divendres, 15 de gener de 2016

UN HOME RECTE

“Destacava també per ser un home d’un elevat esperit pietós".

 Vicent Sanxis


Per ser tan escrupolós en el compliment de la llei, la seua dona i els amics de més confiança solien fer-li aquest retret: “No te’n passes, Pasqualet, que això no ho fa ningú”. Tothom pronunciava el seu nom en diminutiu, perquè a penes alçava del terra un metre i mig, tot i que era bastant fornit de corpenta.
Pasqualet era el propietari de la tenda de comestibles més rendible del poble. A més de la qualitat del gènere, que era excel·lent, tenia una gràcia especial per a despatxar els clients, i això ajudava molt a incrementar les vendes:
– Bon dia!, senyora Rosa, ja està millor del genoll? –preguntava ell tot atent.
– Sí, Pasqualet, el genoll ja el tinc bé, gràcies a Déu; ara és l’esquena que em fa veure les estrelles. El dolor canvia de lloc, però no se’n va mai del tot –contestava la senyora Rosa, amb un posat resignat.
– De segur que quan vinga el bon temps es trobarà millor.
I després la servia amb maneres aprimorades.
Tenia el do de preguntar als seus clients per aquells temes que els resultaven particularment importants. Per exemple, al senyor Parra, que era militar retirat, l’interrogava sobre una possible millora de les pensions, a fi que poguera parlar de tota una vida de serveis a la pàtria, i de la manca de reconeixement que això mereixia als governants. I davant la senyora Maria, que era mare orgullosa d’un músic de l’orquestra de la capital, s’interessava per alguna qüestió atinent al seu fill, perquè la bona dona s’ufanejara de les últimes fetes del primogènit. Així feia amb tots, a cadascú li preguntava segons les seues necessitats.
La comptabilitat del seu negoci era transparent, en reflectir fidelment tots els ingressos i totes les despeses. Pagava a la hisenda estatal, autonòmica i local tot el que li pertocava. Aquesta circumstància afavoria la competència deslleial dels altres tenders del poble, que no eren tan remirats en els assumptes fiscals, però no li importava gens el que feren els altres. Ell sempre actuava d’acord amb el que la seua consciència li demanava, i no necessitava fixar-se en ningú. Els dos empleats que tenia al seu servei cobraven tots els mesos, amb estricta puntualitat, el que era de llei i un poc més, i cotitzava per ells a la seguretat social tal com era menester.
Era un marit i un pare exemplars, capaç de fer tot el que fóra necessari perquè la seua muller i els seus fills l’estimaren. No exigia dels seus per damunt d’allò que podien donar de si, i respectava les opinions de tots ells, malgrat que algunes no les poguera compartir.
Quan es va haver de partir alguna herència amb els seus germans o altres familiars, mai no va tenir problemes, just al contrari del que sol passar, perquè ell sempre estava predisposat a l’avinença. Era d’aquelles persones amb les quals és impossible barallar-se, perquè el seu tarannà conciliador defugia sistemàticament tot tipus de confrontament.
Si al poble es declarava un incendi forestal o es produïa algun desbordament del riu, era el primer a presentar-se a l’ajuntament per oferir la seua col·laboració; i –donat el cas– no li importava avançar tot el gènere que hi haguera al seu magatzem, a fi de facilitar queviures als damnificats.
No es va estar mai de demostrar la seua generositat a l’amic que li demanava ajuda, bestraent-li els diners que necessitava per a eixir d’un mal moment econòmic, sense fer cabal de quan podria tornar-li’ls.
Tot això ho feia amb una naturalitat que no semblava d’aquest món. Si algú li haguera preguntat per què actuava així, no hauria sabut contestar; per a ell ser just o ser generós no necessitava cap explicació.
Un home tan recte com Pasqualet sols exigia dels altres que respectaren la seua manera de ser, que no es ficaren en la seua vida. Mentre el govern i l’ajuntament, els familiars i els amics, els clients i els proveïdors, els veïns i tots els altres, no infringiren aquesta exigència mínima, tot aniria bé, i de fet així va ocórrer durant molt de temps. Caldria veure quina fóra la seua reacció quan algú franquejara aquesta línia divisòria.
La primera manifestació de la crisi va tenir lloc un dia de primavera que va tornar a casa més aviat del que tenia per costum. Abans d’entrar-hi, va esguardar amb estranyesa com unes orenetes reconstruïen el seu niu, sota el ràfec de sa casa. Va interpretar aquest fet com un mal averany, sense parar esment en el motiu. Els altres anys, les orenetes i la primavera sempre l’havien posat optimista. En entrar a la seua casa, una visió inesperada el va sotragar: la seua dona estava abraçada al veí Jaume, un constructor de dubtosa reputació.
Pasqualet va reaccionar de manera serena i digna d’un home recte. En guaitar l’escena, va donar mitja volta i se’n va anar sense dir res. Mai més no va tornar a  parlar amb la seua dona, a tots els efectes era com si haguera deixat d’existir. El dolor de la separació es va fer crònic en una part indeterminada del pit que, de vegades, li llevava de respirar bé. Els seus fills tractaren de reconciliar la parella, però Pasqualet es va mantenir fidel als seus principis: no perdonaria mai a qui havia gosat de colpir-lo d’una manera tan feréstega.
A partir d’aquell dia, el seu caràcter va canviar, ja no era la mateixa persona d’abans, més aviat passava al contrari, que deixà de mantenir un tracte correcte amb la gent i s’enfadava per qualsevol cosa; i això tingué conseqüències nefastes sobre la seua clientela, que a poc a poc va anar apartant-se del seu negoci. Als dos anys d’haver-se separat de la dona, sols guanyava els diners justos per a poder mantenir-se ell sol, i va haver d’acomiadar els dos empleats que estimava com a fills.
No s’estava de queixar-se de la seua sort, i començava a convéncer-se que fóra just que algú pagara pel calvari que estava passant. La seua dona era per a ell la principal responsable de totes les desgràcies que li havien vingut al damunt en poc de temps, però no pensava en ella com a destinatària d’una possible revenja. No havien de ser castigats els fills pels pecats de la seua progenitora.
Però encara li restava un altre tràngol per passar. Aquesta vegada la desgràcia va trucar a la seua porta en forma d’inspector d’hisenda. Es tractava d’una visita de reconeixement. Com que ell pensava que no tenia res a amagar, se sentia molt tranquil, creditor de la lloança de la inspecció pel seu excel·lent capteniment fiscal. Quan va veure com aquell funcionari de posat sorrut li alçava una acta per import de vint mil euros, es va quedar més mort que no viu. Per moltes voltes que li donava, no sabia explicar-se per quina raó el seu assessor fiscal havia fet les coses tan malament. Tot enfurit, se’n va anar a parlar amb ell. L’assessor li va explicar tot apenat que el primogènit de Pasqualet li havia ordenat que fóra imaginatiu per tal d’eludir impostos.
– I vosté per què no em va dir res?
– Ho sent, però està vosté tan unit al seu fill, que vaig donar per descomptat que ho sabia –va respondre l’assessor.
Allò que li feia pessigolles al ventre des de feia temps, es va dibuixar a la seua pensa d’una manera clara: havia de venjar-se de tanta dissort; un home tan recte com ell no mereixia que la vida l’obligara a beure aquell calze tan amarg. Algú havia de pagar per això!
Va eixir al carrer d’un rampell, amb el coltell de tallar companatge en una butxaca de la jaqueta. Mentre caminava pel carrer, fora de si, sense veure ningú, tot concentrat en les seues cabòries, va recordar una notícia que la setmana passada havia llegit al diari: un grup d'estrangers venien al poble a treballar en la temporada de recollida de la taronja. El periodista que signava la crònica, per descomptat, es declarava “no xenòfob”, i feia esment dels perills que la immigració comportava: conflictes de religió, racials, econòmics, d’ordre públic.
La seua ment, obnubilada per la malícia, el va portar al convenciment que aquella visita de gent forastera podia portar la ruïna al poble, i que ell acabaria d’afonar-se. No podia, doncs, perdre el temps, calia actuar aviat. Es va adreçar cap a la plaça on es reunien els jornalers del camp, després d’acabada la jornada.
Quan va fitar el primer nouvingut, una fúria salvatge el va llançar sobre la seua pressa. La mort va caure al damunt d’aquell home, sense cap explicació. No entenia res, absolutament res; per això, sols xisclava com un gos malferit, mentre intentava inútilment cloure amb les mans el doll de sang que li rajava del cor.
Els titulars que aparegueren l’endemà en tots els diaris, parlaven d’una persona normal que sense cap motiu aparent havia esdevingut un cruel assassí. No es descartava que el crim es poguera qualificar de racista, però la policia no en tenia de proves concloents. Al poble, es feien creus del que havia passat: no s’explicaven com Pasqualet havia arribat a aquell extrem, tot i que últimament es comportava d’una manera estranya.
Quan va sentir que l’Audiència el condemnava a vint anys de presó, Pasqualet va pensar que era un càstig ben just, i que després d’haver pagat pel seu acte criminal estaria en condicions de tornar a ser un home recte.

dimecres, 6 de gener de 2016

MORIR D'AMOR ("EL CAPITÁN TRUENO")

“Mire de nou el cel: no es saben mai les intencions del temps!”

                                                                                                                                                           Domènec Canet


1

Aquest enamorament meu tan extremat m’esperona a fer coses que abans m’haurien paregut increïbles. Sempre havia estat una persona assenyada; un jove madur que sabia controlar els seus sentiments. Ara, en canvi, perilla la meua fama ben guanyada d’estudiant seriós. El meu capteniment no s’adiu amb el rigor que imposa ser fill del notari Francesc Ventura i Flor, il·lustre jurista de prestigi nacional.

Des que he conegut Sara, tot ha canviat. He deixat de manar de mi, és ella qui disposa al seu antull de la meua voluntat. Per això, sempre acabe fent allò que em demana, per desficaciat que siga: si cal fer la figuereta, la faig de bon grat, per tal que no s’enfade amb mi.

Mon pare, el notari, està seriosament preocupat pel meu futur. D’ençà que vaig començar a fer el babau darrere Sara, no estudie gaire ni m’interesse per les mateixes coses que abans; en aquest moment de la meua vida, no m’importa gens ni miqueta la naturalesa jurídica de la llegítima en el Codi civil, que és un dels temes més envitricollats del programa de notaries. Si estic preparant aquestes oposicions, és més per mon pare que no per mi, perquè m’he fet jurista a la força, per tradició familiar, no per la meua afecció, que sempre ha estat més decantada cap a la literatura o la història.

Una de les coses que he d’agrair a Sara, encara que ella no en siga conscient, és que m’ha fet sentir-me amo del meu destí. L’amor m’ha donat ales, i ara mateix no estic disposat a seguir el camí que m’ha traçat mon pare. Seré jo qui decidirà el que vull fer en la vida.

El que més m’agrada d’ella és la seua capacitat de meravellar-me amb coses inesperades. Amb Sara no t’ensopeixes mai, vas de sorpresa en sorpresa. La seua audàcia és cada vegada major. Aquesta nit m’ha fet disfressar-me de “Capitán Trueno”, tal com fan els cobradors d’una empresa molt coneguda especialitzada en morosos, a fi de recitar-li una poesia d’amor sota el balcó de sa casa. Vol que tothom s’assabente que l’estime. A parer seu, l’amor exigeix dels amants fer el ridícul en públic. Quan acabe amb els meus versos, ella s’abocarà al balcó i em saludarà. Ah, i tot això ha de passar al carrer Sant Vicent, un dels més transitats de tot València!

Sortosament, en una tenda pròxima a ma casa, he pogut manllevar una disfressa que s’ajustava a les meues necessitats. Qualsevol que haja llegit les històries del “Capitán Trueno”, lloaria el meu paregut tan fidel al model. Fins i tot m’he encasquetat una perruca d’allò més semblant a la cabellera de l’heroi del còmic.

Bé, ja són les dotze de la nit. És l’hora acordada perquè comence a recitar el poema. No sé si li agradarà. Com que no he tingut temps d’inspirar-me, he tirat pel dret i he recorregut a uns versos que vaig escriure quan estava enamorat de Maria. L’amor és així d’inconstant!

En fi, ja no puc demorar més la meua eixida del cotxe. Veig claror al finestral que dóna a la seua habitació. De segur que m’hi espera!



2

Sí que ha vingut! Ho sabia! Està boig per mi! Ara em fa pena veure’l. S’ha disfressat molt bé. Sembla el “Capitán Trueno” personificat. Mira que els humans som capaços de fer barbaritats per amor. Encara com no ens dura gaire la passió, perquè si s’allargara en el temps acabaríem tots caçant mosques.

El molt bleda, encara no s’ha adonat que he perdut la xaveta per la seua culpa. Ara es trau el paper, on porta la poesia que m’ha escrit. El sent proper, com si anara a parlar-me a cau d’orella. La gent que passa pel seu costat es fa creus en veure’l. Pobres! Han oblidat el que significa estar enamorat, ser la víctima d’una passió arrossegadora. Així m’agrada, que diga la poesia en veu alta, que tot el veïnat s’assabente que al carrer hi ha un boig! Quan acabarà, pense cridar amb tota la força dels meus pulmons que l’estime. Així sabran que som dos els bojos.

Sempre he pensat que l’amor vertader es demostra fent el ridícul en públic. Els que amaguen els seus sentiments no són gens de fiar. Qui no és capaç als vint anys de dir t’estime als quatre vents, no mereix viure cap amor de pel·lícula. Les meues amigues no m’entenen, perquè són unes dessaborides incorregibles.

L’edat de les persones no hauria de comptar-se pels anys viscuts, sinó per la major o menor curiositat que necessiten satisfer. Qui no renuncia a saber noves coses, a viure altres experiències, a relacionar-se amb tota classe de gent, és jove. Qui té por a la novetat, i s’agafa a la seua veritat com si no poguera haver-n’hi d’altra, és vell.

Quin poema més bonic! No sabia que escriguera tan bé. És molt romàntic. Ara diu que, en arribar al final de la seua vida, mirarà els meus ulls i, aleshores, se sentirà feliç: serà la victòria de la carn sobre la mort.

Ja està! Ara em pertoca a mi entrar en escena. Però... Què passa al carrer? És el senyor Martí, el constructor arruïnat que deu diners a tothom. S’acosta amenaçador a Joan! Porta una pistola! Eh! No! Per favor...! Li ha engegat un tret!

Joan, amor meu, no et muires, que això no estava previst!

dissabte, 2 de gener de 2016

L'ETERN RETORN

–Pare, vull que em compres aquest gatet.
Això va demanar aquell xiquet de cinc anys al seu pare, en passar per davant de l’aparador d’una important llibreria. I ambdós s’hi van aturar una mica a contemplar l’animal. Era un gat elegant, que captivava aquell que el mirava. Tenia un pelatge de color crema amb bandes fosques, i uns ulls verds que refulgien com metall resplendent.
–El que ens faltava a ta mare i a mi, un gatet! Com si tu no ens donares ja prou faena!
Aquesta va ser la contestació tallant del pare.
L’endemà feren el mateix trajecte, i de nou es trobaren amb el gat de l’aparador. El xiquet va insistir:
–Pare, per favor, compra’m el gatet, que m’agrada molt.
L’esforçat progenitor agafà el fill de la mà per obligar-lo a seguir endavant. L’únic comentari seu fou el següent:
–En aquesta tenda no venen gats, sinó llibres. Així que lleva-t’ho del cap.
Però el xiquet, infatigable, no s’estava de demanar el gatet cada cop que el veia.
Abans de gaire, els pares eren al llit tractant un assumpte concernent a la criatura que els amoïnava:
–Avui he parlat amb el metge del xiquet. Diu que no ens preocupem. Que això és normal a la seua edat.
–Com ha de ser normal que es pixe al llit set nits seguides, un xiquet que ja és a punt de complir sis anys?
–El doctor sospita que la causa de la incontinència pot ser un desig insatisfet. Per tant, hem de fixar-nos bé, i si el descobrim podrem solucionar el problema.
–Si és així, crec que sé quina classe de desig té el xiquet. Fa més de deu dies que em demana el gatet que hi ha a la llibreria de la cantonada. Per descomptat, jo faig tot el que puc per llevar-li-ho del cap.
–És curiós. Quan era menuda, també m’agradaven molt els gatets, i els meus pares me’n regalaren un el dia del meu seté aniversari. Encara recorde aquell dia com un dels més feliços de ma vida.
–Ja sé per on vas. El que vols és encolomar-me l’animal. I això no em fa cap gràcia. No m’agraden els gats!
–No sigues exagerat, home, que un gat és un animal ben discret, i fa molta companyia.
Sense necessitat de discutir-ho més, la parella va decidir preguntar al llibrer si s’avenia a vendre’ls el moix.
Aquesta va ser la seua resposta:
–Com que el necessiten per raons terapèutiques, i en bé del seu fill, no tinc cap inconvenient a cedir-los graciosament l’animal, ara mateix, perquè sé que en tindran cura.
Quan el xiquet, en tornar del col·legi, va veure el gatet dins de la seua habitació, va tenir una doble reacció. De primer, es va alegrar tant que no el deixava tranquil, grapejant-lo com si fóra una joguina. Però, després d’unes hores, en veure-li el dentat de prop, va engegar a plorar amargament, mentre deia:
–Jo no vull que aquest gat córrega per la meua habitació.
–Ara dius que no el vols, després d’haver-me pregat tants cops que te’l portara a casa? Fill meu, no hi ha qui t’entenga!
–Sí que el vull, però en un aparador com el de la tenda.
No cal dir com reberen els pares el nou caprici del fill. Però, tenint en compte que acabaven d’arribar a un acord amb el generós llibrer, i que hauria estat desatent fer-se arrere, acceptaren instal·lar el gat dins d’una urna de vidre, que, amb l’ajuda de la imaginació, bé podia assemblar-se a un petit aparador.
Després de feta la faena, i en transcórrer uns quants dies, s’adonaren que el gat a penes menjava res. Parlaren amb el seu antic amo, per esbrinar la raó de la desgana. El llibrer va fer una deducció lluminosa:
–Crec que l’animal pateix d’enyorança. Tinguen en compte que ha viscut molt de temps envoltat dels meus llibres. La millor solució que se m’acut és que se n’emporten uns quants perquè el moix els tinga a la vista. Així aconseguiran que se senta com si fóra en aquesta llibreria.
Tornaren a casa carregats amb els deu volums d’una coneguda enciclopèdia, i feren el que havia prescrit el bibliòfil. Als pocs dies, celebraren l’encert del seu dictamen, ja que el gat va recuperar la gana de menjar. I així van transcórrer unes quantes setmanes de felicitat total, fins que el capriciós fill va resoldre posar fi a aquest paradisíac estat convivencial. Perquè una nit, quan se n’anava a dormir acompanyat del seu pare, entraren a la cambra del gat a donar-li la bona nit, i comprovaren que romania en silenci dins de la seua urna atapeïda de llibres. Embadalit, el xiquet va restar una llarga estona admirant-lo, fins que va repetir allò que tant temia escoltar el resignat progenitor:
–Pare, vull que em compres aquest gatet.