dimarts, 22 d’abril de 2014

ELS QUINZE MILLORS DISCS DE LA HISTÒRIA DEL ROCK

Totes les llistes són subjectives i la meua també. Són els 15 discs que més m'agraden, per ordre de preferència:














Escolteu "Born To Run", de Bruce Springsteen:
"Tomorrow Never Knows", dels Beatles:
"She Belongs To Me", de Bob Dylan:
 "I'll Be Your Mirror", de Nico & Velvet Underground:
"Carry On", de C. S. N. & Y.:
 "Midnight Rambler", dels Rolling Stones:
"Light My Fire", dels Doors:
"Death Or Glory", dels Clash:
"Madame George", de Van Morrison:
"Clap Hands", de Tom Waits:

diumenge, 13 d’abril de 2014

VISITA ALS PORTS: "LA DANSA DE LA MORT"

La xemeneia torta de Morella
Aquest cap de setmana he visitat Morella i els pobles del seu voltant (els valencians Forcall i Todolella, i els aragonesos Mirambel i Tronchón).
Mirambel
La part que més m’ha impressionat d’aquest viatge és la Sala del De Profundis del convent de Sant Francesc de Morella, on es conserva una de les mostres més antigues de l'art macabre espanyol, "La Dansa de la Mort", pintures del segle XV que uneixen a la noblesa, als senyors feudals i al poble entorn de la mort, un viatge que iguala les classes socials.
La Dansa de la Mort

Com diu Francesc Massip, hi “dansen una vintena de personatges dividits en dos grans grups: eclesiàstics a la dreta i seglars a l'esquerra, disposats uns i altres en l'habitual ordre jeràrquic descendent: al centre hi ha el Papa, caracteritzat per la tiara o triple corona, a la seva dreta (esquerra de l'espectador), un rei i una reina coronats, un comte amb capell emplomallat i la seva esposa, continuats per una altra parella aparentment d'alcúrnia (duc i duquessa?: un home amb barret allargassat cap endavant i una dona en cabells, ambdós amb vestit talar). A l'esquerra del pontífex (dreta de l'espectador), hi ha un cardenal amb el seu capell envelat d'on pengen els cordons característics de prelat, un bisbe amb mitra, i diversos frares tonsurats: un frare blanc (dominicà), un frare negre (benedictí) i altres dos possiblement franciscans. Tanquen la rotllana en primer pla, front el Papa, un frare d'hàbit negre (el prior?), a l'esquerra del qual una dona i un nen vestit de menestral, a la dreta un mestrescola (un home cofat i amb robes talars), un burgès i una monja. Tots apareixen agafats per les puntes de les mans com si ballessin una sardana o un ball rodó. Al centre del rotllo hi ha un cadàver nu estès dins un sarcòfag.
Josep Alanyà ha destacat que “el fresc de la sala del De Profundis respon a la mentalitat general de la baixa edat mitjana de preocupació metafísica per la mort, de la necessitat de fer-li front amb la fe cristiana i el màxim de dignitat humana possible tot preparant-se a morir fent d’aquesta actitud la millor dedicació de la vida. En aquest marc filosòfic, religiós i existencial obtenen ple sentit els textos literaris i profans i les representacions iconogràfiques i coreogràfiques relacionats amb la Mort, el podriment del cos (literatura i art macabres), les vanitats de la vida i la preparació a ben morir”.
Una de les inscripcions que hi es poden llegir fa així: “No és pas savi mes és ffol qui memòria de la mort si vit se toll”.

divendres, 11 d’abril de 2014

L'ÒPERA "SIMON BOCCANEGRA", DE VERDI

Plácido Domingo interpreta "Simon Boccanegra"
Diumenge passat, dia 6 d'abril, vaig assistir a la representació de l'òpera verdiana "Simon Boccanegra", al Palau de les Arts de València, que comptava amb la participació estelar de Plácido Domingo, amb un paper de baríton i no de tenor, que s'adapta millor a les característiques actuals de la seua veu. I he de dir que vaig gaudir de debò, perquè és una de les meues òperes preferides de Verdi. Tot i que el públic, en general, sol estimar més altres òperes d'aquest compositor, per a mi, "Simon Boccanegra" té una qualitat superior, perquè Verdi assaja ací la creació d'un drama musical, a la manera wagneriana, on destaca la creació d'un fons sinfònic que flueix d'una manera contínua, sense seguir el esquema tradicional de dividir l'òpera en números separats, dotats d'una certa autonomia. Hi desplega Verdi, doncs, tota la seua saviesa com a compositor, que culmina amb les seues dos últimes obres magistrals: "Otello" i "Falstaff", que tant m'agraden.
Fa molts anys vaig adquirir una versió d'aquesta òpera, que sempre m'ha semblat extraordinària: la de l'Scala de Milà de 1977, dirigida per Abbado, que compta amb un elenc fora de sèrie (Freni, Cappuccilli, Carreras, Ghiaurov, van Dam, Foiani). El que més em va impressionar va ser la seua atmosfera tan fosca, que Abbado perfila d'una manera molt notable. Aquesta és la referència que tinc en compte per valorar la representació del Palau de l'altre dia, i he de dir que l'acompanyament orquestal va saber captar perfectamente el clima emocional d'aquesta òpera singular. Hi ha un moment que em sembla particularment expressiu: Simon, quan sense saber-ho beu l'aigua enverinada, nota una amargor estranya, i es queixa de què al governant, fins i tot, l'aigua li sap acerba. I això ho diu després d'haver-se enfrontat amb tots per evitar la guerra contra Venècia.
Verdi s'estimava també molt aquesta obra seua, per això la va reelaborar un quart de segle després de la seua estrena, i així li va donar el to de maduresa que traspua l'òpera.

dimecres, 2 d’abril de 2014

LA NOVENA DE BEETHOVEN PER FURTWÄNGLER

Ací teniu el més gran director beethovià de tots els temps, dirigint la 9ª Simfonia del compositor de Bonn. És clar que estic referint-me a W. Furtwängler. A penes un fragment serà suficient perquè us adoneu de la genialitat d'aquest intèrpret inimitable, que portava la música de Beethoven al dramatisme més extrem. Hi ha qui no li perdona que fóra tan subjectiu i transformara un compositor clàssic en un romàntic apassionat, però si voleu gaudir d'una experiència única haureu de prescindir de tals prejuís: us assegure que paga la pena.
 
Tot seguit us penge un altre vídeo, on Furtwängler, al final d'un concert, gèlidament, li dóna la mà a Goebbels i, després, de manera subtil, es passa el mocador de la mà esquerra a la dreta, amb la qual acaba de saludar el nazi, per torcar-se-la.