culpar l’altre de les ofenses que feia temps es mantenien amagades.

Un dia era ell qui es queixava amargament davant de l’esposa que un estiu llunyà s’haguera quedat amb les ganes de visitar Itàlia, en negar-se ella a fer el viatge. Val a dir que no la censurava perquè li haguera sobrevingut un desig renovat de córrer món, i ara es considerara ja massa vell per a intentar-ho, sinó perquè la dona s’havia entestat que la gata els acompanyara a la platja a passar el dia, i ell pensava que això no era una bona idea. En un altre temps, en compte de tirar-li per la cara aquella frustrada aventura, el marit hauria consentit atentament la presència de l’animal, o a tot estirar s'hauria esforçat a justificar la seua negativa amb raons precises i ben argumentades. Mai hauria pouat en la memòria per a recuperar un antic motiu de greuge.

Un altre dia era ella qui acusava el marit de no respectar les seues hores de son, perquè feia més de deu anys que la despertava totes les nits, cada vegada que s’alçava a pixar. Ara bé, aquell retret no li’l feia perquè últimament ell haguera incrementat el número de miccions nocturnes, sinó ressentida perquè el marit la instava a parlar baixet, després de dinar, per a evitar despertar la mascota, que tenia el costum de dormir plàcidament damunt de la catifa del saló.

Eren petites discussions que en el seu dia ajornaren, o faltes que potser una vegada aparentaren perdonar, les que ara ressuscitaven davant d’aquella felina, que esdevenia així l’excusa perfecta per a la revenja.

A vegades s’enfadaven per qüestions absurdes. Com ara, quan el marit bonegà l’esposa perquè sempre cuinava per a la nouvinguda uns aliments exquisits, mentre que ell havia d’apanyar-se amb qualsevol guisat fet de pressa i corrents.

En fi, a força de repetir-se aquelles situacions, es podria dir que el seu matrimoni havia deixat de semblar una sòlida estructura i es començava a trontollar. I encara que eren sempre mancaments menors els causants de la disputa entre els cònjuges, es produïen amb tanta freqüència que deterioraven la vida en comú.

Per a salvar la relació, pensaren que l’única solució possible seria desfer-se de l’element causant de la discòrdia, perquè tenien clar que els seus problemes venien de la inoportunitat d’introduir un intrús a casa. Els va costar algunes llàgrimes prendre aquella decisió, però la seua estabilitat era el més important.

Avergonyits, sense gosar dir-se una paraula, un dia agafaren la mixa i l’abandonaren als afores de la ciutat. Com que temien que resseguira el seu rastre, tornaren a casa en un taxi.

Aquella nit no pogueren cloure l’ull, preocupats com estaven per la situació de la gata, que sincerament apreciaven, malgrat la pertorbació que la seua aparició els havia provocat. I així continuaren durant unes quantes nits.

Amb el pas dels dies, la seua convivència va recuperar la meticulositat ordinària. I prompte tornaren a admirar-se dels seus silencis, de les seues regles de cortesia, de la seua manera pacient d’adreçar-se l’un a l’altre. Però ara, si es miraven a la cara, sabien que hi havia un rerefons de falsedat darrere de tanta delicadesa, i els feia mal no expressar el que pensaven, no manifestar-se tal com eren.

Per això, la nit en què sentiren la gata miolar davant de casa, acceptaren que res podria tornar a ser com abans de conéixer-la. I li obriren la porta, perquè surara la veritat.

"MARGARIDA", CANTADA PER MINA

Jo no puc estar-me quiet,

amb les mans plegades,

moltes coses he de fer

abans que arribe l’alba.

Mentre ella dorm,

jo no puc descansar,

em fa por que quan desperte

m’haja oblidat.

Perquè aquesta llarga nit

no siga encara més fosca,

fes-te gran, dolça Lluna,

i ompli el cel sencer.

I perquè el seu somriure

torne una altra vegada,

brilla, Sol, al matí,

com mai ho has fet encara.

I per a fer-li cantar

les cançons que ha aprés,

li construiré un silenci

que mai ningú ha sentit...

Despertaré a tots els amants,

parlaré hores i hores,

i ens abraçarem ben fort,

perquè ella vol l'amor,

Després correrem pels carrers

i ballarem amb la gent,

perquè ella admira l’alegria,

perquè ella odia el rancor.

I amb poals de pintura

pintarem totes les parets,

cases, carrerons i palaus,

perquè ella estima els colors.

Recollirem totes les flors

que ens done la primavera,

construirem un bressol

per a estimar-nos quan fosquege.

Després pujarem fins al cel

i agafarem una estrella,

perquè Margarida és bona,

perquè Margarida és bella.

"A HARDS RAIN GONNA FALL", DE BOB DYLAN

Oh, on has estat, el meu benvolgut fill d'ulls blaus?

on has estat, el meu jove estimat?

He entropessat amb el vessant de dotze boiroses muntanyes,

he caminat i m'he arrossegat en sis autopistes corbades,

he caminat enmig de set boscos ombrívols,

he estat davant d'una dotzena d'oceans morts,

m'he endinsat deu mil milles en la boca d'un cementeri,

i és dura, és dura, és dura, és molt dura,

és molt dura la pluja que caurà.

Oh, i què vas veure, el meu fill d'ulls blaus?

Oh, què vas veure, el meu jove estimat?

Vaig veure llops salvatges al voltant d'un nounat,

vaig veure una autopista de diamants que ningú usava,

vaig veure una branca negra degotant sang encara fresca,

vaig veure una habitació plena d'homes amb martells sagnant,

vaig veure una blanca escala coberta d'aigua,

vaig veure deu mil oradors de llengües que estaven trencades,

vaig veure pistoles i espases en mans de xiquets,

i és dura, és dura, és dura, i és molt dura,

és molt dura la pluja que caurà.

I què vas sentir, el meu fill d'ulls blaus?

I què vas sentir, el meu jove estimat?

Vaig sentir el so d'un tro, que va rugir sense avís,

vaig sentir el bramar d'una ona que podia negar el món sencer,

vaig sentir cent tamboriners amb les mans cremant,

vaig sentir deu mil murmuris i ningú escoltant,

vaig sentir una persona morir de fam, vaig sentir a molta gent riure,

vaig sentir la cançó d'un poeta que moria en la cuneta,

vaig sentir el so d'un pallasso que plorava en el carreró,

i és dura, és dura, és dura, és molt dura,

és dura la pluja que caurà.

Oh, a qui vas trobar, el meu fill d'ulls blaus?

I a qui vas trobar, el meu jove estimat?

Vaig trobar un xiquet menut al costat d'un poni mort,

vaig trobar un home blanc que passejava un gos negre,

vaig trobar una dona jove amb el cos cremant,

vaig trobar una xica que em va donar un arc de Sant Martí,

vaig trobar un home que estava ferit d'amor,

vaig trobar un altre home que estava ferit d'odi;

i és dura, és dura, és dura, és molt dura,

és molt dura la pluja que caurà.

I ara què faràs, el meu fill preferit?

I ara què faràs, el meu jove estimat?

Tornaré fora abans que la pluja comence a caure,

caminaré cap a l'abisme del més profund bosc negre,

on la gent és molta i les seues mans estan buides,

on el verí contamina les seues aigües,

on la llar troba a la vall la seua bruta presó

i la cara del botxí està sempre ben amagada,

on la fam amenaça, on les ànimes estan oblidades,

on el negre és el color, i cap el número,

i ho explicaré, ho diré, ho pensaré i ho respiraré,

i ho reflectiré des de la muntanya perquè tots puguen veure-ho,

després em mantindré sobre l'oceà fins que m'afone,

però sabré bé la meua cançó abans de començar a cantar-la,

i és dura, és dura, és dura, és molt dura,

és molt dura la pluja que caurà.

UN DIA ESPECIAL

Mentre s’afaitava a les set del matí, va experimentar una sensació estranya, com si d’amagat algú li xiuxiuejara a cau d’orella que, aquell dia, la fortuna agafaria la seua vida de la mà per a guiar-la fins al camí de la prosperitat.

Encara que una certa eufòria es va obrir pas en el seu estat d’ànim, la va dissimular prudentment sota el seu posat trist i capficat de sempre, perquè temia que la capritxosa ventura canviara d’intencions. Per tant, era preferible no temptar-la, i va eixir al carrer dispost a seguir amb escrupolositat les normes que ordenaven la seua monòtona existència.

Malgrat la fermesa de tal propòsit, durant la jornada laboral, no va poder evitar alguns defalliments que l’apartaven de la seua rutina. Així, en compte d’anar-se’n al bar a prendre un café a la seua hora, va optar per fer-se el trobadís amb el director, perquè l’any passat li va insinuar la possibilitat d’un ascens i la realització d’una expectativa tan abellidora bé podria constituir l’esdeveniment pressentit, però el superior es va limitar a saludar-lo fredament, quan ambdós es van creuar en un corredor. De seguida es va penedir de la seua decisió, perquè havia exterioritzat un canvi de costums fàcilment associable a una situació excepcional, i ara els seus companys ja tindrien un motiu per a sospitar que alguna idea insòlita li rondejava pel cap. I encara va caure en falta una altra vegada, en allargar l’estada a la claustrofòbica oficina trenta minuts sobre l’horari habitual, per si el bon averany hi fructificava esponerosament a canvi dels dessabors que havia patit entre aquelles quatre parets.

En transcórrer la pròrroga que s’havia concedit i comprovar que tot seguia igual, va mamprendre amb resignació el camí de tornada a casa, alhora que els més foscos pensaments s’ensenyorien del seu món interior, despullant-lo de tota creença; tanmateix necessitava creure, i en uns quants minuts va passar d’endinsar-se en una espessa tenebra a deixar-se acaronar per la claredat d’aquella vesprada d’abril, fins a convéncer-se que les bones vibracions matineres continuaven vives.

Amb tot, després d’arribar al seu domicili, una crisi nerviosa el va portar a maleir el telèfon que callava, la passivitat d’aquells que s’oblidaven de tocar a la porta, la peresa dels qui no trametien cap missatge. Perquè el temps passava i no li sobrevenia cap novetat digna de destacar.

Es preguntava per la manera d’afavorir el compliment de la premonició, i encara que no trobava cap resposta plausible a aquest enigma, es resistia a admetre que la solució no era al seu abast.

Cada hora que s’escolava inclement, era com si li feren beure un nou glop del calze amarg de la seua desfeta, fins que al rellotge de l’església més pròxima començaren a sonar les dotze campanades de la mitjanit. Aleshores, la crua veritat que havia intentat acolorir al llarg del dia es va imposar sense contemplacions, per a mostrar-li que el seu destí era anar de fracàs en fracàs, sense ningú amb qui compartir la seua decepció.

Ara ja tenia clar que la sort només respon als designis d’un ésser arbitrari i cruel que sempre amaga les seues vertaderes intencions, i aquesta clarividència va fer que un viu sentiment d’impotència el tenallara.

Només li restava la companyia d’un gat vell, tan afectuós i sol·lícit que normalment esperava la seua arribada a casa darrere de la porta, la qual cosa no li agradava gens, perquè el cansament de si mateix l’esperonava a avorrir el que formava part de la seua quotidianitat.

Tota la nit l’havia vist inquiet, molt pendent dels seus moviments. No era la primera vegada que intuïa la capacitat del felí per a copsar la desesperació del seu amo davant de certes situacions especialment complicades; en altres ocasions, però, després de reflexionar sobre tal suposició havia acabat titllant-la de banal. Ara, en canvi, veia en aquella estranya conducta la plena confirmació de la seua sospita. Sens dubte, el gat era posseïdor d’un sisé sentit; sols així es podia explicar la mirada de complicitat que, d’una forma molt natural, li va clavar l’animal quan estava a punt de sonar l’última campanada. Els seus ulls de color blau clar traspuaven una tristesa infinita. I, per un instant, es va sentir tan reconfortat que, en anar-se’n a dormir, només podia pensar en aquella mirada.

"NO, SENYOR, NO TINC VINT ANYS", DE JULIETTE GRÉCO

No, senyor, no tinc vint anys:

vint anys és l'edat difícil,

no és el millor dels temps.

Jo ho sé, ho he viscut:

vaig ballar sobre alguns volcans;

vaig foradar les sabates

amb els meus somnis i els meus turments;

vaig fer les meues confidències al coixí,

i continue dient hui:

"Jo soc com soc".

No, senyor, no tinc vint anys:

als vint anys era tan menuda

que encara no havia tingut temps

de tindre por de la nit.

La meua casa era un sol fosc

en el centre del meu cap,

on fèia l'amor amb l'esperança

i l'ànima dels poetes.

Els poetes són com xiquets,

uns xiquets importants.

Si, recorde aquells dies

en què el temps se'n va anar

com un somni a l'inrevés.

Si, recorde aquelles nits

en què els ocells parlaven

sota la ploma de Prévert

Jo, senyor, quan tenia vint anys,

ja estava perduda;

perduda, amb la ràbia entre les dents,

magníficament perduda.

Ballava amb els morts,

més vius que els vius.

I vam inventar l'edat d'or

en el llindar dels matins blancs.

Sempre duia pegat al cos

el mateix sol naixent.

No, senyor, no tinc vint anys.

LA CALLAS

Per damunt de tot admirava la Callas. Col·leccionava els seus discos, i tant a l’oficina on treballava com a casa sempre tenia un aparell de música a l’abast per si, en un moment donat, necessitava gaudir de la seua veu tràgica, colpidora, que tallava com metall acabat d’esmolar.

Era difícil descriure l’emoció que l’embargava quan, al final del segon acte de Tosca, la mítica cantant es llançava com una fera salvatge contra el miserable Scarpia i li clavava un tallapapers per a donar-li la mort.

Impossible igualar la bellesa de l’ària La mamma morta, quan l’entonava la genial soprano. En tancar els ulls, li semblava una melodia excelsa transportada al paradís del dolor, on l’amor i la mort es reconeixen mútuament.

Hi havia tanta afectivitat, recança i passió en el seu cant, que sota el seu influx era senzill oblidar-se d’un mateix i de les feixugues ocupacions ordinàries. Tot deixava d’importar davant d’una experiència tan inigualable.

Una nit en què s’adreçava a casa dels pares en el seu vehicle, i sonava a un alt volum un enregistrament de la Callas dedicat a les millors àries de Puccini, va atropellar un gat negre que travessava la calçada.

Com que estimava els animals, va haver de parar una estona a recuperar-se de la commoció que li va produir l’incident. La contemplació del felí esbudellat sobre l’asfalt, li va despertar un cert sentiment de culpa, però després de reflexionar una estona sobre el que havia passat, va poder reiniciar la marxa amb la consciència en pau.

No va tardar, però, a adonar-se d’una important novetat. Sense més ni més, tot i que la resta del viatge seguia amb la companyia d’aquella veu tan venerada, va començar a experimentar que no li tocava el cor igual, com si la seua sensibilitat haguera perdut puresa. Una altra persona potser no en faria cas, d’aquella sobtada mutació, ja que les conviccions més fermes no poden evitar algun moment de feblesa, però ell, que tant adorava la Callas, no acceptava cap mancança, i se sentia mesquí, rebutjable, en comprovar com les sensacions tan meravelloses que habitualment li provocava el cant de la diva s’havien dissipat, tot i que fora transitòriament.

Volia pensar que es tractava d’una falsa alarma, que per no haver dormit bé la nit anterior li costava distingir els detalls més emocionants de la interpretació, i que necessitava descansar perquè la seua emotivitat recuperara el vigor ordinari.

Després de sopar amb els pares, va pujar a la seua cambra, que es mantenia tal com l’havia deixada quan es va traslladar, feia més de dos anys, a viure en un apartament de la capital. El seu vell tocadiscs continuava damunt de la tauleta de nit. Esperonat per un viu desig de convéncer-se que el malson havia desaparegut, va engegar l’aparell perquè reproduïra l’antic disc de vinil que immortalitzava una de les execucions més dramàtiques de la Callas: l’escena final de La Traviata, en la representació que va fer a Lisboa l’any 1958. Era una prova que no podia fallar! La Divina hi estava sublim i la música de Verdi era d’un gran patetisme. Malauradament, l’efecte desitjat no va fer acte d’aparició. La traïció se li antullava tan imperdonable que, fins i tot, no se li va assentar bé el sopar i va boçar un parell de vegades. Les esperances s’esfumaven i era conscient que la seua vida començava a trontollar.

L’endemà, més asserenat, va meditar sobre el significat dels últims successos. La seua desafecció era, sens dubte, el símptoma d’una malaltia, que hauria de ser certament cruel en privar-lo, de colp i volta, d’allò que més li importava. Ara bé, quin metge seria capaç de diagnosticar-li un trastorn tan atípic? De segur que a l’hospital es mofarien de les seues aprensions, si gosava esmentar la pèrdua de sensibilitat musical. Com que ell no estava en condicions de passar per aquella humiliació, va decidir no precipitar-se a contar a ningú la seua apatia. Encara pensava que el temps seria un bon aliat.

Prompte va advertir que les seues expectatives eren infundades, i després d’unes quantes setmanes el seu esperit prosseguia enterbolit. Sentia cantar la Callas de continu, i ja res era igual. De tard en tard, una nota sobreaguda el deixondia una mica, sense que arribara a traure’l del greu ensopiment.

La imatge del gat esclafat enmig de la carretera no l’abandonava, perquè ningú oblida allò que estava fent quan es va esdevindre una gran catàstrofe. La seua ment malaltissa identificava arbitràriament la circumstància concreta en què es va manifestar la seua desgràcia, amb la causa que l’havia produïda, com si foren una mateixa cosa, i una vegada feta tal associació d’idees, arribava a la conclusió que la culpa de la seua frustració la tenia el gat negre que va xafar aquella atziaga nit; tanmateix no van ser la mancança de seny, ni el fet de conduir el seu vehicle a cent huitanta quilòmetres per hora, els desencadenants que provocaren la col·lisió amb aquella furgoneta, sinó una llum titil·lant que ascendia per l’horitzó i li recordava tot el que havia perdut.

TOCATA I FUGA

Ella anava al volant del vehicle, i portava al seient del costat un gat d’angora blanc i sedós, que es mantenia quiet com un estaquirot alhora que suportava estoicament la inacabable lletania de la seua acompanyant:

No pots imaginar-te com de difícil ens resulta als humans expressar les idees amb una certa precisió. De segur que tu i els de la teua espècie us apanyeu amb uns quants miols. En canvi, nosaltres correm el risc de no fer-nos entendre si ens falta la paraula adient. Així, per exemple, encara que hi ha una gran diferència entre els verbs ser i estar, és prou comú fer-los servir impròpiament. Aleshores diem que som o volem ser feliços, sense notar el despropòsit, perquè la felicitat és un “estar” i mai un “ser”. No hi ha persones existencialment felices, sinó estats temporals de felicitat sempre transitoris i subjectes a termini.

A més, cada paraula admet diversos significats, segons el context o la persona que la diu. Per aquesta raó, a vegades, no entenem allò que el nostre interlocutor vol dir-nos. Així, perquè foren profitoses les nostres converses, abans de tractar un tema, caldria que ens posàrem d’acord sobre el sentit exacte del lèxic a emprar-hi. Ara bé, si ens decidírem a intentar-ho, puc assegurar-te que no arribaríem enlloc. Només et diré que un conegut meu va prometre fa uns anys no canviar de parer sobre un assumpte familiar, i per a deixar constància del seu compromís va consignar la seua opinió en un full que va signar en prova de conformitat. Doncs bé, en passar el temps, li van retraure que havia incomplit la seua promesa, i va ser capaç de demostrar, amb el document a la mà, que allí es deia una altra cosa, que no tenia res a veure amb la que recordava la resta de parents, i tot això va poder mantindre-ho sense modificar ni una coma del que havia escrit.

Hi ha tanta ambigüitat en les paraules que ni els textos legals es lliuren d’aquesta servitud. Només et diré que la seua embrollada redacció deixa la porta oberta a múltiples interpretacions, com si importara més argumentar que no tindre raó, i això és un gran avantatge per als qui tenen la paella pel mànec. Soc, per tant, modesta i no em faig il·lusions sobre la meua capacitat de transmetre als altres les idees i emocions pròpies. Les paraules pertanyen a cadascú, almenys les que més ens importen. Quan dic “mare”, no estic dient la mare del diccionari ni la mare de ningú, sinó la meua mare i el que ella significa per a mi. I això és una complicació molt gran, perquè desitgem comunicar-nos i alhora no volem renunciar a un idioma tan subjectiu com difícil de comprendre pels altres. Quina paradoxa més sublim: parlem per a mostrar al proïsme la nostra identitat, i és justament aquest propòsit el que dificulta la tasca de fer-nos entenedors, perquè no podem evitar traslladar al llenguatge els trets més íntims de la nostra personalitat, i això ho complica tot.

Tots estem carregats de contradiccions, i jo la primera, perquè m’agrada pensar, i sol passar que els meus pensaments em fan patir. Per tant, és la mateixa activitat joiosa la que em porta a la desgràcia, i a la fi no sé què fer: quan no pense, em prive del goig de fer-ho; i quan pense, em sent malament. Els humans som així. I si en compte de calfar-nos el cap, ens dediquem a distraure’ns, tampoc aconseguim millorar la nostra situació, ja que no podem refiar-nos de la normalitat aparent sense arriscar-nos a patir un seriós contratemps. L’altre dia, una amiga meua estava entretinguda classificant els segells postals de la seua col·lecció, i sobtadament va sentir un fort dolor al pit.  Se’n va anar corrents a l’hospital, convençuda que era el seu final. Per sort, no era res d’importància, només un pinçament de vèrtebres; amb tot, el seu esglai va ser tan gran que ara viu immersa en un desassossec permanent, i això fa que la tranquil·litat sempre li dure poc, perquè es malfia de l’absència de maldecaps.

De l’amor, no en vull parlar massa, perquè els poetes l’han relacionat freqüentment amb el dolor. Hi ha qui pensa que cap llei humana està per damunt de la passió, la qual cosa pot donar lloc a disbarats lamentables. Fet i fet, la gent està més contenta quan s’enamora, tot i que aquesta alegria obri pas a conflictes inevitables. Una altra paradoxa. Ja ho veus.

Cal reconéixer que vivim en un món rar. Fins i tot, quan ens dediquem a les activitats més sublims, no acabem d’aclarir-nos. Un amic meu, que és pintor, diu que tota disciplina artística necessita una preparació prèvia, un treball important, i li indigna que la gent exclame davant de les seues obres: “Això també ho sé fer jo!”. I és que té algunes pintures que no hi ha per on agafar-les. L'altre dia vaig visitar una exposició seua, i en fullejar el catàleg em va intrigar un títol ben enigmàtic: “L'abús del punt”. Vaig buscar el llenç per a poder admirar-lo, i he de confessar que em vaig quedar molt decebuda, ja que m'havia imaginat un quadre on milers de punts s'agrupaven de moltes maneres per a formar diverses figures geomètriques. Soc tan ximpleta que, quan em parlen d'un abús, pense de seguida en un excés de qualsevol cosa. En aquest cas, amb sorpresa, vaig comprovar que el meu amic en tenia prou pintant un petit punt negre al centre de la tela. Ves tu a saber per què no li va posar un títol més eloqüent a la seua obra. Posats a fer, bé hauria pogut anomenar el quadre: “L’abús del blanc”, perquè t’assegure que el blanc lluïa a base de bé. Eren dos metres quadrats de blanc al voltant d’un puntet de dimensions ridícules.

Experiències com la que t’acabe de contar expliquen que molta gent sols considere vertadera pintura la realista, és a dir, aquella que sembla copiar la realitat. A parer meu, tal plantejament resulta equivocat. Si bé ho mires, no hi ha tanta diferència entre fer un puntet sobre un immens fons blanc, i el retrat d’una persona que mai serà tan perfecte com una fotografia. Tot artista inventa. Per tant, la realitat que reflecteix sempre serà imaginada, per molt que s’enteste a reproduir el que veu.

En el cinema, passa igual. Et trobes davant de la típica escena d'amor. Ja saps, en el moment crític en què ella li diu a la seua parella que abans de gitar-se necessita anar al bany. Tot sembla molt natural, més real impossible. L'amant espera impacient la tornada de la seua estimada. Ella s'ho pren amb calma i deixa passar uns segons que es fan eterns, i quan ix del servei t'adones que no ha estirat la cadena. Això és realisme?

I què dir-te de la literatura? M’encanta la lectura; tanmateix tinc molta cura de no posar en pràctica les històries que em conten. Recorde que, de jove, vaig llegir la història d'un escrivent de comportament agosarat que molts voldrien imitar en la vida real. Així, quan el titular de l’oficina on treballava li manava fer algun escrit, es limitava a contestar-li innocentment: “Preferiria no fer-ho”. Fixa’t bé en el detall: no es negava a fer-ho, sinó que preferia no fer-ho. Desconcertat davant de tan estranya resposta, el superior no sabia com reaccionar-hi, perquè l'escrivent mai li plantava cara obertament. Per tant, el deixava continuar en el treball fent gala d’una paciència digna de lloança. A mi, en canvi, l’any passat em van fer fora de l’empresa per una fotesa.

Amb tot, seguisc pensant que la història de l'escrivent és apassionant, encara que cal no confondre mai la realitat amb la ficció: els qui es dediquen a contar històries ens ajuden a comprendre el que nosaltres no assimilem quan anem pel carrer o parlem amb la gent. Al capdavall, gràcies a la seua imaginació, anem enllà de l’aparença de les coses, i això ens ajuda a entendre la realitat.

En fi, si bé ho mires, les anades i vingudes dels humans són molt intricades. Potser serà del teu gust conéixer les meues divagacions; jo, al contrari, em pose nerviosa només de pensar en aquests embulls, que no esmentaria mai si no fora perquè necessite desfogar-me.

Si et sembla bé, a partir d’ara, sempre que faça un viatge llarg en cotxe, et portaré amb mi perquè em distrau molt parlar-te. Tu saps escoltar, i no fas com tants familiars i coneguts, que et deixen amb la paraula en la boca tan prompte intentes plantejar-los una qüestió preocupant o un dubte fastigós.

En acabar de dir aquestes paraules, la conductora va detindre l’automòbil davant d’un semàfor en roig i va aprofitar l’espera per a baixar les finestretes del cotxe, a fi d’airejar un poc el seu interior, circumstància aquesta que va aprofitar el preciós gat d’angora per a pegar un bot i fugir del vehicle cames ajudeu-me, com si l’hagueren punxat amb un fibló roent.